De Suïssa estant

Malgrat els esforços per canviar les coses o per oblidar-les, segons siguin els ànims de cadascú, ens adonem que molts fets no canvien, no es modifiquen, ni desapareixen per molt temps que passi.

Un cantautor italià, Christiano de André, va gravar l’any 1992 una cançó amb el títol de “ Che gran confusione” que es pot traduir com  “Quina gran confusió” o “Quin desastre“.

Val la pena llegir alguns paràgrafs per veure que els entrebancs que patim no tenen res a veure ni amb un país determinat ni, ai!, amb una època determinada.

(La traducció al català l’he feta respectant la manca de puntuació de l’original).

“ Tancats a les places tancats dins del temple / som tres o potser cent milions / estem sense mapes ni referències / presos en un vèrtex de canvis/ notícies falses notícies verdaderes que no duran ni un telediari / jurades i després desmentides en menys d’una hora  / lligades només per una falsa rima…

I nosaltres perplexes i desil·lusionats estem aquí/ cercant una solució/ Quina gran confusió! … I Nosaltres perduts i trastornats estem aquí / amb un futur que no té cap previsió/  i nosaltres perplexes i desil·lusionats estem aquí / cercant alguna solució. Quina gran confusió! Quin desastre! “

No és cosa d’uns pocs somniadors.

Ni de quatre il·luminats.

És cosa de tots

perquè només junts hi podrem arribar.

La muntanya és esquerpa

i tenim mal temps.

Però amb una cordada ferma,

on tothom ajudi a tothom,

assolirem el cim.

I una vegada a dalt,

a l’hora de fer la foto,

uns es col·locaran a la dreta,

d’altres a l’esquerra i alguns al mig.

És el que cal: unió per arribar-hi

i diversitat per donar un lloc

a tots el que han pujat junts.

Hi arribarem!

     Fa uns 2600 anys, a Atenes, el polític i poeta Soló va escriure: “Les lleis són com teles d’aranya: bones per caçar petits insectes, mentre que els grossos trenquen la xarxa i escapen”.

Lamentablement aquest pensament és, avui dia, més aplicable del que la gent normal voldria.

I com que també els diners juguen un paper important segons ens demostren algunes personalitats dels que ens semblava que tindrien de donar bons exemples, una elegia de Soló diu:

”La riquesa que l’home persegueix amb violència
 ve de manera inconvenient, corrompuda
 per fets injusts, i produeix ceguesa. 
Al començament és petita, com un caliu encès,
 invisible al començament, temible el resultat”.

Després de molts anys de silenci poc exemplar una bona part de la premsa escriu sobre importants moviments de diners, es pregunta d’on han sortit i on han anat a parar. Principalment en ambients borbònics aquestes preguntes es fan fortes, encara que cal no oblidar que, amb totes les possibles diferències, alguns fets d’aquest tipus han convergit a Catalunya.

Els que han pensat fins ara que la justícia és igual per a tots, acaben de descobrir que els reis són els pares, i han deixat de creure-hi. I no només amb els tres de l’Orient.

En principi, el nom d’un partit polític ha de tenir com a mínim dues qualitats: definir la posició del partit dins de l’espai polític, i també tenir un nom fàcil d’identificar i de recordar.

Un senzill cop d’ull als partits polítics actuals de Catalunya permet de constatar que cap de les dues qualitats s’ha arrelat. Potser amb l’excepció de ERC, ja que dir-se Esquerra, Republicana i de Catalunya permet definir bastant clarament la seva posició dins del panorama dels partits. El PSC, com a Partit, Socialista i de Catalunya tampoc posa massa dubtes.

Ara bé, els altres partits no deixen que la majoria de la població, que són la majoria de votants, reconegui el que volen fer i predicar, si ens basem en els noms. Mirem-ho de prop: PDeCAT, Junts per Catalunya, Units per Avançar, el nou partit del grup de Poblet PNC (Partit Nacionalista de Catalunya), Ciutadans, Catalunya en Comú – Podem, Partit Popular i alguns més.

L’anomenat “ciutadà corrent” difícilment sap clarament qui compon, per exemple, el Units per Avançar, si són d’esquerra, de dreta o del mig,  a menys que no destini part del seu temps a llegir i escoltar certs mitjans, cosa que tots sabem que la majoria no fa. A l’hora de votar es pensa més en certes persones que no pas en els partits, ni amb els noms d’aquestes associacions polítiques que no ho diuen clar.

    O alternativament: “ Algú vol la Monarquía?”. La veritat és que les dues preguntes fan part d’unes inquietuds que van en augment, gràcies a la „col·laboració” de la família Borbó.

Catalunya, ara per ara dins de la nació espanyola, ha intentat en algun moment desmarcar-se de Madrid, i anar per lliure, com s’acostuma a dir. No tots el partits catalans tenen la mateixa vocació independentista, encara que segur que tothom voldria una menor dependència de Madrid.

