03 març 2010

Millet i el Rei, lliures de culpa

Classificat com a General


Els advocats del senyor Fèlix Millet, com és la seva obligació, intenten lliurar de culpa el seu client i volen proposar fer una pericial psiquiàtrica del suposat lladre, per tal de justificar d’alguna manera la seva «conducta estranya».

Tothom disposa del dret a ser defensat però si el senyor Millet durant molts anys ha desviat 35 milions d’euros sense que ningú del seu entorn fes la més mínima denuncia, potser el psiquiatre tindria de mirar també als col•laboradors del senyor Millet. O tots malalts, o tots llestos o el senyor Millet és un superdotat capaç de fer el que ha fet sense aixecar cap sospita.

El molt trist que les culpes o les innocències depenguin dels advocats. Sembla massa fàcil fer ús de diners aliens i una vegada enxampat, deixar-se la barba, anar pels carrers fent el distret i aconseguir un informe psiquiàtric exculpatori. Hem de suposar que la veritat i la justícia no es deixaran enredar, tot i respectar ara la presumpció d’innocència almenys parcial, ja que el senyor Millet ha reconegut part de les acusacions.

En un altre context, el secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, monsenyor Juan Antonio Martínez Camino, s’ha pronunciat sobre la consideració moral dels polítics que van aprovar la denominada llei de l’avortament. Segons el monsenyor, els polítics que van votar aquesta llei han quedat voluntàriament fora de la comunió, sense que l’església els excomuniqui específicament.

Fins aquí res a dir ja que es tracta d’un valoració interna de l’església i que afecta els que en fan part. Ara bé, el mateix monsenyor, a preguntes dels periodistes, va dir que el Rei, tot i sancionant la llei de l’avortament amb la seva signatura, està fora de cap negativa de comunió ja que l’acte del Rei és un mandat constitucional i per tant no és lliure del punt de vista individual.

Recordem que el Rei dels belgues, Balduí, en una circumstància similar, va dimitir durant un dia per tal de no haver de sancionar la llei que permetia l’avortament. Balduí, com Juan Carlos, tampoc podia legislar però va actuar com a catòlic. Si la signatura del rei només és una cosa obligada, sense cap importància política, és igual si signa o no, o si signo jo mateix o no signa ningú.

Monsenyor Martinez, com el psiquiatre de Millet, ha trobat la manera d’excloure el rei de tota responsabilitat moral i ha aconseguit afeblir encara més la figura d’un Rei que no ha de passar comptes del seu pressupost, que no pot ser portat als jutjats i que l’església disculpa abans que faci el pecat. Millet i el Rei units per la innocència.

Comentaris tancats a Millet i el Rei, lliures de culpa

02 març 2010

Els bancs, la cara fosca de Suïssa (segona part)

Classificat com a General


Ahir vaig acabar parlant de la subtil diferència que la legislació suïssa fa entre frau fiscal i evasió d’impostos. El primer és penat per la llei i el segon no de manera que a cada suïs i a cada estranger pot, si vol, col•locar diner no declarat a un compte al que no té cap accés l’autoritat, excepte en el cas d’una actuació judicial. Això no agrada a molts països que hi veuen un ajut a l’evasió i que ja fa un temps pressionen el govern suïs per tal de suprimir el secret bancari i la distinció entre evasió i frau, cosa que està al caure.

A les reunions d’alt nivell entre Suïssa i l’UE sobre el tema bancs, Suïssa proposa cobrar a tots els ciutadans comunitaris amb comptes bancaris locals un impost del 35%, anomenat impost de càlcul. Posem un exemple: un ciutadà espanyol amb un compte a Suïssa rep del banc un interés de 1000 euros sobre el seu capital, el banc li transfereix al compte només 650 euros ja que la resta de 350 euros va al fisc suïs com a impost. Aquesta quantitat pot ser retornada al propietari del compte només en el cas que el capital figuri en la seva declaració d’impostos; cas contrari, perd el 35%. Amb aquesta mesura, l’evasió d’impostos deixa de ser atractiva. De moment sembla que els Estats Units volen acceptar aquesta regulació i que l’UE potser finalment decidirà el mateix.

El Fons Monetari Internacional (IMF) ha confirmat en moltes ocasions que a Suïssa el control del rentat de diners és el més estricte del món, a partir de la llei del 1998 sobre aquest fenomen econòmic accelerat per la corrupció, el terrorisme i els càrtels de la droga. Segur que queda molta feina per fer, però no és just parlar només dels actes negatius de la banca quan també n’existeixen de positius reconeguts per autoritats mundials.

