De Suïssa estant

El 24 de juny del 1859, avui fa 150 anys, els soldats francesos, italians i austríacs s’enfrontaven en una de les batalles més cruentes de l’època moderna: la batalla de Solferino, població situada no lluny del Llac de Garda.

El dia següent un suïs de Ginebra, Henri Dunant, va arribar al lloc per tal de parlar amb Napoleó III sobre uns projectes de farineres a Algèria. El panorama era desolador: les assistències sanitàries eren insuficients i mal preparades, els soldats eren atesos segons la seva filiació i es morien entre grans patiments i crits.

Dunant va quedar impactat, la imatge de la desolació no el va deixar tranquil. L’any 1862 va publicar «Records de Solferino» i va proposar mesures per millorar l’atenció a ferits en situacions difícils. Després de moltes reunions, el 1863 es va crear un comitè estable, que l’any 1876 va adoptar el nom de Comitè Internacional de la Creu Roja, amb la bandera de tots coneguda i que correspon a la bandera suïssa amb els colors invertits.

La Creu Roja no ha evitat les guerres però si ha fet que, cada vegada amb més dificultats, pugui intervenir com a cos internacional i neutral en molts conflictes ajudant ferits, orfes i desterrats.

Les guerres han soferts canvis en les conseqüències: la Batalla de Solferino va ocasionar 38.000 morts militars i 1 mort civil. La guerra de l’Iraq i l’ocupació posterior, és a dir entre 2003 i 2009, ha ocasionat 14.000 morts militars i mínim 90.000 morts civils. La desproporció entre civils i militars justifica encara més activitats com les de la Creu Roja.

Per cert que la institució integra també les activitats de la Mitja Lluna Roja, anomenada així per evitar susceptibilitats amb la creu, encara que la creu de l’escut de Suïssa no té cap significació religiosa.

Tinguem avui un record per tots els col•laboradors de la Creu Roja que arreu del món fan una tasca dura, sovint incompresa però de gran valor humà.

El dissabte, Ramon Solsona publicava a l’AVUI un article amb el títol „És dels pocs que saluden “, que recomano a tothom, sobretot als pares amb fills escolars i als mestres.

Solsona diu que som un país mal educat i que el més habitual és entrar i sortir dels llocs sense dir ni ase ni bèstia. Té raó.

Visc fa molts anys en un país on tothom es saluda. Al entrar en una botiga, a l’hora de demanar un cafè al bar de la cantonada o senzillament als creuar-se dues persones pel carrer.

Recordo quan vaig arribar a Suïssa la meva sorpresa cada mati al anar al treball perquè tots els escolars amb qui em creuava em deien “bon dia”. Naturalment, vaig immediatament aprendre a respondre “bon dia”.

També em va sorprendre que quan es brinda, amb una copa de cava per exemple, a casa nostra tothom mira les copes que s’entrexoquen. A Suïssa s’ha de mirar als ulls de la persona o de cada una de les persones amb qui es brinda.

Es diu “si us plau” al cambrer quan es demana un cafè, se li diu “gràcies” quan el porta, es demana el compte “per favor” i es diu “passi-ho bé” al marxar. El cambrer no és un esclau, ni una màquina. Cobra per fer el seu treball, però això no dona cap dret a ignorar-lo com si no existís. Aquest és el fonament de les salutacions que diàriament ens fem els uns als altres.

La noia que em pesa i embolica uns embotits, ha estudiat tres anys i ha fet exàmens per ser venedora d’embotits i ha rebut un títol oficial. No estic exagerant. De manera que cada vegada que em serveix, demostra que sap l’ofici, i per això es mereix la meva salutació i no només pagar i marxar amb cara de gos.

Avui a les 3 de la tarda el president francès Sarkozy marcarà d’alguna manera la història política de França ja que parlarà per primera vegada davant l’Assemblea Nacional (diputats i senadors) reunits conjuntament al palau de Versalles. La darrera vegada que un tal esdeveniment va tenir lloc va ser l’any 1848, sota una altre constitució i estructura de l’estat.

Aquesta primícia és possible gràcies a que el juliol del 2008 (aprofitant les vacances) el senyor Sarkozy va proposar un canvi constitucional que permet al President de la República parlar una vegada a l’any davant les càmeres reunides. El canvi va ser aprovat i ara s’aplica per primera vegada.

Que el senyor Sarkozy aprecia molt al senyor Sarkozy és indiscutible. Que el senyor Sarkozy no rebutja gairebé mai les possibilitats que se li presenten per donar explicacions en públic, també és cert. Amb tots els seus defectes el domina una virtut i és la de fer feina. Viatges, reunions arreu del món, propostes dins i fora de l’UE, tot és bo per mostrar un esperit inquiet i per fer que França recuperi a nivell mundial la importància que els darrers anys havia perdut.

