De Suïssa estant

El “pont” que per molts avui comença, i que enguany és una mica arronsat, permet donar uns temps de lleure addicional a molta gent sense que ningú demostri massa incomoditat per celebrar la Constitución Española i la festa de la Puríssima. Ni els independentistes ni els ateus renuncien a fer “pont”, i és que no treballar permet oblidar certs principis que la resta dels dies fan part de les converses i les tertúlies.

A la sortida del “pont”, a escassos dies vista, alguns catalans tindran l’oportunitat d’anar a votar per dir si la independència és el camí que volen o no.

Ja s’ha dit mil vegades: el referèndum del dia 13, amb totes les limitacions que te, amb la nul•la força legal, és molt important. Per primera vegada es pregunta a la gent sobre un tema oficialment “tabú” i també per primera vegada els resultats tindran una gran influència en la política catalana.

Voldria que tothom anés a votar. Es pot votar «si», o «no» o votar en blanc. El que no s’ha de fer és no anar a votar. Encara que sigui per educació: de petits ens ensenyaven que quan algú et fa una pregunta, s’ha de contestar.

El “pont” que per molts avui comença, i que enguany és una mica arronsat, permet donar uns temps de lleure addicional a molta gent sense que ningú demostri massa incomoditat per celebrar la Constitución Española i la festa de la Puríssima. Ni els independentistes ni els ateus renuncien a fer “pont”, i és que no treballar permet oblidar certs principis que la resta dels dies fan part de les converses i les tertúlies.

A la sortida del “pont”, a escassos dies vista, alguns catalans tindran l’oportunitat d’anar a votar per dir si la independència és el camí que volen o no.

Ja s’ha dit mil vegades: el referèndum del dia 13, amb totes les limitacions que te, amb la nul•la força legal, és molt important. Per primera vegada es pregunta a la gent sobre un tema oficialment “tabú” i també per primera vegada els resultats tindran una gran influència en la política catalana.

Voldria que tothom anés a votar. Es pot votar «si», o «no» o votar en blanc. El que no s’ha de fer és no anar a votar. Encara que sigui per educació: de petits ens ensenyaven que quan algú et fa una pregunta, s’ha de contestar.

He llegit a l’Avui Digital els resultats de l’enquesta que va fer la Universitat Oberta de Catalunya sobre el futur polític i la independència de Catalunya.

Com totes les enquestes, aquesta està sotmesa a uns marges d’error diguem-ne matemàtics i a uns errors humans, és a dir que els que han contestat potser a l’hora d’anar a votar de manera real canviaran d’opinió o no han contestat als enquestadors el seu pensament autentic. De totes maneres, els resultats són en gran part sorprenents.

Un 83% dels enquestats creuen que Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur polític. En contra va votar un 15%., El 50,3% dels ciutadans responen que, en cas d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, votarien afirmativament. Un 17,8 % votaria «no» i la resta o no votarien o no saben que votar.

Deixo pels especialistes els comentaris sobre els diferents percentatges segons les vegueries, o segons el lloc de naixement de l’enquestat. Segur que se’n poden treure deduccions molt útils, relativitzades dintre de diferents marges d’error.

El més important de l’enquesta, al meu parer, és el 83% que creuen que Catalunya té dret a decidir el seu futur democràticament. Jo visc en un país on la democràcia directa és el nostre pa de cada dia, on podem decidir des petites inversions en els carrers del nostre poble fins a canvis en la Constitució, on som consultats moltes vegades a l’any sobre tots els assumptes polítics, econòmics i socials que cada ciutadà com a individu o com a membre d’un partit o organització pot proposar. De manera que valoro molt aquesta majoria que vol ser consultada, que vol que li demanin la seva opinió.

Confiem que si realment la majoria demana el dret a decidir s’arribi a una consulta vinculant ja que, sigui quin sigui el resultat, s’haurà exercit un dret fonamental de l’individu. No valoro ara el fet de votar «si» o el de votar «no» sinó el dret de ser consultat, d’anar a votar i de votar el que es cregui millor. Molt senzill…i molt dificil.