El sector financer genera un 9% del producte interior brut (PIB) i un 3% dels llocs de treball del país. És important, però contràriament a la creença popular Suïssa no viu dels bancs.

Naturalment que els milers de milions dipositats al país han permès que els bancs posessin el capital a treballar i l’Estat ha aprofitat dels impostos sobre els beneficis. També durant molts anys hem obtingut crèdits hipotecaris baixos d’interessos gràcies a capital dipositat als bancs. Però els crèdits s’han de tornar, també a Suïssa, i per tant una bona formació i un treball segur eren i són indispensables a les persones i empreses per obtenir crèdits.

Al que encara cregui que Suïssa viu dels bancs li recordaré algunes empreses creades dins d’aquest petit país, amb el seus anys de fundació: Nestlé (1867), Oerlikon (1906), Ciba (1884), Roche (1896), Sandoz (1886) i Sulzer (1834), per no parlar del sector de la rellotgería.

Suïssa és un país treballador i senzill, que te plena consciencia que les coses evolucionen i per tant el sistema bancari també ho ha de fer allà on encara no ha ha fet. Estem lluny de la perfecció que moltes vegades s’ha atribuït a Suïssa, i el poble n’és conscient i està decidit a millorar. Aquesta és la veritable esperança de cara al futur.

Comentaris tancats a Els bancs, la cara fosca de Suïssa (segona part)

01 març 2010

Els bancs, la cara fosca de Suïssa (primera part)

Classificat com a General


Amb certa regularitat he escrit en aquest blog sobre els bancs suïssos i el diner negre, sobre el secret bancari i la seva probable desaparició i cada vegada he tingut molts comentaris, públics i particulars, demanant els uns aclariments sobre el sistema bancari vigent, i d’altres criticant l’existència dels bancs almenys en la forma actual.

No sóc la persona més indicada per defensar o per acusar els bancs suïssos per les seves activitats ja que només en sóc un modest client, dels que no són rebuts a la planta principal, i per altre banda els meus coneixements d’economia són els justos per anar fent. De totes maneres, crec que puc donar algunes dades i algunes xifres que permetin jutjar amb una certa imparcialitat els afers bancaris suïssos.

Començaré per dir que el secret bancari, tal com existeix avui dia, és un assumpte molt recent, exactament de l’any 1934 quan es va publicar la «Llei Federal sobre Bancs i Caixes d’Estalvis» que en l’article 47 l’introdueix oficialment. Alguns comentaristes, segurament ben intencionats, han escrit molt posteriorment que els comptes secrets es van crear per protegir els patrimonis dels jueus (alemanys principalment) d’una probable intervenció per part dels nazis. És una bonica explicació que uneix raons humanitàries amb el negoci, i que avui dia no disposa de massa credibilitat ja que només pot ser certa en part.

La llei del secret bancari obliga als bancs a tractar confidencialment totes les informacions sobre els seus clients i las transaccions financeres que facin. Tal com es demana als metges o als advocats. Més recentment, els bancs han estan obligats a comprovar la identitat dels seus clients, a demanar detalls sobre l’origen dels diners i per tant, cada banc disposa de la possibilitat d’acceptar o rebutjar clientela encara que no tots ho fan amb la mateixa intensitat.

El secret bancari no és, però, absolut ja que en el cas d’un procés judicial contra el posseïdor d’un compte o un procés per rentat de diners, finançament del terrorisme, corrupció o frau, el secret bancari queda suprimit i les dades essencials es transmeten a les autoritats nacionals o estrangeres.

Existeix un problema que és molt difícil d’entendre i d’explicar: Suïssa fa una distinció entre evasió d’impostos i frau fiscal. L’evasió, és a dir la no declaració o infravaloració dels ingresos o els actius en la declaració de la renda, no es considera un delicte a Suïssa. El frau fiscal, és a dir la falsificació de documents amb la finalitat de no pagar els impostos corresponents, és un delicte i per tant no cau dintre del secret bancari. Demà en parlarem amb més detall, ja que és una distinció que segurament es suprimirà, per tal d’obrir el sistema bancari suïs a una intervenció legal, i fer entrar una mica d’aire fresc a tots els racons.

Comentaris tancats a Els bancs, la cara fosca de Suïssa (primera part)

27 febr. 2010

Que pleguin!

Classificat com a General


Acabem la setmana i el mes sense que ni una solució a la crisi s’hagi posat a la pràctica i sense proposar ni una idea sobre la que la gent es pugui il•lusionar. Tirar pedres a la teulada del contrari i desqualificar-se mútuament han estat els únics actes proposats pels dirigents polítics.

