De Suïssa estant

Em puc imaginar que per vostè la manifestació del dissabte és com un malson. No ha de ser agradable per vostè tenir la sensació que hi feia nosa.

Ho diré d’una manera més suau. Vostè no va fer cap favor a ningú: ni a la manifestació, ni al seu càrrec de President de la Generalitat ni tampoc a la seva funció de secretari General del PSC.

Segur que s’ha adonat que la seva actitud exigent va crear molts problemes innecessaris a l’organització i que va desanimar a molta gent. No es pot decidir assistir a un acte que altres han convocat i posar-hi condicions. El fracàs del seu desig de presidir la manifestació sense la pancarta amb el lema va ser absolut.

La presencia del President de la Generalitat dona sempre un toc de nivell tan si és un acte polític com social. Vostè va estar mal aconsellat i ja va veure el resultat: no es pot acontentar al govern de Madrid sense fer malbé una part de la vaixella.

Ara, els que van mirar la manifestació amb els prismàtics al revés i van calcular poc més d’uns 60’000 assistents, aprofitaran per sumar a la poca assistència les escridassades que vostè va rebre. En el fons per vostè, senyor Montilla, no són els crits d’uns pocs el que l’ha de preocupar sinó el fet que la manifestació va prescindir de vostè, i que ningú va estar disposat a donar-li un tracte preferent, tot i respectant el seu càrrec.

Ai, senyor Montilla. Ens espera molta feina. Per començar, a dins de casa. De manera que faci de President i no de Secretari de Partit. Ai, senyor Montilla, com patirem!.

Avui, només Catalunya. No tots els que aniran a la manifestació ho faran amb el mateix convenciment, segur que no. Les diferències d’actitud política són massa grans per pensar que tots (els dirigents polítics) demostraran amb el mateix esperit, amb les mateixes ganes i amb les mateixes finalitats.

El món polític català és molt complex en part per culpa de les influències de fora: no cal dir que el paper del PSC, lligat al PSOE, no ha estat sempre absolutament clar a favor de la Catalunya Nació que avui serà lema de l’acte. El PPC , braç allargat del PP central, no pot fer oblidar que va presentar el recurs al TC en contra de l’Estatut, i que ara infla el pit com a promotor d’una destrucció de l’Estatut beneïda oficial i legalment.

Ni entre els mateixos partits d’origen català les coses tenen aires de coincidència, i menys a pocs mesos de les eleccions. Massa ambigüitat en els actes i les declaracions, massa passivitat amb ganes d’agradar a molts i finalment, poca eficiència en la defensa clara dels principis que la manifestació d’avui voldria fer unitaris.

Malgrat tot això, l’ocasió de sortir al carrer a demostrar pacíficament que Catalunya és una Nació, ha de donar un impuls positiu a una unitat de principis i a una meta comú, encara que els camins que hi portin puguin ser diferents. Tot sona un xic a utopia, és cert, ja que el dilluns és quan veurem la veritable cara dels que avui desfilin en els llocs preferents. No es tracta de quedar be avui i prou ; es tracta d’afirmar uns principis i de seguir-los amb convicció. No podem desaprofitar una oportunitat com la d’avui per ser i per fer de Nació.

A més de 1000 kilòmetres de distància, amb el cor estaré avui a Barcelona, darrera el lema de “Som una Nació, nosaltres decidim”.

Catalunya no pot desaprofitar les poques ocasions que es presenten per demostrar unitat. Demostrar unitat no és ser un ramat de xais, ni un conjunt d’essers descolorits: tota diferència de forma és legitima i els partits i les associacions permeten que cadascú decideixi de quina opció corrent vol fer part.

La unitat que Catalunya ha de demostrar (hi ha de tenir) és la unitat de fons, és anar cap a la mateixa meta, és fer el mateix camí per arribar al mateix lloc.

Sovint sembla que no som capaços d’unir-nos com a poble, i que els interessos particulars, de persones o partits, prenen un paper massa important que ens presenta a fora com un galliner. Ja ha succeït varies vegades i ara, amb la manifestació del dissabte, s’han començat a discutir els aspectes secundaris com tantes vegades abans. Sant Tornem-hi.

La política és l’art dels compromisos, cosa sabuda, però ha de ser també l’art de renunciar a l’individualisme en favor del conjunt. El lema de la manifestació no pot ser discutit un parell de dies abans de la convocatòria, i molt menys per un President en funcions de Secretari General d’un partit que sempre té un ull girat cap a Madrid. Si Montilla hi vol anar el dissabte a la manifestació, perfecte, molt millor, però que hi vagi com a President. No podem estar, en coses tan importants, depenent dels interessos d’un partit, com ja s’ha fet més sovint del recomanable. Sant Tornem-hi.

