De Suïssa estant

Avui fa 150 anys de l’arribada del primer tren de Barcelona a Manresa, cosa que va omplir d’esperances de progrés a tots els polítics locals i la població de l ‘època.

El temps del recorregut inaugural va ser de 80 minuts, és a dir 9 minuts més del que necessita avui el tren més ràpid pel mateix tram. Naturalment que els trens d’avui són més ràpids i que han augmentat molt les parades però és una vergonya que la connexió entre una ciutat de la importància pròpia i comarcal de Manresa i la ciutat de Barcelona sigui tan lamentablement deficient.

RENFE, cal repetir-ho i recordar-ho, ha tractat molt malament a Catalunya. Les rodalies, base essencial de les activitats laborals de molts milers de persones, són impresentables i les avaries i els retards estan a l’ordre del dia. L’aeroport de Barcelona disposa d’una connexió RENFE amb uns horaris del tot insuficients, amb una arribada a les andanes tristes i brutes de l’Estació de Sants cosa que no llueix massa com a «porta d’entrada» als visitants de fora.

Una connexió de Barcelona amb la xarxa europea és una desil•lusió permanent i malgrat promeses i bons mots, les coses van poc a poc, amb poca pressió política interior i nul•la de cara a França.

Per acabar, tornem a Manresa: el menyspreu de RENFE a la ciutat té el millor exemple en la mateixa estació. Absolutament impracticable per la gent amb problemes de mobilitat, amb uns accessos a les andanes del mig que val més no comentar, amb nul•les possibilitats d’esperar el tren amb un mínim de condicions de confort i higiene i un aspecte general que sembla planejat per l’enemic.

La protesta d’avui a Manresa està més que justificada, encara que després de tants anys és molt difícil recuperar la confiança en els polítics per arribar a sortir de la misèria a la que RENFE ens ha condemnat.

Tots sabem que els gests polítics fan part d’una estratègia de comunicació molt meditada, sovint arranjada entre les dues parts oposades, i que permeten acontentar tothom.

Això no exclou, però, que determinades situacions responguin a la realitat, fins i tot amb la «mise en scène» necessària. Per exemple la trobada d’ahir al Palau de la Generalitat entre el president José Montilla i el lider de CiU, Artur Mas.
El motiu era la votació al Parlament de la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) que per cert fou aprovada clarament, amb els vots del PSC, d’ERC i CiU, el vot parcial d’ICV i (naturalment) amb els vots en contra del PP i el Grup Mixt. Moltes han estat les reunions prèvies al consens i potser fins i tot les trobades entre Montilla i Mas que no s’han publicat.

El més important és que la llei (¿perquè no Llei d’Ensenyament de Catalunya?) hagi arribat a bon port i que es faci publica la bona disposició de CiU a arribar a pactes amb el govern, «si es fan les coses bé» com va dir Artur Mas.
Per cert, diuen els diaris que a la reunió Montilla-Mas no van parlar d’altra cosa que de la LEC i que no van entrar a tocar el tema finançament. Home, amb una horeta de reunió hi ha temps per tocar més d’un tema i cap dels dos és tant poc llest per no aprofitar la trobada per posicionar-se en coses tan transcendents com ara el finançament.

(La mort de Baltasar Porcel deixa orfes a molts dels seus lectors. Gràcies per tot el seu treball)

La dominació cultural, militar i política que en l’antiguitat van tenir els grecs i els romans a les nostres terres ha fet que altres pobles i altres cultures s’hagin deixat de costat o almenys no s’han explicat amb prou detall.

A l’escola, dels celtes en sabíem poc: se’ns va parlar dels celtíbers, dels gals com a poble guerrer i els que encara estudiarem llatí al batxillerat no oblidem el primer paràgraf de “De bello gallico” (La guerra de les Gàl•lies) de Juli Cèsar on ens diu que la Gàl•lia estava dividida en tres parts i la tercera era habitada pels que en la seva llengua són anomenats celtes i en la nostra gals. (… terciam qui ipsorum lingua Celtae nostra Galli appelantur). Els grecs els van anomenar keltoi, és a dir gent oculta.

De fet els celtes eren un conjunt de pobles amb una cultura molt més avançada que el que ens van permetre de saber els entre nosaltres dominants llegats grecs i romans. Els celtes no eren patriarcals ja que les dones tenien molts drets civils, el divorci existia i fins i tot el matrimoni a prova, d’un any i mig, per tal de decidir després de casar-se per tota la vida.

Aquest poble que sempre ens han presentat com un grup de guerrers quasi sense cultura, en realitat va ser un poble molt sensible i fins i tot refinat. Una exposició oberta actualment a Berna, amb el títol «L’art dels celtes», reuneix primera vegada 450 obres d’art de diversos museus en un conjunt sorprenent que demostra que la cultura europea no era només patrimoni de grecs i romans.