He llegit a l’Avui Digital els resultats de l’enquesta que va fer la Universitat Oberta de Catalunya sobre el futur polític i la independència de Catalunya.

Com totes les enquestes, aquesta està sotmesa a uns marges d’error diguem-ne matemàtics i a uns errors humans, és a dir que els que han contestat potser a l’hora d’anar a votar de manera real canviaran d’opinió o no han contestat als enquestadors el seu pensament autentic. De totes maneres, els resultats són en gran part sorprenents.

Un 83% dels enquestats creuen que Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur polític. En contra va votar un 15%., El 50,3% dels ciutadans responen que, en cas d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, votarien afirmativament. Un 17,8 % votaria «no» i la resta o no votarien o no saben que votar.

Deixo pels especialistes els comentaris sobre els diferents percentatges segons les vegueries, o segons el lloc de naixement de l’enquestat. Segur que se’n poden treure deduccions molt útils, relativitzades dintre de diferents marges d’error.

El més important de l’enquesta, al meu parer, és el 83% que creuen que Catalunya té dret a decidir el seu futur democràticament. Jo visc en un país on la democràcia directa és el nostre pa de cada dia, on podem decidir des petites inversions en els carrers del nostre poble fins a canvis en la Constitució, on som consultats moltes vegades a l’any sobre tots els assumptes polítics, econòmics i socials que cada ciutadà com a individu o com a membre d’un partit o organització pot proposar. De manera que valoro molt aquesta majoria que vol ser consultada, que vol que li demanin la seva opinió.

Confiem que si realment la majoria demana el dret a decidir s’arribi a una consulta vinculant ja que, sigui quin sigui el resultat, s’haurà exercit un dret fonamental de l’individu. No valoro ara el fet de votar «si» o el de votar «no» sinó el dret de ser consultat, d’anar a votar i de votar el que es cregui millor. Molt senzill…i molt dificil.

El diumenge dia 29 de novembre, un dels diaris dominicals de més prestigi de Suïssa, el «NZZ am Sonntag» va publicar una entrevista amb el nou president de la Conferencia Episcopal Suïssa, Norbert Brunner.

Preguntat sobre la manca de vocacions sacerdotals, el bisbe Brunner es va declarar defensor de l ‘ordenació sacerdotal de persones casades. Aquesta declaració, que segur comparteixen bastants catòlics practicants, representa una novetat pel fet de sortir de la persona elegida per presidir la Conferencia Episcopal i per tant destinada a propagar el pensament majoritari de l’episcopat suïs.

La maca de vocacions, sobretot als països europeus, contrasta en certa manera amb la situació gairebé contraria en altres parts del món. Però com que la globalització no és factible a nivell sacerdotal (si que ho és per les monges, per exemple), s’han de trobar solucions a casa. Diu el bisbe Brunner que molts dels seus companys a l’episcopat comparteixen les seves idees sobre l’ordenació d’homes casats, i que ell mateix a proposat varies vegades a Roma aquesta possibilitat. Fins ara Roma no ha donat cap resposta.

L’església disposa amb seguretat de gent capaç d’analitzar la situació de les vocacions i trobar una solució compatible amb els principis del catolicisme. Els protestants han sempre acceptat el matrimoni pels pastors i justament a Suïssa, on les dues grans religions cristianes conviuen en harmonia i pau, potser començarà un moviment d’estudi del tema del celibat, sempre que Roma trenqui el silenci i miri l’actitud del bisbe Brunner amb ulls positius.

La prohibició de construir nous minarets ha estat la gran noticia de Suïssa després del referèndum del diumenge, amb tant desplegament mediatic que una segona votació ha quedat a l’ombra.

Amb un 68,2% de vots va ser rebutjada una proposta de llei que demanava la prohibició d’exportar material de guerra. Aquesta iniciativa popular va ser presentada (amb la corresponent recollida de signatures) pel “Grup per una Suïssa sense exercit”, junt amb algunes organitzacions religioses, sindicats i amb la simpatia del Partit Socialista.