Tant al Parlament de Madrid com al català, les reunions entre govern i oposició han servit per a molt poc. Fora de la decisió de parlar-ne, res de res. Les propostes de grans pactes arriben molt tard i difícilment, amb eleccions a l’horitzó, es podrà arribar a acords concrets.

Segurament l’economia és una ciència molt complicada, fins i tot esotèrica, perquè si no no s’entén que ningú trobi una solució als desperfectes que, amb més o menys aclucament d’ulls, els polítics ens han ocasionat.

La primera mesura ha de ser parar l’atur, és a dir que no augmenti el nombre de gent sense feina. La segona mesura és la de reduir l’atur i això només es pot aconseguir estimulant el consum. El consum fa augmentar les vendes i la producció, i la roda gira. Per animar al consum la gent ha de tenir els diners i confiança en el lloc de treball, de manera que, com un peix que es mossega la cua, tot passa per garantir el treball a un màxim de gent.

Resulta, però, que l’estructura industrial a Catalunya i a Espanya no és competitiva, com tampoc ho és la de Grècia, o Portugal i fins i tot Itàlia. Ho diuen experts mundials que no tenen cap interés que anem malament, ans el contrari. S’ha de trobar un substitut a dos sectors que han enlluernat durant molts anys i que ara estan apagats: l’automòbil i la construcció. Si el país no és capaç d’obrir camps laborals nous, això no té solució ni ara ni en 10 anys.

Si els polítics no disposen de cap idea per sortir del fanguer que ells han tolerat, que pleguin. Amb paraules boniques i  debats dialèctics ningú omple el plat, o paga els col•legis o s’assegura la jubilació. Que pleguin. Tots, si pot ser.

Comentaris tancats a Que pleguin!

26 febr. 2010

Gadafi declara la "guerra santa" a Suïssa

Classificat com a General


En una al•locució televisiva feta a la ciutat de Benazi, el president Gadafi va cridar ahir a tots els musulmans a la Jihad, és a dir la guerra santa, contra Suïssa.

Sembla que el motiu d’aquesta tempestiva declaració de guerra no és, almenys prioritàriament, un acte més de venjança per l’arrest durant una nit del seu fill Hanníbal a Ginebra, degut a una acusació de maltractament per part d’uns servents del fill del dictador. Aquest arrest ha tingut fins ara moltes conseqüències negatives per Suïssa i els suïssos i encara portarà molta cua, malgrat la intervenció fins i tot de l’UE.

La declaració de guerra és potser basada en la votació recent que va prohibir la construcció de minarets (no de mesquites) en el territori suís, i no sembla provocar massa pànic oficial, encara que valdrà més estar una mica atents a tot.

Les paraules de Gadafi qualifiquen la prohibició de minarets d’acte «renegat» i «infidel» comminant a tots el musulmans a combatre Suïssa ja que altrament aniran contra Déu i l’Alcorà. Gadafi no disposa de cap autoritat d’ordre religiós que li permeti de declarar una tal guerra santa i fins i tot, dins del món musulmà tampoc disposa de massa credibilitat moral ni política. La seva aparent força resideix en el el fet de tenir camps de petroli i pous de gas.

Esperem que tot sigui un acte més dels molts que el president Gadafi ens ha acostumat els darrers anys, i tractarem de fer una vida normal sense obsessionar-nos per unes amenaces que esperem que només siguin una tronada sense conseqüències. Insha’Allah.

Comentaris tancats a Gadafi declara la "guerra santa" a Suïssa

26 febr. 2010

Gadafi declara la "guerra santa" a Suïssa

Classificat com a General


En una al•locució televisiva feta a la ciutat de Benazi, el president Gadafi va cridar ahir a tots els musulmans a la Jihad, és a dir la guerra santa, contra Suïssa.

Sembla que el motiu d’aquesta tempestiva declaració de guerra no és, almenys prioritàriament, un acte més de venjança per l’arrest durant una nit del seu fill Hanníbal a Ginebra, degut a una acusació de maltractament per part d’uns servents del fill del dictador. Aquest arrest ha tingut fins ara moltes conseqüències negatives per Suïssa i els suïssos i encara portarà molta cua, malgrat la intervenció fins i tot de l’UE.

La declaració de guerra és potser basada en la votació recent que va prohibir la construcció de minarets (no de mesquites) en el territori suís, i no sembla provocar massa pànic oficial, encara que valdrà més estar una mica atents a tot.

