De Suïssa estant

No havien passat ni 24 hores des que els resultats de la Consulta de diumenge van ser públics que les divisions entre els organitzadors han fet una vegada més clar que manca un sentit global de les coses i que les capelletes i el «jo ho puc fer millor» segueixen dominant.

Els resultats no eren per tirar coets ni per renunciar a seguir preguntant. La participació ha de ser molt millorable en un futur per donar a les consultes un veritable valor, no només estadístic, i per tant s’imposa reconsiderar que s’ha fet bé, malament o millorable. El que no val és tirar-se els plats al cap perquè som pocs i les divisions ens fan petits, molt petits.

No cal ara detallar les manifestacions dels responsables dels partits principals, que tothom ha llegit. Amb una participació del 50%, per exemple, tots haurien donat altres opinions perquè en el fons potser manquen de posició clara i s’emmotllen als resultats. És qüestió de prendre nota i valorar-ho quan es presentin per renovar càrrecs.

Catalunya no pot entusiasmar-se un dia i repartir bufetades al dia següent. Si es vol avançar en el camí que sigui, convé demostrar més unitat en les coses essencials. Les diferències entre els corrents polítics són necessàries i s’han d’evidenciar en el dia a dia. Però no podem mostrar-nos com una olla de grills tan bon punt les coses no surten com molts esperaven.

Els comentaris que es poden llegir i escoltar avui sobre la Consulta són tan diversos com diversa és la posició de cada mitjà davant del fet de preguntar sobre la independència.

Positiu és la manca d’incidents i la claredat dels resultats, decebedor és el nombre de votants, de l’ordre del 27,5%, que tothom tendeix a arrodonir al 30%.

Serà molt necessari que els sociòlegs i els politòlegs analitzin i ens expliquin els resultats, la participació d’immigrants i la de menors d’edat ja que la Consulta d’ahir i las que seguiran els mesos vinents poden ser un «assaig» d’un referèndum vinculant posterior, de manera que tota anàlisi neutral s’ha de publicar aviat i clarament.

Ahir va ser un dia d’alegria per a uns, d’amargor per d’altres i de rialleta mal dissimulada per una majoria que, ens agradi o no, és el 70% que no va anar a votar.

És un primer pas i no val l’actitud negativa i les ganes de deixar-ho córrer. S’ha obert una via que ningú sap si portarà o no a la independència però que és el democràtic camí de preguntar a la població sobre els grans temes. Ara és necessari que la població sigui conscient d’aquesta responsabilitat i decideixi en un futur de fer les quatre passes que la separen de l’urna.

I també seria positiu que el govern de la Generalitat, sense prendre posició a favor o en contra, tingués més sintonia amb el poble. El silenci del president Montilla sobre la Consulta, probablement suggerit pel govern de Madrid, fa encara més evident la manca de connexió entre els de dalt i els de baix. I això és dolent per Catalunya.

Els comentaris que es poden llegir i escoltar avui sobre la Consulta són tan diversos com diversa és la posició de cada mitjà davant del fet de preguntar sobre la independència.

Positiu és la manca d’incidents i la claredat dels resultats, decebedor és el nombre de votants, de l’ordre del 27,5%, que tothom tendeix a arrodonir al 30%.

Serà molt necessari que els sociòlegs i els politòlegs analitzin i ens expliquin els resultats, la participació d’immigrants i la de menors d’edat ja que la Consulta d’ahir i las que seguiran els mesos vinents poden ser un «assaig» d’un referèndum vinculant posterior, de manera que tota anàlisi neutral s’ha de publicar aviat i clarament.

Ahir va ser un dia d’alegria per a uns, d’amargor per d’altres i de rialleta mal dissimulada per una majoria que, ens agradi o no, és el 70% que no va anar a votar.

És un primer pas i no val l’actitud negativa i les ganes de deixar-ho córrer. S’ha obert una via que ningú sap si portarà o no a la independència però que és el democràtic camí de preguntar a la població sobre els grans temes. Ara és necessari que la població sigui conscient d’aquesta responsabilitat i decideixi en un futur de fer les quatre passes que la separen de l’urna.

I també seria positiu que el govern de la Generalitat, sense prendre posició a favor o en contra, tingués més sintonia amb el poble. El silenci del president Montilla sobre la Consulta, probablement suggerit pel govern de Madrid, fa encara més evident la manca de connexió entre els de dalt i els de baix. I això és dolent per Catalunya.