Els arguments a favor de la prohibició eren de caràcter moral i apel•laven a la neutralitat per demanar una aturada de l’exportació d’armes i altres productes susceptibles de ser emprats en accions de guerra.

Els arguments contra la prohibició reafirmaven la política actual d’exportacions de material de guerra, que només es produeix després d’un estudi a fons del país receptor, que no pot estar implicat directament en cap conflicte. Un segon grup d’arguments, que finalment ha estat el definitiu per arribar al resultat, era la pèrdua de llocs de treball ja que l’industria armamentista produeix un volum de negocis directes i indirectes absolutament impossible d’eliminar de l’estructura industrial del país.

De la mateixa manera que en el cas dels minarets, les emocions han dominat les votacions i la por a un augment de l’atur ha fet que una majoria molt clara votés un «no» a la prohibició d’exportació de material de guerra.

Suïssa no ha conquerit mai cap territori, no ha tingut mai colònies, no ha sofert cap invasió després de Napoleó i manté una política de neutralitat positiva, és a dir que dedica molts esforços i diners a accions diplomàtiques i d’ajut arreu del món. El resultat de la votació sembla anar contra un poble de natura pacifista, però el fantasma de la recessió a fet canviar molts vots per una teòrica seguretat laboral.

Ja sabem que la democràcia no és perfecta però és la millor alternativa ara per ara.

Els resultats del referèndum d ‘ahir a Suïssa han sorprès i complicat la posició internacional del país.

Amb un 57,5% de vots, la iniciativa que proposava prohibir la construcció de minarets a Suïssa va guanyar (vegeu al meu post del 12 de novembre).

Durant tota la campanya, tant als diaris com a la televisió o entre converses, el tema minaret va anar en segon o tercer lloc. Per la gent del carrer el fet de prohibir o no els minarets va ser l’excusa per parlar de la por creixent a una islamització del país. L’augment d’immigrants de Turquia, del nord de l’Africa i dels Balcans ha causat molts temors a bona part de la població que veu en aspectes externs (vestimenta, tracte social a les dones, el vel a les escoles…) una pèrdua de la pròpia personalitat i un perill «d’invasió» de certes idees contraries a la tradició històrica.

L’extrema dreta va fer una campanya molt subtil i molt ben finançada. Els partits contraris a la prohibició van confiar massa en uns valors com la tolerància religiosa o la significació arquitectònica i no ideològica dels minarets, i no van fer cap campanya eficaç.

Ara al govern oposat en bloc a la prohibició no li queda més remei que explicar a tot el món musulmà que la prohibició de minarets no va contra cap religió ni cap comunitat, i esperar que l’extremisme no faci sentir la seva veu.

Fins i tot és possible que el Tribunal Europeu d’Estrasburg declari la prohibició com contraria a les llibertats religioses que Suïssa sempre ha defensat. Segurament amb la votació d’ahir, democràtica malgrat tot, no hem arribat al final de l’assumpte dels minarets i em tocarà parlar-ne encara un parell de vegades.

Tal com està el pati, només ens faltava això.

L’editorial que ahir van publicar una gran part dels diaris catalans és un fet sorprenent i gens habitual. Segurament aquest fet, junt amb la substància de l’editorial, és a dir el binomi Estatut – Tribunal Constitucional, ha provocat reaccions de gran interés.

El text de l’editorial dels diaris es pot llegir amb ulls nets o amb ganes de trobar-hi motius d’enuig. Deixant de banda els atacs barroers, repetitius i mentiders habituals parlats i escrits per l’equip Losantos-Pedro J., la majoria de comentaris crítics a l’editorial parlen de la pressió que s’intenta fer davant el TC.

