De Suïssa estant

M’afanyo a escriure sobre l’enrenou tauromàquic, per tal de no ser l’únic que encara no ha dit res sobre aquest tema.

Tinc els meus dubtes sobre si haig d’escriure «curses de braus», «curses de toros» o senzillament com proposa una amiga «corridas de toros», en espanyol, perquè és cosa d’ells.

El poc conegut escriptor italià Pitigrilli va definir un torero com «un escorxador vestit de cupletista». Un altre escriptor estranger que ara no recordo va dir que l’únic animal que juga amb avantatge en una cursa de braus és el torero. Ho esmento perquè a fora d’Espanya les opinions sobre la decisió del Parlament de Catalunya ha tingut molt ressò, i sempre a favor de la prohibició.

Els arguments de “Fiesta Nacional” són el més febles. No es pot declarar un espectacle taurí com a festa nacional sense que tingui un arrelament realment nacional. Les illes Canàries, considerades també com a territori nacional, ja fa molts anys que van declarar les curses de braus com a il•legals, i ningú va atacar aquesta decisió com ara ho estan fent am la de Catalunya.

Les curses de braus poden agradar o no, qüestió de gustos. També hi ha gent que prefereix la sangria a un bon vi, o un plat de tripes a una costella. Argumentar l’estètica del torero és oblidar el patiment del toro. Explicar que la cursa és una lluita entre la vida i la mort només ho pot dir qui no ha visitat mai un malalt terminal.

Prohibir no és gens agradable, segur que no. En realitat es podria esperar que la manca d’espectadors causés la desaparició de les curses de braus, senzillament per la llei de l’oferta i la demanda. Com que aquest camí sembla molt llarg, una iniciativa exemplar, portada amb discreció i eficiència ha donat com a resultat el que ja sabem.

Si em permeteu, jo diria que els promotors de la votació mereixen donar dues voltes a la sorra de la plaça, abans que la tanquin.

Acabat d’arribar d’un curt viatge a Bergamo, m’he trobat a casa la noticia de la mort d’un amic.

De sobte, totes les altres coses han perdut vigència i interés. La noticia s’ha clavat com una sageta en el meu interior, i encara no tinc la tranquil•litat per dir que una mort és un fet normal i que la vida continua i tot això que s’acostuma a dir en moments semblants.

Vaig conèixer el meu amic l’any 1972 en un viatge professional a la colombiana ciutat de Medellín, i malgrat la distància que ens separava, les nostres trobades tres o quatre vegades a l’any i també la correspondència que ens creuarem van fer que l’amistat agafés una força que poques vegades es dóna en una vida.

La família del meu amic, la seva esposa, les seves filles, el seu germà, van ser per a mi un complement perfecte i indissociable d’un home lliberal i entregat a fer el bé. Tant ho va exercitar que un atemptat planejat per uns policies corruptes el va deixar cec, tot i que amb tres trets al cap el sicari es va voler assegurar la mort de l’amic, una mort que va tardar vint anys a arribar.

Les moltes hores compartides amb l’amic a la seva casa de Medellín parlant de literatura, música, natura o història, em permeten ara reviure moments molt importants.

Voldria creure com poques vegades que després de la mort hi ha una altra vida, on el meu amic m’espera fins que a mi m’arribi l’hora, i així poder continuar parlant de les nostres coses. Gràcies per tot, amic.

Acabat d’arribar d’un curt viatge a Bergamo, m’he trobat a casa la noticia de la mort d’un amic.

De sobte, totes les altres coses han perdut vigència i interés. La noticia s’ha clavat com una sageta en el meu interior, i encara no tinc la tranquil•litat per dir que una mort és un fet normal i que la vida continua i tot això que s’acostuma a dir en moments semblants.

Vaig conèixer el meu amic l’any 1972 en un viatge professional a la colombiana ciutat de Medellín, i malgrat la distància que ens separava, les nostres trobades tres o quatre vegades a l’any i també la correspondència que ens creuarem van fer que l’amistat agafés una força que poques vegades es dóna en una vida.

