De Suïssa estant

Vostè, com tot ciutadà, té tot el dret a aspirar a un càrrec públic. Les seves darreres declaracions amb l’explicita alternativa «líder» o «màrtir» m’han impulsat a dirigir-me a vostè fora dels comentaris de la premsa internet, sovint massa despectius i mancats d’educació.

Si jo vull presentar-me a un càrrec necessito tenir qualitats i qualificacions, però també diners, un partit o plataforma que m’envolti i una certa popularitat. Per tant, fora de quatre amics i un parell de distrets, a mi no em votaria ningú si tingués la insensatesa d’intentar-ho.

Vostè disposa, apart de qualificacions i qualitats, d’una tribuna permanent que és la presidència del FCBarcelona. Encara no ha decidit a quin partit o moviment s’ajuntarà donant el cas, però de mica en mica va ensenyant el fons del seu pensament polític. Diners en té i/o en trobarà i la popularitat que els bons resultats esportius dels jugadors li han donat, no cal ni discutir-la.

De totes maneres sembla que vostè aspira a un càrrec alt, és a dir alcalde de Barcelona com a mínim o President de la Generalitat com a màxim. I aquí ja no estic tant d’acord amb alguns mitjans de comunicació sobre el fet que vostè tingui possibilitats efectives.

El seu període de president del Barça ha estat molt irregular: no han mancat assumptes foscos, la llista d’alts càrrecs de la junta directiva que han marxat és molt llarga, ha fitxat per molts diners a jugadors que no han rendit, i no m’agrada que es tregui els pantalons a l’aeroport. No vull ara treure tots els drapets de la seva presidència al sol però certes actituds de vostè com a president del Barça no les voldria d’un alcalde o d’un honorable president. I vostè segur que ja m’entén.

Pensi que part de la seva positiva popularitat l’ha rebut per la bona feina del Pep Guardiola i els jugadors. De manera que si a mi em pregunten quin estil de persona voldria en política, jo triaria el Pep i no vostè.

És clar que el Pep és de Santpedor i jo de Manresa, de manera que no sóc massa neutral.

Bona sort a l’hora de decidir si entra o no al món de la política. De moment, desitjo que el Barça jugui bé i que guanyi tots els trofeus que pugui.

Molt cordialment…

Home, espero que no. L’UE disposa de polítics amb millors qualificacions que l’amic de Bush pel nou càrrec de president de l’UE que es decidirà la setmana vinent, i que no cal confondre amb la presidència rotativa que Espanya assumirà l’1 de gener del 2010.

La publicació americana FP (Foering Policy) de novembre ha presentat una llista de candidats a la presidència basats en els 6 criteris que el càrrec exigeix i que són:
ha de ser avorrit, de centre-dreta, d’un país usuari de l’Euro, d’un país petit (és a dir ni francès, ni alemany ni britànic), ha de parlar francès i ha d’haver estat contra la invasió americana de l’Iraq.

El volen avorrit perquè la política de Brussel•les és avorrida, ha de ser del centre-dreta perquè de moment és la posició política amb més països dins de l’UE i ha de parlar francès per afalagar a la «grande nation».

De la llista de 11 polítics, dos d’ells són espanyols: Aznar i Felipe González. Ambdós, però, no acompleixen els 6 criteris. Aznar obté 5 punts ja que li manca el rebuig a la guerra de l’Iraq, encara que tinc els meus dubtes sobre el seu domini del francès. Felipe no és considerat avorrit ni és de centre-dreta de manera que obté 4 punts.

L’únic candidat amb 6 punts és el primer ministre de Luxemburg, Jean-Claude Jucker. Amb independència de la llista de FP, crec honestament que és un home molt preparat i molt estimat arreu d’Europa de manera que segurament serà el primer President de l’UE. I ens estalviarem una nova presència a la primera fila del senyor Aznar i fins i tot del políticament «pansit» Felipe.

Home, espero que no. L’UE disposa de polítics amb millors qualificacions que l’amic de Bush pel nou càrrec de president de l’UE que es decidirà la setmana vinent, i que no cal confondre amb la presidència rotativa que Espanya assumirà l’1 de gener del 2010.

La publicació americana FP (Foering Policy) de novembre ha presentat una llista de candidats a la presidència basats en els 6 criteris que el càrrec exigeix i que són:
ha de ser avorrit, de centre-dreta, d’un país usuari de l’Euro, d’un país petit (és a dir ni francès, ni alemany ni britànic), ha de parlar francès i ha d’haver estat contra la invasió americana de l’Iraq.

