De Suïssa estant

El pitjor que pot succeir és que els esforços possibles per tractar de millorar l’aire i l’aigua – dos elements primaris i necessaris per la vida humana- no s’apliquin per deixadesa política o perquè les persones implicades, que som tots, pensin que no poden fer res a nivell individual.

Vegeu alguns resultats espectaculars: la qualitat de l’aire, a Suïssa, ha millorat els darrers anys amb tant d’èxit que avui dia els valors són equivalents als de l’any 1960. Estic parlant del diòxid de sofre, dels òxids de nitrogen i altres paràmetres mesurables. Fins i tot l’Institut Alemany d’Economia, poc propens a fer elogis, ha dit que l’aire net és una gran força de Suïssa i que com a país està al davant de tots els altres europeus.

Que ningú pensi que Suïssa és el país de la Heidi, ple de vaques i de prats, rierols amb truites i edelweiss a cada cantonada. A Suïssa tenim una forta industria química (propensa a pol•luir), industries metal•lúrgiques i de maquinaria pesada (amb xemeneies actives), molta circulació de vehicles per ser una cruïlla entre el nord i el sud i l’est i l’oest d’Europa. Només una política conseqüentment aplicada durant molts anys ha permès d’arribar allà on som.

I més sorprenent és encara l’estat dels llacs. Les aigües domèstiques i industrials són tractades abans de reenviar-les a la canonada, al rierol o al riu. També s’ha promulgat lleis, que s’han complert, per reduir la quantitat de fòsfor de les aigües residuals, a base de fer servir nous detergents i productes químics industrials adequats, i regulant l’us d’adobs a l’agricultura. Resultat: el nivell de fòsfor en pràcticament tots els llacs suïssos és quatre vegades més baix que l’any 1982.
Afegiré que un 50% les deixalles domèstiques es recicla i l’altre 50% es crema en instal•lacions comunals (el meu poble en té una) i serveix per produir un 2% de l’energia que el país necessita.

L’Estat dedica cada any uns 100 milions d’euros per mantenir i augmentar els 20 parcs naturals que disposem.

El tema dona per més explicacions però em sembla que per ara és suficient: Si es vol, és possible millorar les condicions ambientals. En gran part, gràcies siguin donades als ecologistes, que no han parat fins a trobar respostes estatals i de les industries. I tots n’aprofitem.

L’any 2008 es van retirar dels bancs suïssos un milió set-cents mil milions de francs de diners de clients que els bancs administraven ; no de comptes corrents sinó de capital per fer rendir. Perquè ens entenguem: un 17 seguit de 11 zeros. Traduït a euros: un bilió, és a dir un milió de milions.

Home!, encara en quedes uns quants; segons les estadístiques mes o menys uns 5 bilions. La garrotada però és forta i demostra dues coses: una manca de confiança en la manera que han tingut alguns bancs d’administrar els capitals i una certa por davant l’eliminació “de facto” del secret bancari.

Com que els diners no s’evaporen, ara estaran en altres indrets cercant silenci i rendibilitat, o invertits en diamants, barres d’or, obres d’art i altres coneguts refugis. Potser alguns milions, fins i tot, estaran invertits en jugadors de futbol perquè ningú encara ha explicat d’on surten els diners que el Real Madrid no té però disposa per comprar a qui li sembla.

Això de la crisi, els que som del mig de la munió no ho acabem d’entendre i només ens preocupa no perdre el poc que hem arraconat, que no és molt davant els 9 milions nets que cobrarà per any el Cristiano Ronaldo.

Com que resulta que ens hem tornat bojos, avui sortiré al carrer amb un barret fet de paper de diari i un timbal del meu nét i segur que ningú em farà cas.

Segons informa Catalunya Ràdio, el president del govern espanyol, senyor José Luis Rodríguez, ha amenaçat en ajornar sense data fixa la negociació del finançament si no s’arriba a un acord abans del dia 15 de juliol.

El president Rodríguez potser s’ha adonat que la gent, els catalans, ja comencen a estar farts d’una negociació que no és tal sinó que es tracta de propostes molt per sota del que l’Estatut, el bon sentit i les matemàtiques diuen. I ara tira pilotes a fora i posa en evidència al PSC, que ha de moure peça.

Al PSC se li presenta una magnífica ocasió de demostrar la “C” de les seves sigles, i per damunt de tots els seus apropaments amb el PSOE defensar la posició de Catalunya, amb la seguretat que els altres partits polítics catalans se’n felicitaran.

