De Suïssa estant

Una vegada acabat el partit de futbol entre Espanya i Suïssa, vaig entrar als diaris digitals espanyols, amb la insana curiositat de saber com qualificaven el resultat.

La premsa de Madrid va escriure: «Cura d’humildad», «Toque de atención», «Patinazo de España» i «Peor, imposible». Déu n’hi do!.

La premsa suïssa, vist les poques esperances que en general s’havien generat, escriu curt i sense adjectius. «Sensació» o «Sorpresa» es repeteixen amb gran alegria dels lectors.

No cal dir que Espanya és un equip millor que el de Suïssa. Pensem que, per exemple, amb el cost real del fitxatge d’Ibrahimovic es poden finançar fàcilment 7 o 8 equips de primera divisió suïssos (el pressupost anual més alt, el del F.C. Basilea és de 20 milions d’euros, i el del Thun, com a contrast, és de 5 milions d’euros). Amb aquestes despeses, era d’esperar que l’equip d’Espanya guanyés sense problemes als suïssos, contents d’haver arribat al campionat mundial.

La realitat és sovint diferent dels pronòstics, sobretot si aquestos són fruit del complex de superioritat. L’esport permet donar sorpreses, potser de poca durada, però sorpreses al cap i la fi. I ahir, amb la victòria de Suïssa en tenim un exemple clar.

Segurament per l’equip espanyol aquesta derrota serà profitosa i arribaran als altres dos partits de la primera fase amb més modèstia de la prevista fa un parell de setmanes. No em puc estar d’alegrar-me de la victòria de Suïssa, per molts motius que ara no tinc temps ni lloc per exposar.

Humilitat, nois de “la roja” i records al Príncep d’Astúries que, malgrat estar molt enfeinat, va fer l’esforç d’acompanyar-vos.

Les paraules d’Artur Mas ahir sobre el referèndum d’autodeterminació han refredat l’ànim d’alguns dels seus electors i han sorprès a bastants dels que no ho són. Segurament, com tot bon polític, Mas va sospesar detingudament el seu discurs i, per tant, hem d’intentar esbrinar el fons real de la seva declaració d’intencions.Dir que «el país no està madur» és, fins i tot, acceptable. I ho és perquè la manca de maduresa és una conseqüència de la manca de definició i de decisió d’alguns polítics (de fora i de dins del partit del senyor Mas) que, malgrat unes possibilitats cada vegada més grans, han anat amagant el cap sota l’ala i no han gosat dir que pensen d’un procés d’autodeterminació.Com que, per altra banda, el PSC i les seves principals figures tampoc han fet massa per obrir camí i per explicar i convèncer a la gent que l’autodeterminació és un pas necessari per construir el país, CiU ha pogut anar fent el distret en aquest tema, amb una actitud de «home, sí… però…».Naturalment que no convé a ningú que el referèndum sobre l’autodeterminació es faci i sigui un fracàs. Parlo d’un fracàs de participació, un fracàs al causar desunió i enveges entre partits, un fracàs per obrir una competició entre ells per demostrar quin té més mèrits, i un llarg etcètera de possibles controvèrsies negatives, sigui quin sigui el resultat final de la consulta.Segurament Artur Mas quan dona prioritat al concert econòmic, parla d’un desequilibri que perjudica molt a Catalunya, i realment ja és hora que se’n parli amb Madrid i que es faci la pressió necessària. Si Mas guanya les properes eleccions, és a dir si reuneix els diputats suficients per ser President, ja sabem que el referèndum tindrà d’esperar quatre anys com a mínim per ser “beneït” per la Generalitat. Quatre anys és poc o és molt, depèn.De totes maneres, les declaracions de Mas arriben en un moment molt proper a les eleccions, de manera que serà difícil saber si responen al seu pensament personal profund o a una tàctica pre-electoral per no perdre certs vots necessaris.