Aquesta exposició, oberta fins el 18 d’octubre, val el viatge a Berna. Una visita com la que vaig fer jo ahir, és un bàlsam per l’esperit i una lliçó de modèstia pels mediterranis que, dins d’Europa, sempre ens hem cregut ser els portadors de cultura.

Honorable President Montilla: La veritat és que em costa escriure José perquè atès el càrrec que exerceix, a mi, espontàniament em surt Josep. Però ho entenc, vostè va néixer a la província de Còrdova i a casa i els amics sempre li han dit José o fins i tot Pepe. El nom, realment, no fa l’home; només he dit això de Josep per una qüestió superficial d’estètica, si em permet l’expressió.

Vostè va accedir al càrrec malgrat no ser el seu el partit més votat i haver perdut 250.000 vots i 5 escons, gràcies a un tractat de governabilitat amb ERC i amb ICV. Tot legal, de manera que no li discutiré mai el dret que té a ser President de la Generalitat encara que vostè, persona sensible, segur que és el primer en saber la fragilitat del poder adquirit a base de compromisos post-electorals.

La gran sort que vostè te és que ERC no «molesta» massa dins del Govern, ja que es conforma en tenir una certa representativitat amb el senyor Carod-Rovira (essencialment en temes secundaris) i ICV és un conglomerat de petits grups que a l’ombra del poder semblen trobar-si bé, amb algun crit descontrolat de tant en tant però sense massa transcendència real.

El pitjor problema del PSC (vostè n’és el Primer Secretari) és, al meu entendre, l’escassa diferenciació amb el PSOE. Com que el PSOE, al Congrés dels Diputats, necessita els vots del PSC, acostuma a fer-li festes i pessigolles que serveixen per distreure però que no es corresponen a fets concrets de total col·laboració. Vostè, President, sap perfectament que el PSOE cada dos per tres els fa beure a galet, i els omple de promeses incomplides i de bons mots que el vent s’emporta.

Catalunya, com tota democràcia, per ser sòlida necessita alternatives polítiques clares i fortes; a Catalunya, una esquerra socialista no depenent de Madrid és necessària per manar amb visió catalana quan guanyi o per fer oposició amb la mateixa visió quan perdi.

President Montilla, planti cara a Madrid quan tornin a venir a distreure’l amb jocs de mans. Vostè, el PSC i Catalunya hi guanyaran.

Rebi una respectuosa salutació de Suïssa estant.

Honorable President Montilla: La veritat és que em costa escriure José perquè atès el càrrec que exerceix, a mi, espontàniament em surt Josep. Però ho entenc, vostè va néixer a la província de Còrdova i a casa i els amics sempre li han dit José o fins i tot Pepe. El nom, realment, no fa l’home; només he dit això de Josep per una qüestió superficial d’estètica, si em permet l’expressió.

Vostè va accedir al càrrec malgrat no ser el seu el partit més votat i haver perdut 250.000 vots i 5 escons, gràcies a un tractat de governabilitat amb ERC i amb ICV. Tot legal, de manera que no li discutiré mai el dret que té a ser President de la Generalitat encara que vostè, persona sensible, segur que és el primer en saber la fragilitat del poder adquirit a base de compromisos post-electorals.

La gran sort que vostè te és que ERC no «molesta» massa dins del Govern, ja que es conforma en tenir una certa representativitat amb el senyor Carod-Rovira (essencialment en temes secundaris) i ICV és un conglomerat de petits grups que a l’ombra del poder semblen trobar-si bé, amb algun crit descontrolat de tant en tant però sense massa transcendència real.

El pitjor problema del PSC (vostè n’és el Primer Secretari) és, al meu entendre, l’escassa diferenciació amb el PSOE. Com que el PSOE, al Congrés dels Diputats, necessita els vots del PSC, acostuma a fer-li festes i pessigolles que serveixen per distreure però que no es corresponen a fets concrets de total col·laboració. Vostè, President, sap perfectament que el PSOE cada dos per tres els fa beure a galet, i els omple de promeses incomplides i de bons mots que el vent s’emporta.

Catalunya, com tota democràcia, per ser sòlida necessita alternatives polítiques clares i fortes; a Catalunya, una esquerra socialista no depenent de Madrid és necessària per manar amb visió catalana quan guanyi o per fer oposició amb la mateixa visió quan perdi.

President Montilla, planti cara a Madrid quan tornin a venir a distreure’l amb jocs de mans. Vostè, el PSC i Catalunya hi guanyaran.

Rebi una respectuosa salutació de Suïssa estant.

A l’escut d’Hondures es pot llegir. „ República de Honduras, libre, soberana e independiente”. Un lema que tothom pot adoptar com a seu i que fatalment no sempre s’ha vist respectat.