Si analitzem el comportament del TC en l’assumpte Estatut veurem que la lentitud, la manca aparent de ganes de decidir i tots els enrenous interns han permès fer dubtar de l’eficàcia i fins i tot de la independència que el TC ha de tenir davant del poder polític. De manera que si algun defecte hem de donar a l’editorial és que ha arribat massa tard. Més de tres anys a l’espera d’una decisió és un abús i una vergonya.

Com que potser no teníem prous enemics, l’editorial ens n’ha afegit uns quants de nous. Paciéncia. No em puc estar de recordar un parell de versos de Machado, bon coneixedor de l’Espanya que no ens ha entès mai.

«Esa España inferior que ora y bosteza,
vieja, tahúr, zaragatera y triste;
esa España inferior que ora y embiste,
cuando se digna usar de la cabeza…”

La sortida al mercat del segon CD d’Arianna Savall, em permet que avui parlem dels Savall, de la família musical Savall.

Els pares d’Arianna, Jordi Savall i Montserrat Figueras, han assolit a nivell mundial un lloc privilegiat i han fet descobrir a molts melòmans músiques medievals i del barroc poc conegudes. Tots dos van estudiar a Basilea, ciutat on va néixer Arianna, i van exercir molts anys la docència musical al temps que Jordi va fundar el conjunt Hèsperion XXI i posteriorment la Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations.

Amb Jordi com a virtuós de la viola de gamba i amb el gran recolzament de la veu de la seva esposa Montserrat Figueras, el nom de Catalunya ha estat sempre lligat al matrimoni i continuarà amb els seus fills.

Arianna és arpista clàssica i canta, de manera que de manera sorprenent ha seguit el camí instrumental del pare i vocal de la mare. El recent CD, amb el títol de “Peiwoh” conté diverses cançons composades sobre poemes d’autors diversos, un d’ells «Si tornes» de Marti i Pol. Arianna toca tres tipus d’arpes: la italiana barroca, la gòtica i la celta. Segons ella, aquestes arpes permeten millor la improvisació ja que son més flexibles que les modernes i no tenen pedal. El seu germà Ferran Savall, que és intèrpret de theorbe, un tipus de llaüt, participa de la gravació ja que fa part del conjunt que acompanya a Arianna.

Catalunya ha de sentir una gran satisfacció per tenir entre els seus fills una família com els Savall, que amb una gran modèstia personal, han arribat als primers llocs mundials musicals. Una mica menys de política i una mica més de cultura no ens poden fer cap mal.

Un dels motius essencials que ha ajudat al „divorci “existent entre la classe política i els denominats electors és la manca de credibilitat. Molt poca gent creu sense restriccions tot el que els polítics diuen o escriuen: la sensació que menteixen, exposen mitges veritats o callen el que saben està arrelada dins de tothom i serà molt difícil que desapareixi.

Naturalment que no sempre es pot anar explicant a tothom els detalls de les estratègies o dels acords mentre es treballa en ells. Tampoc ningú demana una allau d’informacions especialitzades o tècniques que en el fons ajudarien més a confondre que a aclarir.

Però la credibilitat dels polítics està en un punt molt baix, i la culpa és d’ells. Els exemples són tants i tan recents que és impossible fer la llista complerta. Tant se val si els que parlen estan col•locats a l’esquerra o a la dreta del ventall polític; tots ells han aconseguit que la desconfiança i la credibilitat s’imposin a l’hora de jutjar dits i fets.

Segurament no és res de nou, però en moments com els actuals, i en el cas de l ‘Estatut i el TC, tothom recorda les paraules del senyor ZP ( «Recolzaré l’Estatut que surti del Parlament»). Un exemple entre dotzenes o centenars.

És possible que el concepte de mentida, en política, tingui uns altres condicionaments morals que en la vida quotidiana. Si més no, recordem alguns conceptes expressats per gent important:

Ningú menteix tant com després d’una caçera, durant una guerra o abans d’unes eleccions. (Otto von Bismark)
No ser descobert al dir una mentida és igual que dir la veritat. (Aristòtil Onassis)
No menteixi mai deliberadament. Però, sovint, convé ser evasiu. (Margareth Thatcher)