Demano al lector que llegeixi fins al final aquest relat autèntic succeït a Suïssa, i que en tregui les seves conclusions personals sobre el funcionament de la justícia.

Primer acte: El mes de setembre del 1995 un matrimoni es va divorciar i els fills es van quedar amb el pare. La sentencia de divorci va obligar a la mare a pagar al pare dels seus fills una quantitat mensual de l’ordre de 250 Euros per tal d’ajudar al manteniment i estudis dels menors.

Segon acte: Com que la mare va anar retardant els pagaments mensuals i fins i tot va deixar de pagar alguns mesos entre els anys 1997 i 2007, el jutjat del seu lloc de residencia la va condemnar fa uns mesos a pagar uns 2500 Euros al seu ex-marit.

Tercer acte: aquesta sentencia va ser apel•lada i el Tribunal Superior del Cantó la va confirmar. L’opinió d’aquest tribunal és que si la senyora hages posat bona voluntat en la seva feina, hauria pogut guanyar un parell de milers d’Euros al mes, i per tant pagar l’assignació mensual sense problemes. Convé ara mateix aclarir que la senyora treballava de prostituta.

Quart acte: Els advocats de la senyora van apel•lar al Tribunal Federal, que és la màxima instància, i han rebut la raó. Segons el jutge federal, el Tribunal Cantonal que va dir que amb més esforç com a prostituta podria haver guanyat més diners ha argumentat erròniament i ha atacat el dret a la llibertat personal i a la llibertat sexual de la senyora en qüestió. Afegeix que ella va caure en la prostitució per pagar-se la droga i degut a la seva fràgil salut va passar molt temps malalta i per tant sense possibilitats de treballar.

Cinquè acte (i final): El Tribunal Federal demana al Tribunal Cantonal de revisar a fons les condicions reals de la senyora els anys on va deixar de pagar, i tornar a decidir si realment és culpable de la morositat, sense tenir en compte que el seu únic recurs de subsistència va ser la prostitució (val a dir que la dona només té estudis elementals i no ha practicat mai cap ofici).

Començaré per dir que sempre és millor que els problemes i les diferències es puguin discutir cara a cara que no pas de lluny. Per tant, la reunió a Copenhaguen sobre el problema climàtic és en principi benvinguda.

Una vegada passada la primera alegria per la reunió, l’escepticisme (qui sap si fruit de l’edat) m’està envaint per culpa d’actituds i fets que permeten suposar que per a molts dels assistents (i no els de menor importància) Copenhaguen serà un “show” excepcional per lluir-se i per carregar a tots el altres les culpes d’un mateix.

Llegeixo als diaris que un robatori de correus electrònics de la universitat britànica d’East Anglia ha permès saber que alguns científics havien exagerat les conseqüències de l’escalfament i que aquestes dades van fer part del sobrevalorat documental d’Al Gore. Suposo que si és cert, Al Gore ni s’acostarà a Copenhaguen i si té una mica de vergonya hauria fins i tot de tornar l’Oscar tan mal atorgat.
Per complementar la sèrie de vergonyes, la premsa ha comptabilitzat 140 jets privats que aterriran a Copenhaguen durant la reunió i que s’han reservat 1200 cotxes de luxe per traslladar als participants més importants. Només estan previstos 5 cotxes elèctrics durant la cimera.

Finalment, les prostitutes (que a Dinamarca estan sindicades) han anunciat sexe gratuït als delegats per tal de protestar d’una sugerència dels organitzadors de la cimera que demanava als delegats de «ser sostenibles i no comprar sexe».

Lamentablement, el «show» ja està engegat i durarà una dotzena de dies. Diuen que quan esclata una guerra, el primer perdedor és la veritat. De la reunió de Copenhaguen haurem de dir que el primer perdedor és el clima: segons el Daily Telegraph, la cimera generarà més diòxid de carboni que una ciutat de 200.000 habitants.

Sembla que ens ho haurem de fer mirar!

Començaré per dir que sempre és millor que els problemes i les diferències es puguin discutir cara a cara que no pas de lluny. Per tant, la reunió a Copenhaguen sobre el problema climàtic és en principi benvinguda.

Una vegada passada la primera alegria per la reunió, l’escepticisme (qui sap si fruit de l’edat) m’està envaint per culpa d’actituds i fets que permeten suposar que per a molts dels assistents (i no els de menor importància) Copenhaguen serà un “show” excepcional per lluir-se i per carregar a tots el altres les culpes d’un mateix.