Ara és l’hora de demostrar que en les qüestions fonamentals som una nació unida. Hi guanyarà el país i per tant tot intent d’esquerdar la unitat ha de ser rebutjat radicalment. Vingui d’on vingui.

Aprofitant un dels viatges a l’estranger, per cert d’una eficiència sovint dubtosa, el vicepresident del Govern senyor Carod ha declarat que el lema de la manifestació li sembla “perfecte”, i el fet que la marxa de dissabte “pugui anar encapçalada per la bandera nacional del país és el missatge més potent i més fort simbòlicament al qual podem aspirar”.

Carod que des que va entrar al Govern ha tingut un paper molt trist (per molts, també abans d ‘entrar-hi), un paper sovint contrari a les intencions del seu partit, i sempre en una actitud de dama de companyia, ha recolzat al seu superior, en una demostració que manar de retruc suposa pagar el preu d’oblidar principis i promeses.

Omnium va començar a preparar ja fa molts mesos la manifestació del dissabte. Moltes entitats cíviques, moltíssimes, s’hi van ajuntar. Els partits van mantenir-se discretament silenciosos fins els darrers dies i no van participar en l’organització encara que ara siguin consultats com a participants.

El lema de «Som una nació: nosaltres decidim” ha de ser suficient perquè institucions, partits i persones decideixin assistir-hi o no. El que no val és que ara es vulgui, amb pressions de tot tipus, difuminar el missatge i tant se val si ho fan el President de la Generalitat o el president de l’associació de veïns de l’escala. No s’hi val, i prou.

Qui vulgui anar a la manifestació del dissabte, ho ha de fer convençut que el lema és exactament el que volem. La senyera, símbol del país, ha d’estar present milers de vegades a la manifestació però no pot fer el paper de devaluadora del missatge.

I si finalment manca algú darrera de la pancarta amb el lema serà llàstima, però la manifestació haurà jugat amb cartes netes i no marcades.

No l’entenc, i em sembla que no sóc l’únic. Vostè és alhora el ciutadà Montilla, el primer secretari del PSC i el President de la Generalitat. Una sola persona, però amb tres facetes d’actuació, de manera que per no confondre el personal, ha de quedar clar a cada posicionament seu quin dels “tres” Montilla fa el que fa.

La seva decisió de participar a la manifestació del dia 10, iniciada per Òmnium Cultural, va donar una agradable sorpresa a molts ciutadans. Com que el lema era “Som una nació, nosaltres decidim”, el fet de participar-hi era donar un recolzament institucional que la manifestació segurament es mereixia.

Ara bé, la seva exigència que la manifestació vagi encapçalada per una senyera i no per una pancarta amb el lema em sembla excessiu. Anem per parts: el ciutadà Montilla sap que Òmnium i d’altres volen fer una manifestació per demostrar el dret i la voluntat de decidir el que Catalunya és i vol ser, i s’hi apunta, decideix anar-hi tal com molts milers de catalans, sense posar condicions als organitzadors.

També pot ser que el Primer secretari del PSC, senyor Montilla, per tal de no deixar el seu partit sense el cap principal, decideix anar a la manifestació. Com que el seu partit no s’ha desentès fins ara del PSOE, els de Madrid li diuen que d’anar-hi molt bé, però darrera d’una pancarta que diu que Catalunya és una nació, pot fer enfadar a molta gent, cosa que no convé al govern de Madrid, de manera que s’ha d’intentar diluir el missatge.

Posats a fer fantasies, el President de la Generalitat, oblidant que és el president de tots els catalans, veu que les eleccions s’acosten i que no es pot estar fora de Barcelona, o amb grip, un dia com el 10 de Juliol i decideix d’anar a la manifestació. Això si, d’una manera que permeti donar relleu al seu càrrec, és a dir, al davant de tot. El problema és que els organitzadors han previst la pancarta amb el lema com a primera pancarta, amb els representats dels partits i les entitats al darrera, i després, una senyera, amb els càrrecs institucionals. El President Montilla va pensar que això no pot ser, que ell no pot anar darrera de l’Artur Mas, i per tant intenta fer col•locar la pancarta amb el lema en un lloc de segona importància, per tal d’anar ell al davant.

No l’entenc, senyor Montilla. Ja em dirà quina de les seves tres personalitats és la que anirà a la manifestació. Crec que val la pena que ens ho expliqui, i si els organitzadors fan el que vostè demana, seran ells els que ens tindran d’explicar els motius del canvi, de la baixada de cap i fins i tot de la genuflexió.

No l’entenc, i em sembla que no sóc l’únic. Vostè és alhora el ciutadà Montilla, el primer secretari del PSC i el President de la Generalitat. Una sola persona, però amb tres facetes d’actuació, de manera que per no confondre el personal, ha de quedar clar a cada posicionament seu quin dels “tres” Montilla fa el que fa.

