De Suïssa estant

Ja són varies les ciutats de Catalunya que han decidit convocar una consulta popular sobre la independència de Catalunya, seguint l’exemple d’Arenys de Munt. La darrera és Manresa, la ciutat on vaig néixer i vaig passar infància i joventut.

La noticia m’ha alegrat ja que Manresa, unida per sempre a les Bases tan importants dins de la nostra història, no podia ignorar un moviment espontani que s’estén arreu de Catalunya amb naturalitat, sense crispació ni males maneres.

Tinc molt clar que aquestes consultes sobre l’autodeterminació o sobre la independència no tenen una base legal per causar directament canvis ni tampoc s’estructuren de manera a obligar a res. Malgrat tot, és molt convenient que la gent sigui preguntada sobre temes importants i que hi respongui.

L’argumentació a Manresa dels partits contraris a la consulta, entre ells el PSC i el PPC, és que «els ciutadans ja tenen dret de vot periòdicament i que l’exerceixen en el sentit de no donar majories als partits independentistes, així que una consulta en el mateix sentit, tot i respectar-la, no aportaria res de nou ni positiu». ICV va dir que « “la força la dóna més l’esquerra que la independència” i va defensar les tesis que donen prioritat a la política social per davant de la identitària.

Doncs bé, ja tenim un primer resultat de la consulta abans que es faci: la posició dels partits confirma el que molts ja sabien i és que la dependència directa o indirecta del PSC i del PPC dels seus «germans grans» de Madrid els col•loca en una posició de clar distanciament ja no de la independència sinó de saber el que la gent pensa d’aquesta possibilitat. Els altres partits s’hi apunten amb més o menys devoció a la consulta sense massa risc per tal de no perdre vots.

La consulta és un petit pas dins d’un camí llarg que pot acabar amb una declaració d’independència o no. El més important és que se’n parli de la independència com una possibilitat fins ara condemnada a l’oblit o directament a l’infern.

Una de les paraules de l’idioma alemany més coneguda fins i tot pels que no el parlen és «kaputt». El mot permet moltes aplicacions ja que significa trencat, cansat, espatllat, rendit, mort… Els orígens no són molt clars encara que sempre porten al llatí caput encara que no amb el significat de cap sinó de caput essere = no ser necessari, no ser útil. És una expressió molt emprada en textos jurídics medievals en el sentit de “tornar a començar” o dit d’altre manera “tornar a l’origen, al cap”.

El fàcil joc de paraules del títol sorgeix del fet insólit d’un Estatut aprovat pel poble i les instàncies parlamentàries legals i que porta més de tres anys “aparcat” al Tribunal Constitucional espanyol, sense data prevista de resolució.

Ara es parla de l’estiu o fins i tot la tardor de l’any 2010 com a data de la resolució del TC. El govern espanyol ens consola dient que, amb sentencia o sense, l’Estatut s’està aplicant de manera que no cal trencar-se el cap.

Estic amb l’ai al cor. O l’Estatut és necessari pel desenvolupament polític i social de Catalunya o en podem prescindir. En el primer cas, no s’entén l’endarreriment de la sentencia i en el segon val més que pleguem els farcells i anem allà on es tingui més respecte per les decisions del poble.

Jo no vull pensar que l’Estatut està «kaputt». Més aviat em permeto desconfiar dels polítics espanyols i dels tribunals que semblen massa dependents dels primers. I, com sempre, Raimon em ve a la memòria:
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.

Una de les paraules de l’idioma alemany més coneguda fins i tot pels que no el parlen és «kaputt». El mot permet moltes aplicacions ja que significa trencat, cansat, espatllat, rendit, mort… Els orígens no són molt clars encara que sempre porten al llatí caput encara que no amb el significat de cap sinó de caput essere = no ser necessari, no ser útil. És una expressió molt emprada en textos jurídics medievals en el sentit de “tornar a començar” o dit d’altre manera “tornar a l’origen, al cap”.

El fàcil joc de paraules del títol sorgeix del fet insólit d’un Estatut aprovat pel poble i les instàncies parlamentàries legals i que porta més de tres anys “aparcat” al Tribunal Constitucional espanyol, sense data prevista de resolució.

Ara es parla de l’estiu o fins i tot la tardor de l’any 2010 com a data de la resolució del TC. El govern espanyol ens consola dient que, amb sentencia o sense, l’Estatut s’està aplicant de manera que no cal trencar-se el cap.

Estic amb l’ai al cor. O l’Estatut és necessari pel desenvolupament polític i social de Catalunya o en podem prescindir. En el primer cas, no s’entén l’endarreriment de la sentencia i en el segon val més que pleguem els farcells i anem allà on es tingui més respecte per les decisions del poble.

