De Suïssa estant

La setmana vinent la televisió suïssa dedicarà un programa a l’oli d’oliva. Les meves arrels paternes les tinc a Les Borges Blanques i a Cervià de les Garrigues, llocs d’origen de l’avi i l’avia. Posteriorment, amb el casament de la meva germana tornarem a tenir arrels a Cervià, de manera que tota la vida he viscut l’oli d’una manera molt directa.

El programa anunciat tindrà com a tema principal el desemmascarament de l’anomenat “oli italià” que moltes vegades no és més que una barreja amb olis importats o fins i tot sense barrejar.

Ningú ignora que els italians han sabut fer una propaganda molt eficaç de tota la seva gastronomia i col•laterals. Arreu del món, amb més o menys fidelitat al producte original, podem trobar pizzes, plats de pasta, pernil i formatges de Parma, vins i panettone. Altres indrets de la Mediterrània poden exhibir com a mínim les mateixes qualitats de productes, però els italians, en gran part degut a l’emigració massiva cap a Amèrica, han sabut donar-se un prestigi que ha sobrepassat les seves pròpies possibilitats de producció, com és el cas de l’oli.

Molts olis venuts arreu del món com a italians, només ho són en part. Els olis de Les Garrigues, que per les seves olives arbequines tenen un gust i unes característiques organolèptiques molt especials, són un producte d’exportació a Itàlia on, envasats localment, passen a fer part del prestigi, per altra banda merescut, de la gastronomia italiana.

Algunes vegades he escrit sobre la poca presencia mundial de Catalunya malgrat darrers i importants esforços. L’esport, les arts plàstiques (Miró, Dalí, Tàpies…) i el cava junt amb l’incipient denominació catalana dels vins han obert bon camí que la Generalitat actual i la futura tindria d’augmentar sensiblement per tal que Catalunya tingués una presència pròpia i no com a apèndix de l’espanyola.

Entrar amb força als mercats europeus amb l’oli nostre, ara que en Ferran Adrià, la Carme Ruscalleda i d’altres han encetat el camí, ha de ser fàcil. Només cal fer un petit esforç, senyors polítics!.

Amb un atur que ha arribat a xifres més que preocupants sorprèn que els sindicats hagin tingut els darrers anys una actuació externa diguem-ne discreta. Res de grans manifestacions, res de vaga general ni cap ocupació a gran nivell de fàbriques. Sorprèn i alhora alegra ja que molt soroll pels carrers no ha portat mai a cap ambient constructiu.

Els malpensats segurament diuen que els sindicats amb un govern a Madrid del PSOE no actuen igual que si el govern tingués a Aznar o Rajoy al davant. Potser és cert i en fins i tot sembla possible. Els que són malpensats i de llengua esmolada per adobar-ho diran que els sindicats s’han convertit en uns ens administratius amb milers d’empleats, amb poca feina i bons sous, de manera que això explica les poques ganes de sortir al carrer o de pressionar massa la societat, no fos cas que el govern s’enfadés.

L’acord d’ahir entre patronals i sindicats pretén fixar els augments salarials entre el 2010 i el 2012. Les patronals eren la CEOE (Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials) i la CEPIME (Confederació Espanyola de la Petita i Mitjana Empresa). Els sindicats eren CCOO i la UGT. Vist així sembla que l’acord només pot tenir èxit ja que teòricament tots els implicats en el món del treball i són representats, però tinc els meus dubtes sobre l’aplicació dels acords.

Resumint, la reunió va acordar apujar un 1% els salaris l’any 2010, entre un 1 i un 2% l’any 2011 i entre 1,5 i 2,5% l’any 2012. Fantàstic, si no fos que el mercat (el nacional i el mundial) es regeixen per unes lleis que no permeten, en temps de crisi, fixar salaris si no es pot fixar la garantia de tenir treball i assegurar un nivell adequat de preus de venda dels productes.

Només els països totalitaris imposen les lleis amb la contundència que l’acord d’ahir pretén calmar els assalariats. Davant una pèrdua econòmica continuada, moltes petites empreses tindran de demanar crèdits, o reduir el personal, o baixar els sous, com a alternativa a tancar, amb acord o sense acord.

Una pregunta: els dos o tres-cents principals dirigents dels sindicats, ¿quan temps fa que no treballen en una fàbrica?. Sembla talment que hagin perdut el sentit de la realitat, tot i voler defensar els treballadors, com és la seva obligació. Primer s’han d’assegurar els llocs de treball actuals, després se n’han de crear de nous i després es pot parlar d’augments de sou. Ahir, els reunits van començar la casa per la teulada.

Una bona part dels països europeus ha posat en marxa una sèrie de mesures per facilitar la compra de cotxes nous, amb la conseqüència paral•lela d’eliminar de la circulació cotxes vells.