La seva decisió de participar a la manifestació del dia 10, iniciada per Òmnium Cultural, va donar una agradable sorpresa a molts ciutadans. Com que el lema era “Som una nació, nosaltres decidim”, el fet de participar-hi era donar un recolzament institucional que la manifestació segurament es mereixia.

Ara bé, la seva exigència que la manifestació vagi encapçalada per una senyera i no per una pancarta amb el lema em sembla excessiu. Anem per parts: el ciutadà Montilla sap que Òmnium i d’altres volen fer una manifestació per demostrar el dret i la voluntat de decidir el que Catalunya és i vol ser, i s’hi apunta, decideix anar-hi tal com molts milers de catalans, sense posar condicions als organitzadors.

També pot ser que el Primer secretari del PSC, senyor Montilla, per tal de no deixar el seu partit sense el cap principal, decideix anar a la manifestació. Com que el seu partit no s’ha desentès fins ara del PSOE, els de Madrid li diuen que d’anar-hi molt bé, però darrera d’una pancarta que diu que Catalunya és una nació, pot fer enfadar a molta gent, cosa que no convé al govern de Madrid, de manera que s’ha d’intentar diluir el missatge.

Posats a fer fantasies, el President de la Generalitat, oblidant que és el president de tots els catalans, veu que les eleccions s’acosten i que no es pot estar fora de Barcelona, o amb grip, un dia com el 10 de Juliol i decideix d’anar a la manifestació. Això si, d’una manera que permeti donar relleu al seu càrrec, és a dir, al davant de tot. El problema és que els organitzadors han previst la pancarta amb el lema com a primera pancarta, amb els representats dels partits i les entitats al darrera, i després, una senyera, amb els càrrecs institucionals. El President Montilla va pensar que això no pot ser, que ell no pot anar darrera de l’Artur Mas, i per tant intenta fer col•locar la pancarta amb el lema en un lloc de segona importància, per tal d’anar ell al davant.

No l’entenc, senyor Montilla. Ja em dirà quina de les seves tres personalitats és la que anirà a la manifestació. Crec que val la pena que ens ho expliqui, i si els organitzadors fan el que vostè demana, seran ells els que ens tindran d’explicar els motius del canvi, de la baixada de cap i fins i tot de la genuflexió.

Com era de preveure, la sentencia del TC sobre l’Estatut no ha resolt cap problema ans bé n’ha despertat d’adormits i n’ha creat de nous.

Les declaracions dels polítics comentant la sentencia s’han d’agrair si són clares però s’han també de mirar amb una certa distància ja que les eleccions catalanes propiciaran, com sempre, cares de bon nen, promeses sense base i grans quantitats de sucre i fel en proporciones variables.

El president Montilla diu avui en un interviu que la sentencia del Constitucional “no enforteix el projecte comú de tots els espanyols, debilita la unitat d’Espanya”. És una visió esbiaixada, molt compromesa amb el PSOE, partit que mentre necessiti els vots del PSC a Madrid, anirà fent com fins ara, és a dir prometre i no complir.

L’única pregunta que ara ha d’interessar als catalans és la de saber on vol anar Catalunya. La solució federalista, que no és teòricament pas la pitjor, no es pot aplicar perquè la Constitució espanyola no ho permet. Continuar com fins ara, dins d’un Estat de les Autonomies que no ha demostrat ni saber funcionar ni ser just, és un error que no pot ser il•lusió de futur.

Catalunya només pot anar allà on la majoria vulgui. Ni Espanya ni Europa podran acceptar un camí que no vagi acompanyat per una majoria de ciutadans. És necessari que totes les forces polítiques, culturals i d’opinió convergeixin en un projecte comú de futur per Catalunya, i que arribin a entusiasmar, a il•lusionar a la majoria del poble per arribar a una majoria compacte darrera del nou país.

Repeteixo que les properes votacions no ajudaran que els polítics es mostrin tal com són. Per altra banda, esperar fins a la tardor sense posicionar-se, és perdre un temps que ni sobra ni tornarà. Qui tindrà ara el valor cívic per capitanejar el camí que porti a Catalunya a decidir el seu destí?.

Ahir va ser el darrer dia de la presidència de torn de l ‘UE per part d’Espanya. Per dir la veritat, no és que aquesta presidència tingui massa valor efectiu ja que respon a una deferència envers dels estats membres, sobretot dels menys brillants, per tal que durant sis mesos tinguin manera que sortir a les fotos.

Tan poc important és la presidència del Consell que avui l’ha passat a ocupar Bèlgica, un país de moment sense govern, és a dir que només disposa d’un govern provisional per manca d’acord entre els partits i les regions a l’hora de triar el nou cap.

