09 gen. 2010

Inflació negativa…

Classificat com a General


… a Suïssa. Per primera vegada en els darrers 50 anys, l ‘inflació anual a Suïssa ha estat negativa. D’unes dècimes, però negativa.

Els càlculs de la inflació són complicats i els factors que intervenen en el càlcul, i amb quin percentatge hi són presents, pot ser inclús motiu de debat polític. El preu dels combustibles, el de l’electricitat, els interessos de les hipoteques, el preu del pa, i el de la carn, i el de la roba, per exemple, poden ser factors que, amb més o menys mesura, facin que la inflació pugi o baixi dècimes i fins i tot punts.

Els ciutadans tenen un element diari per adonar-se de l’augment del cost de la vida, i és la compra de queviures. Omplir el cistell demana, sobretot en temps de crisi, molta sensatesa i no poques comparacions de preus d’una botiga a l’altra.

A Suïssa, durant molts decennis, l’alimentació ha estat en mans de dues grans empreses, creades com a cooperatives, MIGROS i COOP. L’un i l’altre han augmentat les seves activitats des l’original alimentació fins a l’electrònica, el vestit o els viatges, creant companyies subsidiàries. L’alimentació resta, però, el seu punt fort. Estic parlant de companyies amb una facturació d’uns 20 mil milions d’euros l’any la Migros i d’uns 15 mil el Coop, tot això en un país que tan per superfície com per habitants es pot comparar amb Catalunya.

L’entrada a Suïssa fa un parell d’anys de les empreses alemanyes ALDI, primer, i LIDL després, ha trasbalsat el panorama dels preus de l’alimentació. D’entrada, els suïssos no van mirar amb bons ulls els dos gegants alemanys; una reacció natural de país petit davant el seu veí gran. De mica en mica, però, la gent va anar descobrint que els supermercats alemanys proposaven molts productes del camp suïs (llet, fruita, verdures, llegums) i que, per tant, no eren uns invasors amb armes alienes. La seva política de preus va obligar a Migros i Coop a fer una campanya d’imatge acompanyada de baixades de preus sovint espectaculars.

Resultat: el cost de la compra diària d’aliments ha baixat de manera clara, i setmana darrera setmana la lluita entre els ara quatre principals actors és ferotge i el consumidor en surt molt beneficiat. Per una vegada, la majoria considera benvinguda «la invasió» pacifica dels dos competidors alemanys.

Comentaris tancats a Inflació negativa…

09 gen. 2010

Inflació negativa…

Classificat com a General


… a Suïssa. Per primera vegada en els darrers 50 anys, l ‘inflació anual a Suïssa ha estat negativa. D’unes dècimes, però negativa.

Els càlculs de la inflació són complicats i els factors que intervenen en el càlcul, i amb quin percentatge hi són presents, pot ser inclús motiu de debat polític. El preu dels combustibles, el de l’electricitat, els interessos de les hipoteques, el preu del pa, i el de la carn, i el de la roba, per exemple, poden ser factors que, amb més o menys mesura, facin que la inflació pugi o baixi dècimes i fins i tot punts.

Els ciutadans tenen un element diari per adonar-se de l’augment del cost de la vida, i és la compra de queviures. Omplir el cistell demana, sobretot en temps de crisi, molta sensatesa i no poques comparacions de preus d’una botiga a l’altra.

A Suïssa, durant molts decennis, l’alimentació ha estat en mans de dues grans empreses, creades com a cooperatives, MIGROS i COOP. L’un i l’altre han augmentat les seves activitats des l’original alimentació fins a l’electrònica, el vestit o els viatges, creant companyies subsidiàries. L’alimentació resta, però, el seu punt fort. Estic parlant de companyies amb una facturació d’uns 20 mil milions d’euros l’any la Migros i d’uns 15 mil el Coop, tot això en un país que tan per superfície com per habitants es pot comparar amb Catalunya.

L’entrada a Suïssa fa un parell d’anys de les empreses alemanyes ALDI, primer, i LIDL després, ha trasbalsat el panorama dels preus de l’alimentació. D’entrada, els suïssos no van mirar amb bons ulls els dos gegants alemanys; una reacció natural de país petit davant el seu veí gran. De mica en mica, però, la gent va anar descobrint que els supermercats alemanys proposaven molts productes del camp suïs (llet, fruita, verdures, llegums) i que, per tant, no eren uns invasors amb armes alienes. La seva política de preus va obligar a Migros i Coop a fer una campanya d’imatge acompanyada de baixades de preus sovint espectaculars.

Resultat: el cost de la compra diària d’aliments ha baixat de manera clara, i setmana darrera setmana la lluita entre els ara quatre principals actors és ferotge i el consumidor en surt molt beneficiat. Per una vegada, la majoria considera benvinguda «la invasió» pacifica dels dos competidors alemanys.

