De Suïssa estant

Com en tantes coses, quan sembla que tot va tranquil•lament pel bon camí, certes actituds ens desinflen l’il-lusió i ens fan tocar de peus a terra. I és que, en el fons, tots solem ser més egoistes que altruistes.

Un malestar acumulat amb relació al govern espanyol, i en general a l’actitud d’Espanya amb Catalunya, va anar filtrant una certa esperança de canvi en les estructures polítiques, no de manera immediata, però si amb un horitzó a la vista. La darrera manifestació a Barcelona proclamant que Catalunya és una nació i que disposa del dret a decidir va donar molt bon aire fins i tot a algunes veles que ja estaven pràcticament plegades.

Un parell de setmanes després, i davant de les properes eleccions, sembla que ja estem una altra vegada amb les enveges, les rancúnies i l’autofagia política, com tantes vegades ha lamentablement succeït. Llegeixo alguns titulars d’un mateix diari digital: «ERC espera que CiU es comprometi a no pactar amb el PP», «Llorente demana a Mas que aclareixi si vol una Catalunya independent», «No és el moment que el poble decideixi què vol» diu Marina Geli, «Herrera també dona l’Estatut per liquidat», «Felip Puig avança que CiU no plantejarà cap referèndum d’independència les properes dues legislatures», «Carretero confia en arribar a acords amb molts grups independentistes».

No cal continuar. Si com Carretero diu existeixen realment «molts grups independentistes», ja poden començar a rebaixar les seves il•lusions perquè certs camins només es poden seguir units i això de “molts grups” em sembla una divisió que no tindria d’existir en l’aspecte fonamental, encara que potser si en certs detalls formals.

Si les forces pretesament partidàries d’un canvi de situació no treballen juntes, mai no s’arribarà allà on molta gent ha col•locat les seves il•lusions i les seves esperances. A veure si ens entenem d’una vegada!.

(Il-lustració: escultura de Manel Marzo-Mart)

La igualtat a tots nivells entre els homes i les dones no ha estat (ni és) cosa fàcil fins i tot en els nostres àmbits religiosos i culturals on semblaria ser menys sotmesa a costums i lleis restrictives.

Els darrers anys s’ha avançat molt en l’equiparació social i professional entre homes i dones, malgrat certes diferències cròniques per exemple de sou. Fins i tot a Suïssa es dóna aquesta diferència salarial, tot i que es pot considerar una societat on el sexe no significa generalment cap impediment.

La millor prova la dóna el fet que dels set membres del govern ara per ara tres són dones, amb possibilitats de que aviat siguin quatre. La presidència anual de la nació l’exerceix enguany una dona, com també ho són la Presidenta del Senat i la de la Cambra.

Tot un exemple pels països on això no entra en molts caps, o que fins i tot necessiten crear un Ministeri d’Igualtat com és el cas d’Espanya.

Un fet anecdòtic, i per tant secundari, m’ha portat ha tractar avui aquest tema: a Zuric es suprimiran dels aparcaments públics subterranis les places de pàrking que fins ara estaven reservades a les dones.

A començaments dels anys 90, una dona va ser greument agredida en un aparcament i això va desencadenar una onada de protestes que van concloure amb la decisió de reservar les places d’aparcament més properes a l’entrada per les dones. La mesura va fer escola i arreu de Suïssa es poden trobar aquests llocs reservats.

Doncs bé: les autoritats zuriqueses han decidit que la diferenciació de places d’aparcament ha de suprimir-se ja que tal com estan construïts els aparcaments (il•luminació, accessibilitat, controls…) totes les places són segures.

Per cert: la dona que van motivar la creació de places reservades, va ser agredida per una altra dona, tal com temps després va demostrar la investigació.

Arriba un moment, no necessàriament per culpa dels anys, que una certa desil•lusió barrejada amb un xic de desconfiança no permet entusiasmar-se amb cap de les proclames o propostes que els polítics s ‘esforcen en fer-nos arribar.

Tornem a veure les mateixes cares (amb poques excepcions), continuem sentint les mateixes propostes amb insignificants canvis i continuem envoltats d’una espècie d’ensopiment, de nyonya, que no ens permet deixondir-nos.