Els sis mesos presidencials del senyor Rodríguez, conegut com Zapatero, han estat molt tristos per la manca de resultats si tenim en compte tot el que ens van prometre abans del gener. Com sempre, les paraules s’han perdut amb una ventada, i els fets encara no han tret el nas. La seva manca de credibilitat a l’estranger i la seva absoluta ignorància d’idiomes altre que l’espanyol, han fet que en les reunions on ha estat convidat de compromís el seu paper tingués més de perdut i despistat que de participant.

En temps de crisi, amb el greu problema de Grècia i amb les amenaces de sumar a la llista de països en perill econòmic Espanya, Irlanda i Portugal, Zapatero no va tenir un terreny massa planer per lluir. I com que va passar la meitat del temps explicant sense convicció que Espanya estava en una bona posició, la seva credibilitat va anar-se’n en orris molt aviat.

Del punt de vista diplomàtic, Zapatero va fracassar rotundament: Obama va ignorar la cimera prevista el maig entre l’UE i els Estats Units, no va fer cap avanç en les relacions entre Europa i els països d’Amèrica Llatina malgrat grans anuncis d’apropaments i la reunió a Barcelona prevista pel mes de juny per la Unió de la Mediterrània va morir abans de néixer.

Ara, entre el futbol i les vacances, potser molta gent tindrà el cap distret. Alguns d’altres pensaran amb irritació que no val la pena ser dirigits per gent tan poc eficient, tan poc estimada i tan poc estimable. I tindran raó.

Ahir va ser el darrer dia de la presidència de torn de l ‘UE per part d’Espanya. Per dir la veritat, no és que aquesta presidència tingui massa valor efectiu ja que respon a una deferència envers dels estats membres, sobretot dels menys brillants, per tal que durant sis mesos tinguin manera que sortir a les fotos.

Tan poc important és la presidència del Consell que avui l’ha passat a ocupar Bèlgica, un país de moment sense govern, és a dir que només disposa d’un govern provisional per manca d’acord entre els partits i les regions a l’hora de triar el nou cap.

Els sis mesos presidencials del senyor Rodríguez, conegut com Zapatero, han estat molt tristos per la manca de resultats si tenim en compte tot el que ens van prometre abans del gener. Com sempre, les paraules s’han perdut amb una ventada, i els fets encara no han tret el nas. La seva manca de credibilitat a l’estranger i la seva absoluta ignorància d’idiomes altre que l’espanyol, han fet que en les reunions on ha estat convidat de compromís el seu paper tingués més de perdut i despistat que de participant.

En temps de crisi, amb el greu problema de Grècia i amb les amenaces de sumar a la llista de països en perill econòmic Espanya, Irlanda i Portugal, Zapatero no va tenir un terreny massa planer per lluir. I com que va passar la meitat del temps explicant sense convicció que Espanya estava en una bona posició, la seva credibilitat va anar-se’n en orris molt aviat.

Del punt de vista diplomàtic, Zapatero va fracassar rotundament: Obama va ignorar la cimera prevista el maig entre l’UE i els Estats Units, no va fer cap avanç en les relacions entre Europa i els països d’Amèrica Llatina malgrat grans anuncis d’apropaments i la reunió a Barcelona prevista pel mes de juny per la Unió de la Mediterrània va morir abans de néixer.

Ara, entre el futbol i les vacances, potser molta gent tindrà el cap distret. Alguns d’altres pensaran amb irritació que no val la pena ser dirigits per gent tan poc eficient, tan poc estimada i tan poc estimable. I tindran raó.

Això de benvolguts és una formula epistolar, com el «Dear» dels anglesos. Ho dic perquè la vostra ignorància del català us pot portar per un camí errat.

Després de molts mesos d’espera, per no dir anys, heu donat a llum una sentència que fa de l’Estatut una ombra del que era a l’origen. És com les cares de certes senyores que amb botox i amb operacions estètiques, perden la fesomia i fan plorar i riure alhora. Vosaltres heu deixat l’Estatut «liftat» i «botoxat», si em permeteu els barbarismes.

No heu fet content a ningú, encara que la vostra missió no era de fer contenta la gent sinó de sentenciar sobre un Estatut legal, votat pel poble i passat pel sedàs parlamentari que la llei determina. No és una feina molt plaent, és cert, però això no excusa la vostra poca eficiència. Heu arribat tard i malament.

Esperaré, esperarem, un parell de dies per tal de poder llegir amb deteniment la sentència en detall, perquè la supressió d ‘alguns articles i la devaluació d’altres mereix una explicació per part vostra i dels experts en la matèria.

De manera que la meva opinió és, ara per ara, provisional. Per tant, només provisionalment, us engego a fer punyetes.