El volen avorrit perquè la política de Brussel•les és avorrida, ha de ser del centre-dreta perquè de moment és la posició política amb més països dins de l’UE i ha de parlar francès per afalagar a la «grande nation».

De la llista de 11 polítics, dos d’ells són espanyols: Aznar i Felipe González. Ambdós, però, no acompleixen els 6 criteris. Aznar obté 5 punts ja que li manca el rebuig a la guerra de l’Iraq, encara que tinc els meus dubtes sobre el seu domini del francès. Felipe no és considerat avorrit ni és de centre-dreta de manera que obté 4 punts.

L’únic candidat amb 6 punts és el primer ministre de Luxemburg, Jean-Claude Jucker. Amb independència de la llista de FP, crec honestament que és un home molt preparat i molt estimat arreu d’Europa de manera que segurament serà el primer President de l’UE. I ens estalviarem una nova presència a la primera fila del senyor Aznar i fins i tot del políticament «pansit» Felipe.

Dos temes amb una forta càrrega emocional per tocar la religió acaparen l’atenció de tot Suïssa.

D’una part l’assumpte dels minarets que ja vaig comentar el 8 de febrer del 2008 i l’onze de gener d’enguany. Finalment el dia 29 de novembre anirem a votar per aprovar o rebutjar la iniciativa popular que demana la prohibició de construir minarets en tot el territori suïs i que demana que la prohibició sigui integrada al text de la constitució.

És un tema bastant delicat i els arguments d’uns i d’altres demostren que les emocions lligades a la religió, que és com dir en part a la tradició, provoquen rebutjos o adhesions amb una força poc coneguda en aquests indrets.

Per a uns, un minaret és un símbol de força i com que l’Alcorà no parla dels minarets encara amb més motiu s’han de prohibir per no donar ocasió a manifestacions diferents de les que la mesquita, com a lloc d’oració, ofereix.

Els oposats a la prohibició parlen de la llibertat religiosa i de la tolerància que Suïssa té i demostra envers altres cultures i religions, i que un minaret, com a tal, només està sotmès a les lleis que legislen sobre la construcció d’immobles (alçada, distància amb els edificis veïns, ombres etc.).

Els partits més a la dreta són els que han organitzat la recollida de signatures que ha portat a la votació a nivell nacional del dia 29. Tant les autoritats de l’església catòlica com de les esglésies reformades han mantingut un to bastant baix, encara que no han recolzat la prohibició.

El segon tema, que tractaré amb més extensió separadament és el fet d’eliminar de les aules els crucifix, allà on encara estan presents. També aquí la polèmica ultrapassa el fet estricte i els arguments a favor o en contra barregen sentiments religiosos amb tradició, tolerància amb identitat.

Em tornaré a repetir, però sempre que les coses del cel es barregen amb les de la terra, la pau i la convivència pateixen.

(L’il.lustració és el cartell dels favorables a la prohibició dels minarets)

Demà dijous 12 el programa de TV3 „Afers exteriors “estarà dedicat a Suïssa i el dijous següent dia 19 s’emitirà una segona part.

Ara fa un any vaig tenir una entrevista a Suïssa amb un dels responsables del guió del programa, el Francesc Orteu, filòsof i guionista, conegut per ser un dels “pares” de les Tres bessones i per les seves publicacions. Com a resultat de la nostra trobada, la productora del programa va contactar-me a la primavera d’enguany per tal que participés en la filmació.

Fet i dit. Els dies 1 i 2 de maig vaig trobar-me amb l’equip del Miquel Calçada i varem enregistrar un parell d’intervencions meves, concretament al Palau de les Nacions (ONU) a Ginebra i en diversos llocs de la capital Berna.

Jo no conec el resultat final dels dos programes, i ignoro si hi sortiré un minut o cinc o cap.Com és natural, de tot el material enregistrar en les diverses entrevistes a catalans de Suïssa només se’n pot aprofitar una part ja que tant el guió com el temps d’emissió imposen la seva llei.

De totes maneres, suposo que si no és el primer dia almenys al segon trauré el cap pels televisors de moltes cases. No és important el que jo surti o el que jo digui. Important és el programa, fet per gent altament professional i que treballa amb una naturalitat que permet a l’espectador entrar sense dificultats dins dels temes del guió.

Personalment les hores passades amb l’equip d’ «Afers Exteriors» van ser molt plenes de vivències i, perquè no dir-ho, em van fer sentir per unes hores una mica important.