Les paraules d’Artur Mas ahir sobre el referèndum d’autodeterminació han refredat l’ànim d’alguns dels seus electors i han sorprès a bastants dels que no ho són. Segurament, com tot bon polític, Mas va sospesar detingudament el seu discurs i, per tant, hem d’intentar esbrinar el fons real de la seva declaració d’intencions.Dir que «el país no està madur» és, fins i tot, acceptable. I ho és perquè la manca de maduresa és una conseqüència de la manca de definició i de decisió d’alguns polítics (de fora i de dins del partit del senyor Mas) que, malgrat unes possibilitats cada vegada més grans, han anat amagant el cap sota l’ala i no han gosat dir que pensen d’un procés d’autodeterminació.Com que, per altra banda, el PSC i les seves principals figures tampoc han fet massa per obrir camí i per explicar i convèncer a la gent que l’autodeterminació és un pas necessari per construir el país, CiU ha pogut anar fent el distret en aquest tema, amb una actitud de «home, sí… però…».Naturalment que no convé a ningú que el referèndum sobre l’autodeterminació es faci i sigui un fracàs. Parlo d’un fracàs de participació, un fracàs al causar desunió i enveges entre partits, un fracàs per obrir una competició entre ells per demostrar quin té més mèrits, i un llarg etcètera de possibles controvèrsies negatives, sigui quin sigui el resultat final de la consulta.Segurament Artur Mas quan dona prioritat al concert econòmic, parla d’un desequilibri que perjudica molt a Catalunya, i realment ja és hora que se’n parli amb Madrid i que es faci la pressió necessària. Si Mas guanya les properes eleccions, és a dir si reuneix els diputats suficients per ser President, ja sabem que el referèndum tindrà d’esperar quatre anys com a mínim per ser “beneït” per la Generalitat. Quatre anys és poc o és molt, depèn.De totes maneres, les declaracions de Mas arriben en un moment molt proper a les eleccions, de manera que serà difícil saber si responen al seu pensament personal profund o a una tàctica pre-electoral per no perdre certs vots necessaris.

Fer vaga és un dret. Com tots els drets, per evitar abusos i disbauxes està legislat de manera que tothom en faci ús quan sigui necessari i de manera correcte.

Fer vaga és fins i tot una obligació quan les circumstàncies laborals arriben a un límit on cap altre camí permet arribar a un diàleg constructiu o a un acord.

Fer vaga ha de ser útil, és a dir que no es pot organitzar només per fer aldarulls o per intentar demostrar que s’està al costat dels maltractats.

Fer vaga és un dels instruments que els sindicats disposen per fer sentir la seva veu en defensa dels drets si no són respectats. Els sindicats, per tant, han d’estar sempre al costat dels que diuen representar, mani qui mani.

Res de tot això sembla fer part de la decisió dels sindicats CCOO i UGT que han estat muts com una tomba mesos i anys mentre l’atur augmentava fins a nivells que fa dos segles haurien provocat un aixecament popular. I han estat muts per comoditat, per gust a la butaca ample i confortable pagada pel govern. I han deixat de fer la seva feina fins al punt de no representar de cap manera els interessos de qui diuen ser la veu.

Fer vaga a finals de setembre, per tal de deixar passar l’estiu (quan tota cuca viu) amb l’excusa que preparar una vaga porta molta feina, és una bufetada als treballadors que, si tenen una mica de vergonya, han d’anular l’afiliació.

No pot ser que els drets sindicals es defensin amb una vaga pactada amb el govern, després d’unes poquíssimes reunions també pactades, i després d’un silenci comprat amb subvencions. Són uns inútils amb ganes de protagonisme.

Avui, l’escriptor Jaume Cabré serà distingit amb el Premi d ‘Honor de les Lletres Catalanes. La importància del premi i sobretot les grans qualitats de Cabré fan indiscutible el que avui en parli uns moments, per damunt de l’elecció d’Alexandre (Sandro) Rosell com a president del Barça.

Jaume Cabré és conegut i apreciat a Suïssa gracies a la traducció a l’alemany de dues de les seves obres: Les veus del Pamano i darrerament Senyoria. L’èxit de venda ha estat enorme i Cabré és un personatge literari convidat i cercat arreu dels països on parlem l’alemany.

No cal dir que l’obra de Cabré és de gran qualitat literària i la seva temàtica, tot i esser en certa manera local, tracta temes universals com correspon a la literatura de nivell. Vist de Suïssa estant, la gran sort de Cabré ha estat trobar una traductora a l’alemany d’una qualitat excepcional ja que ha sabut transferir a un altre idioma el vocabulari, la intencionalitat i el ritme original. El mateix Cabré ha elogiat a la senyora Kirsten Brandt per la seva tasca, i jo, que he llegit els dos llibres anteriors en els dos idiomes, m’afegeixo a aquesta felicitació.

Cabré ha fet possible que en els ambients de parla alemanya l’adjectiu «català» sigui no només una referència a la Fira del llibre Frankfurt del 2007 sinó un apèndix inseparable de gent com ell. Sempre he dit que la primera promoció que Catalunya ha de fer a l’estranger, abans d’actes estrictament polítics, ha de ser cultural de manera que cada vegada que a l’exterior es parli de Cabré, o de Savall per dir només dos exemples, col•loquin davant del seu nom l’adjectiu de català. Aixó ja es comença a fer i si les entitats culturals de Catalunya hi posen un petit esforç, tenim molts músics, pintors, actors i literats per fer que Europa s’adoni que som un poble que pot competir també en altres activitats que no siguin només esportives.