El senyor Sarkozy podrà o no agradar (jo si fos francès no l’hauria votat) però és indiscutible que un cap d’estat amb iniciatives, actiu, malgrat les errades sempre és més presentable que un cap d’estat que es dedica a anar a caçar, a repartir medalletes o a inaugurar exposicions. La constitució francesa dona al cap de l’estat feina concreta, i també al primer ministre. No totes les constitucions són tan pràctiques.

El diari «Liberation» parla de monarquia republicana en referència a la presidència Sarkozy. Potser també s’escau dir república monàrquica. De qualsevol manera jo mi apuntaria.

Avui s’inaugura a Atenes el nou Museu de l’Acròpoli, Per l’estadística diguem que el projecte és de l’arquitecte suïs Bernard Tschumi, nascut a Lausana el 1944 i amb despatx a Paris i Nova York. Autor de moltes obres arreu del món, es considerat un dels més importants dins de la corrent conceptual.

El Museu es va començar el 2003 i ha costat uns 130 milions d’euros. Els materials emprats són essencialment vidre per la façana, ciment i acer pels elements estructurals i marbre per les decoracions. Fins al’1 de gener del 2010 l’entrada costarà 1 euro, i després 5 euros, gràcies a un finançament conjunt entre l’estat grec i el fons europeu de desenvolupament regional. Recomano entrar a la pàgina “www.theacropolismuseum.gr” per conèixer els detalls.

Per a tots el que culturalment pertanyem a la mediterrània, Grècia no ha estat mai un país estrany. Sense parlar la seva llengua, el sol fet de caminar per les seves ciutats i no diguem els seus llocs arquitectònics ens dóna la sensació d’estar a casa. He fet molts viatges a Grècia, de Salònica fins al Peloponès per motius professionals i el tracte amb la gent era molt fàcil perquè tenim moltes virtuts- i segurament alguns defectes- comuns, i l’entesa sempre fou ràpida.

El nou museu ha tornat a llençar la polèmica sobre les obres que es trobem a l’estranger, principalment el fris del Partenó ja que 56 de les 96 plaques originals es troben al British Museum de Londres «gràcies» que Lord Elgin, ambaixador a Istanbul, va decidir el la venda dels marbres al govern britànic l’any 1816. Fins ara, les condicions de conservació de certes obres no eren a Atenes les millors: la molt forta pol•lució atmosfèrica ha fet molt mal.

Amb el nou museu, l’argument de la manca de condicions desapareix, de manera que ara comença la lluita diplomàtica on, potser, els britànics tenen les de perdre. En qualsevol cas, ja tenim un motiu més per tornar a Atenes.

Ahir va fer 3 anys que el poble de Catalunya va refrendar l’Estatut d’Autonomía, un aniversari que mereix ser recordat encara que per altres motius que l’alegria.

Un mes abans les Corts Generals d’Espanya l’havien aprovat amb els vots en contra del PP i algunes abstèncions com per exemple ERC. El text de l’Estatut apovat a les Corts era una modificació del que el Parlament de catalunya va proposar el setembre del 2005, amb el vot negatiu del PPC.

Actualment, l’aplicació total de l’Estatut no és possible perque es troba en mans del Tribunal Constitucional a Madrid, « gràcies » a diverses impugnacions per inconstitucionalitat per part del PP i també del Defensor del Pueblo i dels governs de les comunitats autònomes de Múrcia, la Rioja, Valéncia i les Illes.

Segurament el treball del Constitucional referent a l’Estatut és molt complicat ja que altrament no s’explica com després de 3 anys encara no hi ha data per la resolució, que molts temen favorable en gran part a les tesis dels recurrents.

La presidenta del TC, la senyora Maria Emilia Casas va donar a entendre ahir que segurament el TC pot sentenciar l’Estatut a l’agost. Amb el finançament previst segons la darrera estimació del senyor Rodríguez pel juliol, es preparen unes vacances distretes per tothom.

Una frase popular diu lo de riure’s del mort i del qui el vetlla. Doncs això em ve a la memória quan llegeixo certes declaracions

És evident que molts temes són essencialment polèmics i que cada vegada que treuen el nas, les reaccions de tot tipus no es fan esperar. Un d’aquests temes és el de la llengua a Catalunya.

