De Suïssa estant

Celebrar la Diada ha de demostrar, per damunt d’opinions i conviccions politiques, un acte de solidaritat on tothom manifesta estar content de fer part del país.

Les celebracions oficials de les autoritats, els partits i les institucions segueixen un esquema protocol•lari una mica encarcarat, amb un no sempre demostrat convenciment per part d’alguns participants.

Les celebracions populars van agafant amb el temps un aire més distés i per tant molt més obert a l ‘alegria senzilla, sense segones intencions i amb un esperit de compartir el goig per damunt dels colors polítics.

Tot això, important i necessari, no ha de fer oblidar que si bé la Diada és per definició festa d’un dia, el record històric dels fets que la motiven han de durar tot l’any. Aquí no s’hi val, com a Pamplona, el «pobre de mi» i a esperar l’any vinent per tornar-hi. Aquí s’ha de fer que el valor real de la Diada continuï, i amb molt més motiu ara que les properes eleccions han de determinar en certa manera cap on ha d’anar Catalunya.

L’única manera de marcar un camí a seguir, amb consens majoritari, és dins del Parlament de tal manera que totes les posicions polítiques que disposin d’un cert suport popular han d’estar representades. Crec que és el moment perquè el sector independentista tingui espai parlamentari per tal de defensar la seva posició amb claredat i de manera eficient.

Només un Parlament on totes, i dic totes, les posicions polítiques tinguin cabuda serà representatiu i podrà assolir la seva funció de representació del sentiment dels catalans. Un Parlament actiu i que parli clar, un Parlament que permeti escoltar a tots els grups i que decideixi democràticament és l’ideal on s’ha d’arribar.

L’endemà de la Diada són els catalans els protagonistes de la seva pròpia historia, i no es pot desaprofitar cap ocasió per fonamentar una Catalunya més forta i més lliure.

Celebrar la Diada ha de demostrar, per damunt d’opinions i conviccions politiques, un acte de solidaritat on tothom manifesta estar content de fer part del país.

Les celebracions oficials de les autoritats, els partits i les institucions segueixen un esquema protocol•lari una mica encarcarat, amb un no sempre demostrat convenciment per part d’alguns participants.

Les celebracions populars van agafant amb el temps un aire més distés i per tant molt més obert a l ‘alegria senzilla, sense segones intencions i amb un esperit de compartir el goig per damunt dels colors polítics.

Tot això, important i necessari, no ha de fer oblidar que si bé la Diada és per definició festa d’un dia, el record històric dels fets que la motiven han de durar tot l’any. Aquí no s’hi val, com a Pamplona, el «pobre de mi» i a esperar l’any vinent per tornar-hi. Aquí s’ha de fer que el valor real de la Diada continuï, i amb molt més motiu ara que les properes eleccions han de determinar en certa manera cap on ha d’anar Catalunya.

L’única manera de marcar un camí a seguir, amb consens majoritari, és dins del Parlament de tal manera que totes les posicions polítiques que disposin d’un cert suport popular han d’estar representades. Crec que és el moment perquè el sector independentista tingui espai parlamentari per tal de defensar la seva posició amb claredat i de manera eficient.

Només un Parlament on totes, i dic totes, les posicions polítiques tinguin cabuda serà representatiu i podrà assolir la seva funció de representació del sentiment dels catalans. Un Parlament actiu i que parli clar, un Parlament que permeti escoltar a tots els grups i que decideixi democràticament és l’ideal on s’ha d’arribar.

L’endemà de la Diada són els catalans els protagonistes de la seva pròpia historia, i no es pot desaprofitar cap ocasió per fonamentar una Catalunya més forta i més lliure.

No faig res de nou si em miro les estadístiques i les enquestes del tipus que siguin amb una certa precaució. Com que no hi ha res que no es pugui manipular, s’imposa prudència, però certes noticies no poden deixar d’alegrar el meu esperit.

QS World University Rankings ha publicat la llista de les 200 millors universitats del món. De l’estat espanyol només dues figuren dins de la llista : la UB (148) i la UAB (173).

Fa uns quinze dies escrivia sobre la necessitat que Catalunya promocioni un alt nivell d’investigació en tots els àmbits, com a única solució per fer part dels països competitius del present i del proper futur.

