De Suïssa estant

Els problemes són greus i ja han sortit a la pista els pallassos que, com al circ, ens volen distreure entre el trapezista i el funàmbul.Resulta molt difícil creure que tota la crisi mundial, i essencialment l’europea, ha arribat de cop i volta sense que ningú donés els senyals d’alarma i comencés un canvi de rumb a temps, dos o tres anys enrere. No pot ser que el problema de Grècia fos ignorat pels que ara l’han d’ajudar. O tots són uns incompetents o ens han fet entrar en una espiral voraginosa prevista i dirigida.Fins i tot la coincidència de l’anunci de mesures restrictives per part del senyor Rodríguez, el rebombori per la suspensió en les seves funcions del senyor Garzón i els partits de futbol del cap de setmana podria semblar provocada, com en una novel•la de ciència ficció on el personal és manipulat segons un pla perfectament estudiat.Tenim molts personatges, alguns retirats de les activitats públiques i altres encara en exercici, que han perdut la vergonya i no se n’amaguen. Molts enriquiments poc o gens explicats, són una bufetada a tots els que ara patiran retallades de jubilacions i sous. Tots els pisos, àtics, finques i quadres de cavalls acumulats per uns i altres els ha fet sentir forts i protegits per la xarxa de poder on tots tenen cabuda.Lamentablement, hem arribat a un punt on la veritable riquesa de les persones que és el caràcter, la formació, la moralitat i la vergonya no són valorats. Vivim en una societat on un pocavergonya ric és un ric i un pocavergonya pobre és un pocavergonya. I així ens va.

Forçat per la pressió de l’EU, amb Alemanya al cap, i punxat pel president Obama, ZP va anunciar un conjunt de mesures per tal de reduir el dèficit estatal. Per cert que aquestes mesures no s’han aprovat en Consell de Ministres, de manera que encara són possibles canvis.

De la reunió a la Moncloa amb els caps dels dos sindicats principals en va sortir la convocatòria d’una manifestació el dia 2 de juny i una possible vaga general per més endavant. Molt poca cosa per la part dels teòrics defensors dels treballadors, condicionats davant de qui els subvenciona.

Les mesures retalladores de ZP, poc meditades, no solucionen ni el dèficit ni la greu situació a Espanya. Com sempre, els més febles patiran i els més rics trobaran la manera de protegir-se. L’augment dels impostos, fins ara anunciat i negat alternativament, arribarà per encara fer més mal a la gran majoria de gent amb l’augment automàtic dels preus.

La solució, molt difícil a aquestes alçades, comença per reduir l’atur. Amb quasi 5 milions d’aturats no es pot aixecar cap economia i sense ajudes a les petites i mitjanes empreses no serà possible crear llocs de treball per rebaixar l’atur a percentatges similars als dels països amb qui ZP li agrada de comparar-se.

No s’ha de ser cap llumenera per veure que amb ingresos reduïts i amb un 20% d’atur el consum ha de caure, i si cau el consum els fabricats de productes perdran comandes i no ajudaran a rebaixar l’atur. El peix que es mossega la cua.

Les decisions dràstiques poden ser necessàries, però s’han de pensar a fons, s’han d’explicar a la gent i s’han d’aplicar amb conseqüència. Res d’això està fent el govern de Madrid que, sense adonar-s’ en, està facilitant molts arguments a tots els catalans que volen una separació d’Espanya.

Ara resulta que el govern del PP liderat per Francisco Camps vol fer tancar els repetidors que permeten que Catalunya Radio s’escolti al País Valencià, en un acte que s’uneix al decretat silenci de les emissions de TV3.

Diu el govern valencià que es tracta d’una mesura administrativa i no política. Suposo que el que va fer aquesta declaració ens pren a tots per imbècils.

És cert que la solució positiva seria que la Generalitat Valenciana signés un acord de reciprocitat amb el govern de Catalunya, per tant parlem d’un acte administratiu. Però la negativa a fer-ho és un acte clarament polític, digui el que vulgui l’equip Camps.

Com que les emissions de la televisió pública valenciana es poden veure a Catalunya ja fa un parell d’anys, no s’entén que la reciprocitat no existeixi si no és per una intromissió potser legal però altament dictatorial per part del govern valencià.

