De Suïssa estant

El primer ministre italià Silvio Berlusconi és un personatge molt complex, entre tràgic i divertit, entre eficient i baliga-balaga. Agradi o no, representa molt clarament una part del país on tot necessita un xic de teatralitat per què la gent s’hi interessi.

L’escàndol que ha esclatat per la seva probable relació amb una noia de 18 anys, i que ningú sap com acabarà, fa que sigui la no declarada enveja de molts dels seus conciutadans que l’abandonaran políticament quan convingui i el tornaran a elegir un parell de mesos després. La “commedia” no sembla tenir fi i Berlusconi, propietari d’una gran part dels mitjans de comunicació, sempre troba la manera de desviar els trets o de parar els llamps.

Ara vol proposar reduir el Parlament a la meitat, és a dir passar dels 630 diputats a 300 i dels 315 senadors a 150. Les xifres ho diuen tot: un nombre de membres clarissimament desproporcionat si es compara amb qualsevol altre Parlament europeu.

No és fàcil saber si aquesta iniciativa pretén agilitzar el Parlament que sovint Berlusconi ha acusat de frenar el país, o es tracta d’un acte de cara a la galeria, com tants d’altres abans.

Sigui com sigui, es parla de Berlusconi , personatge acomplexat físicament però amb un gran poder mediàtic i amb un gran afany de protagonisme. Val la pena fixar-s’hi, encara que sigui per no cometre cap dels seus errors. No oblidem que d’alguna manera som cosins germans dels italians.

És probable que tota l ‘emoció prèvia al partit de futbol del dimecres no permeti a molta gent parlar o pensar en altres assumptes que, a curt i a llarg terme, tenen més importància absoluta.

La noticia de La Vanguardia d’avui sobre el pacte PSC i PP de Catalunya espero que es tracti amb el ressò que si és veritat mereix. La finalitat del pacte no és altre que donar al PP català un protagonisme forçat per tal de desviar vots de CiU.

Amb totes les diferències que es vulgui, sona una mica a repetició del pacte que els socialistes i els populars van fer al País Basc per tal d’eliminar els nacionalistes de la primera renglera política. A Catalunya es vol disminuir el paper de CiU per aigualir el nacionalisme.

L’economista John Kenneth Galbraith va dir en política la cosa més admirable és la proliferació de la memòria curta. El tripartit, que va permetre al PSC de governar, ha fet que ERC abandonés certs principis obligat pel pacte que els permet de fer veure que manen mentre han «aparcat» alguns dels seus principis. Això explica el projecte de Carretero.

Ara el PSC torna a fer una jugada, sens dubte legal però no estic segur que moral, per fer-se més fort gràcies a l’afebliment de CiU. Veurem com acaba i si el PP de Catalunya entrarà a fer el joc al PSC amb totes les conseqüències. Un PSC que el país necessita segurament amb total independència del PSOE, cosa que el presentaria com més creïble. Acords entre partits de dependència estatal fan arrufar el nas.

Fer política és no deixar la guineu amb gana i al mateix temps salvar la vida de les gallines.

No perdem de vista cap de les noticies no esportives ja que la setmana ens donarà moltes sorpreses. Ah, i que guanyi el Barça!.

L ‘inauguració de la cúpula pintada pel Miquel Barceló a la Sala XX del Palau de les Nacions de l’ONU a Ginebra va obrir una polèmica que ha sobrepassat els límits purament artístics, degut al preu que l’obra va costar i a la poca transparència del seu finançament. El dia 20 de novembre 2008 vaig escriure una entrada sobre el tema.

Ara, la participació de Miquel Barceló a la Biennal de Venècia, dins del pavelló oficial espanyol, ha tornat a revifar els dubtes artístics, polítics, financers i propagandístics d’un artista que de moment és el més promocionat a arreu del món, potser “malgré lui”.

Haig de dir que faig part dels encara pocs que han vist personalment la cúpula de l’ONU. El dia 30 d’abril vaig acompanyar un equip de TV3 a Ginebra, per filmar un programa sobre Suïssa que s’emetrà cap a finals d’any. La Sala XX va ser oberta exclusivament per nosaltres cinc, i per tant vaig disposar de temps suficient per observar l’obra de Barceló.

Els meus dubtes sobre la importància de la cúpula com a obra d’art es van reduir sensiblement amb la visita. Crec que és un tipus de decoració molt diferent de tot el que fins ara s’ha vist, sobretot per introduir la tercera dimensió, i els molts colors no deixen de donar un aspecte coherent al conjunt que probablement serà una obra cabdal en la producció del pintor mallorquí.

