De Suïssa estant

Amb l‘elecció avui de les presidències del Parlament i del Senat, i en un parell de dies de la presidència del Govern, Suïssa es trobarà amb tres dones ocupant els tres càrrecs més alts del país.

Pascale Bruderer de 34 anys serà la presidenta del Parlament, Erika Foster, de 65, la del Senat i Doris Leuthard, de 46 anys, serà la Presidenta del Govern de la Confederació per tot l’any vinent.

El fet de que siguin càrrecs rotatius no treu cap mèrit ni cap atenció al fet que per primera vegada a Suïssa (i potser al món) els tres càrrecs de més alta representativitat d’un país siguin entregats per votació a mans de tres dones.

Suïssa va donar el vot federal a les dones el 7 de febrer de l’any 1971, per referèndum (66% a favor i 34% en contra). És per tant un dret molt recent i que va demanar molts anys de lluita.

Una vegada el dret de vot adquirit, les coses van anar endavant amb calma, sense sorolls, sense manifestacions sinó amb feina ben feta. Les dones van anar ocupant càrrecs a nivell municipal, després cantonal i finalment federal amb naturalitat. També les indústries i empreses de serveis van notar l’entrada de dones ocupant posicions importants sense cap trauma ni cap necessitat d’apel•lar a reivindicacions de cap tipus.

Encara no s’ha arribat a la igualtat absoluta entre homes i dones ja que els sous són més d’un 10% inferiors en el cas de les dones, per la mateixa feina. Però la societat ha donat a les dones la possibilitat d’arribar on vulguin amb menys de quaranta anys de dret de vot i això em sembla digne de menció i d’exemple.

La vicepresidenta del govern espanyol, senyora Fernández de la Vega, ha demanat als responsables polítics catalans que s’abstinguin de comentar els treballs del TC sobre l’Estatut.

En unes declaracions que semblarien sortides d’un programa d’humor si el tema no fos tan seriós, la vicepresidenta justifica que quatre dels magistrats de TC no hagin estat rellevats malgrat que fa dos anys que han esgotat mandat amb l’argument que «la renovació es troba al Senat». Reclama la vicepresidenta silenci als polítics catalans perquè «el que toca és que els que tenim responsabilitats polítiques no interferim».

Si després de més de tres anys el TC encara no ha dictat sentencia, ni s’ha renovat com cal per llei, no pot pretendre la senyora vicepresidenta que tothom es quedi mut. I com que les sospites d’intervenció del govern sobre el TC no han estat esborrades pels fets, demanar silenci és un despropòsit.

Amb actituds com les del TC i amb declaracions com les de la senyora Fernández de la Vega el nombre d’impacients augmenta i també el dels que ja n’estan tips de les actituds que arriben de Madrid i s’apunten a la independència que és justament l’efecte contrari del que el govern central diu defensar.

Aquí no es tracta d’independència o no, sinó de l’eficàcia d’un tribunal i d’un sistema de govern que fins ara no ha demostrat altre cosa que haver malgastat lo positiu rebut del govern Aznar i no haver sabut crear res de nou, ni disposar d’idees per sortir del forat on es troba l’economia i per tant el món laboral.

He vist la minisèrie televisiva basada en la novel•la “Les veus del Pamano” de Jaume Cabré. Abans havia llegit el llibre i fins i tot escoltat una traducció a l’alemany que s’ha publicat com a àlbum amb 6 CD’s.

Jaume Cabré no és cap desconegut en els ambients literaris de llengua alemanya, com és el meu a Suïssa. L’any 2007, l’any de la Fira del llibre de Frankfurt amb presència catalana, va publicar-se a Alemanya «Les veus del Pamano» (Die Stimmen des Flusses) en una excel•lent traducció de Kirsten Brandt, traductora també de la recent publicada novel•la «Senyoria», que en alemany ha conservat el títol i que justament avui es presenta a Hannover dins d’un acte cultural seguit d’una lectura.

Cabre no és l’únic autor actual català conegut, admirat i llegit a l’estranger. La seva qualitat ha fet que el publiqués l’editorial Suhrkamp, una de les de més prestigi a Alemanya cosa que sens dubte permetrà que l’obra de Cabré encara no traduïda, arribi aviat als lectors en alemany.