Gràcies Jaume Cabré, i que per molts anys tinguem el plaer de llegir-lo.

Ja estàvem avisats. Tots sabíem que l’inici del Campionat del Món de Futbol a Sud-àfrica, apart el fet estrictament esportiu, permetria de fer de cortina de fum i tapar per uns dies fets i dits amb més transcendència real. Per uns dies, el circ passarà per davant del pa, capgirant la frase dels antics romans.

Un mundial de futbol sempre ha estat un esdeveniment popular i sovint amb un cert rerafons polític. Per exemple l’any 1954, que es va celebrar a Suïssa. El triomf d’Alemanya davant d’Hongría en el partit final va significar una rehabilitació pels alemanys 9 anys després d’acabada la guerra i un veritable començament de l’esperit federal alemany. Pels hongaresos va ser la darrera oportunitat en molts anys de demostrar alegria ja que dos anys després la repressió del 1956 va enfonsar el país durant molt temps.

A la fase eliminatòria, Hongría havia guanyat a Alemanya per 8-3, partit jugat a Basilea. A la final a Berna, els alemanys es van imposar per 3-2. Per cert que els dos gols d’Hongría els van marcar dos coneguts: Puskas i Czibor, que poc després anirien a jugar al Real Madrid i al Barça.

El campionat a Suïssa manté el record de gols, concretament una mitjana de 5,38 per partit. Avui dia és inimaginable una tal quantitat de gols i serveixi com exemple el partit de quarts de final entre Àustria i Suïssa amb el resultat de 7-5.

Per cert, que va ser el primer gran esdeveniment esportiu amb transmissió directe per televisió. Es calcula que 90 milions de persones davant 4 milions de televisors van seguir els partits. Xifres que avui semblen minses eren llavors un gran fet social i marques com Telefunken van obrir un mercat avui dia estès arreu del món.

Com he dit a l’inici: futbol fins a les sopes, i jo ja he fet la meva part. Ara toca als jugadors.

No parlaré de futbol però aprofitant que avui comença el Campionat del Món, sembla oportú fer ús del símil de la pilota quadrada per comentar alguns fets.

La palesa manca de visió política per part dels que manen a Espanya, i de retruc a Catalunya, dona tota la sensació que “la veuen quadrada”. Per rebaixar l’atur s’han de crear nous llocs de treball, és obvi. Nous llocs de treball només es poden crear si amb ells es pot fer una funció o crear un producte que el mercat necessiti, sempre que es pugui produir de manera competitiva.

Ara per ara, no sembla que Espanya pugui omplir alguna llacuna de producció, ni industrial ni agrícola, que ja no la cobreixin altres països, amb preus molt més competitius. De manera que les possibilitats a curt terme de donar feina a molta gent són lamentablement minses.

És un problema d’estructures, de sistema i, si s’ha de fer un cavi, s’ha de començar aviat i el preu serà molt alt. Apujar impostos i baixar sous ho sap fer tothom, no cal dir-ho. Crear una societat amb possibilitats de mantenir un nivell alt és feina que demana visió i col•laboració, dues coses que el govern no sembla tenir a disposició. I tampoc la dita oposició, que fins ara no ha proposat cap alternativa que obri les esperances de millorament, si per cas ells arriben a manar.

Molts països que poden aguantar millor la crisi que Espanya ja fa molts anys que van apostar per mesures que ara s’han demostrat eficients: un mercat del treball amb flexibilitat per contractar i acomiadar, reducció del temps de treball per algunes setmanes o mesos quan l’empresa ho pot justificar, millor preparació dels professionals a tot nivell, i un llarg etcètera.

Mai no és tard per començar a anar pel bon camí. Tot, menys seguir veient la pilota quadrada i no fer res.

De cap manera els polítics, els polítics de càrrecs alts vull dir, són infal•libles i ni de lluny pertanyen a una raça especial que els predetermina a ocupar els llocs d’on es mana.

Els polítics han de posseir poques coses més que els comuns dels mortals: han de tenir idees de com portar endavant els afers d’interés comú i han de ser coherents. Sembla poc, només dues coses, però és extremadament difícil trobar-les reunides amb durada i no puntualment.

