De Suïssa estant

El resultat del referèndum del darrer diumenge a Suïssa sobre la limitació d’entrada de ciutadans comunitaris al mercat laboral portarà molta cua i ara per ara ja ha disparat comentaris i crítiques de tots colors.

Suïssa disposa d’un acord de lliure circulació amb la UE, acord naturalment vigent i que a la vista del resultat del referèndum s’ha de modificar o fins i tot suspendre. El referèndum de diumenge és vinculant i dona un termini de tres anys per posar la limitació en pràctica.

Els vots positius a la limitació (50,3%) demostren que les coses no són tan clares com alguns voldrien, en cap dels dos sentits. Els arguments dels iniciadors de la consulta estan basats en qüestions demogràfiques que tothom entén: Suïssa és un país petit, actualment amb un 25% de població estrangera i que si segueix admetent unes 80’000 persones de fora cada any com fins ara, abans d’una generació la població estrangera superarà la nacional.

Altres arguments parlen de l’augment de la delinqüència en gran mesura per culpa d’emigrants de certs països de l’est d’Europa, de famílies senceres que arriben sense contractes segurs a llarg termini i que al cap de poc temps entren a l’atur i s’aprofiten de la seguretat social sense donar ni les gràcies. De fet, l’aplicació del referèndum s’ha de fer sectorialment és a dir que certs sectors de l’industria, del comerç o de la construcció disposaran d’un nombre anual d’entrades de ciutadans de la UE suficient per no bloquejar les seves activitats.

Els arguments dels contraris a la limitació (el 49,7%) parlen del perill del “si”, ja que la UE pot trencar tots els acords bilaterals amb Suïssa, amb una penalització que suposa una nova estructura social amb efectes difícils de mesurar a hores d’ara.

El govern suís, que no pot per llei ignorar el resultat del referèndum, ha de demostrar ara la seva capacitat de negociació encara que ja es pot preveure una altíssima commoció interna amb un final ara per ara imprevist.

Un dels molts arguments dels catalans per explicar les ganes de sortir d’Espanya és el de crear una forma d’estat republicana per tal de no fer el paper de súbdits d’una monarquia que, ara més que mai, està demostrant la seva ineficàcia, per no dir inutilitat.

Tothom s’adona de l’augment de les critiques a la monarquia espanyola per part, fins i tot, de persones i institucions que durant molts anys van callar i per tant tàcitament acceptar aquesta forma poc democràtica de governar.

La manca de transparència és una de les actituds cròniques de la Casa Reial i els privilegis dels que sempre han gaudit es posen cada dia en evidència. Llegir que per tal de “protegir” a la infanta Cristina el dia de la seva declaració al jutjat de Palma s’han reunit els representants de seguretat de la Casa Reial, de la Policia Nacional, de la Guàrdia Civil i de la Policia Local de Palma demostra que tot està inflat, manipulat i preparat per tal que la filla del rei no sigui tractada com qualsevol altre ciutadà.

Tal com van les coses, és probable que el segon marit de la senyora Letizia Ortiz no arribi mai a ser rei d’Espanya, cosa que per altra banda desitgem que no afecti els catalans, ja que per molt que tingui el títol de “Principe de Gerona”, escolliran la república com a forma d’autogovern.

Benvolguts senyors

És la quarta vegada que us escric públicament continuant una tradició basada en la vostra qualitat de generadors d’il·lusions, fins i tot en els que dubtem de la vostra existència.

Suposo que esteu al corrent de l’enrenou que ha causat la convocatòria de l’anomenada consulta, que no és res més que anar a votar per decidir si la majoria vol que Catalunya sigui un estat independent.

El to dels contraris a demanar l’opinió de la gent ha anat pujant i podem pensar que, malauradament, arribara a nivells força difícils de suportar, si és que no aconsegueixen anular la decisió d’anar a votar amb mètodes potser legals però no legítims.

Dues coses voldria demanar-vos: feu que tot el procés sigui clar i que guanyadors i perdedors acceptin els resultats. Feu de manera que els arguments a favor i contraris a la votació siguin nets, explicatius, sense amagar els desavantatges de cada posició i sense exagerar els factors positius.

Feu també que una vegada acabada la votació, amb independència del resultat , tothom accepti la decisió de la majoria i es pugui entrar en una nova etapa de convivència, a tots nivells.

Potser us demano massa, jo, que no sóc monàrquic però que no vull perdre l’il·lusió que d’infant em vàreu donar cada gener durant molts anys. I potser si tot surt com cal, començaré a creure en vosaltres. L’any vinent us escriuré per explicar-me.

Rebeu una abraçada d’un esperançat incrèdul.

