De Suïssa estant

Els partits polítics, i els seus candidats, tenen com a finalitat la d’arribar al càrrec, és a dir, a manar. Naturalment que uns ho fan amb més sentit del servei públic i d’altres amb afany de poder. És humà i ja ho sabem abans d’anar a votar, de manera que tothom és en certa manera responsable dels resultats.

Els països que tenen la sort de viure en democràcia ja que es pot anar a votar i no es fan trampes a l’hora de comptabilitzar els vots, no sempre poden arribar a decidir de manera directa qui ha de manar. La llei permet que el partit més votat no arribi al poder si l’agrupament de dos o més partits amb menor nombre de vots permet tenir una majoria. És el cas de Catalunya amb el tripartit que ara mana per segona vegada.

Aquestes aliances, tot i ser legals, creen una confusió al ciutadà no adscrit a cap partit, i que vota segons el seu millor criteri. La frustració de CiU és clara i és un llast difícil d’oblidar pels seus dirigents i votants.

Per altra banda, els que manen gràcies a les seves aliances amb partits més o menys de la mateixa ona, es troben amb moltes dificultats per tirar endavant un projecte que, inevitablement, està condicionat d’entrada ja que cada un mira d’estirar la corda cap el seu costat. I els votants, una vegada més, es pregunten perquè les aliances no es coneixen abans d’anar a les urnes de manera que tothom sàpiga amb qui anirà de la mà el seu candidat o el partit que ell ha triat.

Seria molt desitjable una millor transparència a l’hora de formular promeses pre-electorals de manera que tothom sàpiga amb qui es juga el vot.

És encara una de les poques coses no legislades però avui per a molta gent, la normalitat ha tornat a les cases i les vacances es donen per acabades. Els que vivim a l’Europa Central ja fa alguns dies que aquest fet sociològic ens va arribar, de manera que malgrat que el temps és encara excel•lent, tot va començar a funcionar almenys dues setmanes abans que a Catalunya (i que a Espanya).

La televisió catalana torna a emetre els programes habituals i això és molt important en un país on la majoria de gent encén la televisió a l’hora de menjar, desaprofitant l’ocasió de tenir una conversa familiar i sense fer massa cas dels detalls gastronòmics que el plat ofereix. També la ràdio ha tornat «a la normalitat», de manera que només falta que les escoles comencin per dir que l’estiu s’ha acabat.

La «rentrèe», en expressió francesa que ha fet fortuna, confronta a la gent amb la realitat que no és altre que trobar-se els mateixos problemes que fa quatre o sis setmanes, alguns d’ells augmentats, i de sorpresa amb algun nou conflicte no previst que aparèix ara que encara alguns no han agafat el ritme a les coses.

La sentència del TC sobre l’Estatut està igual, és a dir sense dir ni ase ni bèstia. L’acord de finançament autonòmic segueix sense donar xifres que no siguin les de dir que l’estat central ens donarà 11 i que en reclamarà 6 de tornada. L’atur, la productivitat, el PIB tot ha anat igual o pitjor que abans de començar les vacances i fins i tot la Lliga de futbol va començar i després d’un partit es va aturar donant una imatge involuntària que retrata molt bé l’actitud del govern central que, com un aprenent a conduir, accelera i frena a cada deu metres.

Tothom ha adquirit un dret a fer vacances, a canviar d’aires, a deixar de costat la feina habitual. Fins i tot els polítics hi tenen dret. Però la sensació que les coses no rutllen i que les vacances serveixen per allargar els problemes es fa cada vegada més evident.

Mentre Alemanya ja ha començat a sortir de la crisi i anuncia una baixada d’impostos per ajudar a la recuperació, ZP parla d’augmentar els impostos, amb una manca d’idees que ha de preocupar molt. I com que això és Xauxa, fins i tot el rei encara no té aquesta setmana cap acte previst a l’agenda. Potser és millor així.

Els governs, alguns elegits i altres imposats, estan destinats a governar cosa òbvia i que el mateix nom defineix.

La veritat, però, és que en temps dificils, quan s’ha de demostrar capacitat de decisió i de previsió, el ciutadà arriba a la conclusió que està poc o mal governat i que els responsables es dediquen a tapar forats i excletxes, a donar unes fines capes de pintura per anar tirant i confiar en temps millors. Com a molt, i no sempre, en casos crítics els governs administren però no governen.

Quan una ciutat infla el pit perquè el nombre de visitants ha augmentat i al mateix temps no s’adona de la pèrdua de qualitat de la vida ciutadana, esta administrant però no governant. La tolerància que Barcelona demostra envers una part dels turistes de comportament barroer i brut, permetent pixarades i vòmits a les cantonades, soroll i semi-nuesa serà molt bona per les estadístiques però és un menyspreu pels turistes correctes i, sobretot, un menyspreu pels ciutadans de Barcelona que veuen com la seva ciutat es transforma en una quadra dia i nit.