Les dues universitats catalanes són un bon exemple i un motiu de satisfacció pel reconeixement internacional de la seva tasca, que per cert inclou l’ús del català amb tota naturalitat, cosa que probablement no serà massa destacada ni a fora ni a dins.

Com que escric de Suïssa estant, un país petit com Catalunya, no puc deixar d’esmentar que 7 universitats suïsses figuren dins de les 200 millors, concretament el Politècnic de Zuric (18), el de Lausana (32) i les Universitats de Ginebra (71), Zuric (101), Basilea (137), Lausana (152) i Berna (162).

No tot són bancs, formatges, rellotges i xocolata.

Bèlgica porta alguns mesos sense possibilitats de crear un govern. És una situació que en certa manera paralitza moltes activitats, i per altra banda és una situació gairebé lògica si es tenen en compte les circumstàncies especials que divideixen el país en dos blocs molt radicalitzats: els valons, francòfons, i els flamencs, de parla neerlandesa.

Un tercer grup, bàsicament situat a Brussel•les, viu el bilingüisme, encara que realment domina el francès, que és més «internacional». La minoria belga de parla alemanya no forma un grup amb força política suficient per entrar en consideració a l’hora de formar govern.

Amb un panorama tan divers, sembla natural que els esforços per crear un govern més o menys equilibrat fracassin. Ara, per tal de sortir del cul de sac, el rei dels belgues ha demanat als presidents de la Càmera de Diputats i del Senat que facin de mediadors.

El president del Senat és el senyor Danny Pieters, nacionalista independentista flamenc, cosa que dona un valor especial a l’encàrrec del rei. És inimaginable que a Espanya un independentista pugui arribar a ser president del Senat cosa que demostra que la cultura política no a tot arreu s’entén de la mateixa manera.

Bèlgica acabarà amb seguretat, tard o d’hora, dividida en dos estats probablement federals, de manera que potser serà la primera monarquia federal de veritat. O aprofitaran la situació per suprimir el càrrec de rei, cosa que de moment sembla poc probable.

Era d’esperar. Els triomfs del Barça i l’entrada de Laporta en el món de la política, amb aspiracions a la presidència de la Generalitat, no podien quedar sense escàndols.

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò de les informacions del diari MARCA sobre presumptes corrupcions en el Barça de Laporta. Els titulars són un reflexe de la intensitat de la campanya informativa: «Marca desvela los despilfarros de Laporta» «Corrupción en Can Barça». Els comentaris, on es detallen despeses de festes, avions, entrades i un llarg etcètera, responen a filtracions de l’auditoria que per encàrrec de la nova junta directiva del Barça està fent l’empresa KPMG.

En realitat, és un dret dels nous directius fer una auditoria de la gestió precedent, per tal de delimitar clarament l’estat dels comptes i no carregar-se amb morts aliens. També és normal que en una propera assemblea general del club es presentin els resultats als qui tenen el dret de saber la realitat dels comptes: els socis.

El que no és tan normal és l’allau de filtracions i d’acusacions, sense la presumpció d’innocència i de dret de defensa. No cal fer llenya abans que l’arbre caigui, si és que cau.

A mi, el senyor Laporta no m’ha agradat mai encara que s’han de reconèixer certs aspectes positius de la seva gestió, i no vull dir només els esportius. Els errors de gestió poden, fins i tot, caure dintre del tolerable en un món complex de fitxatges, alts sous i diverses maneres d’enfocar l’aspecte esportiu. Una auditoria ha de permetre definir els detalls, i els socis han de decidir que volen fer: oblidar-ho, donar un vot negatiu a la junta anterior o denunciar-la als tribunals. De moment, hem d’estar atents i rebutjar judicis prematurs sense escoltar els presumptes culpables.

Els núvols que estan damunt del cap del senyor Laporta potser escamparan, o donaran un petit ruixat o provocaran una tempesta de llamps i trons. No ho sabem, ara per ara. Una cosa és segura: la posició política del senyor Laporta i dels seus aliats patirà, i els atacs a Catalunya amb l’excusa de Laporta seran encara més violents del que calia esperar. Temps al temps.