D’entrada semblaria indiscutible que tothom admetés que el català és la llengua de Catalunya i per tant és normal que sigui l’habitual entre les relacions dels habitants, tal com el francès a França o l’italià a Italià, per exemple. A diferència del dos països veïns, a Catalunya hi entra un factor històric/politic i és el del castellà o espanyol, a èpoques imposat, a altres assimilat i avui dia integrat en la complexa xarxa humana que configura el nostre país. D’altre part, Catalunya fa políticament part d’Espanya i la llengua espanyola, segons la Constitució, l’han de conèixer tots el espanyols i tots la podem emprar.

Davant aquest fet, no comprenc com l’escrit del dimarts al meu bloc ha pogut “disparar” molts sentiments fins a arribar a acusar-me d’ofendre, de ser un esbiaixat i de mal educat entre altres galanteries.

He llegit i rellegit el meu escrit i no he trobat en cap moment res que pugui ofendre al senyor Falcones, fora del fet que em va semblar de poca cultura no dir ni «bon dia» en català. No vaig negar al senyor Falcones el seu dret a parlar qualsevol de les llengües que a bon segur domina, ni d’escriure en la que millor li sembli, cosa que ja fa amb molt d’èxit. Jo només vaig escriure sobre la meva sorpresa davant d’un fet ja que em va semblar que parlar en català hagués estat un senyal de bona educació i de cultura. Punt.

Alguns m’ha escrit dient que estaven d’acord am mi. Jo no volia, ni vull, obrir una polèmica sobre la llegua perquè jo no sóc la persona adequada ni el meu blog el vehicle ideal. Respecto molt els que no estan d’acord amb mi, encara que demanaria una lectura més reposada del que vaig escriure, per no treure conclusions una mica a repèl, i amb molt agraïment a tots els que em llegeixin.

És evident que molts temes són essencialment polèmics i que cada vegada que treuen el nas, les reaccions de tot tipus no es fan esperar. Un d’aquests temes és el de la llengua a Catalunya.

D’entrada semblaria indiscutible que tothom admetés que el català és la llengua de Catalunya i per tant és normal que sigui l’habitual entre les relacions dels habitants, tal com el francès a França o l’italià a Italià, per exemple. A diferència del dos països veïns, a Catalunya hi entra un factor històric/politic i és el del castellà o espanyol, a èpoques imposat, a altres assimilat i avui dia integrat en la complexa xarxa humana que configura el nostre país. D’altre part, Catalunya fa políticament part d’Espanya i la llengua espanyola, segons la Constitució, l’han de conèixer tots el espanyols i tots la podem emprar.

Davant aquest fet, no comprenc com l’escrit del dimarts al meu bloc ha pogut “disparar” molts sentiments fins a arribar a acusar-me d’ofendre, de ser un esbiaixat i de mal educat entre altres galanteries.

He llegit i rellegit el meu escrit i no he trobat en cap moment res que pugui ofendre al senyor Falcones, fora del fet que em va semblar de poca cultura no dir ni «bon dia» en català. No vaig negar al senyor Falcones el seu dret a parlar qualsevol de les llengües que a bon segur domina, ni d’escriure en la que millor li sembli, cosa que ja fa amb molt d’èxit. Jo només vaig escriure sobre la meva sorpresa davant d’un fet ja que em va semblar que parlar en català hagués estat un senyal de bona educació i de cultura. Punt.

Alguns m’ha escrit dient que estaven d’acord am mi. Jo no volia, ni vull, obrir una polèmica sobre la llegua perquè jo no sóc la persona adequada ni el meu blog el vehicle ideal. Respecto molt els que no estan d’acord amb mi, encara que demanaria una lectura més reposada del que vaig escriure, per no treure conclusions una mica a repèl, i amb molt agraïment a tots els que em llegeixin.

Avui tota la premsa i la radio van plenes de noticies i comentaris sobre l’acte d’inauguració de la terminal anomenada T1 a l’aeroport del Prat.

Fora del Rei (que per cert ningú ha explicat perquè no el varen convidar), les màximes autoritats de l’estat espanyol i de Catalunya estaven presents a l’acte i la veritat és que el volum de l’obra i el pressupost demanaven a crits una assistència de primera categoria.

Molts parlen del “nou aeroport”, però es deu tractar d’una hipèrbole ja que només és una terminal. Per cert, una terminal que arriba amb sis o set anys de retard, que ningú sap com la podran omplir i que no disposa de cap connexió amb la xarxa ferroviària ni amb el metro.

No es tracta ara d’amargar l’alegria natural dels catalans davant d’una terminal moderna que donarà segurament una imatge molt positiva als passatgers que arribin o surtin.

El president del govern espanyol senyor Rodríguez (més conegut com Zapatero) va aprofitar l’acte per recordar per enèsima vegada que l’acord sobre el finançament de Catalunya està a punt de tancar-se i que (literalment) ““colmará las necesidades de Catalunya”, i “porque es la financiación que deseo para Catalunya”.