La revista Forbes acaba de considerar Barcelona com la tercera ciutat més feliç del món. La llista de les deu primeres és: Rio de Janeiro, Sidney, Barcelona, Amsterdam, Melbourne, Madrid, San Francisco, Roma, Paris i Buenos Aires.

Jo he visitat 8 de les 10 ciutats de la llista i puc assegurar que l’estadística o l’enquesta és més que discutible. ¿Que vol dir ciutat feliç? ¿Quins criteris s’han seguit per fer la tria?. Forbes destaca de Barcelona el seu clima càlid, la seva animada cultura i que té un dels millors equips de futbol del món.

Els comentaris que aquesta explicació del tercer lloc em suggereixen els estalviaré. Forbes deu tenir un problema de temes, potser per culpa de l’estiu. I l’alcalde de Barcelona farà molt bé si no es creu a Forbes, surt al carrer i intenta governar, que per administrar ja ho fan els funcionaris. I que miri on trepitja!.

Això que sembla un títol provocatiu o una broma de mal gust és en realitat la noticia amb la que varem anar ahir a dormir a Suïssa.

Ja vaig explicar amb el post del 22 d’agost el conflicte diplomàtic que oposa Líbia i Suïssa, sorgit de la detenció a Ginebra del fill de Gaddafi, Hannibal, per maltractaments a dos servents. La tensió ha estat constant els darrers dies, i encara dos ciutadans suïssos estan retinguts fa més de 400 dies a Líbia per suposats problemes de visat.

Segons informa la Comissió d’Afers Exteriors del Parlament suïs, Líbia vol proposar durant l’Assemblea General de l’ONU que comença el dia 15 de setembre a Nova York la dissolució de Suïssa. Líbia tindrà durant un any la presidència de L’assemblea, de manera que és bastant probable que Líbia intenti que el tema de Suïssa entri dins dels punts a tractar.

Segons Gaddafi, Suïssa és un país «artificial» de manera que s’ha de dissoldre i repartir entre els seus veïns: la part de parla alemanya a Alemanya, la part francòfona a França i el Ticino a Itàlia.

Segurament no arribarà a discutir-se una semblant proposta a l’ONU. D’altre part, és una proposta sense base històrica ni jurídica i que ataca directament els drets i la sobiranitat d’un poble. Les sortides de to de Gaddafi no són cap novetat, i sempre trobarem polítics i fins i tot paísos que li riuen les gràcies. És l’avantatge de tenir a les mans l’aixeta de molts bilions de barrils de petroli. Trist, molt trist.

Et coneixia de lluny, i no és ironia. T’havia vist i escoltat quan viatjava a Catalunya i poca cosa més. Els anys de més presència teva a la televisió no vaig tenir recepció a Suïssa de manera que coneixia més el Mikimoto que el Miquel Calçada.

Al mes de maig d’enguany ens varem trobar i conèixer a Suïssa, compartint dos dies amb tu, el Francesc Orteu i la resta del teu equip de televisió per tal gravar un dels programes d’Afers exteriors que s’emetrà aquesta tardor. Vaig viure la teva professionalitat, la teva preparació per tal que tot tingués un aire de naturalitat i vaig comprendre que, no en va, ets un personatge públic respectat i admirat.

En les converses al costat de la gravació també vaig captar la teva capacitat de saber escoltar, de voler escoltar, per tal d’entendre el teu interlocutor i establir un veritable diàleg. Només espero que algun dia tindrem oportunitat de tornar a parlar i entrar en temes que la manca de temps no va permetre que toquéssim a Suïssa.

He llegit el teu darrer article a l’AVUI, «La dignitat d’en Xavier Solà», i el meu alt apreci a la teva persona s’ha vist augmentat. La teva defensa dels bons professionals maltractats per la direcció de Catalunya Ràdio demostra no només un gran coneixement del tema, sinó un posicionament personal clar en favor de la feina ben feta i de la dignitat professional.

La teva conclusió que a Catalunya Ràdio encara queda molt talent i que la veritat sempre triomfa té un doble mèrit: primer per la teva clara i pública posició i segon perquè tu que vas crear i comparteixes propietat del Grup Flaix, en certa manera un competidor de Catalunya Ràdio. Ni per un moment has pensat al escriure l’article en altra cosa que no fos la defensa de la dignitat de la professió per damunt de tot. Tot molt coherent amb la teva personalitat. Fins aviat, Miquel, i gràcies.