La companyia multinacional suïssa Nestlé, creada l’any 1866, és capdavantera a nivell mundial en el sector alimentari, i està considerada la companyia de més valor d’Europa mesurant la capitalització borsària.

Una de les claus, si no la principal, de l’èxit de Nestlé és el fet d’invertir molt en el desenvolupament i millora dels seus productes. Concretament destinen 5 milions d’euros diaris a aquesta funció.

Els productes que no són millors que els de la competència, deixen de fabricar-se i cada any un 20% de tots els productes són canviats o renovats. Per tant, després de 5 anys, cap producte és el que en un principi era, per tal d’estar sempre amb la millor gama del mercat. Les noves idees, que necessiten anys per arribar als prestatges de les botigues, són fonamentals en la política d’innovació de Nestlé, i l’explicació d’una bona part del seu èxit de qualitat.

Aquest sentit de renovació, de recolzar amb convicció i esforç qualsevol iniciativa que pugui suposar un millorament, la trobo a faltar dins del panorama polític. Tot i no ser exactament el mateix terreny, crec que la política tindria de fer com la industria de primera línia: invertir i renovar.

Arriba un moment, no necessàriament per culpa dels anys, que una certa desil•lusió barrejada amb un xic de desconfiança no permet entusiasmar-se amb cap de les proclames o propostes que els polítics s ‘esforcen en fer-nos arribar.

Tornem a veure les mateixes cares (amb poques excepcions), continuem sentint les mateixes propostes amb insignificants canvis i continuem envoltats d’una espècie d’ensopiment, de nyonya, que no ens permet deixondir-nos.

La companyia multinacional suïssa Nestlé, creada l’any 1866, és capdavantera a nivell mundial en el sector alimentari, i està considerada la companyia de més valor d’Europa mesurant la capitalització borsària.

Una de les claus, si no la principal, de l’èxit de Nestlé és el fet d’invertir molt en el desenvolupament i millora dels seus productes. Concretament destinen 5 milions d’euros diaris a aquesta funció.

Els productes que no són millors que els de la competència, deixen de fabricar-se i cada any un 20% de tots els productes són canviats o renovats. Per tant, després de 5 anys, cap producte és el que en un principi era, per tal d’estar sempre amb la millor gama del mercat. Les noves idees, que necessiten anys per arribar als prestatges de les botigues, són fonamentals en la política d’innovació de Nestlé, i l’explicació d’una bona part del seu èxit de qualitat.

Aquest sentit de renovació, de recolzar amb convicció i esforç qualsevol iniciativa que pugui suposar un millorament, la trobo a faltar dins del panorama polític. Tot i no ser exactament el mateix terreny, crec que la política tindria de fer com la industria de primera línia: invertir i renovar.

Els de la meva generació, a l’escola estudiarem obligats l’historia d’Espanya amb una visió centralista, imperial, colonitzadora i, per tant, esbiaixada. L’historia de Catalunya no ens va ser explicada ni tan sols com a part de la d’Espanya. Res de res.

No cal dir que, fins a l’arribada de la democràcia, les ocasions de participar políticament només eren les «il•legals» de manera que l’activitat política de la nostra joventut es podia mesurar segons el nombre de corredisses davant dels «grisos». I prou.

La conseqüència és que o bé no disposem de cultura política o bé l’hem adquirit tard, uns a dins de casa i altres a fora. El fet d’existir els partits polítics que, amb afiliació o no, permeten prendre decisions quan som cridats a les urnes no demostra que existeixi una veritable cultura política.

El petit exemple de Suïssa (d’una extensió aproximada com Catalunya) amb quatre llengües i amb regions de caràcters diferents, val la pena de considerar-lo. El govern està composat de 7 consellers federals (ministres) de 4 partits diferents (actualment de 5 partits per una raó especial que ara no cal explicar). Val a dir que dels set membres 3 són dones i que com que dos membres han dimitit, abans d’acabar l’any fins i tot pot ser que la majoria dels membres del govern siguin dones.