Les mesures són diverses com per exemple incentius monetaris al moment de la compra, rebaixes en l’impost de circulació pels cotxes nous o augment pels cotxes de més edat. Els criteris que fins ara servien per calcular l’impost vehicular (cavalls del motor, cilindrada, pes del cotxe…) es volen substituir pel consum de carburant, producció de CO2 i pol•lució. La base del canvi és una mentida pietosa que consisteix a dir que gracies a la tècnica salvarem el clima.

La Universitat alemanya de Duisburg-Essen ha fet un test a 188 automòbils per saber els consums reals i ha constatat que el consum real és un 27% més alt en terme mitjà que els valors que els fabricants donen, cosa que equival a uns 2,4 litres més per 100 kilòmetres.

La fabricació d’un cotxe produeix entre un 20 i un 30% de les emissions totals de CO2 durant la vida del vehicle; la resta d’emissions es produeixen conduint. La revista científica americana «Wired» ha comparat un Toyota Hybrid Prius amb un Toyota Tercel amb deu anys a l’esquena: només desprès de 150.000 kilòmetres el Toyota ecològic ha presentat un balanç energètic millor.

Altres factors menys coneguts s’han de considerar seriosament: un Golf de l’any 1974 pesa 500 kilograms de menys que el mateix model d’avui, de manera que les millores tècniques han anat paral•leles a un augment del pes, que vol dir més consum.

Les conclusions dels experts en balanç energètic diuen que si un cotxe pot funcionar encara 30.000 kilòmetres més, no té cap sentit caviar-lo per un de nou, per molts incentius que ens proposin. Mantenir l’auto el màxim de temps possible, conduir de manera suau sense fer un ral•li pel nostre compte, i evitar els kilòmetres inútils son les millors mesures per l’ecologia, i de retruc per la cartera.

Molta gent creu que Suïssa és com un paradís a la terra, on la gent “és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” com deia el poeta Espriu.

Tot i que en moltes coses Suïssa és (encara) un món apart, més respectuós, més democràtic, més culte, més net i menys sorollós, pateix avui dia una crisi gairebé d’identitat que preocupa i demana molta intel•ligència política per no permetre que els danys d’imatge avancin.

Ara per ara, Suïssa manté divergències importants amb molts països. Amb Líbia encara no s’ha resolt el problema dels dos homes de negocis suïssos “segrestats” amb excuses judicials quan en el fons es tracta per Líbia de venjar la detenció a Ginebra d’un fill del president Gaddafi. Ja he escrit al blog sobre això.

Amb els Estats Units, el conflicte és important ja que el govern americà demana informacions sobre 15.000 comptes bancaris de ciutadans americans al temps que acusa principalment al banc UBS d’haver ajudat a la fugida de capitals i amenaça amb dificultar o esborrar les activitats d’aquest banc als Estats Units si no reben les informacions demanades.

Fa pocs dies vaig escriure sobre l’oferta rebuda pel govern alemany d’un CD amb dades sobre 1.500 comptes bancaris de ciutadans alemanys. Finalment el govern d’Angela Merkel ha decidit comprar per 2,5 milions d’euros les informacions al que les va robar, a l’espera que aquestes dades permetin al fisc cobrar més de 100 milions d’euros d’impostos retroactius sobre capital fugit.

Avui s’ha sabut que el el govern de Baden-Würtemberg ha rebut una oferta per un CD que conté dades de comptes bancaris de diversos bancs i asseguradores, de manera que ja s’ha obert la veda per la caça il•legal de detalls bancaris fins ara conservats amb un silenci i una discreció exemplars.

Aquest blog ja va enterrar el secret bancari fa molts mesos, i escrit està. Ara per ara hem de dir que la banca helvética ja no pot oferir el secret com a argument sinó la seguretat i les bones inversions, que són la base del rendiment. La transparència s’imposa d’ara en endavant i segurament, en aquest aspecte, Suïssa pot oferir molt i aconseguirà retrobar la imatge que mereix.

Avui La Trinca mereix ser recordada. El “merdé” que tota la setmana planeja sobre Espanya va arribar ahir al seu punt més alt.

La borsa va fer una caiguda espectacular com a prova que les inversions no senten cap atracció per Espanya. La contínua destrucció de llocs de treball, l’augment de l’atur i la manca de solucions a la vista han precipitat la caiguda dels valors, cosa que també ha succeït arreu del món, però no amb la força d’ahir a Espanya.

La vice-ministra d’economia envia a Brussel•les un document on parla de l’allargament del període de còmput per les pensions fins a 20 anys. El mateix dia rectifica en un segon document i ho rebaixa a 15 ja que el primer era «només un exemple de possible càlcul». A Brussel•les encara se’n fan creus.