La decisió de la senyora de Undargarin i els seus fills de residir a Ginebra, conseqüència de la seva fugida d’Espanya, no ha despertat a Suïssa cap mena de curiositat ni periodística ni social.

Segons diu la premsa espanyola, La Caixa ha proporcionat a la senyora Cristina el càrrec de coordinadora dels programes de la Fundació La Caixa amb els organismes internacionals amb seu a Ginebra.

Les xifres que es publiquen i que corresponen al sou, a les despeses de habitatge i l’escola dels fills situen els ingressos de la senyora Cristina a un nivell altíssim, fins i tot a Suïssa, i que de cap manera semblen justificats per les qualificacions i la dedicació que fins ara ha demostrat. La Caixa  amb els diners dels seus clients pot ajudar a la família reial espanyola a crear una cortina de fum que tapi una part de les presumptes vergonyes de la família Undargarin.

Diuen també els diaris espanyols que l’Estat pagarà el servei permanent de vigilància a la senyora Cristina i fills, servei que als Estats Units era de sis policies.

Suïssa ès un país on és fàcil ensopegar-se amb el President del Govern anant a fer una mica d’esport amb la seva bicicleta i sense vigilància, un país on senadors, diputats, alcaldes i personalitats industrials i econòmiques poden passejar pels carrers sense cap problema. Delegar sis policies per vigilar una insignificant persona, amb l’únic “merit” de ser filla d’un rei, segur que motivarà sorpresa i rebuig quan arribi la notícia al públic.

També s’ha pogut llegir que el Rei Juan Carlos ha contactat el seu amic Karim Aga Kahn per tal de trobar una feina al senyor Undargarin. Potser no és cert però vist l’origen de la fortuna del Aga Kahn no és gens estrany que el rei el tingui com a amic. Poca feina i ben pagada.

Acabo de llegir una entrevista a Heinz Fischer, President d’Àustria, on diu que fa quaranta anys que viu al mateix pis amb la seva esposa, que ell s’encarrega de fer l’esmorzar i que quan tenen convidats a la casa, la seva esposa cuina per a tots. Aquesta vida normal és pel senyor Fischer important perquè quan acabi el seu mandat que va començar el 2004 i que acaba el 2016, serà més fàcil per al matrimoni tornar a la vida anterior al càrrec de President.

Segurament és veritat que els països tenen els mandataris que es mereixen (sempre que els puguin elegir).

El Festival del Cinema de Locarno és un dels festivals europeus de més prestigi fora dels “gegants” Venècia, Berlín o Cannes, sovint més condicionats per l’èxit comercial de les pel·lícules que per una estricta valoració del fet cinematogràfic com a art.

En l’edició d’enguany, la seixanta-sisena, el premi a la millor pel·lícula ( el Guepard d’or) va ser per “Historia de la meva mort” del director català Albert Serra.

Tota la premsa del diumenge va comentar el premi destacant que l’autor era català, cosa que va permetre fer algunes comparacions amb Dalí que comentaré més endavant.

Albert Serra, poc conegut del gran pùblic tant a casa com a fora, està considerat un “enfant terrible” del cinema i les seves obres sempre s’han distingit per agradar a una minoria, cosa que a Serra no preocupa massa.

Escriu la premsa que Serra va aconseguir el record d’espectadors que abandonaren la projecció sense esperar el final. La pel·lícula té una durada de 148 minuts, el ritme de la narració és lent i els diàlegs una mica enfarfegats, diuen. La historia narra el viatge d’un Giacomo Casanova envellit cap al sud dels Carpats, on es trobarà amb el Compte Dracula i finalment hi morirà. Els crítics alaben l’intel·ligent idea i censuren la monotonia de la pel·lícula.

Albert Serra, en l’acte final on va rebre el guardó va parlar amb un francès que recordava el de Salvador Dalí per dir que “moltes gràcies pel guardó i que podia assegurar a tothom que la propera pel·lícula seria encara més boja que aquesta d’ara”. Surrealisme pur.

En declaracions posteriors va assegurar literalment : “La crítica i el públic no m’interessen. Sovint una pel·lícula agrada però per motius falsos, ja que no s’ha entès l’essència de l’obra que el director volia transmetre. L’èxit és un fet molt relatiu”. Finalment, sobre el Festival va dir . “D’aquest premi m’ha emocionat el fet que a Locarno, ja del començament, s’ha discutit sobre cinema i pel·lícules. Per a mi aixo és molt important”.

L’Albert Serra és jove, nascut el 1975 a Banyoles, i ha demostrat que per damunt de certs interessos comercials, la seva obra desconcertarà encara molt temps. Aquest cap de setmana ha començat per fer-ho a alguns suïssos i espero que continuï per molt temps, ja que per damunt de gustos, Catalunya necessita mostrar ara més que mai la seva cara cultural com a complement de la política.