Això que els governants decideixin el que es pot escoltar o veure recorda més la Rússia de Stalin que no pas una comunitat autònoma moderna i democràtica, almenys sobre el paper.

Jo, a Suïssa, puc veure TV3 i la Televisió Valenciana, entre altres 150 programes que m’arriben per cable. No puc arribar a entendre que de Suïssa estant disposi de més drets com espectador que els habitants de la regió valenciana.

El senyor Camps, bastant enfeinat a donar una imatge d’honestedat en afers personals, no disposa de la generositat dels polítics que saben que ocupar un càrrec dona moltes més obligacions que drets. Mentre no permeti que els seus conciutadans pugui mirar i escoltar els programes que vulguin, el senyor Camps i el seu govern tindran el menyspreu de tots els que disposen de les llibertats que ells destrueixen dia a dia.

Ara resulta que el govern del PP liderat per Francisco Camps vol fer tancar els repetidors que permeten que Catalunya Radio s’escolti al País Valencià, en un acte que s’uneix al decretat silenci de les emissions de TV3.

Diu el govern valencià que es tracta d’una mesura administrativa i no política. Suposo que el que va fer aquesta declaració ens pren a tots per imbècils.

És cert que la solució positiva seria que la Generalitat Valenciana signés un acord de reciprocitat amb el govern de Catalunya, per tant parlem d’un acte administratiu. Però la negativa a fer-ho és un acte clarament polític, digui el que vulgui l’equip Camps.

Com que les emissions de la televisió pública valenciana es poden veure a Catalunya ja fa un parell d’anys, no s’entén que la reciprocitat no existeixi si no és per una intromissió potser legal però altament dictatorial per part del govern valencià.

Això que els governants decideixin el que es pot escoltar o veure recorda més la Rússia de Stalin que no pas una comunitat autònoma moderna i democràtica, almenys sobre el paper.

Jo, a Suïssa, puc veure TV3 i la Televisió Valenciana, entre altres 150 programes que m’arriben per cable. No puc arribar a entendre que de Suïssa estant disposi de més drets com espectador que els habitants de la regió valenciana.

El senyor Camps, bastant enfeinat a donar una imatge d’honestedat en afers personals, no disposa de la generositat dels polítics que saben que ocupar un càrrec dona moltes més obligacions que drets. Mentre no permeti que els seus conciutadans pugui mirar i escoltar els programes que vulguin, el senyor Camps i el seu govern tindran el menyspreu de tots els que disposen de les llibertats que ells destrueixen dia a dia.

Començo per dir que la meva convicció que la monarquia és una institució anacrònica i totalment prescindible no priva del meu respecte per tota persona, de manera que m’alegro de la recuperació del Rei d’Espanya i que el nòdul extirpat del pulmó no sigui cancerós.

Als personatges públics, sobretot els que tenen càrrecs essencialment representatius i no executius, s’ha de demanar que tinguin qualitats comunicadores, és a dir que sàpiguen parlar i transmetre les idees. I també que sàpiguen callar.

Les declaracions del Rei d’Espanya a la sortida de l’Hospital Clínic de Barcelona potser s’han de disculpar per l’acció dels medicaments rebuts, que fan que el cap no estigui tan clar com normalment. D’altra banda, dir que “a Espanya hem d’estar orgullosos de la sanitat pública que tenim” és una bajanada, reial, per descomptat, però bajanada.

Tothom coneix personalment o per familiars i amics que la qualitat dels metges és bona, però que l’estructura i les infraestructures de la sanitat pública tenen moltes mancances que donarien per escriure un parell de llibres.

La intervenció al Rei es va desenvolupar de la següent manera: la primera nit la va passar a la clínica privada Planas, al mati va ser operat al quiròfan de la primera planta del Clínic i traslladat immediatament a la setena planta, aïllada de la resta de l’hospital. Els pacients que estaven en aquesta planta van ser traslladats a altres habitacions de l’hospital “per raons de seguretat” de manera que el Rei disposava d’un pis sencer. Aquesta planta disposa de personal específic, uns 50 professionals entre metges, infermeres, zeladors, administradors etc.. de manera que és una clínica privada dins de l’hospital. A més a més, el servei d’infermeres va ser reforçat per atendre el rei i la cuina de l’hospital va elaborar dietes especials seguin les instruccions de la Casa Reial.