Aqueta complexitat de pobles, partits i llengües, només es pot acceptar i només funciona amb una gran dosí de cultura política. Defensar les idees pròpies sense necessitat de sabotejar les dels altres, acceptar les derrotes electorals amb esportivitat i esforçar-se a fer-ho millor sense buscar excuses, i finalment donar als ciutadans els elements per anar a votar amb coneixement dels temes i les alternatives.

Per la seva banda, els ciutadans han d’acceptar els resultats de les urnes, han d’exigir als polítics integritat, esperit de solidaritat malgrat les diferències i saber plegar quan els resultats no corresponen a les promeses.

Educar políticament a la gent és el repte que Catalunya ha de solucionar abans que s’arribi a votar sobre la independència o sobre una estructura política diferent a l’actual. Només amb aquesta educació serà possible arribar allà on el país decideixi.

El dia 24 d’abril d’enguany, la molt famosa violinista Patricia Kopatchinskaja, amb passaport austríac i resident a Suïssa, va ser retinguda a la duana de l’aeroport de Zuric per voler entrar a Suïssa amb un violí valorat en 4 milions d’euros.

El violí és propietat de la Banca Nacional Austríaca i la concertista l’ha rebut com a préstec. Es tracta d’una obra de Guarneri del Gesù, constructor italià que junt amb Stradivari han creat els millors instruments que es coneixen.

Malgrat que la senyora Kopatchinskaja va ensenyar a les autoritats tots el papers detallant la propietat del violí i el contracte d’ús, la duana va requisar l’instrument.

Les autoritats van demostrar una certa compressió pels problemes que aquest fet a creat però no estan disposats a fer cap excepció a les lleis que regulen l’entrada i la sortida d’objectes de valor al país. La solució que proposen és al de fer un «carnet ATA» que és un document que permet entrar determinats objectes sense passar els tràmits de duana. Generalment aquest carnet es fan per materials de fires i exposicions, ja que entren per una finalitat determinada i després surten sense modificacions. El preu del carnet pel violí Guarnieri és de 4.500 euros per un any.

La senyora Kopatchinskaja dona, dins de l’espai de l’UE, uns 100 concerts a l’any, viatja amb avió i tren i no està disposada a fer tanta comèdia per una cosa que, amb sentit comú, s’ha de solucionar fàcilment. De moment té pendent una multa de 7.000 euros pels fets del 24 d’abril.

La senyora Kopatchinskaja ha amenaçat en prescindir de la seva residència a Suïssa i anar a un altre lloc on no la maregin amb papers inútils.

Suposo que algú a la Direcció Federal de Duanes tindrà sensibilitat musical i que això l’ajudarà a trobar una solució que aparenta fàcil però que les lleis, necessàries naturalment, han convertit en un serial estiuenc poc afalagador.

Com si es tractés d’un assumpte cinegètic, s’ha obert la veda per la caça del vot ara que els caçadors (els polítics) ja han ensumat la proximitat de la presa (el votant).

No per sabut és menys incòmode escoltar o llegir certes declaracions polítiques que només tenen com a finalitat la d’engalipar la gent per tal de portar el vot a la seva cleda.

Ara descobrim sentiments tendents a l’independentisme a polítics fins fa poc muts sobre el tema.D’altres proposen solucions federalistes (Montilla ja s’hi ha apuntat) per tal de no sortir d’una Espanya amb la que cada vegada és més difícil compartir projectes.

D’altres, desorientats i sense retrobar els principis presents en les seves sigles, intentaran que s’oblidin les seves febleses atacant les dels altres, en un joc repetit des que el món és món.

I el ciutadà, que amb el temps s’ha format una imatge de la Catalunya futura, intentarà esbrinar dins de tot l’allau de promeses i bons propòsits, quins són els que més s’adiuen o s’acosten a la seva convicció.No és feina fàcil i al final tothom es veurà les cares davant de l’urna amb la papereta a la ma.

Ara per ara, convé escoltar a tots els polítics, i com a taula, menjar poc i pair bé. Tot menys fer-se el desentès.

Evidentment, la pregunta és retòrica i provocadora.Que molts, propers a una majoria, volen la sobirania per Catalunya sembla a hores d’ara bastant clar de manera que ha arribat el moment que els polítics han de presentar l’estructura d’una Catalunya sobirana per tal que tothom sàpiga on anem.