La noticia, publicada discretament, ens dóna una lliçó d’humilitat i una advertència davant la prepotència de la ciència.

Recordem que a Ginebra es troba la seu del CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear), capdavanter en investigació nuclear i on treballen científics de molts paísos.

Una de les peces més importants del CERN és l’accelerador de partícules, el més gran del món. El dia 3, avui fa una setmana, un ocell que viu als voltants del CERN va trobar un tros de pa, exactament de baguette i, com els instints i la gana manen, el va agafar amb el bec i va arrencar el vol.

Malauradament, el tros de pa era massa gros i l’ocell el va perdre en plena volada. El tros de baguette, en el seu camí de baixada va provocar un curtcircuit en un instal•lació exterior al CERN però que alimentava l’accelerador de partícules i també el sistema de refrigeració.

El CERN informa que l’accelerador tornarà a funcionar a mitjans de Novembre, de manera que el tros de pa ha deixat l’estri fora de servei una bona dotzena de dies.

Som molt llestos, dominem moltes tecnologies, fins i tot estem a punt de descobrir com va començar tot. I arriba un ocell amb gana, i per un tros de pa massa gros, un centenar de científics es queden dues setmanes sense possibilitats de treballar.

El meu agraïment a l’ocell que ens ha fet tocar de peus a terra.

La noticia, publicada discretament, ens dóna una lliçó d’humilitat i una advertència davant la prepotència de la ciència.

Recordem que a Ginebra es troba la seu del CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear), capdavanter en investigació nuclear i on treballen científics de molts paísos.

Una de les peces més importants del CERN és l’accelerador de partícules, el més gran del món. El dia 3, avui fa una setmana, un ocell que viu als voltants del CERN va trobar un tros de pa, exactament de baguette i, com els instints i la gana manen, el va agafar amb el bec i va arrencar el vol.

Malauradament, el tros de pa era massa gros i l’ocell el va perdre en plena volada. El tros de baguette, en el seu camí de baixada va provocar un curtcircuit en un instal•lació exterior al CERN però que alimentava l’accelerador de partícules i també el sistema de refrigeració.

El CERN informa que l’accelerador tornarà a funcionar a mitjans de Novembre, de manera que el tros de pa ha deixat l’estri fora de servei una bona dotzena de dies.

Som molt llestos, dominem moltes tecnologies, fins i tot estem a punt de descobrir com va començar tot. I arriba un ocell amb gana, i per un tros de pa massa gros, un centenar de científics es queden dues setmanes sense possibilitats de treballar.

El meu agraïment a l’ocell que ens ha fet tocar de peus a terra.

La noticia que avui obrirà els diaris escrits i televisius del món és el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. És sens dubte un fet històric que tots poguérem viure de manera directa i que va iniciar una redefinició d’Europa, va acabar amb l’anomenada «guerra freda» i va integrar antics enemics dins d’una estructura democràtica europea. Ens hem d’alegrar de l’aniversari i recordar que tota conquesta demana un esforç per no repetir errors i no fer possible el tornar enrere.

Malgrat la importància històrica de l’aniversari de la caiguda del Mur, demà és un altre dia i el mateix espai serà dedicat a la presentació d’avui de Johan Cruyff com a seleccionador de futbol de Catalunya. La popularitat mundial de Cruyff permetrà que la noticia surti a tots els diaris, esportius o no, i que indirectament la gent s’assabenti que a Catalunya hi ha una selecció de futbol encara que no participi a cap competició. L’efecte propagandístic del nomenament de Cruyff és segur, però durarà poc. Ni la Selecció Catalana tindrà reconeixement internacional, ni serà més fàcil jugar partits amb equips d’alt nivell ni la Federació Catalana tindrà el mateix tracte que la d’Escòcia o el País de Gales, per donar dos exemples de nacions sense estat.

Cruyff és un bon exemple de jugador i fins i tot d’entrenador. No és massa bon exemple d’integració a Catalunya però ara no es tracta “d’aixafar la guitarra” en un dia on es parlarà de Catalunya encara que sigui per persona interposada.

El futbol serveix d’esbarjo i de distracció. Per exemple per no tocar l’assumpte dels quinze càrrecs públics de la senyora Hernández de Montilla o els tants i tants tripijocs i martingales que cada dia surten a la llum i que incomoden a tots els que manen i a tots els que voldrien manar.

Estic a punt de tornar a la normalitat, després d’uns dies presidits per un intens contacte familiar.