Jo no vull pensar que l’Estatut està «kaputt». Més aviat em permeto desconfiar dels polítics espanyols i dels tribunals que semblen massa dependents dels primers. I, com sempre, Raimon em ve a la memòria:
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.

Una ràpida ullada a les primeres pàgines dels diaris de paper o d’internet d’ahir, o d’avui i segurament de demà, fa que inevitablement diguem: Quin fàstic!.

Estem a Catalunya en un moment delicat ja que a la sensació d’haver perdut força de cara a fora s’uneix la desil•lusió, la ràbia, el fàstic en definitiva envers partits, institucions i persones que, almenys fins ara, donaven una sensació de credibilitat a una majoria que, de cop i volta, veu que l’han enganyat.

Una comunitat, un país, pot perdre moltes coses menys una: l’ il•lusió. I tots els casos que han ocupat diaris i converses els darrers temps han causat molts estralls a l’il•lusió de la gent, encara que cal esperar que de manera reversible.

No cal ara i aquí fer una llista detallada dels ensurts que ens han assagetat d’un mes ençà. Recordem els principals de casa nostra: el «cas» Millet amb la seva cua de l’Agrupació Mútua, les inútils despeses del govern amb informes inútils, les grises i espeses sospites sobre el finançament de fundacions a dreta i esquerra, els cops de colze entre membres dels partits en detriment de l’eficiència de la gestió i de les promeses fetes quan demanaven el vot, etc., etc..

Sembla ser que tots els partits disposen d’un «codi moral» que obliga als seus membres, sobretot als que tenen càrrecs directius, a encendre el llum i fer claror sobre el seu patrimoni i els seus compromisos personals i professionals. Com que l’aplicació del «codi» sembla que ha estat més aviat escassa convindrà anar en compte, ara que ja han engegat la cursa per les properes eleccions, a l’hora de triar una persona o un partit perquè el nostre vot no sigui, involuntàriament, còmplice d’un comportament indecent posterior a la votació.

El darrer cap de setmana, un metge d’una població veïna a la meva va anar a pescar amb la intenció de portar a casa un lluç de riu per dinar.

La seva sorpresa ve ser gran al observar que un peix inesperat havia picat al seu ham. Després d’una lluita bastant dura va treure de l’aigua un silur de 164 centímetres de llarg. El bon home va aprofitar el moment per fer un parell de fotos i va retornar el peixàs al riu.

Els diaris de la regió van publicar el dimarts la noticia i una foto del paio amb el peix. Un parell d’hores després de la sortida dels diaris, el pescador era denunciat i amb tota probabilitat serà multat.

– ¿Per què multat?, us preguntareu
– Per tornar el peix a l’aigua sense matar-lo.
– ¿Com és això? Sembla un despropòsit. ¿Per què no ens en feu cinc cèntims?

La llei sobre la protecció dels animals, reformada el setembre del 2008, vol evitar el que s’anomena “catch and release”, és a dir pescar un peix sense intenció real de pescar-lo. Pescar només per mostrar un trofeu no pot ser la finalitat de la pesca, diuen els entesos.

L’article 23 de la llei diu clarament que és prohibit pescar amb la intenció de tornar el peix al riu. Les autoritats diuen que pescar un peix, treure’l fora de l’aigua per fer una foto i tornar-lo al riu no és tractar bé a l’animal. Per tant la llei dona dues opcions: alliberar el peix de l’ham immediatament i millor dins de l’aigua o una vegada a terra, matar-lo.

Hem de creure que totes les lleis es fan amb bones intencions, però el metge en qüestió encara es pregunta que ha fet malament, del punt de vista humà, perquè ara el castiguin. De qualsevol manera, ell està content i diu que el fet de pescar un exemplar tan gran, i que per cert encara és viu, justifica la multa que aviat li arribarà.

Per una vegada que un pescador no té necessitat d’exagerar la mida de la presa…!

La visita que el president del govern espanyol senyor Rodríguez a fet a la Casa Blanca és un excel•lent exemple de manipulació favorable d’una noticia.

La rebuda de Zapatero per part del president Obama ha estat molt propagada a Espanya després de la llarga espera a ser rebut durant l’època Bush. Bàsicament Obama ha rebut a Zapatero per tres motius: per la propera presidència rotativa de l’UE, per la decisió del govern espanyol d’enviar més soldats a l’Afganistan i per la disponibilitat a rebre alguns presoners de Guantánamo quan la presó tanqui (es parla de tres a cinc presoners).

Segons l’agenda del president Obama el programa va ser molt curt i poc significatiu: rebuda al migdia amb fotos i una petita xerrada al despatx oval (total 15 minuts) i un dinar a les 12.15 h junt amb les delegacions dels dos països. A les 13.05h els dos presidents van donar una rebuda curta a la premsa. Com es pot veure, bastant menys de dues hores amb dinar inclòs.