Hondures és un país molt complex, amb una geografia diversa i amb desigualtats cròniques entre les diverses capes de la població. És un país que he visitat moltes vegades principalment la ciutat de San Pedro Sula, capital econòmica del país, i l’antiga ciutat maia de Copan. Tinc bons amics allà i em preocupa tot el que pot succeir davant l’expulsió per la força del president electe Zelaya.

El president Zelaya, que acaba el seu mandat a finals d’any, abans que arribin les properes eleccions del 20 de novembre va proposar un referèndum per modificar la Constitució i així poder representar-se com a President per un altre mandat.

L’inspirador del referèndum és el President Chávez de Veneçuela, de manera que Zelaya no tenia un bon padrí per tirar endavant el seu projecte de referèndum, que fou considerat il·legal pel Congrés i el Tribunal Superior.

Tot sembla una mica forçat, patètic i provocat. Hondures, regularment castigada per fenòmens meteorològics que fan retrocedir l’economia i causen moltes morts, mereix la pau. Les industries que els darrers anys s’han creat dins de les anomenades ZIP (Zonas Industriales de Procesamiento) amb empreses modernes que donen molt treball a milers de persones, i una industria turística en creixement no poden ara posar-se en perill.

Zelaya, un terratinent reconvertit en esquerrà messiànic, a la Chávez, ho tindrà difícil per tornar com a President. Però el més important ara és que no es perdin els avanços que el país ha fet els darrers 20 anys, i que de cap manera les raons s’imposin per les armes. Ni Hondures ni Amèrica Central, ni ningú ho pot permetre. Esperem que les reunions que aquesta setmana s’han convocat a diversos nivells internacionals portin la calma a la regió.

L’escriptor hondureny Javier Abril Espinoza, que resideix a Suïssa, va guanyar un premi literari amb un conte de títol: “No es mi culpa si nos arrastra a todos este río”. Espero que no sigui un títol profètic.

La majoria de premis són susceptibles de polèmica ja que no sempre es pot acontentar a tothom, i els premis els donen persones que tenen la seva manera de pensar, les seves simpaties i les seves antipaties, com tothom.

El darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el filòleg Joan Solà i Cortassa, no admet cap mena de discussió. Fins i tot els que no hem tingut cap relació universitària o professional amb la filologia, coneixem el professor Solà si més no pels seus articles de l’AVUI on de manera molt amena però filològicament rigorosa, ens explicava les diferències entre «mentre que» i «mentrestant», o si s’ha de dir «sisplau» o «si us plau».

Com que no tinc cap mèrit per fer un panegíric del mestre Solà, copiaré alguns passatges de la Presentació del seu llibre “Parlem-ne”, de l’editorial Proa, i que és un recull d’articles publicats entre els anys 1990 i 1997 al Diari de Barcelona i a l’AVUI:

«He procurat sempre dir les coses un cop n’estava mitjanament segur i he mirat sempre d’evitar una vaguetat o una precipitació. (…) Escrivim, almenys jo, per aclarir-nos a nosaltres mateixos les coses que ens afecten, etern exercici de catarsi i de comprensió d’un món meravellós, de l’enlluernadora facultat del llenguatge. Al capdavall, si la llengua no ens serveix per a aquestes funcions, que ens són imprescindibles per viure, la mutilem d’una de les virtuts més entranyables que té.»

La meva modesta felicitació, mestre, i gràcies per tots el moments que la lectura ens ha fet passar junts.

La veritat és que vostè ja porta molts anys de lluitador de causes polítiques i les ha vist de tots colors. També la seva esposa, Eva Forest, va lluitar fins al final de la seva vida principalment al costat de les idees d’ETA per un País Basc independent.

Jo vaig conèixer la seva obra teatral a començaments del anys 60 quan a Manresa els del Grup de Teatre del Club Universitari Bages prepararem una representació de la seva obra “En la red”. Posteriorment aquesta obra va ser prohibida a tot l’estat espanyol tot i que vostè va tenir el detall que l’acció tingués lloc al Nord d’Africa, cosa que d’entrada va permetre que es publiques i es representés ja que els censors, en aquell temps, no eren massa intel•ligents per copsar la metàfora.

Nosaltres no érem revolucionaris, ni estàvem afiliats clandestinament al Partit Comunista, com ara vostè. De totes maneres, dins la nostra modèstia, representàrem obres d’autors tan compromesos com Strindberg, Camus o vostè mateix, per exemple.

Més endavant, per circumstàncies de la vida, només vaig tenir noticies seves o de la seva esposa pels diaris i a distància de manera que no puc fer cap judici personal ni de rebuig ni d’apropament.