Llegeixo als diaris que un robatori de correus electrònics de la universitat britànica d’East Anglia ha permès saber que alguns científics havien exagerat les conseqüències de l’escalfament i que aquestes dades van fer part del sobrevalorat documental d’Al Gore. Suposo que si és cert, Al Gore ni s’acostarà a Copenhaguen i si té una mica de vergonya hauria fins i tot de tornar l’Oscar tan mal atorgat.
Per complementar la sèrie de vergonyes, la premsa ha comptabilitzat 140 jets privats que aterriran a Copenhaguen durant la reunió i que s’han reservat 1200 cotxes de luxe per traslladar als participants més importants. Només estan previstos 5 cotxes elèctrics durant la cimera.

Finalment, les prostitutes (que a Dinamarca estan sindicades) han anunciat sexe gratuït als delegats per tal de protestar d’una sugerència dels organitzadors de la cimera que demanava als delegats de «ser sostenibles i no comprar sexe».

Lamentablement, el «show» ja està engegat i durarà una dotzena de dies. Diuen que quan esclata una guerra, el primer perdedor és la veritat. De la reunió de Copenhaguen haurem de dir que el primer perdedor és el clima: segons el Daily Telegraph, la cimera generarà més diòxid de carboni que una ciutat de 200.000 habitants.

Sembla que ens ho haurem de fer mirar!

Per crear un ministeri dins d’un govern es necessiten dues coses: una línia política, és a dir unes idees per actuar en un àmbit determinat, i una persona capaç de portar les idees a la pràctica. Això que és una cosa òbvia, evident, no es pot aplicar al Ministerio de Asuntos Exteriores del govern espanyol ni al senyor Moratinos.

Pocs ministres d’afers exteriors tenen menys aurèola personal (no física) que el senyor Moratinos. A totes les reunions que li toca assistir presenta un aspecte d’anar perdut, pocs col•legues seus li donen conversa i fins i tot tinc els meus dubtes que el seu domini dels idiomes estigui molt més amunt del que posseeix el seu superior, l’anomenat ZP.

Però no només el ministre sembla una persona inadequada pel càrrec sinó que el mateix govern no disposa de cap línia clara d’actuació i per tant en realitat podria prescindir del ministre i del ministeri.

Els exemples negatius són molts però recordem els casos recents del segrest del pesquer a Somàlia, el dels tres catalans segrestats junt amb un francès a Mauritània, l’incident de la Guàrdia Civil a Gibraltar i el de la dissident sahaurí Aminatou Haidar com a exemples de les errades i correccions en les informacions sortides del ministeri, de la impotència diplomàtica amagada sota l’anomenat silenci necessari per no entorpir les negociacions.

De gener a juny del 2010 tindrem Zapateros i Moratinos per esmorzar, per dinar, per berenar i per sopar. La presidència rotativa de l’UE donarà motius per fer-nos creure que la diplomàcia del govern central és activa. També hi ha molta gent que confon el soroll amb feina i anar amunt i avall amb activitat, de manera que cal no deixar-se enganyar i, dins de les possibilitats de cada moment, intentem solucionar els problemes sense anar a trucar a una porta que no val la pena que s’obri.

No vull tornar sobre els resultats del darrer diumenge a Suïssa amb el referèndum sobre la prohibició de construir minarets. El resultat s’ha d’acceptar democràticament però no deixa de ser una sorpresa el fet que les enquestes donaven un 53% de vots al “no”, i va guanyar el “si” per un 57,5%.

La democràcia directa, on cada ciutadà és preguntat sobre assumptes molt diversos, decisius i fins i tot que afecten a la Constitució, com el tema minarets, fa que en la parla normal tothom es refereixi al poble com a “el sobirà” perquè és que a fi de comptes decideix.

Moltes vegades els resultats dels referèndums sorprenen i voldria a títol indicatiu donar uns quants resultats dels que jo he viscut directament.

L’any 1989 el “Grup per una Suïssa sense exercit” va recollir les signatures necessàries i va proposar a votació l’abolició de l’exercit suïs. Va anar a votar un 69,2% de l’electorat i la proposta va ser acceptada per un 35,6 %, que en aquells moments suposava un percentatge mot elevat i que potser avui s’aproparia al 50%. Molta gent conservadora encara no ha paït que un terç de la població volgués suprimir una institució tan arrelada com l’exercit.