Lo més sorprenent és que segons la premsa espanyola, els dos presidents van parlar de tot: Afganistan, Guantánamo, les energies renovables, el món àrab, el conflicte d’Israel amb Palestina i embolica que fa fort. Si tenim en compte que ni Zapatero parla l’anglès ni Obama l’espanyol cal suposar que les dues traductores van tenir molta feina i que el temps real de conversa entre els dos dirigents va ser molt escàs si a cada frase si afegeix el temps de traducció.

La premsa dels Estats Units no ha donat molt relleu a la visita. Ni el Washigton Post, ni el New York Times ni el US Today d’avui dediquen massa espai a la trobada que cal veure com un acte de bona educació més que no pas una entrevista transcendent. Amb tot i això segur que serà aprofitada per donar una mica de llustre a la més aviat grisa actuació de ZP els darrers temps.

El mateix dia a la tarda es va celebrar a Washigton una «Fiesta Latina» amb molts artistes hispanoamericans com Gloria Estefan, José Feliciano i altres, amb la presencia de l’esposa del president Obama. Zapatero va ser absent de l’acte perquè ja estava sortint dels Estats Units per visitar l’Orient Mitjà.

Com deia la faula que segurament ZP també va llegir a l’escola: « Tantas idas y venidas / tantas vueltas y revueltas/ quiero amigo que me digas/ ¿son de alguna utilidad?».

El dia d’avui ha rebut a Espanya moltes denominacions a través del temps, totes elles ostentoses, ampul•loses, com correspon a un poble convençut del seu gran destí històric al arribar al continent americà un 12 d’octubre. Recordem que se n’ha dit Fiesta de la Hispanidad, Dia de la Raza, Dia de la Hispanidad i des l’any 1987 Fiesta Nacional de España.

Considero un fet apart la celebració de la Mare de Déu del Pilar, que és molt anterior al viatge de Colom i que només coincideix amb la data encara que a la Verge del Pilar també li han penjat els títols de «Patrona de la Raza» i «Patrona de la Hispanidad».

Per damunt de tot el rebombori que comporta una Fiesta Nacional, amb desfilades militars, banderes i recepcions, voldria recordar l’altra cara de la data d’avui copiant un fragment (en llenguatje espanyol actual) de la «Brevisima Relación de la Destrucción de las Indias» publicada l’any 1552 per Fray Bartolomé de Las Casas, dominic defensor dels indígenes.

«Entraban los españoles en los poblados y no dejaban niños ni viejos ni mujeres preñadas que no desbarrigaran e hicieran pedazos. Hacían apuestas sobre quién de una cuchillada abría un indio por medio o le cortaba la cabeza de un tajo. Arrancaban a las criaturitas del pecho de las madres y las lanzaban contra las piedras. A los hombres les cortaban las manos. A otros los amarraban con paja seca y los quemaban vivos. Y les clavaban una estaca en la boca para que no se oyeran los gritos… Yo soy testigo de todo esto y de otras maneras de crueldad nunca vistas ni oídas».

Fray Bartolomé de Las Casas no va arribar mai a ser sant ni beat però les seves obres són les primeres en defensar els drets humans del pobles conquerits. En un dia com avui crec que convé dedicar uns instants a l’altre cara de la medalla triomfalista de la Fiesta.

El dia d’avui ha rebut a Espanya moltes denominacions a través del temps, totes elles ostentoses, ampul•loses, com correspon a un poble convençut del seu gran destí històric al arribar al continent americà un 12 d’octubre. Recordem que se n’ha dit Fiesta de la Hispanidad, Dia de la Raza, Dia de la Hispanidad i des l’any 1987 Fiesta Nacional de España.

Considero un fet apart la celebració de la Mare de Déu del Pilar, que és molt anterior al viatge de Colom i que només coincideix amb la data encara que a la Verge del Pilar també li han penjat els títols de «Patrona de la Raza» i «Patrona de la Hispanidad».

Per damunt de tot el rebombori que comporta una Fiesta Nacional, amb desfilades militars, banderes i recepcions, voldria recordar l’altra cara de la data d’avui copiant un fragment (en llenguatje espanyol actual) de la «Brevisima Relación de la Destrucción de las Indias» publicada l’any 1552 per Fray Bartolomé de Las Casas, dominic defensor dels indígenes.