Comentaris tancats a Inflació negativa…

08 gen. 2010

Avui guanya la neu

Classificat com a General


No és per manca d’assumptes d’actualitat. De fet tant a Catalunya com a Suïssa es pot triar un tema per comentar. Fins i tot he estat a punt de començar a escriure sobre la inflació negativa de Suïssa per primera vegada en els darrers 50 anys, i sobretot analitzar les causes i l’influencia que les empreses alemanyes ALDI i LIDL han tingut en el cost de la vida suïssa. Un tema interessant.

Ho deixaré per demà. Avui, tant a Suïssa com a Catalunya el tema principal és la neu. En tenim i en teniu per donar i per vendre. Nosaltres estem més ben preparats: cotxes amb neumàtics d’hivern, parc municipal i cantonal de vehicles de neteja de carrers i carreteres que eviten el bloqueig, etc.. De totes maneres el dia demana molta precaució a tothom, de manera que… bones sabates i poc a poc.

Aprofitaré el dia per gaudir del jardí de casa i del paisatge, ara silenciós per causa de la neu, amb els ocells que han decidit passar l’hivern a Suïssa en lloc d’anar com a emigrants a l’Africa saltant de branca en branca cercant aliment. No tot és negatiu, amb una mica de sort.

Comentaris tancats a Avui guanya la neu

07 gen. 2010

Zapatero i el Mag Lari

Classificat com a General


Les riallades que Europa va dedicar al senyor Zapatero després del seu discurs inaugurant de la presidència de torn de l’UE, i que jo comentava el dilluns dia 4, encara no s’han apagat.

Una ullada per internet als diaris més importants d’Europa dóna una idea clara que la manca d’idees (perdoneu la redundància) del senyor ZP en matèria econòmica el desautoritzen per autoproclamar-se salvador de l’economia europea.

De fet, fins avui, només ha fet una reunió amb els ex-càrrecs Jacques Delors, Felipe González i Pedro Solbes, reunió que certa premsa ha qualificat de “reunió de zombies”. I com que no sembla que amb reunions com l’esmentada pugi el nivell de saviesa econòmica del govern de Madrid, cal preguntar-se perquè ZP va treure pit quan s’imposava una certa discreció vistos els resultats obtinguts a casa seva.

Avui és el dia 7 dels 181 dies de la presidència espanyola de l’UE. Ha passat per tant un 3,3% del temps a disposició de ZP per intentar acomplir el seu propòsit. En economia, un 3,3% és molt, de manera que esperem, i amb nosaltres Europa, que aviat proposin actuacions i no reunions i recepcions.

Crec que ZP tindria de cercar assessoria de gent com el Mag Lari. El nostre Mag ens agrada tot i que sabem que treballa amb trampa,. Lari no enganya sinó que il•lusiona i tothom sap que les coses no són com ell ens les fa veure. Per tant, ZP amb una mica d’ il•lusió ens recordaria al Mag Lari.

Comentaris tancats a Zapatero i el Mag Lari

05 gen. 2010

Laporta: més que un president (de club)?

Classificat com a General

L’entrevista amb Joan Laporta que ha servit per estrenar la col•laboració de Salvador Sostres amb el diari “El Mundo” després de la seva defenestració de l’AVUI, ha donat un impuls mediàtic a la molt anunciada futura acció política del president del Barça.

De fet, la popularitat d’un president de club de futbol és, sovint, superior a la de molts càrrecs polítics. Si el club és el Barça no cal dir que la popularitat sobrepassa el fet esportiu per entrar en terrenys d’identitat com a poble principalment degut a la política centralista de Madrid durant tants anys i que va originar el que un club de futbol necessites ser més que un club.

Potser tot això no és suficient per assegurar un futur polític al senyor Laporta, encara que darrerament ha dit per activa i per passiva que ell esta a favor de la independència de Catalunya, cosa que és d’agrair ja que els polítics no acostumen a ser tan clars en un tema que pot donar tants vots com treure’n.

Vist el càrrec actual i el tarannà del senyor Laporta és de suposar que no es conformarà, cas d’entrar en política, amb un càrrec de segona renglera, fins i tot ha insinuat aspirar a la presidència de la Generalitat. Jo crec que convindria que primer tingués una mica d’experiència com a membre del Parlament de Catalunya, per exemple, cosa que serviria per saber si és capaç de treballar al mateix nivell que altres membres del seu partit, i també si sap arribar a compromisos amb els que pensen de manera diferent.