La família del meu amic, la seva esposa, les seves filles, el seu germà, van ser per a mi un complement perfecte i indissociable d’un home lliberal i entregat a fer el bé. Tant ho va exercitar que un atemptat planejat per uns policies corruptes el va deixar cec, tot i que amb tres trets al cap el sicari es va voler assegurar la mort de l’amic, una mort que va tardar vint anys a arribar.

Les moltes hores compartides amb l’amic a la seva casa de Medellín parlant de literatura, música, natura o història, em permeten ara reviure moments molt importants.

Voldria creure com poques vegades que després de la mort hi ha una altra vida, on el meu amic m’espera fins que a mi m’arribi l’hora, i així poder continuar parlant de les nostres coses. Gràcies per tot, amic.

… Que toquin les trompetes! / Anirem tots cap al cel / amb les mans ben netes !.

Quan llegeixo el missatge que el Rei Juan Carlos va adreçar a l’apòstol Santiago, ple de referències polítiques sobre la unitat d’Espanya, sobre la Constitució i sobre la solidaritat entre comunitats, no puc més que sorprendrem que Sa Majestat pugui passar mesos i mesos sense obrir la boca i que finalment ho faci en un acte que s’ha de suposar essencialment religiós. Però, com que el que es tracta és de demostrar que la seva feina és al de servir a la pàtria, amb períodes de lleure naturalment, doncs… tothom content. Anirem tots cap al cel!.

Quan llegeixo o escolto les declaracions dels nostres polítics, ara que les eleccions s’apropen, el panorama futur de Catalunya sembla ser fabulós. Tots tenen la solució i ens sorprèn que fins ara no hagin fet res del que avui proposen. Tot l’espectre polític, de Ciutadans fins a ICV, ens prometen i ens prometran la felicitat absoluta, almenys fins a les eleccions. Anirem tots cap al cel!.

Com que aquesta allau de bones intencions ja el coneixem, la veritat és que abans d’anar a posar la papereta a l’urna convindrà deixar tota la propaganda de banda i escollir l’opció que més clar hagi parlat, l’opció que, vella o nova, ens hagi promès treballar en la direcció que Catalunya necessita. Els cants de sirena, de sirena política s’entén, ens han d’obligar a lligar-nos al pal del nostre vaixell i no caure en la temptació de creure als que ens ha engalipat anys i anys amb promeses mai complertes.

La cançó de l’any 1965, amb lletra del poeta Josep Maria Andreu i música de Lleó Borrell, ens adverteix amb un punt d’ironia sobre les promeses dels partits.

«Anirem tots cap al cel!
Que toquin les trompetes
Anirem tots cap al cel
Amb les mans ben netes!»

Permeteu-me que comenci amb una citació personal. En el primer dels dos programes de la sèrie „Afers exteriors “dedicats a Suïssa que es van gravar i emetre l’any passat, el Miquel Calçada , en la seqüència feta a l’interior del Palau de les Nacions, seu de l’ONU a Ginebra, em va preguntar si jo creia en la idea que Einstein va donar com a fita de la humanitat: un govern únic per a tots els homes.

La meva resposta, per cert improvisada com tota la resta dels dos programes, va ser que ho considerava molt difícil, però que cada 20 o 25 anys necessitem idealistes que en proposin aquestes fites.

Rememoro aquest detall avui quan els moviments interns a Catalunya, que volen portar a una clara auto-definició nacional, estan en una mena de crisi per manca de credibilitat dels que fins ara semblaven fer part de la solució i que de mica en mica ens demostren que potser fins i tot són part del problema.

Realment, el món necessita cada cert temps alguns idealistes que, proposant el que pot semblar gairebé impossible, despertin a les majories, permetin creure que els somnis poder ser reals i col•loquin una altra llamborda en el camí esquerp de les llibertats dels pobles.

Catalunya, que ha vist com els seus representants elegits dubten, escenifiquen acords i desacords, fan de Lluquet, de Rovelló i de Dimoni dels Pastorets, tot alhora, ara que s’ha vist tot aquest batibull sembla arribat el moment de demanar la presencia d’uns pocs idealistes, gent nova que ajudi a mantenir un esperit de nació i a fer efectiu el dret de decisió, com propagava la manifestació recent.