Amb Cabré, el nom de Catalunya tindrà més projecció exterior ja que com tantes vegades he dit, el camí de la cultura és l’únic que ens permetrà donar a conèixer la nostra personalitat, amb defectes i virtuts, de manera que més endavant la política trobi un terreny millor per conrear els fruits que tots desitgem pel nostre país.

El nostre aeroport més important necessita amb tota urgència d’un canvi d’estructures o va camí de convertir-se en un aeroport de tercera categoria malgrat la nova terminal.

No cal explicar els detalls a tots els que són o han estat passatgers del Prat: manca de connexió amb el metro, deficient connexió amb el tren i l’estació de Sants, inacceptable „llançadora “entre les dues terminals amb grans pèrdues de temps i moltes altres deficiències que fan tremolar als viatgers habituals.

La desolació de la terminal „vella “ara que han inaugurat la nova, amb la majoria de botigues tancades, amb un enorme espai d’entrada totalment buit i on el cavall de l’escultor Botero sembla fins i tot prim no dona la millor sensació a tot estranger que arriba o surt.

És clar, dirà algú, és el terminal de les companyies de baix cost. Doncs no. Les dites companyies de baix cost han tractar l’aeroport del Prat molt millor que l’estatal Iberia, i el gran nombre de vols i de passatgers que arriben a Barcelona per Easy Jet o Air Berlin, per donar només dos noms, mereixen tot el respecte.

Ara diuen que Ryanair vol també arribar a Barcelona. Atenció!. Ryanair deixarà a finals d’any de volar a l’aeroport de Basilea perquè demanava privilegis amb les tarifes d’ús de l’aeroport i unes condicions a la baixa que la direcció de l’aeroport de Basilea no va acceptar.

L’única sortida viable per l’aeroport del Prat és l’autonomia total, desfer-se d’AENA i gestionar-ho tot de manera conseqüent i directa amb les companyies i no deixar-se arraconar com fins ara per privilegiar l’aeroport de Madrid.

Potser si comencem amb el Prat podrem demostrar que l’autogestió la podem portar a altres àmbits molt més importants, ens traurem molta pols del damunt i anirem ensenyant la imatge que realment tenim.

El nostre aeroport més important necessita amb tota urgència d’un canvi d’estructures o va camí de convertir-se en un aeroport de tercera categoria malgrat la nova terminal.

No cal explicar els detalls a tots els que són o han estat passatgers del Prat: manca de connexió amb el metro, deficient connexió amb el tren i l’estació de Sants, inacceptable „llançadora “entre les dues terminals amb grans pèrdues de temps i moltes altres deficiències que fan tremolar als viatgers habituals.

La desolació de la terminal „vella “ara que han inaugurat la nova, amb la majoria de botigues tancades, amb un enorme espai d’entrada totalment buit i on el cavall de l’escultor Botero sembla fins i tot prim no dona la millor sensació a tot estranger que arriba o surt.

És clar, dirà algú, és el terminal de les companyies de baix cost. Doncs no. Les dites companyies de baix cost han tractar l’aeroport del Prat molt millor que l’estatal Iberia, i el gran nombre de vols i de passatgers que arriben a Barcelona per Easy Jet o Air Berlin, per donar només dos noms, mereixen tot el respecte.

Ara diuen que Ryanair vol també arribar a Barcelona. Atenció!. Ryanair deixarà a finals d’any de volar a l’aeroport de Basilea perquè demanava privilegis amb les tarifes d’ús de l’aeroport i unes condicions a la baixa que la direcció de l’aeroport de Basilea no va acceptar.

L’única sortida viable per l’aeroport del Prat és l’autonomia total, desfer-se d’AENA i gestionar-ho tot de manera conseqüent i directa amb les companyies i no deixar-se arraconar com fins ara per privilegiar l’aeroport de Madrid.

Potser si comencem amb el Prat podrem demostrar que l’autogestió la podem portar a altres àmbits molt més importants, ens traurem molta pols del damunt i anirem ensenyant la imatge que realment tenim.

Imagineu-vos una empresa gran, molt gran, amb un ample equip directiu. Al capdavant de l’empresa, col•locat per raons familiars, s’hi troba un senyor que no ha necessitat demostrar cap qualitat per arribar on és.