Les paraules de Gadafi qualifiquen la prohibició de minarets d’acte «renegat» i «infidel» comminant a tots el musulmans a combatre Suïssa ja que altrament aniran contra Déu i l’Alcorà. Gadafi no disposa de cap autoritat d’ordre religiós que li permeti de declarar una tal guerra santa i fins i tot, dins del món musulmà tampoc disposa de massa credibilitat moral ni política. La seva aparent força resideix en el el fet de tenir camps de petroli i pous de gas.

Esperem que tot sigui un acte més dels molts que el president Gadafi ens ha acostumat els darrers anys, i tractarem de fer una vida normal sense obsessionar-nos per unes amenaces que esperem que només siguin una tronada sense conseqüències. Insha’Allah.

Comentaris tancats a Gadafi declara la "guerra santa" a Suïssa

25 febr. 2010

No vull ser malpensat

Classificat com a General


El butlletí de les Corts Valencianes ha publicat els patrimonis dels seus diputats. Em sembla una mesura molt correcta malgrat que comporti un cert perill ja que només les xifres parcials, sense el conjunt d’elles i les interrelacions, no permeten tenir un judici exacte.

Declarar el patrimoni abans i sobretot després de sortir d’un càrrec públic convindria que es convertís en una pràctica rutinària, en benefici de tots encara que per fer-ho perfecte també ho hauria de fer el marit o l’esposa del càrrec, o el seu germà o germana, més que res perquè els patrimonis es poden posar a nom d’altres per tal de dissimular guanys sospitosos. Com que arribem a una proposta impossible de portar a la pràctica, ens hem de conformar de les poques xifres que es publiquen.

No vull ser malpensat però que el senyor Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, només tingui 905 euros al seu compte bancari em preocupa.

Amb un sou que ha de ser generós per natura, disposar de tan poc demostra que gasta molt, o inverteix molt. Com que ha declarat un pla de pensions de només 8.000 euros i un cotxe de 15 anys d’antiguitat i poca cosa en propietats immobiliàries compartides, tinc de suposar que el senyor Camps gasta el seu sou en compres al comptat, com per exemple els seus vestits tal com va declarar l’any passat. O potser destina una bona part del sou a fer obres de caritat. Sigui com sigui, és una pena que vagi tan curt de diner líquid amb un càrrec tan important.

Alguna cosa falla en el cas del senyor Camps, i no vull ser malpensat.

Comentaris tancats a No vull ser malpensat

24 febr. 2010

Una trobada necessaria

Classificat com a General


La meva recentíssima trobada amb amics de Manresa que no ens havíem vist feia vint, trenta i fins i tot més de quaranta anys va ser molt emocionant i em va emplenar d’alegria. I també, perquè no dir-ho, d’alguns moments de tristor al recordar companyes i companys que ja no tenim entre nosaltres. Tot molt normal, i fins i tot intranscendent d’un punt de vista general, però enormement especial i necessari vist del meu interior.
Com que jo era, entre tots els reunits, el que havia arribat de més lluny, no cal dir que moltes converses van anar dirigides a Suïssa i a la meva visió de quaranta anys suïssos de les coses de Catalunya.
No seré jo qui faci un panegíric de Suïssa, país que estimo, on vaig anar voluntàriament i on passaré la resta dels meus dies que espero encara llargs i profitosos. Tinc plena consciencia que Suïssa, tot i tenir moltes virtuts, no està exempta de defectes que ja fa uns anys (i en gran part gràcies a la presencia de molta gent vinguda de fora) la població autòctona reconeix i comença a corregir.
Un altre dia entrarem en detalls però avui m’interessa destacar el gran interés que molts dels meus interlocutors va posar a conèixer com Suïssa, creada amb poblacions d’origen divers, amb quatre idiomes oficials i amb mentalitats històricament influenciades pel catolicisme i el protestantisme i dins d’aquest amb les vessants del calvinisme i el zwinglisme, ha aconseguit una estabilitat política i social que encara fa enveja.
Naturalment, el rerefons de moltes d’aquestes preguntes era el saber que es pot o es podria aplicar a Catalunya per tal que la personalitat pròpia tingui el nivell que mereix, fins i tot per damunt d’una independència que, serà o no, però a la que Catalunya sobreviurà.
Sempre he dit que Suïssa i Catalunya som països petits, molt similars en superfície i en població, essencialment treballadors, camperols i industrials, amics de les tradicions, d’asseuen’s a taula amb família i amics, i com que mai no hem estat conqueridors històrics, anem pel món amb una modèstia que altres desconeixen.
Veieu ara perquè em vaig sentir feliç el diumenge a Manresa?.