El senyor Laporta disposa d’assessors d’alt nivell, no en dubto. És probable que ells li proposin diverses mesures de cara al seu futur polític com, per exemple, dimitir immediatament del càrrec de president del Barça, per no barrejar les coses. També li han de demanar una mica més d’atenció a certes expansions personals que, encara que pertanyen a la vida privada, mai no deixen de ser públiques en un personatge de la seva talla. I també li han de demanar de, finalment, triar un partit. Avui diuen certs diaris que ni CDC ni ERC el volen ja que Laporta proposava una fusió electoral d’ambdós partits i de fet la idea no ha quallat. Tampoc el Reagrupament del Dr. Carretero és encara un partit, i el temps comença a estrènyer. No sembla massa bona idea que Laporta proposi crear un nou partit, de manera que el Jan s’ha de “mullar” i començar a treballar dins d’un partit si realment creu que el camí de la política és el del seu futur.

I mentrestant, que el Pep Guardiola i els seus jugadors vagin guanyant tants partits com puguin, més que res per distreure per unes hores els seguidors del Barça del circ polític.

Comentaris tancats a Laporta: més que un president (de club)?

04 gen. 2010

Europa no s’aguanta el riure

Classificat com a General

La presidència de torn de l’UE que Espanya acaba d’encetar ha començat amb un acte molt difícil de fer pitjor: el missatge institucional del senyor Rodríguez, dit Zapatero.

Tothom amb una mica de desapassionament sap que aquesta presidència és una cosa rutinària, per tal de satisfer els caps de govern europeus, un darrera l’altre. Desprès de l’elecció d’Hermann van Rompuy i de Catherine Ashton, junt amb el senyor Barroso, les possibilitats de fer política executiva a la UE(llevat organitzar un parell de reunions de ministres o d’experts) ja estan esgotades, sigui quin sigui el país que tingui l’anomenada presidència de torn.

Per començar el seu cicle de sis mesos, el senyor ZP va dir coses com que «afronto con el mejor entusiasmo la presidencia para sacar a Europa de la crisis económica”. També va dir que vol fer d’Europa “una economia cada vez más productiva, más innovadora i más sostenible”, En va dir unes quantes més que m’estalvio de repetir.

El president d’un govern incapaç no només de no millorar alguns dels molts aspectes negatius de l’economia propia sinó que fins i tot va negar l’existència de crisi econòmica, no està en condicions d’autoproclamar-se salvador de l’economia europea a menys que no vulgui que Europa sencera esclati en una riallada, cosa que ja ha succeït.

La sort per Europa és que aquesta pallassada només durarà sis mesos. I quan acabi el seu temps com a president del govern d’Espanya potser alguna Universitat americana li oferirà al senyor ZP una càtedra d’economia, sempre que s’esforci a parlar algun idioma apart de l’espanyol, preferiblement l’anglès.

Comentaris tancats a Europa no s’aguanta el riure

04 gen. 2010

Europa no s’aguanta el riure

Classificat com a General

La presidència de torn de l’UE que Espanya acaba d’encetar ha començat amb un acte molt difícil de fer pitjor: el missatge institucional del senyor Rodríguez, dit Zapatero.

Tothom amb una mica de desapassionament sap que aquesta presidència és una cosa rutinària, per tal de satisfer els caps de govern europeus, un darrera l’altre. Desprès de l’elecció d’Hermann van Rompuy i de Catherine Ashton, junt amb el senyor Barroso, les possibilitats de fer política executiva a la UE(llevat organitzar un parell de reunions de ministres o d’experts) ja estan esgotades, sigui quin sigui el país que tingui l’anomenada presidència de torn.

Per començar el seu cicle de sis mesos, el senyor ZP va dir coses com que «afronto con el mejor entusiasmo la presidencia para sacar a Europa de la crisis económica”. També va dir que vol fer d’Europa “una economia cada vez más productiva, más innovadora i más sostenible”, En va dir unes quantes més que m’estalvio de repetir.

El president d’un govern incapaç no només de no millorar alguns dels molts aspectes negatius de l’economia propia sinó que fins i tot va negar l’existència de crisi econòmica, no està en condicions d’autoproclamar-se salvador de l’economia europea a menys que no vulgui que Europa sencera esclati en una riallada, cosa que ja ha succeït.

La sort per Europa és que aquesta pallassada només durarà sis mesos. I quan acabi el seu temps com a president del govern d’Espanya potser alguna Universitat americana li oferirà al senyor ZP una càtedra d’economia, sempre que s’esforci a parlar algun idioma apart de l’espanyol, preferiblement l’anglès.

Comentaris tancats a Europa no s’aguanta el riure

31 des. 2009

Montilla: una ocasió desaprofitada

Classificat com a General


Arreu del món, els dirigents aprofiten les festes de Nadal o el Cap d’Any per adreçar un missatge a la població retransmès per radio i televisió de manera que, almenys una vegada a l’any, tothom escolti amb una certa benevolència al cap de torn.

El senyor Montilla va aprofitar el seu espai mediàtic per fer el primer mitting de la campanya electoral de l’any vinent, adobat d’un parell de temes majors però tractats com a menors.