Necessitem idealistes que toquin de peus a terra. No és un contrasentit, no. Ja ho podrem veure aviat, si tot va com esperem.

L’italià Leopoldo Fregoli (1867-1936) va ser el màxim exponent de l’art teatral del transformisme. En els seus espectacles Fregoli era capaç de canviar de trama dramàtica, de vestuari i de veu amb una rapidesa tal que li permetia fer molts papers dins de la mateixa obra. El nostre poeta Brossa va ser un gran admirador de Fregoli i li va dedicar algunes obres.

La mateixa facilitat per canviar de cara, de to de veu i fins i tot de discurs l’han demostrat els partits catalans a Madrid, de manera que proposo que de manera unitària, declarin a Fregoli com a patró, exemple i model a seguir.

És molt difícil que el PSC expliqui amb convenciment el motiu que els va fer oblidar l’acord mínim del Parlament per anar a Madrid a dir «si, senyor, i disculpi» al seu pare, tutor o germà gran, com vulgueu, que és el PSOE. No es poden fer dos papers tan oposats amb tan poca diferència de temps si no s’és una mena de Fregoli.

I els de CiU, per una part amb cara d’enfadats amb el PSC i per l’altra ajudant a Zapatero a tirar endavant el sostre del pressupost amb una abstenció que també han d’explicar. Ells ens han fet sospitar una vegada més que Duran i Lleida vol ser ministre a Madrid i que, com va dir Alfonso Guerra, primer es crida una mica i després res de res. Fregoli somriu.

Com que un circ no pot viure només amb un espectacle únic de pallassos, ni en el cas impossible que tots siguin Fregolis, tindrem de fer un canvi de personal, cercar noves idees, nova gent i eliminar les actituds ambivalents, porugues i falses. I no permetre que Fregoli surti dels llibres d’historia de les arts escèniques per reencarnar-se a Catalunya.

Les primeres reaccions dels polítics catalans a la sentència del TC sobre l’Estatut van ser força clares: rebuig clar i indignació pel desvirtuament d’un Estatut votat per poble i Parlament.

A les poques hores, i fins i tot una mica abans si pensem en certes actituds respecte a la manifestació del dia 10, les diferències es van anar definint fins a arribar a un punt on el ciutadà no sap ni on volen anar ni de quina manera la majoria de polítics.

Els partits catalans, reunits amb el president Montilla, no van arribar a cap conclusió unitària, cosa que hauria estat un missatge inequívoc de cara al govern de Madrid. Posteriorment, tots han anat afluixant en les seves conviccions verbals i uns es conformen en defensar el preàmbul de l’Estatut, d’altres volen proposar canvis en la Constitució espanyola per tal d’assolir un Estat Federal, molts ja és desentenen de tot això i es mostres fastiguejats i uns pocs aguanten la posició clara de seguir sense distraccions el camí que porta a la independència.

Llegeixo que per demà dimarts es prepara una crida a la unitat nacionalista per part dels ex-càrrecs López Tena i Bertran al costat de Joan Laporta. Segurament cridar a la unitat és necessari encara que no són els polítics els que han donat el millor exemple fins ara, de manera que hem de confiar que la crida tingui efectes positius i no només electorals.

Els moments són difícils i la manca de definició dels líders fa un mal favor a tot moviment popular perquè la gent es troba davant de moltes paraules i pocs fets, i cada dia surt un nou grup o grupet o corrent de pensament que aconsegueix dividir els esforços, que és com dir dividir els vots a l’hora de la veritat.

Si els actuals responsables nos saben aprofitar el moment per unir en lloc de dividir, han de fer les maletes i deixar el lloc a gent nova i conseqüent, que per cert n’hi ha molta.

Fins fa uns pocs dies, el pop no era motiu de conversa excepte en el vessant gastronòmic. Només ha calgut que la premsa expliqués les «facultats» endevinatòries del pop Paul, alemany d’adopció, perquè s’hagi convertit en un nou símbol de la cultura de l’altiplà més típic.