Finalment ZP, acompanyat d’un gran seguiment de presidents d’entitats (BBVA,Iberdrola, Ferrovial etc.) i de consellers delegats de la premsa (Prisa, El Mundo, La Sexta, Vocento, Telecinco, Onda Cero), va fer un viatge de menys de 24 hores als Estats Units per assistir a l’Esmorzar Nacional de l’Oració. Els diaris d’avui suposo que donaran detalls del ridícul de ZP que no va poder aconseguir ni un minut d’entrevista amb Obama.

El discurs de ZP, citant la Bíblia i amb un llenguatge carregat, ampul•lós i buit no va arribar a quasi ningú ni pel contingut ni per la traducció a la que va obligar el seu desconeixement de l’anglès. Tanta gent de viatge amunt i avall, per tan poca cosa. Com que ZP també va citar a Cervantes, podem dir que la seva aparició a l’acte d’oració esta resumida en el final d’un sonet del gran autor:

“..Y luego, incontinente,
caló el chapeo, requirió la espada,
miró al soslayo, fuese, y no hubo nada.”

Diguem-ho una vegada més: l’esquerra segurament disposa pel càrrec de president del govern a Madrid d’algú amb més personalitat i carisma que el senyor Rodríguez, anomenat Zapatero. Només s’entén que el mantinguin en primer pla si és que amb la seva palesa incompetència en molts assumptes permet que els que de veritat manen vagin fent la seva, mentre ell es passeja fent un normalment trist paper.

Potser també el mantenen perquè amb el senyor Rajoy com a contrincant, no cal que l’esquerra s’escarrassi massa per guanyar les generals. Pot ser.

Ara ens assabentem que el dit ZP ha demanat al Barça, per intermedi del tresorer Xavier Sala i Martin, que ajudi a millorar la imatge d’Espanya. Home, que el senyor ZP era un “fan” del Barça ja ho havíem sentit dir però el que no ens podíem imaginar és que tot un president del govern central admeti públicament que el Barça és més que un club i que pot fer la feina que, en altres llocs, hauria de fer el senyor Moratinos, per donar un exemple d’incompetència.

Espero que el Barça no es fiqui en aquest embolic. La sol•licitud de ZP demostra que ja no sap que fer i tampoc ha dit com pensa que el Barça pugui ajudar a la imatge d’Espanya: ¿posant «España, olé» a les samarretes en lloc d’UNICEF? ¿canviant la lletra de l’himne per cantar «Todo el campo es un clamor”?.

Esperem que quan torni dels Estats Units després de resar a no sabem qui ni com, ja que és agnòstic, ens explicarà la pasterada que pensa fer amb el Barça.

El president dels Estats Units Barack Obama ha fet dir que no assistirà a la conferencia prevista a Madrid el mes de maig i que fins ara reunia una o dues vegades a l’any els màxims responsables dels Estats Units i de l’UE. És la primera vegada en 17 anys que els EEUU rebutgen la reunió.

Aquesta renuncia d’assistir per part del senyor Obama pot ser vist com un afront a l’UE, perquè per molt enfeinat que estigui amb els assumptes de casa i de fora, un dia o un dia i mig l’ha de fer lliure quan es tracta de reunir-se i discutir amb un bloc de països amics.

Alguns comentaristes, però, han vist el rebuig d’Obama com una conseqüència més de la incompetència del govern espanyol que a nivell internacional, fora de Veneçuela, Cuba i Bolívia, poc interés desperta.

Sembla ser que ZP preparava a Madrid un «show» espectacular per la reunió bilateral UE-EEUU amb la signatura d’una declaració sobre les relacions transatlàntiques i molts actes de pomposos. El problema és que aquestes intencions no van ser parlades amb el govern dels Estats Units, de manera que no van caure massa bé a Washington. També s’ha de dir que ni el cap de l’UE ni la ministra d’afers exteriors, amb els seus càrrecs nous, no estaven disposats a donar massa protagonisme a ZP, i van tractar que la reunió no es fes a Madrid sinó a Brussel•les.

Sigui com sigui, el fet és que ZP no podrà aprofitar l’ocasió per lluir a fora i a casa de manera que la seva presidència rotativa de moment va per mal camí. I Moratinos, amb el seu aire de pagès distret, xiula i mira cap a un altre costat.

El president dels Estats Units Barack Obama ha fet dir que no assistirà a la conferencia prevista a Madrid el mes de maig i que fins ara reunia una o dues vegades a l’any els màxims responsables dels Estats Units i de l’UE. És la primera vegada en 17 anys que els EEUU rebutgen la reunió.

Aquesta renuncia d’assistir per part del senyor Obama pot ser vist com un afront a l’UE, perquè per molt enfeinat que estigui amb els assumptes de casa i de fora, un dia o un dia i mig l’ha de fer lliure quan es tracta de reunir-se i discutir amb un bloc de països amics.