Ara és l’hora de fer realitat les promeses que legitimen als que manen. No és el moment de decebre!.

Ahir a la ciutat de Basilea es va inaugurar pels convidats, i avui pel públic, l’ART 40 Basel, la fira d’art més gran i important del món.

En un moment on la crisi s’ha escampat arreu i tothom dubta de quan començarà la recuperació, aquesta fira sembla donar una imatge de „normalitat “que fins el cap de setmana es confirmarà o no.

De moment s’ha de dir que més de 1000 galeries del tot el món han demanat per participar en aquesta edició (i ja en van 40!) però només 300 han estat acceptades per raons d’espai. Aquestes galeries presenten obres d’uns 2500 artistes i s’espera que com a mínim la fira sigui visitada per unes 60.000 persones en els 5 dies que romandrà oberta.

No cal dir que cap de les galeries preguntades ha donat la més mínima pista sobre les vendes previstes però tothom espera que serà una edició amb un nivell de vendes alt, no tant pel nombre d’obres comercialitzades sinó per les obres d’alt preu.
Els analistes diuen que davant l’enfonsada de les borses i del interessos baixíssims que donen els bancs per les inversions monetàries, la gent amb capital cerca especular (i alguns fins i tot gaudir, espero) amb obre d’art d’alt preu. No penseu que es tracta de Picassos, o Matisses o Warhols, no. Les escultures d’Anish Kapoor, poc conegut del públic no especialista, s’ofereixen a Basilea per 650.000 i 800.000 euros, i les fotografies del japonès Hiroshi Sugimoto valen 80.000 euros.

Els 2.300 periodistes acreditats de mitjans de comunicació de tot el món, i que aprofiten per visitar també la simultània Biennal de Venècia donaran compte dels resultats de la Art 40 i potser confirmaran l’èxit comercial i inversionista.
Almenys una pintura o una escultura són més agradables de mirar que un paquet d’accions que, en realitat, el comprador no veu mai.

Ars gratia artis, l’art per l’art mateix, és només l’antic lema del lleó de la Metro Goldwyn Mayer. Avui, en bona part, l’art és comerç, però comerç que dona el plaer de l’observació.

Ahir a la ciutat de Basilea es va inaugurar pels convidats, i avui pel públic, l’ART 40 Basel, la fira d’art més gran i important del món.

En un moment on la crisi s’ha escampat arreu i tothom dubta de quan començarà la recuperació, aquesta fira sembla donar una imatge de „normalitat “que fins el cap de setmana es confirmarà o no.

De moment s’ha de dir que més de 1000 galeries del tot el món han demanat per participar en aquesta edició (i ja en van 40!) però només 300 han estat acceptades per raons d’espai. Aquestes galeries presenten obres d’uns 2500 artistes i s’espera que com a mínim la fira sigui visitada per unes 60.000 persones en els 5 dies que romandrà oberta.

No cal dir que cap de les galeries preguntades ha donat la més mínima pista sobre les vendes previstes però tothom espera que serà una edició amb un nivell de vendes alt, no tant pel nombre d’obres comercialitzades sinó per les obres d’alt preu.
Els analistes diuen que davant l’enfonsada de les borses i del interessos baixíssims que donen els bancs per les inversions monetàries, la gent amb capital cerca especular (i alguns fins i tot gaudir, espero) amb obre d’art d’alt preu. No penseu que es tracta de Picassos, o Matisses o Warhols, no. Les escultures d’Anish Kapoor, poc conegut del públic no especialista, s’ofereixen a Basilea per 650.000 i 800.000 euros, i les fotografies del japonès Hiroshi Sugimoto valen 80.000 euros.

Els 2.300 periodistes acreditats de mitjans de comunicació de tot el món, i que aprofiten per visitar també la simultània Biennal de Venècia donaran compte dels resultats de la Art 40 i potser confirmaran l’èxit comercial i inversionista.
Almenys una pintura o una escultura són més agradables de mirar que un paquet d’accions que, en realitat, el comprador no veu mai.

Ars gratia artis, l’art per l’art mateix, és només l’antic lema del lleó de la Metro Goldwyn Mayer. Avui, en bona part, l’art és comerç, però comerç que dona el plaer de l’observació.

Dinamarca i Catalunya no tenen aparentment moltes coses en comú. Tot i que Europa ha estat al llarg dels segles un terreny predestinat a facilitar els moviments dels pobles, ja sigui en pau o en guerra, el poble danès i el nostre no ofereixen gaires coincidències històriques.