Ara, amb motiu de la llista Iniciativa Internacionalista a les eleccions europees dels dia 7, vostè a tornat a sortir amb intensitat a tota la premsa escrita. He llegit alguna de les seves declaracions i tinc sentiments contraposats. D’un part no m’agraden certes posicions al costat dels que fan ús del terrorisme per defensar les idees, i per altra banda vostè diu coses que tenen sentit i que fan pensar, com ara que el conflicte, al País Basc, és greu i polític i que la solució només està en una negociació. Vostè pronostica temps de molt dolor si el PSOE no negocia amb ETA.

Realment, les seves paraules em fan por. Si el País Basc arriba a ser independent gràcies al terrorisme, mai no serà feliç, ni sòlid, perquè matar no ha estat mai una bona solució.

Deixar de matar i d’amenaçar pot ser un bon camí perquè el món, i no només el govern de Madrid, comenci a mirar el conflicte basc amb altres ulls. Vostè pot fer molt per la pau i m’agradaria retrobar l’autor de “En la red”, de manera que espero que ho intenti.

Cordialment

La veritat és que vostè ja porta molts anys de lluitador de causes polítiques i les ha vist de tots colors. També la seva esposa, Eva Forest, va lluitar fins al final de la seva vida principalment al costat de les idees d’ETA per un País Basc independent.

Jo vaig conèixer la seva obra teatral a començaments del anys 60 quan a Manresa els del Grup de Teatre del Club Universitari Bages prepararem una representació de la seva obra “En la red”. Posteriorment aquesta obra va ser prohibida a tot l’estat espanyol tot i que vostè va tenir el detall que l’acció tingués lloc al Nord d’Africa, cosa que d’entrada va permetre que es publiques i es representés ja que els censors, en aquell temps, no eren massa intel•ligents per copsar la metàfora.

Nosaltres no érem revolucionaris, ni estàvem afiliats clandestinament al Partit Comunista, com ara vostè. De totes maneres, dins la nostra modèstia, representàrem obres d’autors tan compromesos com Strindberg, Camus o vostè mateix, per exemple.

Més endavant, per circumstàncies de la vida, només vaig tenir noticies seves o de la seva esposa pels diaris i a distància de manera que no puc fer cap judici personal ni de rebuig ni d’apropament.

Ara, amb motiu de la llista Iniciativa Internacionalista a les eleccions europees dels dia 7, vostè a tornat a sortir amb intensitat a tota la premsa escrita. He llegit alguna de les seves declaracions i tinc sentiments contraposats. D’un part no m’agraden certes posicions al costat dels que fan ús del terrorisme per defensar les idees, i per altra banda vostè diu coses que tenen sentit i que fan pensar, com ara que el conflicte, al País Basc, és greu i polític i que la solució només està en una negociació. Vostè pronostica temps de molt dolor si el PSOE no negocia amb ETA.

Realment, les seves paraules em fan por. Si el País Basc arriba a ser independent gràcies al terrorisme, mai no serà feliç, ni sòlid, perquè matar no ha estat mai una bona solució.

Deixar de matar i d’amenaçar pot ser un bon camí perquè el món, i no només el govern de Madrid, comenci a mirar el conflicte basc amb altres ulls. Vostè pot fer molt per la pau i m’agradaria retrobar l’autor de “En la red”, de manera que espero que ho intenti.

Cordialment

En general, els diaris de casa nostra disposen de comentaristes d’alt nivell dels que, fins i tot quan no s’està d’acord, s’ha d’admirar la seva claredat, el seu estil, en definitiva la seva «bona ploma».

Un dels comentaristes que acostumo a llegir sempre és el Sebastià Alzamora. L’escriptor de Llucmajor escriu de manera fresca i clara, amb un xic d’ironia que no amaga de vegades una certa amargor, i mai argumenta de manera barroera o mal educada.

Amb motiu de rebre el lingüista Joan Solà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes fa una dotzena de dies, Alzamora va escriure a l’AVUI el seu article diari amb el títol de “Insubordinació”. Comentava les paraules de Solà que va denunciar la situació de subordinació que pateix la llengua catalana, vinculada a una subordinació de naturalesa política.

Alzamora parlava del marc legal que és l’únic que pot regular i gestionar el bilingüisme, i posava l’exemple de Suïssa, amb quatre llengües oficials (alemany, francès, italià i romanx). Efectivament, les quatre llengües de Suïssa disposen d’una regulació d’igualtat que ningú discuteix i que fins i tot arriba a fer un repartiment de ministeris de manera que les llengües dites «llatines» no estiguin en desavantatge. En parlaré un altre moment amb més detall perquè és un tema molt interessant i ara molt actual ja que ha presentat la dimissió un ministre francòfon, i el seu substitut tothom concorda que ha de ser de parla francesa o italiana, per no donar dins dels 7 membres del govern una majoria massa forta a l’alemany.

Acaba Alzamora l’article dient: “I quan la legalitat no és justa, és quan els ciutadans tenen el dret, i potser el deure, de la insubordinació”.