Alguns comentaristes, però, han vist el rebuig d’Obama com una conseqüència més de la incompetència del govern espanyol que a nivell internacional, fora de Veneçuela, Cuba i Bolívia, poc interés desperta.

Sembla ser que ZP preparava a Madrid un «show» espectacular per la reunió bilateral UE-EEUU amb la signatura d’una declaració sobre les relacions transatlàntiques i molts actes de pomposos. El problema és que aquestes intencions no van ser parlades amb el govern dels Estats Units, de manera que no van caure massa bé a Washington. També s’ha de dir que ni el cap de l’UE ni la ministra d’afers exteriors, amb els seus càrrecs nous, no estaven disposats a donar massa protagonisme a ZP, i van tractar que la reunió no es fes a Madrid sinó a Brussel•les.

Sigui com sigui, el fet és que ZP no podrà aprofitar l’ocasió per lluir a fora i a casa de manera que la seva presidència rotativa de moment va per mal camí. I Moratinos, amb el seu aire de pagès distret, xiula i mira cap a un altre costat.

L’história és recent i potser coneguda d’algun lector: un per ara desconegut individu ha proposat al govern alemany les dades detallades dels comptes bancaris a Suïssa d’un miler i mig de ciutadans germànics. El preu: 2,5 milions d’euros.

Les reaccions a a questa proposta són molt diverses, tant a Alemanya com a Suïssa. D’una part hi ha els que no volen tractar amb lladres (disposar il•legalment de les dades permet suposar que s’han robat), i per l’altre els que defensen la compra ja que els que veritablement han comés un acte delictiu són els que han obert comptes a Suïssa sense declarar les quantitats al fisc alemany.

El diguem-ne lladre de dades ha donat els detalls de cinc comptes com a mostra, per tal de «fer l’article» i arribar aviat a l’acord de compra.

Suïssa i Alemanya estan discutint un nou tractat bilateral sobre els impostos que també regula l’ajut que Suïssa donaria a Alemanya en cas de diners no declarats a l’origen i sempre que la justícia ho demani. Aquesta oferta pot afectar les darreres reunions previstes pel mes de Març, i tothom va de bòlit.

Cal dir que existeix un precedent: l’any 2007 Alemanya va comprar a un empleat bancari per 4,2 milions d’euros informacions sobre comptes oberts a la banca LGT de Liechtenstein. Gràcies a aquestes dades, l’estat alemany va ingressar 127 milions d’euros d’impostos amagats. És natural que ara, amb Suïssa, algú del govern de Berlín faci el compte de la vella i prengui una decisió a favor del lladre de dades.

Realment, les últimes noticies són que el govern alemany comprarà les dades i bona nit cargols. El govern suïs diu que no col•laborarà amb Alemanya en qüestions fiscals basades en un robatori, de manera que ja tenim un altre motiu per posar el sistema bancari en quarantena.

Acabarem per donar a les facultats d’economia un màster amb la titulació de «Lladre de camí ral», ja que sembla que entre les dades dels bancs i els pirates de Somàlia s’obren nous camins per arribar a fer diners sense massa esforç.

Almenys en part. Al Fòrum Econòmic Mundial (WEF) que el dissabte es va acabar a Davos, un dels temes que més va ocupar els participants va ser la Xina, amb tota la raó ja que l’economia xinesa l’any de la crisi 2009 va augmentar un 8,7% demostrant que les seves mesures són més eficients que les dels països occidentals, incloent els Estats Units.

La Xina va estar present al WEF amb el seu vice-primer ministre Le Kegiang i una delegació d’experts que triplicava la dels darrers anys. Amb aquesta presencia a Davos, la Xina va donar a entendre que d’ara en endavant s’ha de comptar amb ells a tot arreu.

Val la pena no oblidar els punts següents:
– La Xina disposa de molt diner “cash” i vindrà a invertir massivament a Europa
– La Xina és el segon país del món en noves patents de productes
– L’occident ha transferit molta producció a la Xina. Ara s’està transferint també investigació i desenvolupament, amb un seriós perill de perdre tota competitivitat
– Els xinesos estalvien avui per tenir diners demà mentre els americans gasten avui els diners de demà

És fàcil, i alhora trist, de constatar que la Xina ha assolit un gran èxit econòmic justament perquè no és un país democràtic i això li ha permès passar la crisi amb un sistema socialista fort impregnat de detalls pròpiament xinesos, mentre el sistema neoliberal ha portat l’occident a un cul de sac sense sortida almenys immediata.

Ignoro si hem d’arribar a l’extrem suggerit pel CEO de la companyia Swiss quan diu que els nostres fills faran molt bé d’estudiar xinés i no només l’anglès. Jo ja he arribat tard per ocupar-me del mandarí, que és el dialecte que jo escolliria, però potser els meus néts ho tindran de fer. Ai!