Fem política ficció: Catalunya arriba a la independència i es converteix en un estat sobirà amb una sol-licitud pendent d’entrada a l’UE i a l’Euro. Com està estructurat aquest Estat? República Parlamentària, República Presidencial, República Federal o Confederal?.

Crec que pot ser interessant d’obrir un debat entre els politòlegs i els polítics per tal de trobar la millor estructura per una Catalunya independent, estructurada segons les condicions socials, històriques, geogràfiques i econòmiques.S’ha de dividir Catalunya en comarques, en vegueries o deixar les quatre províncies actuals?. Pot tenir futur una estructura federalista dins de Catalunya?.

Ara que la política activa ha aparentment parat per vacances, ens podem començar a posar aquestes qüestions sense pressa, però amb seriositat. Com més coneguem les possibilitats futures, més podrem esforçar-nos a arribar-hi.

Ahir Suïssa va celebrar la seva Festa Nacional amb himne, al•locucions, fogueres i castells de focs, com vol la tradició.

Ahir, un suïs, Viktor Röthlin, va guanyar la marató dels Campionats d’Europa d’Atletisme celebrats a Barcelona amb més de dos minuts de diferència amb el segon.
Röthlin, l’any passat va sofrir dues embòlies pulmonars i va ser operat del turmell, va estar a punt de morir i només amb l’ajut de la medicina i de la seva voluntat, va aconseguir superar el tràngol.

Els meus més de quaranta anys vivint a Suïssa crec que em donen un cert dret a valorar tant les virtuts com els defectes d’un país que tothom creu conèixer encara que sovint es cau en tòpics difícils d’eliminar. Viktor Röthlin representa molt bé el veritable caràcter del meu segon país: discreció i treball. Röthlin no guanyarà cap fortuna amb la seva medalla però la seva lluita amb el seu cos i amb ell mateix, admiren fins i tots els que no som fanàtics de l’esport.

Suïssa ensenya a no ser cridaner, a no ser presumptuós, a trobar punts comuns amb els altres sense burxar les diferencies, i a treballar i a aconseguir èxits sense estarrufar-se. Com Federer i com Viktor Röthlin.

M’afanyo a escriure sobre l’enrenou tauromàquic, per tal de no ser l’únic que encara no ha dit res sobre aquest tema.

Tinc els meus dubtes sobre si haig d’escriure «curses de braus», «curses de toros» o senzillament com proposa una amiga «corridas de toros», en espanyol, perquè és cosa d’ells.

El poc conegut escriptor italià Pitigrilli va definir un torero com «un escorxador vestit de cupletista». Un altre escriptor estranger que ara no recordo va dir que l’únic animal que juga amb avantatge en una cursa de braus és el torero. Ho esmento perquè a fora d’Espanya les opinions sobre la decisió del Parlament de Catalunya ha tingut molt ressò, i sempre a favor de la prohibició.

Els arguments de “Fiesta Nacional” són el més febles. No es pot declarar un espectacle taurí com a festa nacional sense que tingui un arrelament realment nacional. Les illes Canàries, considerades també com a territori nacional, ja fa molts anys que van declarar les curses de braus com a il•legals, i ningú va atacar aquesta decisió com ara ho estan fent am la de Catalunya.

Les curses de braus poden agradar o no, qüestió de gustos. També hi ha gent que prefereix la sangria a un bon vi, o un plat de tripes a una costella. Argumentar l’estètica del torero és oblidar el patiment del toro. Explicar que la cursa és una lluita entre la vida i la mort només ho pot dir qui no ha visitat mai un malalt terminal.

Prohibir no és gens agradable, segur que no. En realitat es podria esperar que la manca d’espectadors causés la desaparició de les curses de braus, senzillament per la llei de l’oferta i la demanda. Com que aquest camí sembla molt llarg, una iniciativa exemplar, portada amb discreció i eficiència ha donat com a resultat el que ja sabem.

Si em permeteu, jo diria que els promotors de la votació mereixen donar dues voltes a la sorra de la plaça, abans que la tanquin.