La “ Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado” de l’any 1947, junt amb altres quatre lleis, organitzava els poders de l’Estado durant el franquisme. L’article 1 diu:

„ España, como unidad política, es un Estado católico,social y representativo
que, de acuerdo con su tradición, se declara constituido en Reino”.

De manera que Franco va decidir que Espanya fos un Regne, però amb certes condicions. L’article 6 diu:

“En cualquier momento el Jefe delEstado podrá proponer a las Cortes la persona que estime deba ser llamada en su día a sucederle, a título de Rey o de Regente…”.

Per tant Franco decideix seguir com a Jefe del Estado fins que ell o la seva mort decideixin el contrari.

Amb aquestes condicions, Juan Carlos I, escollit per Franco, va succeir-lo, i a Juan Carlos el seu fill Felipe, seguint la Constitución que permet prioritzar els fills homes contra la mateixa Constitución que diu que tots els espanyols són iguals davant la llei.

Amb aquestes circumstàncies, i la vista de tots els draps bruts que han sortit i sortiran, molta gent es pregunta quin sentit té mantenir una monarquia d’ample família, que a part d’inaugurar exposicions i obres, ningú sap per què serveix.

No és fàcil, o fins i tot poc probable, que alguns grups de ciutadans proposin un tipus de referèndum per decidir la forma de govern segons les dues opcions del títol i el començment del blog. Naturalment amb totes les matisacions com ara el federalisme o la possibilitat d’acceptar referèndums autònoms que proposin l’independència d’alguna regió. Ho sabrem aviat.

La cadena de supermercats més gran de Suïssa (Migros) ha decidit eliminar de la venda un producte de pastisseria amb vuitanta anys de tradició. Es tracta dels anomenats “Caps de moro” ( Mohrenkopf), amb una base de pa de pessic, amb un centre de merenga i envoltat de xocolata.

Aquesta eliminació es basa en la negativa del productor de canviar el nom del producte malgrat certes pressions de consumidors que el troben racista. El fabricant diu que fa molts anys que comercialitza els Caps de moro (uns 10 milions a l’any!) i que mai, fins ara, ha tingut opinions negatives a causa de nom.

La veritat és que actualment, en molts llocs del món ha augmentat la sensibilització sobre les discriminacions pel color de la pell o pel país d’origen de les persones. I aquest moviment no es concentra en qüestions polítiques o socials sinó que arriba a coses que tenen una llarga tradició sovint no discriminatòria.

Que hem de pensar els catalans del nostre “Braç de gitano”?. Els que n’hem menjat a dotzenes els diumenges, som racistes? A la Catalunya Nord en diuen “Braç de Venus”, que sona menys racista. O no?. Hem de canviar el nom del blat de moro?

Sortosament a Catalunya tenim una Verge morena, cosa que ens elimina de ser acusats com a racistes. Per cert, a Suïssa també existeix una Verge morena, la de Einsiedeln que és un santuari regit per benedictins, com a Montserrat. La millor demostració que els Caps de moro no ens fan als suïssos uns racistes.

El dia 7 de juny del 1970, ara fa cinquanta anys, a Suïssa es va votar una iniciativa destinada a reduir el nombre d’estrangers d’una manera radical.

Com que la problemàtica dels estrangers segueix actual tant a Suïssa com a la resta de països europeus, val la pena recordar l’aniversari i treure’n algunes conseqüències.

La iniciativa del 1970 va ser llançada per un polític suís de nom James Schwarzenbach, de manera que finalment va quedar com a „Iniciativa Schwarzenbach” en totes les memòries dels que la vàrem viure de prop.

D’una manera resumida la iniciativa proposava reduir el nombre d’estrangers a un 10% del total de la població, Cal saber que l’any 1970 amb una població d’aproximadament 6,3 milions, 1 milió eren estrangers, essencialment italians i en menor proporció portuguesos i espanyols.

Un “sí” a la iniciativa volia dir que unes 400.000 persones havien d’abandonar Suïssa, amb tot el que això suposava de negatiu per la indústria i el comerç. Els favorables al “sí” argumentaven la pèrdua de personalitat del país, la manca d’adaptació dels estrangers (de fet eren majoritàriament mà d’obra poc qualificada) i un augment de la inseguretat ciutadana.

Una frase irónica i molt posterior de l’escriptor Max Frisch resumeix una part dels arguments: „ Vàrem demanar mà d’obra i ens varen arribar persones”.

La votació va tenir una altíssima participació del gairebé el 75%. Per cert, l’any 1970 les dones no tenien dret de vot a Suïssa de manera que cal veure el resultat també amb un toc especial. El resultat del 54% contra la iniciativa va ser acceptat sense grans discussions, tot i que la problemàtica de la quantitat i de l’adaptació dels estrangers no va morir amb aquella votació i fins a cert punt es manté discretament activa.

El diari digital Vox Populi explica que a La Moncloa ha començat un ball de noms que ha de portar a una remodelació interna del govern, amb la finalitat de reduir despeses de l’executiu.