Et coneixia de lluny, i no és ironia. T’havia vist i escoltat quan viatjava a Catalunya i poca cosa més. Els anys de més presència teva a la televisió no vaig tenir recepció a Suïssa de manera que coneixia més el Mikimoto que el Miquel Calçada.

Al mes de maig d’enguany ens varem trobar i conèixer a Suïssa, compartint dos dies amb tu, el Francesc Orteu i la resta del teu equip de televisió per tal gravar un dels programes d’Afers exteriors que s’emetrà aquesta tardor. Vaig viure la teva professionalitat, la teva preparació per tal que tot tingués un aire de naturalitat i vaig comprendre que, no en va, ets un personatge públic respectat i admirat.

En les converses al costat de la gravació també vaig captar la teva capacitat de saber escoltar, de voler escoltar, per tal d’entendre el teu interlocutor i establir un veritable diàleg. Només espero que algun dia tindrem oportunitat de tornar a parlar i entrar en temes que la manca de temps no va permetre que toquéssim a Suïssa.

He llegit el teu darrer article a l’AVUI, «La dignitat d’en Xavier Solà», i el meu alt apreci a la teva persona s’ha vist augmentat. La teva defensa dels bons professionals maltractats per la direcció de Catalunya Ràdio demostra no només un gran coneixement del tema, sinó un posicionament personal clar en favor de la feina ben feta i de la dignitat professional.

La teva conclusió que a Catalunya Ràdio encara queda molt talent i que la veritat sempre triomfa té un doble mèrit: primer per la teva clara i pública posició i segon perquè tu que vas crear i comparteixes propietat del Grup Flaix, en certa manera un competidor de Catalunya Ràdio. Ni per un moment has pensat al escriure l’article en altra cosa que no fos la defensa de la dignitat de la professió per damunt de tot. Tot molt coherent amb la teva personalitat. Fins aviat, Miquel, i gràcies.

El títol d’avui l’he copiat sense permís d’un article que l’escriptor Ramon Solsona va publicar la darrera setmana on feia unes consideracions sobre el silenci i la tranquil•litat.

Deia Ramon Solsona que a Alemanya està rigorosament prohibit per la llei fer soroll el diumenge. Jo, modestament, voldria afegir que no només a Alemanya sinó en alguns països on el fet de fer soroll públicament es considera un atemptat al dret al descans del proïsme.

Concretaré amb Suïssa com exemple perquè el visc diàriament. A Suïssa, amb lleugeres diferències entre ciutats, el silenci és obligatori entre les 22.00h i les 07.00h del mati. Després venen els anomenats «temps de calma” on no es fan soroll públic, on cap pagès, ni cap constructor, ni cap establiment que faci naturalment soroll es dedica al seu treball, ni a les cases es posa la radio o la televisió a alt volum, ni ningú toca el piano o un altre instrument, ni ningú talla la gespa. Aquests “temps de calma” són de les 12.00h fins a les 13.30h i de les 20.00h fins a les 22.00h. El dissabtes el silenci obligatori s’allarga fins a les 08.00h del mati i el de la tarda comença a les 18.00h. El diumenge, no cal dir-ho, la manca de sorolls és total.

Vist de Catalunya estant això pot semblar una presó, un avorriment i una cotilla que impedeix que la gent faci les coses al seu aire. La realitat és molt diferent: aquestes mesures són per augmentar la qualitat de vida de tothom, demostrant respecte als altres i després d’un cert temps «d’aprenentatge» no és gens difícil de comportar-se com cal, fins i tot diré que és una cosa que es fa sense pensar-hi.

El resultat és que ningú molesta, ningú escridassa pels carrers ni de dia ni de nit i tots vivim més tranquils. Llàstima que no són normes que siguin fàcils d’imposar en altres llocs perquè demanen una societat acostumada i que ensenya als petits com ha de ser un comportament respectuós.

Que em permeti el pacient lector que tal dia com avui, fent una excepció als meus hàbits, parli de coses personals.

Cada 31 d’agost em porta molts records, tots ells amb una doble vessant. Avui és el dia del meu sant, Sant Ramon Nonat, fill de la Segarra i mort al castell de Cardona. També el 31 d’agost és una diada particular a la meva ciutat ja que, junt amb el dia 30, Manresa celebra la Festa Major.

Tots els meus anys viscuts a Manresa, el dia d’avui tenia la satisfacció doble de ser felicitat per la família i els amics i alhora gaudir d’un programa de festes que donava un marc especial a la meva onomàstica.