El capdavanter no té cap funció especial excepte la de fer un tomb per l’empresa un parell de dies cada mes i assistir a les recepcions quan visita l’empresa algun client de casa o de fora.

No cal dir que el sou del capdavanter és generós i la majoria de despeses van a càrrec de l’empresa. Per contracte, el capdavanter signa tots els papers importants però ho fa per pura formalitat ja que ni necessita conèixer el que signa, ni té cap opinió ni cap responsabilitat. A més a més, un contracte “blindat” li garanteix dispensa si comet algun acte del que en podríem dir “penats per la llei”. Per cert, el seu càrrec està previst que quedi dins de la família, de manera que es converteix “de facto” en vitalici.

Tothom estarà d’acord que una tal empresa no és viable, que no pot durar quatre dies sota aquestes condicions i que s’imposa una revisió total de les estructures i els contractes per no seguir amb un esquema injust i caduc.

L’article 56.3 de la Constitució espanyola diu literalment: “La persona del rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad” i l’article 64.2 defineix que «de los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden”, Comentant l’article 62, els lletrats constitucionals diuen que «el Rey no tiene ninguna función de defensa del buen orden constitucional; su actuación es debida y obligatoria, por eso hemos llamado a estas funciones “funciones-deber”.

Imagineu-vos una empresa gran, molt gran, amb un ample equip directiu. Al capdavant de l’empresa, col•locat per raons familiars, s’hi troba un senyor que no ha necessitat demostrar cap qualitat per arribar on és.

El capdavanter no té cap funció especial excepte la de fer un tomb per l’empresa un parell de dies cada mes i assistir a les recepcions quan visita l’empresa algun client de casa o de fora.

No cal dir que el sou del capdavanter és generós i la majoria de despeses van a càrrec de l’empresa. Per contracte, el capdavanter signa tots els papers importants però ho fa per pura formalitat ja que ni necessita conèixer el que signa, ni té cap opinió ni cap responsabilitat. A més a més, un contracte “blindat” li garanteix dispensa si comet algun acte del que en podríem dir “penats per la llei”. Per cert, el seu càrrec està previst que quedi dins de la família, de manera que es converteix “de facto” en vitalici.

Tothom estarà d’acord que una tal empresa no és viable, que no pot durar quatre dies sota aquestes condicions i que s’imposa una revisió total de les estructures i els contractes per no seguir amb un esquema injust i caduc.

L’article 56.3 de la Constitució espanyola diu literalment: “La persona del rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad” i l’article 64.2 defineix que «de los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden”, Comentant l’article 62, els lletrats constitucionals diuen que «el Rey no tiene ninguna función de defensa del buen orden constitucional; su actuación es debida y obligatoria, por eso hemos llamado a estas funciones “funciones-deber”.

Ahir, la selecció de futbol U-17 de Suïssa va guanyar el Campionat del Món celebrat a Nigèria. Espanya va quedar tercera.

La noticia no tindrà, fora de Suïssa, cap posició privilegiada ni als diaris esportius ni als generals, i és una llàstima. Alguns dels nois que han quedat campions mundials seran els professionals de primers equips suïssos i europeus abans de tres o quatre anys. I han guanyat de manera brillant jugant contra Mèxic (2-0), el Japó (4-3), Brasil (1-0), Alemanya (4-3), Itàlia (2-1), Colòmbia (4–0) i la final contra Nigèria (1-0). De manera que han guanyat a algunes de les seleccions de països molt forts tan geogràfica com futbolísticament.

La petita Suïssa ha presentat un equip que és un reflex de l’estructura demogràfica del país: dels 21 seleccionats “només” 7 són suïssos de varies generacions; tots els altres són nacionalitzats amb pares originaris de Portugal, Espanya, Tailàndia, Albània, Kosovo, Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Tunísia, Sèrbia, Ghana, Congo i Itàlia.

Aquesta nova generació de suïssos, i la “segona generació” d’italians, espanyols, portuguesos i altres nacionalitats arribats els anys 60-70 fan part del present i del futur del país i demostren els resultats de l’esforç d’integració, tan per part d’ells com per part de les autoritats i institucions.