Actualment el govern de Madrid disposa de 22 ministeris, quantitat que sembla exagerada en temps de crisi i de cara a l’eficiència. Per altra banda, la UE està disposada a ajudar a Espanya amb uns bons milions d’euros que clarament estan lligats a reformes estructurals. Com que les despeses en personal i ministeris s’han disparat, és necessari fer correccions per tal de mantenir un cert bon paper davant les ajudes europees.

Tenir tants ministres fa sospitar que, d’una certa manera, s’ha volgut agrair a alguns el seu treball dins del partit. Els 22 d’Espanya semblen molts si pensem que Alemanya tira endavant amb 14 ministres, igual que Itàlia, o França amb 16.

No puc deixar de fer una comparació amb Suïssa on tenim, ja fa dotzenes d’anys, només 7 ministres, actualment de 4 partits diferents. Una situació que demana molta democràcia i moltes ganes d’entendres amb el que no pensen com tu.

Tots sabem que tenir menys ministres no vol dir automàticament mes eficiència perquè els que realment treballen són els funcionaris que cal repartir entre tots els ministeris.

Però de totes maneres, de cara als altres països d’Europa, una remodelació del govern pot donar la imatge de voler baixar despeses, cosa  que agrairan els que posaran els diners que Espanya rebrà.

El principal diari de Ginebra, „La Tribune de Genève”, va publicar el divendres un editorial titulat: „ Espanya: és l’hora d’aixecar el vel”.

Amb molta claredat, el diari es pregunta perquè Espanya no respon amb dades i informacions als requeriments de la justícia suïssa sobre probables infraccions de les lleis per part del rei emèrit Juan Carlos I, del que se suposen dos ingressos sospitosos. El primer, de 100 milions de dòlars oferts a Juan Carlos pel rei d’Arabia Saudita, i que va obligar a Felipe VI a renunciar a l’heretatge. El segon és de ”només” 1,9 milions de dòlars obsequi de l’emir de Bahrain que sembla que el mateix Juan Carlos va portar a Ginebra personalment.

La part final de l’editorial posa unes preguntes que, per ara, Espanya no està disposada a respondre.

„La imatge d’aquest monarca caminant pel camp de Ginebra amb la maleta plena de dòlars sorprèn i planteja moltes preguntes que ja no es poden ignorar: quants regals d’aquest tipus hi ha hagut? Quan va rebre Juan Carlos I en total durant el seu regnat i sobretot per què va rebre aquestes sumes? Mentre Europa es pregunta, a Espanya ningú està disposat a respondre aquestes preguntes. La casa reial està emmurallada en silenci. Les sol·licituds d’obertura d’una investigació parlamentària són rebutjades sistemàticament pel Partit Socialista i el Partit Popular, amb el suport del partit d’extrema dreta Vox.

Resta la justícia. Tornarà a obrir la investigació breument iniciada el 2018 i que després va suspendre per la sospita de corrupció de l’ex-sobirà? I sobretot, tindrà els mitjans per eixamplar la investigació i acabar per donar llum sobre l’aspecte financer d’aquests trenta-nou anys de regnat? Res és menys segur, però per a la credibilitat d’Espanya, només es pot esperar.”

Potser cal recordar a Ciceró amb el seu  „Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”.

Fa un parell de setmanes que cada dissabte a Ginebra es formen cues de fins a 1000 persones que esperen hores i hores per rebre una bossa amb queviures.

És una situació totalment desconeguda a Suïssa i que està,en certa manera, alterant els sentiments de molta gent. A Berna i a Zuric també es formen cues, encara que en menor quantitat de persones que a Ginebra.

Es tracta essencialment de gent sense treball i sense papers de residència. La majoria treballaven netejant cases, en magatzems, passejant gossos i, en fi, en tots aquells treballs pels quals era difícil trobar suïssos disposats a fer-ho per un preu relativament baix.

Davant aquesta realitat tothom es posa moltes qüestions que no tenen resposta fàcil. Segurament el fet que pel virus molta gent fa set setmanes que estan tancats a casa ha provocat l’atur de moltes dones de neteja i d’acompanyants de gent gran i de menors. Però també cal preguntar-se perquè les famílies donaven feina a persones residents il·legals. La resposta sol ser que ho feien per caritat, per ajudar.

Amb les fronteres tancades per culpa del virus, molts dels immigrants il·legals no poden tornar als seus països d’origen i comencen a crear problemes de convivència greus. Alguns polítics de la banda dreta, basats amb el fet que a Ginebra hi ha un cas d’infecció per la Covid-19 per cada 100 habitants, gosen reclamar l’expulsió immediata de tots els „sense papers” acusant-los indirectament de propagar l’augment de les infeccions. Algunes organitzacions d’ajut als necessitats demanen, contràriament, tolerància i caritat envers els que pateixen.

Que Ginebra sigui la seu de l’ONU i dels Drets Humans a Europa fa mal a la imatge de la ciutat, tal com ho han propagat recentment „The Guardian”, „Le Monde” i el „New York Times”.

Cal esperar que les coses millorin aviat per facilitar solucions a tants i tants casos crítics.