En aquest moment no hi va haver cap riallada, cosa que només puc atribuir a la bona educació dels catalans presents. Com tampoc van esclatar de riure quan el senyor Rodríguez va prometre per abans d’acabar l’any, una gestió nova, compartida de l’aeroport.

Vist el poc interés que AENA, i també IBERIA, han demostrat els darrers anys per l’aeroport de Barcelona, l’única gestió realment nova és la cessió total a Catalunya. La resta són flors i violes i romaní.

A TV3 van entrevistar l’escriptor Ildefonso Falcones, autor de „La Catedral del Mar “, amb motiu de la sortida del seu nou llibre “La mano de Fátima”.

El senyor Falcones va néixer a Barcelona l’any 1958 i és segurament un dels autors amb més vendes ja que de La Catedral del Mar es parla de 4 milions d’exemplars venuts.

Falcones escriu en castellà, cosa que entra dintre dels seus drets. Suposo que la seva educació va ser en gran part en castellà i que a casa era l’únic idioma que parlava. Dit això, sorprèn que a l’entrevista a TV3 no digués ni una sola paraula en català, ni tan sols “bon dia” al arribar a l’estudi.

Va aprofitar l’entrevista per promocionar el seu nou llibre i per auto-promocionar-se amb frases com: “Soy una persona con estudios universitarios, con una cierta edad y una cierta cultura”. Això de la “cierta cultura” ho va dir almenys dues vegades.

Jo crec que l’expressió és molt adequada: “una cierta cultura”. Això de “cierta”, que és un mot que denota ambigüitat, quadra perfectament en el personatge. Jo més aviat diria que paral•lelament també té «una cierta incultura ».

Si després de néixer i viure a Barcelona més de 50 anys no vol (¿serà que no pot?) donar una entrevista en català a la televisió catalana, em permeto de posar en dubte la seva “cierta cultura”.

Ja no es tracta de ser catalanista o nacionalista o que sé jo, es tracta de respectar el lloc on es viu i jo que porto 40 anys a Suïssa sé perfectament del que parlo. Falcones pot escriure en castellà (de fet no és l’únic escriptor barcelonès que ho fa) però parlar en català, encara que sigui de manera menys brillant que escrivint, seria un senyal de bona educació i de cultura.

I com que ell es pren les llibertats que li semblen correctes, jo em prenc també les meves i no llegiré ni la Catedral ni la Fátima, ni en castellà ni en les traduccions catalanes que per cert també han ajudat a omplir de diners el senyor Falcones, malgrat el seu desinterès per la nostra llengua.

A TV3 van entrevistar l’escriptor Ildefonso Falcones, autor de „La Catedral del Mar “, amb motiu de la sortida del seu nou llibre “La mano de Fátima”.

El senyor Falcones va néixer a Barcelona l’any 1958 i és segurament un dels autors amb més vendes ja que de La Catedral del Mar es parla de 4 milions d’exemplars venuts.

Falcones escriu en castellà, cosa que entra dintre dels seus drets. Suposo que la seva educació va ser en gran part en castellà i que a casa era l’únic idioma que parlava. Dit això, sorprèn que a l’entrevista a TV3 no digués ni una sola paraula en català, ni tan sols “bon dia” al arribar a l’estudi.

Va aprofitar l’entrevista per promocionar el seu nou llibre i per auto-promocionar-se amb frases com: “Soy una persona con estudios universitarios, con una cierta edad y una cierta cultura”. Això de la “cierta cultura” ho va dir almenys dues vegades.

Jo crec que l’expressió és molt adequada: “una cierta cultura”. Això de “cierta”, que és un mot que denota ambigüitat, quadra perfectament en el personatge. Jo més aviat diria que paral•lelament també té «una cierta incultura ».

Si després de néixer i viure a Barcelona més de 50 anys no vol (¿serà que no pot?) donar una entrevista en català a la televisió catalana, em permeto de posar en dubte la seva “cierta cultura”.

Ja no es tracta de ser catalanista o nacionalista o que sé jo, es tracta de respectar el lloc on es viu i jo que porto 40 anys a Suïssa sé perfectament del que parlo. Falcones pot escriure en castellà (de fet no és l’únic escriptor barcelonès que ho fa) però parlar en català, encara que sigui de manera menys brillant que escrivint, seria un senyal de bona educació i de cultura.

I com que ell es pren les llibertats que li semblen correctes, jo em prenc també les meves i no llegiré ni la Catedral ni la Fátima, ni en castellà ni en les traduccions catalanes que per cert també han ajudat a omplir de diners el senyor Falcones, malgrat el seu desinterès per la nostra llengua.