Amb tot, vegem alguns aspectes que ens poden apropar: De cara als seus veïns Dinamarca és un país petit, de 43.000 kilòmetres quadrats (Catalunya uns 32.000). Això sense comptar els territoris dependents de Groenlàndia i les Illes Fèroe. Els habitants de Dinamarca són 5,4 milions mentre que a Catalunya en comptem uns 7,5 milions., Tots dos països tenen una llengua pròpia amb un àmbit d’expansió clarament delimitat per l’entorn.

A les eleccions del diumenge al Parlament europeu, Dinamarca va votar 13 parlamentaris cosa que demostra que Catalunya, al no estar considerada com a país dins l’EU no pot elegir el nombre de parlamentaris que per població li corresponen. Els danesos van votar el Partit Socialista en primer lloc (tindrà 4 diputats) i a la coalició ALDE en segon lloc i que tindrà 3 diputats, i que és la mateixa coalició on es troba CiU. Per tant, l’ordre de vots en els primers llocs s’assembla molt al de Catalunya.

Els parlamentaris danesos, conscients que el seu país és petit, es reuneixen abans de cada votació dins del Parlament europeu per tal d’ajuntar-se i votar en comú quan es tracte de prendre decisions que afectin molt directament Dinamarca. Per damunt de totes les diferencies polítiques, la raó de país s’imposa i dona un exemple que potser els parlamentaris catalans podrien copiar. És una utopia, ja en sóc conscient, perquè els parlamentaris danesos representen directament els seus partits mentre que una part dels catalans depenen del partit «mare» de Madrid o no se n’han sabut distanciar clarament.

Per cert, el diumenge els danesos van votar per una majoria del 85,4 % una modificació de la Constitució que fa el primer fill hereu al tron independentment de si és home o dona acabant així amb la discriminació que suposava donar preferència al baró, encara que tingués germanes més grans. A Espanya encara ningú ha gosat tocar aquest anacrònic ús, que és anticonstitucional per discriminatori envers les dones.

A veure si a Madrid n’aprenen dels danesos i ja que volen mantenir una institució tan discutible com la monarquia, almenys que sigui constitucional i no discriminatòria.

Avui resistiré la temptació de comentar el resultat de les eleccions al Parlament europeu perquè molts d’altres més competents que jo ho estan fent.

Malgrat tot, constato que en general a Europa les esquerres han perdut vots i les dretes n’han guanyat. Amb mirada local, a Catalunya el PSC perd gairebé 200.000 vots i el PP uns 20.000 mentre que CiU en guanya uns 70.000, trencat la tendència de l’estat espanyol i una part de l’estranger. També ens hem de preguntar el motiu de la rotunditat amb la que el PP ha guanyat al País Valencià i a les Illes. Tenim molta feina per acostar aquests pobles germans a posicions que responguin a la identitat comuna que de moment semblen no recordar.

Una anècdota em sigui permesa: el «Teletext» de TVE donava el dissabte a quarts de sis de la tarda el següent titular: «Jornada de reflexión coñícios UE ». El follet que sempre es passeja per les redaccions va fer bona feina. Una mica més tard, el titular va ser rectificat.

Eleccions a part, podria parlar de la victòria de Federer a Roland Garros, molt treballada a les eliminatòries i que no desmereix malgrat l’absència de Nadal. Federer és (amb Sampras) el tenista que més torneigs Grand Slam ha guanyat fins ara (14) i un del únics sis jugadors del món que ha guanyat tots els Grans Slam (Austràlia, Wimbledon, Roland Garros, Estats Units) almenys una vegada. De Suïssa estant és una noticia que no podia silenciar.

Com a català em va empegueir la penosa “actuació” del malauradament conegut Jimmy Jump (Jaume Marquet i Cot) que va fer el seu show al interrompre el partit de Federer i Söderling arribant al costat del suïs amb la intenció de posar-li una barretina. Vestit amb una samarreta amb el nom de “Suisse” i amb uns mitjons amb la creu de l’escut suïs, va poder dissimular les seves intencions de manera que ell, el Marquet, ha sortit als diaris i amb ell el nom de Catalunya. Una propaganda totalment innecessària per lo negativa.