El fet que la Festa Major sigui els dies 30 i 31 d’agost està en cap relació amb els sants de les diades, Santa Rosa de Lima i Sant Ramon Nonat. Resulta ser que al segle XIV es van traslladar les relíquies de Sant Fruitós, Santa Agnès i Sant Maurici a la basílica de la Seu de Manresa, com a patrons de la ciutat, i que el trasllat va fer-se els dies 30 i 31 d’agost. Els habitants de la vila de Sant Fruitós, tocant a Manresa, els santfruitosencs, no estan molt satisfets del trasllat ja que segons diuen la ciutat de Manresa, necessitada de relíquies significatives per enaltir la seva Seu, prengué per la via directe les relíquies de Sant Fruitós i, al mateix temps, les altres que també es conservaven de Santa Agnès i Sant Maurici.

Deixem les polèmiques pels historiadors i permeteu-me que, tot i viure en un indret on la tradició protestant ha eliminat el culte als sants, avui jo celebri en família Sant Ramon i, com a complement, la Festa Major de Manresa. Salut a tots!.

Jo no sé si les encara vacances o el tret de sortida de la Champions League difuminaran a alguns la tràgica situació de l’economia espanyola, però avui convindria que la gent parlés poc del retorn a casa o del futbol i dediqués deu minuts a meditar les xifres que ahir es van fer públiques.

L’Institut Nacional d’Estadística diu que el producte interior brut (PIB) ha tingut una caiguda històrica del 4,2% en taxa anual, i que en 12 mesos s’han perdut 1.369.000 llocs de treball.

Ara que s’acaba la temporada turística s’ha de suposar un augment de l’atur lligat amb les activitats hoteleres, gastronòmiques i de lleure que el turisme ha necessitat durant uns mesos. D’altra banda, les industries tindran d’arrencar les activitats amb una cartera de comandes cada vegada més prima ja que les estadístiques diuen que la inversió en béns d’equip ha tingut un retrocés un retrocés del 28,9% sobre l’any anterior.

Potser algunes exportacions milloraran gràcies que els dos grans clients, França i Alemanya, estan començant a recuperar-se de la crisi, però el consum intern espanyol ha caigut com a conseqüència de l’atur i de la inseguretat en el treball, i no hi ha previsions que modifiqui la seva caiguda fina a finals d’any.

Contràriament a França, Alemanya i fins i tot Itàlia que ja estan en modesta però clara recuperació, la manca d’idees i per tant de mesures que el govern ZP està demostrant no permeten que la gent tingui esperances immediates. I en les nostres economies, si no hi ha consum, tot s’enfonsa.

La decisió d’apujar els impostos als més rics insinuada pel govern central és una decisió a la desesperada ja que, com sempre, els que pagaran seran els que treballen, essencialment la classe mitjana i amb la recaptació no es podrà estimular ni la producció ni el consum. Això d’agafar diners dels rics per repartir-ho entre els pobres està molt bé per Robin Hood.

Sembla talment que el govern central, tal com les males llengües diuen dels venecians, és capaç de trobar un problema per a cada solució.

Aclariré per començar que l’ajuntament en qüestió és el de la meva ciutat de Manresa, encara que, tal com estan les coses, bé podria ser el de qualsevol altre localitat.

Resulta que a Manresa una de les joies urbanístiques, per no dir la millor, és el Passeig de Pere III repartit en diversos trams amb una plaça entre cada tram. És realment molt acollidor i convida a passejar, com el seu nom indica. A mi em sembla molt superior a les Rambles de Terrassa o de Sabadell, per exemple, i sense que ningú s’enfadi.

Resulta que aprofitant el Fons Estatal d’Inversió Local, es va decidir finançar l’asfaltat d’algun tram, amb tanta habilitat que algunes tapes de clavegueram i dels serveis d’electricitat van quedar tapades per la nova capa d’asfalt. L’Ajuntament va admetre l’errada assegurant que errors con aquest passen sovint.

Home!. Estimat Ajuntament: si aquests errors passen sovint us ho heu de fer mirar. No em puc imaginar que l’obra s’ha fet sense un responsable, ja sigui un aparellador dels d’abans o un arquitecte tècnic dels d’ara. També l’obrer que fa anar l’asfaltadora deu tenir ulls a la cara. No és necessari justificar quelcom d’injustificable. Millor callar.

Per acabar, l’Ajuntament ha dit que el problema serà solucionat aviat aprofitant que els operaris encara treballen al carrer i tenen la maquinaria necessària. Bon consol!.

Com que encara som a l’estiu i s’acosta la Festa Major de Manresa i que jo visc a 1.200 kilòmetres de les tapes del clavegueram del Passeig de Pere III, agafaré aquesta noticia amb una mica d’humor sense oblidar que de fet és un nyap que gaudeix de la condescendència de l’Ajuntament de la molt noble, molt lleial i benefica Ciutat de Manresa.

(Foto del blog Manresa Calidoscopi)