Quan va dir que el poble ha de decidir si hem «d’aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l’horitzó que ens hem traçat» volia dir «Voteu al meu partit, per no anar errats». Més clar, l’aigua.

Ningú va elegir el senyor Montilla per les seves qualitats oratòries, ni per la seva capacitat de convèncer. Com que ni la seva presencia, ni el seu to de veu ni el seu accent són massa persuasius, valdria la pena que els assessors d’imatge que segurament el volen ajudar, li preparessin un text amb més pes, amb més caràcter presidencial i menys esperit de campanya electoral.

Però em sembla que això és esperar massa. Les ganes de guanyar per vots i no per aliances són molt fortes i el senyor Montilla no ha pogut aguantar-se les ganes de demanar més vots quan potser el millor era parlar dels problemes no resolts i d’oferir camins per solucionar-los.

Ens retrobarem el dilluns dia 4 de gener. Bon Any Nou a tots, amics lectors!.

Comentaris tancats a Montilla: una ocasió desaprofitada

30 des. 2009

Rodalies: un bombó amb cianur

Classificat com a General

Un dels sistemes més emprats per matar amb una certa elegància en les novel•les policíaques clàssiques era regalar una capsa de bombons, prèviament injectats d’unes gotes de cianur. L’efecte era radical i el mort tenia, almenys, la impressió d’haver rebut un obsequi distingit.

Amb el traspàs de les Rodalies a la Generalitat em fa l’efecte que els de Madrid ens han obsequiat amb una formidable capsa de bombons manipulats.
Les declaracions del conseller Joaquim Nadal immediatament després de que la Generalitat signés l’acord amb el govern de Madrid són suficients per fer dubtar de tot triomf: «que ningú esperi miracles després del traspàs del servei de Rodalies» ha dit Nadal.

Home, miri senyor Nadal, de Madrid ja fa molt temps que no n’esperem miracles. Rebre el bombó de les Rodalies però mantenint el govern central la propietat de les vies, catenàries i estacions és com anar a viure de lloguer: l’amo et fa esperar un mes per canviar una bombeta de l’escala i a més a més no et deixarà fer obres de millora a la cuina, valgui l’exemple.

L’acord sobre Rodalies arriba amb molt de retard (com era d’esperar dels trens de RENFE). La Generalitat podrà el divendres començar a disposar de les decisions sobre freqüències de trens, horaris i preus. I tractar de trobar diners per millorar el material ferroviari a canvi de posar a cada vagó les quatre barres (potser!).

Convido una vegada més als lectors a visitar l’estació de la RENFE de Manresa tant per l’aspecte tenebrós del vestíbul com per l’insult que suposen els accessos a les andanes per la gent amb problemes físics o carregades de maletes. Amb bona gent ens han ajuntat per les Rodalies!.

Comentaris tancats a Rodalies: un bombó amb cianur

29 des. 2009

¿Un Nadal «devaluat» ?

Classificat com a General

Quan arriba Nadal es parla, d’uns anys ençà, de la pèrdua del veritable motiu de la celebració.

Per a uns, Nadal ha de ser bàsicament un record al naixement de l’infant Jesús i per tant una festa clarament religiosa. Per altres, és un motiu d’esbarjo i de fer i rebre regals i deixen la figura de Jesús en un pla molt secundari.

També és fàcil de constatar que cada vegada més gent decideix «fer una escapada» per Nadal i els vols a destinacions llunyanes guanyen molts adeptes. Fins fa uns quants anys a ningú li hauria passat pel cap de fer vacances tropicals per Nadal i no estar junt amb la família. «Per Nadal cada ovella al seu corral».

La polèmica entre les dues posicions a l’hora de celebrar el Nadal pot portar molt lluny, i uns i altres tenen arguments per defensar tant el caràcter religiós com la llibertat de fer els ulls clucs a la tradició.

Discutir el Nadal no és res nou. Els puritans anglesos van prohibir la festa de Nadal entre els anys 1647 i 1660 ja que la van considerar pagana, impia. Com a conseqüència, van fer tancar les esglésies per Nadal i van aconseguir l’efecte contrari al que esperaven. La gent va continuar celebrant el Nadal dins les famílies i fins i tot la majoria de botiguers tancava els establiments contrariant els desitjos dels puritans.

A partir de l’any 1660, amb la reintroducció de la monarquia a Anglaterra, tothom va celebrar el Nadal legalment i la festa tingué novament un caràcter religiós i públic. És curiós observar que els puritans, que creien defensar la puresa de la religió fossin els que van suprimir una festa tan lligada al cristianisme. I és que tots els excessos són dolents.

Comentaris tancats a ¿Un Nadal «devaluat» ?

« Següents - Anteriors »