Normalitat no vol dir de cap manera rutina, ni „laisser faire, laissez passer“ com diuen els francesos. Els pocs dies que he passat a Catalunya m’han permès de retrobar familiars i amics que la distància m’obliga a no veure tan sovint com jo voldria.

I he passejat pels carrers de la meva infància, i he reconstruït mentalment les botigues que ja fa temps que van tancar i que eren „les meves “, i m’he alegrat de certs progressos urbans i m’he entristit amb molts nyaps evitables. I també m’he sorprès pel grau de descuit i de brutícia que he trobat pràcticament arreu.

No estic jutjant a ningú, ni pretenc ara fer el llepafils, ni predicar que a Suïssa tot és millor perquè no és cert. Peró és evident que a Catalunya, concretament a Manresa, he vist una degradació en augment. I no podem simplificar i donar les culpes a l’evident immigració vinguda d’altres indrets i col•locada esencialment en llocs marginals de la ciutat.

Si les voreres i els carrers estan perillosament trencats un mes, dos mesos o tres mesos no cal anar a buscar la culpa ni al Marroc ni a Romania. Si l’estació de la RENFE del tren a Barcelona fa pena i fins i tot fàstic no cal anar molt lluny per trobar els responsables.

No m’interessa ara saber quin partit mana a la meva ciutat, ni quins equipaments depenen de quin ministeri o de quin conseller. El conjunt va enrere i ni la ciutat ni els seus habitants s’ho mereixen.

S’imposa un canvi, a Manresa i arreu dels nostres pobles. El poder s’ha d’invertir, i aquí si que puc posar en certa manera Suïssa d’exemple. A Suïssa el poder comença en l’individu, continua pel municipi, després pel cantó i finalment i entra l’estat. A Catalunya (i a Espanya) és exactament el contrari: mana l’estat, que dona un cert poder a l’autonomia regional que potser també repartirà alguna engruna de decisió als municipis i finalment, molt de tant en tant, el ciutadà podrà donar la seva opinió.

Capgirem l’ordre. No proposo cap revolució en el sentit violent del terme sinó una revolució de pensament, de prioritats. Pot ser una cosa important a l’hora d’avaluar les diverses propostes i consultes sobre el futur de Catalunya que aviat ens arribaran.

Estic a punt de tornar a la normalitat, després d’uns dies presidits per un intens contacte familiar.

Normalitat no vol dir de cap manera rutina, ni „laisser faire, laissez passer“ com diuen els francesos. Els pocs dies que he passat a Catalunya m’han permès de retrobar familiars i amics que la distància m’obliga a no veure tan sovint com jo voldria.

I he passejat pels carrers de la meva infància, i he reconstruït mentalment les botigues que ja fa temps que van tancar i que eren „les meves “, i m’he alegrat de certs progressos urbans i m’he entristit amb molts nyaps evitables. I també m’he sorprès pel grau de descuit i de brutícia que he trobat pràcticament arreu.

No estic jutjant a ningú, ni pretenc ara fer el llepafils, ni predicar que a Suïssa tot és millor perquè no és cert. Peró és evident que a Catalunya, concretament a Manresa, he vist una degradació en augment. I no podem simplificar i donar les culpes a l’evident immigració vinguda d’altres indrets i col•locada esencialment en llocs marginals de la ciutat.

Si les voreres i els carrers estan perillosament trencats un mes, dos mesos o tres mesos no cal anar a buscar la culpa ni al Marroc ni a Romania. Si l’estació de la RENFE del tren a Barcelona fa pena i fins i tot fàstic no cal anar molt lluny per trobar els responsables.

No m’interessa ara saber quin partit mana a la meva ciutat, ni quins equipaments depenen de quin ministeri o de quin conseller. El conjunt va enrere i ni la ciutat ni els seus habitants s’ho mereixen.

S’imposa un canvi, a Manresa i arreu dels nostres pobles. El poder s’ha d’invertir, i aquí si que puc posar en certa manera Suïssa d’exemple. A Suïssa el poder comença en l’individu, continua pel municipi, després pel cantó i finalment i entra l’estat. A Catalunya (i a Espanya) és exactament el contrari: mana l’estat, que dona un cert poder a l’autonomia regional que potser també repartirà alguna engruna de decisió als municipis i finalment, molt de tant en tant, el ciutadà podrà donar la seva opinió.

Capgirem l’ordre. No proposo cap revolució en el sentit violent del terme sinó una revolució de pensament, de prioritats. Pot ser una cosa important a l’hora d’avaluar les diverses propostes i consultes sobre el futur de Catalunya que aviat ens arribaran.