Dit això, ara resulta que per la Biennal de Venècia Barceló ha decidit presentar algunes obres fetes sobre teles que va col•locar a terra mentre pintava la cúpula de Ginebra i que es van anar pintant amb el degoteig del sostre i que ara han servit de fons per pintar noves obres.

Recordem que la cúpula va costar uns 30 milions d’euros, pagats en un 40% per l’estat espanyol, sortits segons ABC dels «Fondos de Ayuda al Desarrollo». La resta ho finança una mig misteriosa Fundació Onuart de la que fan part grups hotelers, caixes d’estalvis, grups industrials i d’altres en una samfaina de la que ningú ha explicat les veritables intencions.

És una llàstima que l’art escapi del seu context per passar a ser motiu de polèmica financera i política. Els honoraris del Barceló (6 milions d’euros, segons certes indiscrecions) l’hi poden donar una certa cuirassa per aguantar les polèmiques. A mi m’agradaria que del Barceló només tinguéssim el tema artístic per parlar, discutir, admirar o discrepar.

Si,senyores i senyors. Avui faig festa amb doble motiu.

Primer, perquè a Suïssa és un dia festiu, la festa de l’Ascensió. Una de les festes d’origen religiós que tot el país celebra, tant els cantons tradicionalment protestants com els tradicionalment catòlics. No n’hi ha massa de festes «comuns» però s’han conservat i tothom està content. Les altres són Nadal, el dia de San Esteve, el divendres sant, el dilluns de Pasqua i el dilluns de la “segona Pasqua” o de Pentecosta.

El segon motiu és perquè sóc manresà i a Manresa, quan jo hi vivia, el dijous de l’Ascensió era festa i era fira. I una fira no s’oblida tan fàcilment, per molts anys que passin i que es passin fora de casa.

De manera que ja ho sabeu: avui estic recordant la fira de Manresa de la meva infància i joventut, alhora que gaudeixo d’un dia estiuenc amb la meva familia i amb el jardí ple de farigola, espígol, llorer i romaní que em recorden els nostres boscos i les nostres olors.

Els pobles reben al llarg de la seva història atacs, indiferències i reconeixements segons vagin les coses. La història l’escriuen,generalment els guanyadors, de manera que convé no oblidar res per tal de no col•laborar en la deformació dels fets. La natura humana fa que l’home tingui la capacitat de perdonar, de compadir i fins i tot de trobar explicacions a molts fets.

La capacitat d’oblidar, però, no és sempre bona en els afers històrics. Sense rancúnia, sense ganes de venjança, sense mala sang hem de recordar, de tant en tant, el que ens han fet i el que han dit de nosaltres. Més que res per mantenir-nos desperts com a poble.

Ara fa 50 anys que el llavors director del diari «La Vanguardia Española», Luis Martinez de Galinsoga després d’assistir a missa a l’església de Sant Ildefons a Barcelona va proferir la frase: «Todos los catalanes son una mierda», irritat perquè la missa era oficiada en català (en realitat era llatí). Un grup de joves catòlics entre els que estava Jordi Pujol va promoure una campanya de protestes que va fer caure en picat la venda d’exemplars del diari i que finalment va acabar amb la destitució per part del Consell de Ministres (!) de Galinsoga com a director de La Vanguardia Española.

Al mes de maig del 1884, ara fa 25 anys, el llavors president del govern espanyol Felipe Gonzalez, en un seminari sobre transició que es va celebrar a Toledo va dir el següent: “El terrorismo vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalan». És una afirmació que dona molt material per fer un llarg comentari però que deixaré al criteri dels lectors.

Vint-i-cinc i cinquanta anys no són històricament períodes de temps massa llargs, encara que les coses aparentment han evolucionat bastant. Malgrat tot, em preocupa saber que encara avui molts de fora de Catalunya (i potser alguns dins d’ella) pensen com Galinsoga o com Felipe Gonzalez.

(Il·lustració: Acrílic de Manel Marzo-Mart)

Assumeixo el risc de fer-me pesat, però no vull deixar passar l’ocasió d’escriure un moment sobre les votacions que tingueren lloc a Suïssa el darrer cap de setmana ajuntant votacions de nivell federal amb les cantonals i municipals, de manera que es va aprofitar millor el camí cap al local de vot.

Resumiré els temes de les votacions amb un curt comentari, si cal:
A nivell nacional:
Proposta per introduir les dites medecines complementàries (homeopatia, acupuntura, plantes i herbes…) dins de l’assegurança bàsica obligatòria. Aprovat amb un 67% de vots positius.

Proposta perquè els passaports siguin «biomètrics», és a dir que tinguin un «xip» on es guarden les dades personals, foto i dues empremtes digitals. Aprovat amb un 50.14% de vots positius. Els contraris, van manifestar la seva por a que les dades dels xips, guardades en un arxiu central, poguessin ser utilitzades per altres coses que pels passaports; això explica l’escassa majoria.