«Entraban los españoles en los poblados y no dejaban niños ni viejos ni mujeres preñadas que no desbarrigaran e hicieran pedazos. Hacían apuestas sobre quién de una cuchillada abría un indio por medio o le cortaba la cabeza de un tajo. Arrancaban a las criaturitas del pecho de las madres y las lanzaban contra las piedras. A los hombres les cortaban las manos. A otros los amarraban con paja seca y los quemaban vivos. Y les clavaban una estaca en la boca para que no se oyeran los gritos… Yo soy testigo de todo esto y de otras maneras de crueldad nunca vistas ni oídas».

Fray Bartolomé de Las Casas no va arribar mai a ser sant ni beat però les seves obres són les primeres en defensar els drets humans del pobles conquerits. En un dia com avui crec que convé dedicar uns instants a l’altre cara de la medalla triomfalista de la Fiesta.

Si, ja sé, ja sé que el nostre xampany de sempre s’ha rebatejat com a cava. De totes maneres, els secrets que avui descric són vàlids pels nostres caves, pel « champagne » francès, pel « prosecco » italià i per tot vi escumós fet amb el sistema tradicional de fermentació dins l’ampolla.

Tots sabem que el xampany és molt agradable a la majoria de gent perquè les bombolles de diòxid de carboni donen al vi un caràcter lleuger i alegre. La realitat és que tot el procés d’elaboració és dificil i ha de portar a crear un grau de fermentació amb la quantitat justa de bombolles sense afectar les aromes del vi.

Uns investigadors de la Universitat de Reims i del Helmholtz-Zentrum de Munic han trobat els motius de la transmissió de l’aroma dels xampanys. Bàsicament és degut a l’activitat superficial d’algunes substàncies aromàtiques, entre elles els àcids grassos ja que tenen tendència a sortir a la superfície del xampany gràcies a les bombolles.

Els científics han vist que les bombolles d’una ampolla de xampany donen una superfície total de 80 metres quadrats, de manera que les substàncies aromàtiques del vi aprofiten les bombolles per pujar a la superfície, com amb un ascensor, i una vegada allà dalt al rebentar la bombolla deixen anar les seues aromes produint una mena de boira aromàtica al damunt de la copa.

Les copes tipus «flauta» permeten que el nas aspiri millor les aromes que les clàssiques copes amples tan tradicionals a Catalunya i de cap manera s’ha d’eliminar les bombolles remenant amb una cullera perquè es perd tota la feina de vinificació i es destrueix el sistema de transmissió d’aromes.

Durant molts anys, i sense els treballs dels investigadors francesos i alemanys, hem begut xampany amb una predisposició a l’alegria que, aromes amunt o aromes avall, espero que ens acompanyi molts anys. De manera que us recomano posar una ampolla de cava a la nevera que el cap de setmana donarà segur algun motiu per destapar-la. Salut!

Una de les veus més fortes que es van fer sentir després de la detenció de Roman Polanski a Zuric va ser la de Frédéric Mitterrand, Ministre de la Cultura francés.

D’entrada sembla normal que un ministre de cultura defensi un home de cultura i amb més motiu si ambdós tenen la mateixa nacionalitat. Peró les coses s’han complicat.
La lectura a la televisió d’uns passatges del llibre « La mauvaise vie» ( La mala vida), publicat l’any 2005 per Frédéric Mitterrand a les edicions Robert Laffont, ha obert una polémica que no sabem com acabarà.

En el llibre en questió Mitterrand escriu sobre viatges a Thailandia per practicar el turisme sexual, concretament amb « garçons », és a dir nois. L’homosexualitat de Mitterrand és coneguda i per tant ningú va extranyar la temàtica. El llibre parla de compra de favors sexuals i per tant per molts lectors és una apología del turisme sexual i fins i tot potser de la pedofilia.

El tema és molt delicat i ahir al vespre Mitterrand va dir a la televisió francesa que de cap manera accepta el turisme sexual i la pedofilia i que mai va tenir sexe amb menors d’edat.

Tot l’escandol que ara ha començat potser portarà a la dimissió de Mitterrand, encara que ell diu que compte amb el suport del president Sarkozy. La seva entrada al govern va ser un cop d’efecte molt gran vist el cognom del ministre i la seva apartenença al partit socialista.

El que no necessita Polanski són advocats del tipus Mitterrand que no tan sols no apaguen la polémica sino que l’encenen per un altre costat.

Un lector em comenta que Polanski va fugir dels Estats Units perque després d’arribar a un acord amb l’acusació, un jutge volia una detenció de tres mesos prèvia al judici. L’acord amb l’acusació , que segurament era pagar per callar, és perfectament legal. Peró si els advocats de Polanski no han sabut portar el cas a bon terme després de 30 anys, no serà ara culpa de Suïssa l’extradició estrictament conforme als convenis intrenacionals. Tot és molt penós i es trist que la justicia, als Estats Units i arreu, sigui tant lenta.