Arreu del món, els Parlaments acostumen a remoure molts papers, amb millor o pitjor eficiència segons sigui el grau de independència dels seus membres respecte als governs.

Tot el paperam (projectes de llei, informes, resums etc.) fa part del que la gent considera un deure dels parlamentaris: estar al corrent , llegir i pair per tal de votar amb una sòlida base.

Darrerament, al Parlament suïs un altre tipus de paper va fer que els parlamentaris (alguns parlamentaris, per dir la veritat) demostressin el seu descontent: el paper de vàter també anomenat paper higiènic.

Resulta que parlamentaris de diversos partits es queixaren de la qualitat del paper higiènic dels vàters del Parlament, sobretot si el comparaven amb el paper del vàter del Govern. No és cap broma ni cap innocentada.

Com que a Suïssa tant el Govern com el Senat i el Parlament conviuen dins d’un mateix edifici, les comparacions tenien una certa possibilitat de ser certes ja que un mateix organisme és l’encarregat del subministrament de sabó, paper i altres objectes d’us quotidià dins del Palau Federal.

El vàter del Govern disposa de paper de 3 capes i 100% de cel·lulosa. Els vàters dels parlamentaris i senadors només disposa de paper de 2 capes, blanquejat, es a dir fet de paper reciclat.

Els parlamentaris van delegar un senador per aclarir el tema amb el Servei Federal de Edificis i Logística (BBL) que s’encarrega d’aquestes coses. Aquest senador va demanar per a tots un paper de 4 capes, extra suau i amb extracte de camamilla. El BBL li va dir que, com a màxim, podrien tenir la mateixa qualitat que actualment el Govern.

Tot va anar molt pacíficament, com era d’esperar, i res d’això va influir en les reunions i els debats. Tot i que sembla un afer molt insignificant s’ha de mirar del punt de vista de la igualtat. Els parlamentaris no admetien dues classes de tractament, molt més si es te en compte que el Govern, a Suïssa, és elegit pel Parlament i el Senat reunits de manera que els set membres ( per cert de diversos partits) reben un mandat especific que no els fa habitants d’un altre planeta. El paper higiènic els col·locarà si mes no al mateix nivell, cosa que la democràcia directa aplaudeix.

Imagineu-vos que viviu en un país on el Parlament escull cada any un membre del govern per fer de President 365 dies. Amb aquest sistema a ningú li puja el càrrec al cap i assumeix( junt amb les de ministre) unes funcions representatives que en altres llocs ha de fer una família en el sentit més ampli de la paraula, amb uns centenars llargs d’assistents, de membres de seguretat i tot una exagerada demostració de drets dinàstics.

Imagineu-vos que el President del vostre país, malgrat que ja no és un jovencell, és un practicant de l’esquí de fons, molt més adequat a la seva edat que l’esquí alpí.

El vostre President, en un cap de setmana llarg, decideix anar a fer una super-marató de 90 kilòmetres a Finlàndia. El President, el divendres a la tarda, truca un taxi que el porta a l’estació de tren. Una vegada arribat, arrossega el seu trolley (maleta amb rodes) i puja al a un vagó de segona classe. Treu de la butxaca una poma,un refresc i un diari per tal de passar de la millor manera l’hora escassa de viatge fins a l’aeroport internacional més proper.

Arribat a l’estació de tren de l’aeroport ( ja veieu que no és el de Barcelona) va amb el trolley a registrar maleta i a obtenir l’anomenada “bording card”. Com tothom, passa el control de seguretat i, ja que ha estat operat del maluc, ha de ser controlat en una cabina separada, sense privilegis.

Dins de l’avió, ocupa el seu seient al passadís, sisena fila de la classe turista. El personal de la companyia el reconeix i el pilot el convida a passar a la classe preferent, cosa que ell amb tota naturalitat rebutja.

El diumenge, després d’acabar la cursa dels 90 kilòmetres dignament ( són curses on el més important es acabar i no tant el lloc que s’ocupa), torna a fer el viatge cap a casa amb les mateixes característiques que el d’anada.

Imagineu-vos quina sensació de tranquil·litat, alt respecte i nivell social es viu en un país on aquestes coses han succeït el mes de març del 2013. El país existeix i és diu Suïssa i el President Ueli Maurer. Ni és sant de la meva devoció ni l’he votat mai ni penso votar-lo. Però com a persona i com a President, em trec el barret.