No tot és fàcil però molta gent està treballant perquè l’harmonia presideixi la vida diària de tots, respectant orígens, cultures i religions.

Felicitats campions, felicitats Xhaka, Mijatovic, Kasami, Ben Khalifa i tota la resta de l’equip.

Ahir, la selecció de futbol U-17 de Suïssa va guanyar el Campionat del Món celebrat a Nigèria. Espanya va quedar tercera.

La noticia no tindrà, fora de Suïssa, cap posició privilegiada ni als diaris esportius ni als generals, i és una llàstima. Alguns dels nois que han quedat campions mundials seran els professionals de primers equips suïssos i europeus abans de tres o quatre anys. I han guanyat de manera brillant jugant contra Mèxic (2-0), el Japó (4-3), Brasil (1-0), Alemanya (4-3), Itàlia (2-1), Colòmbia (4–0) i la final contra Nigèria (1-0). De manera que han guanyat a algunes de les seleccions de països molt forts tan geogràfica com futbolísticament.

La petita Suïssa ha presentat un equip que és un reflex de l’estructura demogràfica del país: dels 21 seleccionats “només” 7 són suïssos de varies generacions; tots els altres són nacionalitzats amb pares originaris de Portugal, Espanya, Tailàndia, Albània, Kosovo, Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Tunísia, Sèrbia, Ghana, Congo i Itàlia.

Aquesta nova generació de suïssos, i la “segona generació” d’italians, espanyols, portuguesos i altres nacionalitats arribats els anys 60-70 fan part del present i del futur del país i demostren els resultats de l’esforç d’integració, tan per part d’ells com per part de les autoritats i institucions.

No tot és fàcil però molta gent està treballant perquè l’harmonia presideixi la vida diària de tots, respectant orígens, cultures i religions.

Felicitats campions, felicitats Xhaka, Mijatovic, Kasami, Ben Khalifa i tota la resta de l’equip.

Vostè, com tot ciutadà, té tot el dret a aspirar a un càrrec públic. Les seves darreres declaracions amb l’explicita alternativa «líder» o «màrtir» m’han impulsat a dirigir-me a vostè fora dels comentaris de la premsa internet, sovint massa despectius i mancats d’educació.

Si jo vull presentar-me a un càrrec necessito tenir qualitats i qualificacions, però també diners, un partit o plataforma que m’envolti i una certa popularitat. Per tant, fora de quatre amics i un parell de distrets, a mi no em votaria ningú si tingués la insensatesa d’intentar-ho.

Vostè disposa, apart de qualificacions i qualitats, d’una tribuna permanent que és la presidència del FCBarcelona. Encara no ha decidit a quin partit o moviment s’ajuntarà donant el cas, però de mica en mica va ensenyant el fons del seu pensament polític. Diners en té i/o en trobarà i la popularitat que els bons resultats esportius dels jugadors li han donat, no cal ni discutir-la.

De totes maneres sembla que vostè aspira a un càrrec alt, és a dir alcalde de Barcelona com a mínim o President de la Generalitat com a màxim. I aquí ja no estic tant d’acord amb alguns mitjans de comunicació sobre el fet que vostè tingui possibilitats efectives.

El seu període de president del Barça ha estat molt irregular: no han mancat assumptes foscos, la llista d’alts càrrecs de la junta directiva que han marxat és molt llarga, ha fitxat per molts diners a jugadors que no han rendit, i no m’agrada que es tregui els pantalons a l’aeroport. No vull ara treure tots els drapets de la seva presidència al sol però certes actituds de vostè com a president del Barça no les voldria d’un alcalde o d’un honorable president. I vostè segur que ja m’entén.

Pensi que part de la seva positiva popularitat l’ha rebut per la bona feina del Pep Guardiola i els jugadors. De manera que si a mi em pregunten quin estil de persona voldria en política, jo triaria el Pep i no vostè.

És clar que el Pep és de Santpedor i jo de Manresa, de manera que no sóc massa neutral.

Bona sort a l’hora de decidir si entra o no al món de la política. De moment, desitjo que el Barça jugui bé i que guanyi tots els trofeus que pugui.

Molt cordialment…