Com que Espanya no passa per cap tràngol econòmic o laboral, la gent es distreu amb el pop Paul i el Zoo de Madrid ja ha fet gestions per comprar-lo, amb la idea d’augmentar el nombre de visitants, almenys en el sector de l’aquàrium ja que la pela és la pela també a Madrid.

El cas més esperpèntic és el de l’ajuntament de Carballiño, que ha anomenat al pop Paul ciutadà d’honor. A la vista de com es troba el govern de la nació espanyola, aquest nomenament, que pot semblar una broma de mal gust, és un reflex perfecte de la situació. Realment molts estan fent el pop, amb perdó del Paul, i les coses poden acabar amb la població fregida, a la planxa o arrebossada.

Els comentaris de la premsa internacional, que ha reconegut mèrits a la victòria esportiva espanyola però que no compren l’enrenou del Paul, son fàcils d’imaginar. Sempre fent el graciós, aquesta gent del pop. Ja s’ho faran tots sols!.

Fins fa uns pocs dies, el pop no era motiu de conversa excepte en el vessant gastronòmic. Només ha calgut que la premsa expliqués les «facultats» endevinatòries del pop Paul, alemany d’adopció, perquè s’hagi convertit en un nou símbol de la cultura de l’altiplà més típic.

Com que Espanya no passa per cap tràngol econòmic o laboral, la gent es distreu amb el pop Paul i el Zoo de Madrid ja ha fet gestions per comprar-lo, amb la idea d’augmentar el nombre de visitants, almenys en el sector de l’aquàrium ja que la pela és la pela també a Madrid.

El cas més esperpèntic és el de l’ajuntament de Carballiño, que ha anomenat al pop Paul ciutadà d’honor. A la vista de com es troba el govern de la nació espanyola, aquest nomenament, que pot semblar una broma de mal gust, és un reflex perfecte de la situació. Realment molts estan fent el pop, amb perdó del Paul, i les coses poden acabar amb la població fregida, a la planxa o arrebossada.

Els comentaris de la premsa internacional, que ha reconegut mèrits a la victòria esportiva espanyola però que no compren l’enrenou del Paul, son fàcils d’imaginar. Sempre fent el graciós, aquesta gent del pop. Ja s’ho faran tots sols!.

Ara veurem si tenim els polítics amb el nivell que una nació necessita o bé tindrem de començar per crear una nova “fornada” que ens porti allà on la gent vol. arribar.

La manifestació del dissabte ha estat pràcticament ignorada per la majoria d’espanyols tant per una manca d’informacions com per la prioritat que tots els mitjans de comunicació van donar al futbol i a l’arribada dels jugadors a Madrid. No ens fem il•lusions: si esperem alguna reacció del govern Zapatero, anem errats i tampoc l’opinió pública estatal recorda res del clam del dissabte a Barcelona.

Els nostres polítics, el dilluns, ja van començar a donar mostres de la seva facultat d’adaptació, canviant tímidament les seves posicions anteriors per tal d’aprofitar l’èxit de la convocatòria pels seus interessos de partit. Només cal llegir els diaris d’una setmana abans i un dia després de la manifestació.

De totes maneres, alguns detalls ens donen una mica d’esperança com, per exemple, la posició dels consellers del PSC que han demanat a Montilla fermesa davant del PSOE en l’assumpte de l’Estatut. Tura, Castells, Geli, Maragall i Nadal han dit el que molts pensem ja fa molt temps i és que el PSC ha de ser més català, o menys enganxat al PSOE per no dir totalment separat.

CiU, que va arribar a la manifestació amb una timidesa en gran manera decebedora, ha sortit amb unes declaracions del senyor Mas que no acaben de fer oblidar anteriors passivitats, però que deixen una escletxa a l’optimisme.

Veurem si tot això s’aguanta i no es difumina entre les calors, la platja i les eleccions de la tardor. Tenim la voluntat i la gent per anar endavant amb el lema de la manifestació?.