• Fa un parell de dies, el Consell dels Estats (Senat) suïs va aprovar per 22 vots contra 20 la compra de 22 nous avions de combat Gripen de la nòrdica Saab, per tal de renovar la força aèria del país. Acte seguit van votar el crèdit necessari per la compra dels avions, per un valor equivalent a 2500 milions d’euros. Tota inversió per damunt de 15 milions necessita una majoria de parlamentaris, i no només de parlamentaris presents en el moment de la votació. Amb aquest reglament, el resultat de 23 vots a favor va mancar la majoria per un sol vot, de manera que de moment la compra no es pot efectuar. Ara el tema passa al Consell Nacional (Cambra de Diputats) i si ho aproven, tornarà al Senat.

• També va votar el Consell dels Estats sobre la iniciativa popular que amb el nom de “Sí a la supressió del servei militar obligatori” va ser llençada per un grup de signants (107.000 de vàlids) anomenat “Grup per una Suïssa sense exercit” (GSoA). La votació va ser de rebuig de la iniciativa popular per 34 contra 7 vots i sense formular cap contra-proposta alternativa. La conseqüència immediata és que dintre de pocs mesos la població suïssa anirà a votar per aprovar o no la iniciativa de supressió de l’exercit, en un acte de democràcia directa d’un gran valor democràtic, sigui quin sigui el resultat final.

• Els habitants de Berna estem molt acostumats a coincidir pel carrer, a l’autobús o a la cua de la caixa del supermercat amb senadors, diputats i fins i tot membres del govern sense que necessitin cap escorta. Naturalitat i respecte fan part de l’educació de tots. Segur que la senyora Sánchez-Camacho estaria contenta de viure a Berna.

“Hi ha altres móns, però estan en aquest” (Paul Éluard)

Anar a votar un parell de vegades a l’any per decidir sobre assumptes nacionals, cantonals i municipals fa part dels bons hàbits polítics de Suïssa.

Aquest cap de setmana hem anat a votar diverses propostes de les que en voldria destacar dues que demostren de manera molt clara els efectes positius de donar el dret a opinar, dret que Espanya intenta negar a Catalunya.

Amb un 68% de vots positius es va aprovar la anomenada “Iniciativa Minder” que limita els salaris dels directius de les grans empreses que a partir d’ara seran decidits pels accionistes. Anualment l’assemblea general de les empreses elegirà el president del consell d’administració i els seus membres, i fixarà les remuneracions de tots els directius. També estarà prohibit que els directius rebin indemnitzacions generalment multimilionàries quan abandonin la companyia.

És interessant remarcar que aquesta iniciativa va ser llançada pel senyor Thomas Minder, propietari d’un industria del sector de la higiene corporal. El senyor Minder, com qualsevol suís, està legalment capacitat per promoure iniciatives que arriben a ser motiu de referèndum a nivell nacional, que no es res més que una demostració de l’aplicació de la “democràcia directa” que a Suïssa és natural i que a Espanya sembla que faci por.

La segona proposta votada elcap de setmana era de nivell cantonal. El Cantó dels Grisons votava sobre la possibilitat de presentar una candidatura a organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern de l’any 2022.

Un 53% dels votants va rebutjar la candidatura tot i que el govern central, en un acte insòlit i molt criticat, va donar garanties de cobrir el dèficit per damunt de mil milions de Euros en el cas de que els Jocs del 2022 tinguessin les ciutats de St. Moritz i Davos com a seus olímpiques. La incògnita del dèficit econòmic real dels Jocs va dominar els vots.

I també aquí, com en el cas de la iniciativa Minder, el poble ha estat consultat i ha votat clarament malgrat les campanyes multimilionàries de propaganda de les patronals, en el primer cas, i dels sectors hotelers en el segon.

Benvolguts senyors

És el tercer any que us escric una carta dins del meu blog per seguir la tradició ja que vosaltres genereu il·lusions fins i tot en els que fa temps que sabem de la vostra improbable existència.

El darrer any us vaig demanar per als qui ens governen una bonaporció d’idees per resoldre l’atur, que continua com a problema principal. La meva carta potser no us va arribar a temps o, acostumats a portar joguines i llaminadures, no estàveu en condicions de satisfer la meva sol·licitud.

En qüestions d’atur estem pitjor de com estàvem fa un any i ja he perdut l’esperança de que vosaltres doneu un cop de mà als nostres governants en aquest problema. De manera que no puc començar a creure en vosaltres i no us puc escriure una carta monàrquica sinó republicana, com fins ara.

Ningú no sap com acabarà tot això de manera que estic disposat a mantenir un petit bri d’esperança i l’any vinent ens tornarem a trobar per aquestes dates per comprovar com van les coses. No ens desil·lusioneu.

Rebeu una abraçada d’un esperançat incrèdul.