A nivell cantonal:
Quatre propostes per harmonitzar els estudis primaris i secundaris amb la resta de Suïssa. L’ensenyament és competència cantonal, de manera que existeixen diferencies entre cantons. Rebutjades les quatre propostes amb un 60% de vots negatius de mitjana. Les propostes van ser mal explicades i molta gent no les va valorar correctament.

A nivell municipal:
Elecció dels cinc membres del govern municipal (regidors) entre els que el 27 de setembre votarem l’alcalde. Els cinc que es van presentar van sortir elegits però la gràcia de tot era saber la quantitat de vots de cada un d’ells de cara a l’elecció del setembre.

Aquest resum pretén demostrar fins a quin punt la democràcia directa porta als ciutadans a prendre posició sobre temes molt diversos però que tenen incidència directa en la convivència.

Cap sistema és perfecte i tot és discutible i es pot canviar, però de moment em sembla molt reconfortant ser preguntat i poder-hi respondre directament.

Picasso va arribar a Barcelona, com molts immigrants, sense escollir-ho ja que el seu pare que va rebre per permuta el càrrec de professor de dibuix a l’Escola de Belles Arts de la Llotja. Tenia tretze anys i ja era un bon dibuixant i pintor.

És un bon exemple d’integració a Barcelona i Catalunya que molts tindrien de conèixer per tal d’evitar polèmiques tant poc productives com la de la llengua i d’altres que només enrareixen la cordialitat que de sempre ha tingut el nostre país pels que volen, de veritat, fer part de nosaltres.

Picasso no va estar molts anys a Catalunya però es va incorporar al nostre país i es va considerar un dels nostres. Ell no era un home només d’instints sinó que estava ple d’una sensibilitat que moltes vegades el seu caràcter amagava. Picasso va fer molt aviat amics a Barcelona, va participar a tertúlies artístiques i va parlar el català i fins i tot el va escriure, malgrat que la seva relativa curta estada entre nosaltres hauria justificat una menor integració.

Tinc reproduïdes unes cartes que va escriure l’any 1906 al seu amic l’escultor Enric Casanovas on escriu literalment:

“ (…) Hasta ahora ha hecho bastante frio pero hoy empieza a hacer un poco de calor y sol y no llueve. Y tu que fots? Y la teva mare està millor? Y apa un abrazo de tu amigo Picasso dit el Pau de Gòsol. Avui és dimecres. »

« Amic Casanovas Te escric perque no compris els encarregs que et va fé la Fernande perque dintre de pocs dias ens anem a París per Puixcerdà y prendrem el tren a Aix i d’allà cap a París (…) »

Una delícia llegir aquestes mostres de voluntat d’integrar-se, malgrat totes les comprensibles errades. Molts dels que fa anys que viuen a Catalunya no arriben al mateix nivell, i és trist.

Picasso va demostrar moltes vegades el seu amor a Barcelona i Catalunya: les donacions al seu Museu, els esgrafiats del Col•legi d’Arquitectes -tant a la façana com a l’interior- les quatre barres al capçal del seu llit i l’amistat fidel que va demostrar a Sabartés, Pallarés, Casagemas, Pixot, Fernandez de Soto, Manolo Hugué, Miró, Palau i Fabre i a tants d’altres.

Picasso no va aprendre a pintar a casa nostra, però aquí va trobar ambient per desenvolupar la seva vocació, uns paisatges que impactaren molt en la seva obra (Gósol, Horta de St. Joan, principalment) i sobretot amics, molts i bons amics. I encara en troba avui d’amics a Catalunya qui de veritat en busca. Som terra d’amics.

(Il·lustració: dibuix sobre full de diari, atribuït a Picasso)

Maurice Koechlin, un enginyer de nacionalitat suïssa i francesa va estudiar al Politècnic de Zuric abans d’anar a treballar a l’empresa constructora de Gustave Eiffel. Com a enginyer principal es va encarregar del càlcul d’estructures d ‘algunes obres molt conegudes com ara el Viaducte sobre el riu Tardes a l’Auvergne o el Pont Maria Pia a Porto.

És poc conegut que l’empresa Eiffel va rebre l’encàrrec de fer els càlculs de la base per l’estàtua de la Llibertat de Nova York, regal de l’estat francès als Estats Units. Els dissenys d’estructures són de Koechlin.

Quan França va decidir oficialment l’any 1884 organitzar una Exposició Universal, un enginyer anomenat Sebillot va fer pública la idea de construir una torre dita “Tour du soleil” amb la que volia il•luminar tot París, com un nou Far d’Alexandria. Era una torre de granit amb uns focus gegants a dalt de tot.