Si després de tot això el Rei creu conèixer la sanitat pública, serà qüestió que a la propera revisió s’ho faci mirar. I que s’escolti a tots els que esperen dies, setmanes i fins i tot mesos per ser tractats. Sa Majestat no sap callar.

Entre el Banc Central Europeu i Alemanya han parat, de moment, l’especulació sobre el futur de l’Euro i sobre l’ensopegada probable d’Espanya, Portugal, Irlanda i potser Itàlia.

Que ningú pensi en un acte de bon samaritanísme. L’actuació del dos poders, amb acompanyament d’alguns actors secundaris, ha arribat de sobte per tal de salvar la caiguda de l’Euro, un Euro que depèn massa de socis febles, com ara Grècia, país que per adobar-ho han estat durant molts anys maquillant les seves xifres econòmiques.

Vist amb ulls d’home del carrer, és molt difícil pensar que ningú s’havia adonat de la ruïna grega i que s’ha esperat a la seva fallida per intervenir. Com és possible que cap dels molts experts de l’economia de l’UE no va donar un senyal d’alarma fa tres o quatre anys? Com és que tothom reacciona malament i tard?.

El govern espanyol, habituat a negar les evidències negatives de l’economia, finalment no ha tingut més remei que abaixar el cap i fer quelcom d’efectiu per salvar part de les destrosses que ell ha ajudat a crear amb la seva inutilitat i les seves mentides.

I com que l’equip econòmic de ZP és, com a mínim, tan inútil com l’equip d’Afers Exteriors, ara proposaran retallades de les inversions a nivell nacional i autonòmic, disminució dels càrrecs estatals (més atur) i apujades dels impostos. Potser no ho diran així de clar, però no ens enganyem: no saben fer res més que posar pegats, i només si els hi obliguen.

I continuaran amb les mentides perquè la manca d’idees la tapen amb paraules i, contràriament a Pinotxo, no es preveu cap penediment de manera que es quedaran com a ninots de fusta per sempre.

Entre el Banc Central Europeu i Alemanya han parat, de moment, l’especulació sobre el futur de l’Euro i sobre l’ensopegada probable d’Espanya, Portugal, Irlanda i potser Itàlia.

Que ningú pensi en un acte de bon samaritanísme. L’actuació del dos poders, amb acompanyament d’alguns actors secundaris, ha arribat de sobte per tal de salvar la caiguda de l’Euro, un Euro que depèn massa de socis febles, com ara Grècia, país que per adobar-ho han estat durant molts anys maquillant les seves xifres econòmiques.

Vist amb ulls d’home del carrer, és molt difícil pensar que ningú s’havia adonat de la ruïna grega i que s’ha esperat a la seva fallida per intervenir. Com és possible que cap dels molts experts de l’economia de l’UE no va donar un senyal d’alarma fa tres o quatre anys? Com és que tothom reacciona malament i tard?.

El govern espanyol, habituat a negar les evidències negatives de l’economia, finalment no ha tingut més remei que abaixar el cap i fer quelcom d’efectiu per salvar part de les destrosses que ell ha ajudat a crear amb la seva inutilitat i les seves mentides.

I com que l’equip econòmic de ZP és, com a mínim, tan inútil com l’equip d’Afers Exteriors, ara proposaran retallades de les inversions a nivell nacional i autonòmic, disminució dels càrrecs estatals (més atur) i apujades dels impostos. Potser no ho diran així de clar, però no ens enganyem: no saben fer res més que posar pegats, i només si els hi obliguen.

I continuaran amb les mentides perquè la manca d’idees la tapen amb paraules i, contràriament a Pinotxo, no es preveu cap penediment de manera que es quedaran com a ninots de fusta per sempre.

Aquest cap de setmana, a Europa s’han vist moltes senyeres i estelades. D’una part a Paris on el Barça va guanyar l’Eurolliga de bàsquet. També a Mauthausen, camp de concentració nazi on molts catalans van estar empresonats i alguns van morir i, d’una manera més modesta del punt de vista mediàtic a Ginebra.