Llegeixo que el President Montilla ha rebutjat davant del Parlament a valorar la iniciativa popular per impulsar un referèndum sobre la independència de Catalunya, amb l’argument que el referèndum no deriva de cap decisió presa per l’executiu català.

El senyor Montilla oblida que és president amb l’ajut de dos partits que si que s’han pronunciat a favor del referèndum i que per tant, si vol ser coherent, s’ha de mullar. O bé està amb el referèndum, com els seus socis, o està en contra i ens ha d’explicar com pot governar gràcies i amb gent amb la que no comparteix posicions fonamentals. El senyor Montilla està donant al PPC uns arguments que de moment ni ell ni Catalunya necessiten, només per manca de coherència.

En un altre context, en un article escrit pel President Pujol amb motiu dels seus 80 anys podem llegir: «Els faig (els 80 anys) amb la satisfacció d’haver estat sempre al peu del canó i al servei d’allò que he estimat i en el que he cregut. Amb èxit o sense. Amb encert o desencert. Però crec que amb coherència amb mi mateix».

Espero que el President Montilla també l’hagi llegit.

La vaga d’ahir, com tots els esdeveniments politics, es pot mirar de moltes maneres. Ja ens hem acostumat a no fer cas de les xifres de participants que, com sempre, són manipulades a conveniència. La prova és que la participació a la vaga va del 80% al 15% segons passin llista els sindicats o el govern, i de la gent que va anar a les manifestacions, val més no fer comptes perquè caurem en el mateix parany.

La gran pregunta queda sense resposta i és la de saber a qui aprofita la vaga de funcionaris, i a qui molesta. La vaga és un dret, i no cal ni discutir-ho, però una vaga ha de ser un instrument molt ben pensat i controlat, i sempre un recurs final a un procés sense sortida. Que uns sindicats subvencionats pel govern convoquin una vaga, amb poc seguiment, i després d’haver callat vergonyosament mesos i mesos metre el govern que els pagava no feia els seus deures, és un signe de feblesa i permet deduir que aquests sindicats no representen a qui diuen representar.

El govern de Madrid que ni ha vist els problemes a temps ni sap com posar-hi remei, ofereix un espectacle d’incapacitat molt notable. Les escasses intervencions de la senyora De la Vega i de molts ministres no fan més que reafirmar les poques esperances de sortir del fons del pou. ¿Algú sap que ha fet el ministre Moratinos els darrers dos o tres mesos? ¿Algú sap quina és la funció del Ministeri d’Igualtat i quins són els seus resultats? ¿Algú entén al ministre Corbacho quan parla?¿Algú creu que la Carme Chacón és apreciada pels militars?. Apart del senyor ZP, que va per Europa com un «zombi», l’equip sots la direcció de la senyora De la Vega sembla una coral on ningú sap llegir una partitura, tots manquen d’oïda musical i per tant desafinen.

I com que Espanya és un país “muy echao p’alante” han de venir els de fora i obligar al govern a prendre mesures, a rectificar i a fer el ridícul, perjudicant als més febles de l’escala social. Porten una biga a l’ull i com diu el refrany només veuen la palla a l’ull dels altres.

El govern alemany, com no podia ser d’altra manera, ha decidit fer retallades en les despeses de l’estat per necessitat, primàriament, i per donar exemple als altres socis de l’UE.

Les mesures proposades per la senyora Merkel (la «fi de l’estat del benestar» diuen alguns diaris avui) no li donaran cap avantatge electoral, més aviat el contrari, i ja s’han fer sentir els primers crits contraris dels sindicats.

La senyora Merkel proposa com a mesures essencials suprimir 10.000 càrrecs públics, retallar el 2,5% el sou dels funcionaris, reduir la durada de les prestacions per llarg atur i altres punts que semblen comuns a tots els «estalviadors forçats», Espanya inclosa.

Interessant, però, és constatar que també han decidit reduir en 40.000 els efectius militars de l’exercit i que no han dit un sol mot de rebaixar cap pressupost que tingui relació amb l’educació o la investigació.

Els alemanys són conscients que Europa només pot ser competitiva a nivell mundial si disposa de tecnologies de primera categoria, i de persones amb bona preparació professional i universitària. Un exemple que Espanya no ha decidit seguir i que tard o d’hora passarà factura.

El govern Merkel ha reconegut els problemes i ha decidit les mesures amb tot el cost polític que segurament tindran. Ha prioritzat Alemanya i Europa a la seva carrera política. Ni dretes ni esquerres: el país i la gent i el futur. Feliços els països que tenen gent que pensa i després mana.