L’any 1993 el govern va proposar, a instàncies d’alguns partits i sindicats, que el dia 1 d’Agost, dia de la Festa Nacional, fos també festiu. Sembla increïble que el dia de la Festa nacional es treballés i segurament era l’únic cas al món. Només van a anar a votar un 40% dels electors, demostrant la poca tirada que a Suïssa obté el no treballar. De totes maneres, la proposta va ser acceptada pel 83,8% dels votants i ara tenim, com tothom al món, un dia de festa nacional festiu, valgui la redundància.

Per acabar amb els exemples, l’any 2002 es va anar a votar sobre l’entrada de Suïssa a l’ONU. Cal recordar que Suïssa és la seu de l’ONU a Europa però que els defensors de la neutralitat consideraven que entrar a l’ONU era perdre aquesta neutralitat, de manera que el debat va ser molt intens. Van anar a votar només un 58,4% dels habitants amb dret de vot, i un 54,6 va estar d’acord amb entrar a l’ONU. Un resultat clar però no massa. Repeteixo que els dubtes sobre la neutralitat es van contraposar als de la solidaritat i participació en les decisions mundials.

Tinc molts més exemples de sorpreses i malgrat tot crec fermament que la democràcia directa és bona pels ciutadans, que es senten més responsables dels fets del país, i és bona pels polítics que saben que no tenen «carta blanca» una vegada elegits i asseguts a la poltrona.

S’acosta Nadal i inevitablement com a manresà em ve a la memòria la pel•lícula “Plácido” que Berlanga va filmar a Manresa l’any 1960.

Les obres principals de Berlanga van ser filmades en temps del franquisme i representen una imatge crítica i realista de la societat d’aquells anys. El toc permanent d’humor no pretenia tapar els problemes reals de la gent i els films de Berlanga eren una denuncia permanent feta amb molt ofici i que malgrat la seva cruesa la censura no va saber bloquejar.

Pel•lícules exemplars com «Bienvenido Mister Marshall», «Calabuch», «Los jueves milagro» o «El verdugo» són, al costat de “Plácido” una bona mostra del talent de Berlanga i del seu guionista principal Rafael Azcona.

Recordo perfectament el rodatge de “Plácido” a Manresa que va commocionar la ciutat amb la presencia d’actors coneguts i amb tot el rebombori que una filmació comporta. La temàtica nadalenca del guió, amb la campanya “Siente un pobre en su mesa”, i amb els problemes de Plácido per pagar la lletra de la seva moto, tot dins d’un ambient de falsa caritat manté una vigència que ja voldrien altres pel•lícules molt més conegudes.

Recomano reveure “Plácido” aquestes festes. Segur que es pot comprar per pocs diners (jo la tinc en video) o es pot llogar. Val la pena gaudir amb una obra ben feta i també adonar-nos que malgrat els pràcticament 50 anys des la filmació pels escenaris manresans, cap dels temes del guió ha perdut actualitat, com succeeix amb les obres mestres, i “Plácido” ho és.

S’acosta Nadal i inevitablement com a manresà em ve a la memòria la pel•lícula “Plácido” que Berlanga va filmar a Manresa l’any 1960.

Les obres principals de Berlanga van ser filmades en temps del franquisme i representen una imatge crítica i realista de la societat d’aquells anys. El toc permanent d’humor no pretenia tapar els problemes reals de la gent i els films de Berlanga eren una denuncia permanent feta amb molt ofici i que malgrat la seva cruesa la censura no va saber bloquejar.

Pel•lícules exemplars com «Bienvenido Mister Marshall», «Calabuch», «Los jueves milagro» o «El verdugo» són, al costat de “Plácido” una bona mostra del talent de Berlanga i del seu guionista principal Rafael Azcona.

Recordo perfectament el rodatge de “Plácido” a Manresa que va commocionar la ciutat amb la presencia d’actors coneguts i amb tot el rebombori que una filmació comporta. La temàtica nadalenca del guió, amb la campanya “Siente un pobre en su mesa”, i amb els problemes de Plácido per pagar la lletra de la seva moto, tot dins d’un ambient de falsa caritat manté una vigència que ja voldrien altres pel•lícules molt més conegudes.

Recomano reveure “Plácido” aquestes festes. Segur que es pot comprar per pocs diners (jo la tinc en video) o es pot llogar. Val la pena gaudir amb una obra ben feta i també adonar-nos que malgrat els pràcticament 50 anys des la filmació pels escenaris manresans, cap dels temes del guió ha perdut actualitat, com succeeix amb les obres mestres, i “Plácido” ho és.