El dissabte estava convocada una manifestació davant l’ONU a Ginebra ja que és la seu europea de la institució i al mateix temps acull el Consell dels Drets de l’Home, que es reuneix a la sala decorada amb una cúpula del mallorquí Miquel Barceló.

La convocatòria, organitzada per la plataforma Deumil, va comptar amb poca informació previa i els manifestants van ser bastants menys que a la manifestació anterior a Brussel•les encara que després de tot s’ha de considerar un èxit. Com és habitual, els mitjans discrepen sobre el nombre de catalans que van anar a Ginebra: El Periódico parla de 500, e-noticies de 4.000 i els diaris locals de Ginebra d’uns 1.600.

Sigui com sigui, la manifestació van permetre donar un caire públic a la reivindicació del dret a l’autodeterminació de Catalunya de manera simbòlica davant de la seu de l’ONU. El document on es reclamen els drets va ser entregat uns dies abans de manera oficial ja que el Consell dels Drets de l’Home va estudiar la darrera setmana la situació a Espanya, dins de les revisions periòdiques que es fan a cada membre del Consell.

Per tant, el moment va ser molt oportú i tots el ambaixadors dels 47 països que fan part del Consell ja han rebut el document. Els diaris francòfons de Suïssa (Le Matin, Le Temps, 24 heure, Tribune de Genève i altres) han publicat ressenyes de la manifestació, per cert absolutament pacífica, i han explicat la situació històrica de Catalunya.

És difícil saber fins a quin punt l’acte de dissabte a Ginebra podrà influir en el camí per l’autodeterminació però és segur que és un acte necessari que no s’ha de deixar sense continuïtat perquè l’oblit no anul•li l’efecte positiu generat ara.

Aquest cap de setmana, a Europa s’han vist moltes senyeres i estelades. D’una part a Paris on el Barça va guanyar l’Eurolliga de bàsquet. També a Mauthausen, camp de concentració nazi on molts catalans van estar empresonats i alguns van morir i, d’una manera més modesta del punt de vista mediàtic a Ginebra.

El dissabte estava convocada una manifestació davant l’ONU a Ginebra ja que és la seu europea de la institució i al mateix temps acull el Consell dels Drets de l’Home, que es reuneix a la sala decorada amb una cúpula del mallorquí Miquel Barceló.

La convocatòria, organitzada per la plataforma Deumil, va comptar amb poca informació previa i els manifestants van ser bastants menys que a la manifestació anterior a Brussel•les encara que després de tot s’ha de considerar un èxit. Com és habitual, els mitjans discrepen sobre el nombre de catalans que van anar a Ginebra: El Periódico parla de 500, e-noticies de 4.000 i els diaris locals de Ginebra d’uns 1.600.

Sigui com sigui, la manifestació van permetre donar un caire públic a la reivindicació del dret a l’autodeterminació de Catalunya de manera simbòlica davant de la seu de l’ONU. El document on es reclamen els drets va ser entregat uns dies abans de manera oficial ja que el Consell dels Drets de l’Home va estudiar la darrera setmana la situació a Espanya, dins de les revisions periòdiques que es fan a cada membre del Consell.

Per tant, el moment va ser molt oportú i tots el ambaixadors dels 47 països que fan part del Consell ja han rebut el document. Els diaris francòfons de Suïssa (Le Matin, Le Temps, 24 heure, Tribune de Genève i altres) han publicat ressenyes de la manifestació, per cert absolutament pacífica, i han explicat la situació històrica de Catalunya.

És difícil saber fins a quin punt l’acte de dissabte a Ginebra podrà influir en el camí per l’autodeterminació però és segur que és un acte necessari que no s’ha de deixar sense continuïtat perquè l’oblit no anul•li l’efecte positiu generat ara.

No és cosa d’uns pocs somniadors. Ni de quatre il•luminats. És cosa de tots perquè només junts hi podrem arribar.

La muntanya és esquerpa i tenim mal temps. Però amb una cordada ferma, on tothom ajudi a tothom, assolirem el cim.

I una vegada a dalt, a l’hora de fer la foto, uns es col•locaran a la dreta, d’altres a l’esquerra i alguns al mig. És el que cal: unió per arribar-hi i diversitat per donar un lloc a tots el que han pujat junts.

Hi arribarem!

(Il-lustració: Pintura de Manel Marzo-Mart)