Comentaris tancats a Una trobada necessaria

23 febr. 2010

Si no ens prenen el pèl, ho sembla

Classificat com a General


Dues noticies d’aquest cap de setmana m’ha fet creure en la possibilitat de que els polítics ens prenguin per babaus, cosa que potser és més segura del que molts voldrien.

El diumenge el conseller Castells, en una llarga entrevista publicada al AVUI, deixa anar el següent: „Ara ens toca demostrar la nostra vàlua…Ara és l’hora de la política, és a dir, del lideratge i del projecte“. Com s’entén que després d’estar ja un cert temps al poder, resulta que ara és el moment de demostrar coses que es donen per existents en el moment en que la gent posa la papereta a la urna. Projectes se’n han de tenir o no val la pena presentar-se a cap càrrec, i la vàlua i el lideratge si més no s’han de demostrar del primer dia i no esperar que les coses estiguin tant malament que sigui fàcil donar la culpa als altres. Com que vostè és conseller d’Economia i Finances, dos sectors que són essencials a l’hora de recuperar part de lo molt perdut, esperem que presenti idees i solucions factibles. Sempre val més tard que mai.

El dilluns llegeixo que el president Montilla emplaça a Mas a un pacte català anticrisi. Això em sona. Sembla talment el mateix raonament que fa un parell de dies vaig senti dir al senyor ZP dirigint-se al senyor Rajoy. Quan van mal dades, fer un pacte amb l’oposició és una proposta que sembla molt patriòtica però que porta verí ensucrat. Si el pacte s’arriba a crear, sempre posant el qui mana les condicions, poden passar dues coses: que la crisi es resolgui o que no. En el primer cas, el que mana sempre dirà que gràcies a la seva idea de pacte s’ha arribat a resultats positius. Si fracassa, serà culpa de l’oposició per haver tardat molt a acceptar la col·laboració o per no fer-ho amb massa convenciment. El raonament és cap-i-cua, es a dir que si manés Mas i proposés el mateix a Montilla
la trampa enverinada segueix sent vàlida.

S’han de proposar solucions, camins clars i després demanar la col·laboració de l’oposició per tirar-los endavant. Lo que no s’ha de fer es buscar el pacte sense les idees. Ja he dit que si no ens prenen el pèl, ho sembla.

Comentaris tancats a Si no ens prenen el pèl, ho sembla

22 febr. 2010

Redescrobir els diaris (de paper)

Classificat com a General


Estic passant uns pocs dies a Catalunya, aprofitant que a Manresa són les Festes de la Misteriosa Llum i per recordar que fa exactament 45 anys vaig ser junt amb cinc amics, Administrador d’aquestes Festes, cosa que omple d’orgull a tot manresà.

Tota la vida he llegit diaris, però el fet de viure a Suïssa em va obligar a concentrar-me en la premsa helvètica i deixar de llegir la nostra. Vaig estar subscrit al AVUI des la seva sortida i durant l’espai de quatre o cinc anys, fins el moment on l’irregularitat en la rebuda del diari i l’alt preu del port em van obligar a abandonar. Resulta que podia estar tres o quatre dies sense diari, i de sobte m’ arribaven tots a l’hora, cosa que feia impossible gaudir com cal de les seves pàgines. Un intent anterior a la sortida de l’AVUI que vaig fer amb La Vanguardia, va resultar igual o pitjor.

Deixeu-me aclarir que jo no volia els diaris per saber les noticies „fresques” del dia, però fins i tot els comentaris rebuts un parell de dies després de publicats, i tots junts, fan perdre bona part de la gracia. I el preu del franqueig era dues vegades el preu del diari, de manera que la meva decisió va ser més que justificada.

L’introducció de la premsa electrònica, via Internet, em va permetre i em permet fins ara gaudir dels diaris de casa sense anar a la bústia.

Ara, aquests dies a Catalunya compro al quiosc de la cantonada aquella premsa que jo llegeixo cada dia a l’ordinador. No hi ha color: la premsa de paper és, definitivament, millor. El plaer de tenir el diari a la mà, de girar fulls, d’anar endavant i enrere sentint l’olor del paper i la tinta no es pot comparar amb cap versió digital.

No desconec els problemes econòmics dels diaris de paper, i el perill de que els digital siguin molt aviat (alguns ja ho són, almenys en part) de pagament i ja veurem com acaba tot aixó. Però els embotits, de pagès, i els bons diaris, de paper.

Comentaris tancats a Redescrobir els diaris (de paper)

« Següents - Anteriors »