Koechlin, junt amb el seu col•lega Nouguier, van proposar un «Pylone de 300 m d’hauteur», que no va entusiasmar massa a Gustave Eiffel que va encarregar algunes petites modificacions, com per exemple arrodonir en forma d’arc les estructures de la base i la distribució de les plataformes. El projecte fou aprovat per les autoritats franceses i la torre, dissenyada i calculada per Koechlin i el seu equip va passar a ser coneguda com a Torre Eiffel, silenciant els veritables creadors.

Per acabar diguem que la torre s’hauria d’haver desmuntat després de l’Exposició (com també era el cas del Palau de Montjuïc l’any 1929), però que gràcies a la decisió de no fer-ho pot Paris avui dia lluir el seu símbol més conegut.

Per cert, el nom de família de Gustave Eiffel era Bönickhausen, d’origen alemany de la regió d’Eifel (amb una f), absolutament impronunciable a França i que un avantpassat de Gustave va canviar. Us imagineu que de la torre se’n digués Tour Koechlin o Tour Bönickhausen?.

(Il·lustració: disseny original de Koechlin per la torre)

Una mica apagada la fogera mediàtica que la xiulada del dimecres a Mestalla va provocar, i ja amb una certa calma, convé fer un parell de reflexions.

En primer lloc, la xiulada era previsible per anunciada, de manera que no cal ara fer el sorprès. La coincidència de l’aparició de la parella reial a la llotja amb l’inici de l’himne nacional espanyol és una qüestió protocol•lària de manera que tant es pot dir que la gent va xiular contra el rei com contra l’himne. En realitat em sembla que els xiulets eren contra la monarquia personificada pel rei ja que aquest tipus d’institució anacrònica no crec que tingui masses entusiastes entre els bascos i els catalans.

Cada diari i cada emissora de ràdio ha fet la seva interpretació segons del costat que escora. Em sorprèn llegir que la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, va dir que des de la llotja de Mestalla els reis no van ser conscients de l’escridassada,. Llàstima, perquè si a més de viure lluny del dia a dia dels seus “súbdits” no s’enteren del que aquests pensen més que al Palau de la Zarzuela viuen als llimbs.

Totes les protestes i els testimonis patriòtics que hem sentit i llegit han portat com a conseqüència un cert oblit del fet esportiu, en realitat el motiu que va fer que la gent omplís l’estadi. El partit, el comportament de les dues aficions, els aplaudiments dels jugadors guanyadors a l’afició perdedora, tot això s’ha arraconat i no és just.

Ara cal reconsiderar i preguntar, modestament, perquè la “Copa del Rey”, abans “Copa del Generalísimo”, no se n’ha de dir, per exemple “Copa de España”. A Anglaterra en diuen FA Cup i no Queen’s Cup, i a França és la Coupe de France.

Per acabar, TVE va cometre un acte vergonyós amagant la xiulada i les excuses que van donar (una falla humana) no se les creu ningú. Censura pura i dura, i res més. I sempre fan plegar els de segona fila, mentre que els veritables responsables miren cap a l’infinit amb cara de no haver trencat mai cap plat. No en diuen «la caja boba»? Doncs, això.

Ahir volia treballar al jardí: trasplantar un llorer, netejar d’herbes els voltants de les maduixeres, adobar les oliveres… Però el temps no em va ajudar i cada dos per tres va plovisquejar de manera que vaig fer la meitat de la feina i gràcies.
Les interrupcions les vaig „aprofitar“ per seguir a la televisió alguns moments de l’anomenat debat de l’estat de la nació en un acte que suposa part de masoquisme i part d’auto-penitència.

Un debat on prèviament s’han posat d’acord sobre quins temes no tocar, un debat on tots els arguments estan preparats i que per acabar-ho d’adobar coincideix amb l’inici de la campanya de les eleccions europees presenta poques opcions fora de ser un castell de foc sorollós que el vent s’emporta.

Vaig recordar la coneguda rèplica del segon acte d’Hamlet:

“ – What do you read, my lord?
– Words, words,words.”

Doncs això, paraules, paraules, paraules.

Fa uns quaranta anys, Pere Quart va escriure un poema amb el títol “Tirallonga de monosíl•labs” on proposa un exercici d’austeritat fent ús només de monosíl•labs dels que la nostra llengua en disposa a milers. Vegem el començament:

«    Déu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
I un xic de pa.
Un poc de fred
I un poc de foc.
Un xic de son
I un poc de llit.
Un xic de set
I un poc de vi
I un poc de llet.
I un poc de pau.
(…) “