Avui és el que se’n diu „jornada de reflexió», un dia on cap partit ni cap polític ens pot atabalar amb les seves consignes o els seus crits. Crec que instituir un dia de repòs abans d’unes eleccions és una mesura d’higiene mental més que de caire polític. A fi de comptes els (pocs) que aniran a votar ja deuen saber per qui ho volen fer i em temo que per a molts la curta però sorollosa campanya no ha servit per fer canviar la intenció de vot.

Posats a gaudir d’una jornada de reflexió, també podríem fer-ho sobre l’Estatut, que porta anys esperant la benedicció del Tribunal Constitucional, fet que suposa una bufetada permanent al poble que el va votar.

També podríem reflexionar sobre el finançament que cada parell de setmanes el govern central ens diu que està a punt de tancar-se, però que no acaba d’arribar mai situant en una posició molt incòmoda al PSC i frenant molts projectes.

I també podríem reflexionar sobre la necessitat urgent que els partits amb mirada nacional catalana es moguin pel seu compte per tal que el fet català sigui més conegut a Europa, amb senyals inequívocs d’iniciativa pròpia ja que a la resta d’Espanya ni ens volen conèixer, ni ens entenen, ni faran altra cosa que cobrar-nos el màxim i una vegada els diners al sac, menysprear-nos com han fet fins ara. De manera que reflexió, molta reflexió.

Els polítics han d’anar amb peus de plom amb les coses que fan i amb les que diuen. En molt poques ocasions es poden permetre el luxe d’improvisar ja que cada mot pot girar-se contra seu o contra el seu partit.

El discurs d’ahir a El Caire a càrrec del president Obama serà comentant durant molt temps perquè per primera vegada en molts anys s’han sentit paraules conciliadores amb el món musulmà per part d’un president dels Estats Units. Cada frase ha estat col•locada en el lloc just, amb les paraules adequades i amb l’èmfasi necessari. Era un discurs dirigit a tots els musulmans però també, no ho oblidem, a l’electorat americà que ja porta temps perdent a poc a poc les il•lusions que Obama va donar quan era candidat. Sobretot en l’aspecte econòmic, el govern Obama no ha donat encara cap senyal de saber com solucionar el problema que en gran part el seu país ens va crear.

Darrera de les paraules del president Obama ahir (per cert molt ben transmeses ja que és un bon comunicador i sap fer oblidar el Teleprompter), hi ha l’autor real dels textos: Ben Rhodes. És un americà de 31 anys, poc conegut contràriament al seu cap Jon Favreau que la revista Time considera una de les 100 persones amb més influència dels Estats Units. Favreau només té 43 anys. Un equip molt jove per un president també jove.

Paraules són paraules i tothom espera ara els fets. De totes maneres és molt positiu que el canvi de to de la presidència americana es faci sentir arreu. Amb una certa esperança però amb un ull molt crític esperarem els esdeveniments. Ara és el moment d’actuar, tal com deien els llatins: Facta, non verba.

Els polítics han d’anar amb peus de plom amb les coses que fan i amb les que diuen. En molt poques ocasions es poden permetre el luxe d’improvisar ja que cada mot pot girar-se contra seu o contra el seu partit.

El discurs d’ahir a El Caire a càrrec del president Obama serà comentant durant molt temps perquè per primera vegada en molts anys s’han sentit paraules conciliadores amb el món musulmà per part d’un president dels Estats Units. Cada frase ha estat col•locada en el lloc just, amb les paraules adequades i amb l’èmfasi necessari. Era un discurs dirigit a tots els musulmans però també, no ho oblidem, a l’electorat americà que ja porta temps perdent a poc a poc les il•lusions que Obama va donar quan era candidat. Sobretot en l’aspecte econòmic, el govern Obama no ha donat encara cap senyal de saber com solucionar el problema que en gran part el seu país ens va crear.

Darrera de les paraules del president Obama ahir (per cert molt ben transmeses ja que és un bon comunicador i sap fer oblidar el Teleprompter), hi ha l’autor real dels textos: Ben Rhodes. És un americà de 31 anys, poc conegut contràriament al seu cap Jon Favreau que la revista Time considera una de les 100 persones amb més influència dels Estats Units. Favreau només té 43 anys. Un equip molt jove per un president també jove.

Paraules són paraules i tothom espera ara els fets. De totes maneres és molt positiu que el canvi de to de la presidència americana es faci sentir arreu. Amb una certa esperança però amb un ull molt crític esperarem els esdeveniments. Ara és el moment d’actuar, tal com deien els llatins: Facta, non verba.