Avui he llegit un bon titular: „Montilla s’allarga el mandat “. Reflecteix exactament la situació d’un President que sap que ja fa temps que no està en condicions de governar i que fa un misteri de la data de les eleccions inevitables, en un intent de recuperar protagonisme i credibilitat a la desesperada.

He dit moltes vegades, per activa i per passiva, que un país, que Catalunya, necessita tant d’una dreta com d’una esquerra solides, serioses, clares en els conceptes i en la comunicació amb els ciutadans. Com en tantes coses, els meus desitjos es queden sempre a mig camí i ni els uns ni els altres se’ns mostren tal com són sinó tal com volen que creiem que són. No n’hi ha prou amb estar al govern: s’ha de manar.

El silenci de Montilla a l’hora de convocar les eleccions, junt amb la campanya de propaganda del PSC de la que escrivia fa un parell de dies, i la presencia física de Montilla a tot arreu on el conviden són part d’una campanya i d’una tàctica que probablement ha fet tard.

Montilla, amb dos tripartits ineficients a l’esquena, sap que ho tindrà difícil per repetir mandat, de manera que ha decidit o l’han aconsellat envoltar-ho tot d’un cert misteri que, per molt que s’escarrassin, ha d’acabar a les urnes, que és on tothom es veu les cares.
.

Tinc la seguretat que dins del PSC molts membres amb sentit de la mesura s‘amagaran a sota de la taula al veure la campanya que el seu partit ha començat a desplegar. Molt malament han de veure el futur el responsables d’una tal pífia (o si voleu error) per atrevir-se a posar tants despropòsits a l’abast de la gent amb l ‘intenció de convèncer.

Sembla que el PSC està segur de no guanyar les properes eleccions i de no aconseguir un tercer tripartit per seguir al davant de la Generalitat, de manera que han decidit, equivocadament al meu parer, tirar pel dret i fer una campanya propagandística de gran abast, amb un cost que segurament hauran d’explicar en algun moment.

Les errades de la campanya són tan clares que tothom que miri les coses sense partidisme polític en pot escriure un llistat. Amb ganes de sintetitzar, jo resumiria les següents incongruències:

– Amb el títol general de «El canvi real» proposa el PSC a l’atenció del ciutadans 10 tanques on de manera molt gràfica es comparen situacions i fets entre el 2003 i el 2010. La intenció és clara: comparar tal com va deixar les coses el Govern de CiU amb tal com estan avui. Per manifestar millor aquestes diferencies, totes les tanques comparen CiU (2003) amb Montilla (2010). No s’hi val comparar un partit amb una persona, no és correcte donar a Montilla tots els mèrits de les millores oblidant Maragall i ignorant els dos partits que han fet possible que Montilla arribés a President, i que, almenys sobre el paper, han compartit certes àrees del poder.

– Posats a fer comparacions el PSC no s’està de res: temps d’espera als hospitals, kilòmetres d’autovies sense peatge, hectàrees de regadius, finançament, abastament d’aigua, més mestres, més quilòmetres de metro, més guarderies, més ajudes familiars i més mossos d’esquadra. Només faltava dir més calor, més pluges, més immigrants, més robatoris, més prostitució als carrers, més inflació, més atur i un llarg etcètera que, bromes apart, també s’han d’integrar dins dels esdeveniments de l’era Montilla, encara que la propaganda ho amagui.

Resumiré la meva impressió: injusta personalització de la propaganda sobre el senyor Montilla, que per cert sembla fer de Berlusconi. No han tingut la delicadesa d’escriure Ciu / PSC a l’hora de comparar i amb la decisió d’escollir CiU/Montilla han demostrat poca credibilitat i molta por de perdre.

I segona impressió: les comparacions són impactants però discutibles en gran part. Tota evolució positiva, han tingut com a base el treball fet anteriorment al senyor Montilla, per exemple pel senyor Maragall i pel senyor Pujol i ignorar-ho és, a més d’injust, de molta mala educació.

Que no oblidi el PSC que es poden publicar almenys tantes tanques com les seves amb coses negatives. Però tenen la sort que els seus opositors polítics, de tots els colors, de moment demostren més equilibri a l’hora de comparar. O potser és no tenen tants diners per gastar en tanques.

Ahir es va inaugurar al Paul-Scherrer-Institut, situat a pocs kilòmetres de casa meva, l’element principal de la instal-lació denominada SwissFEL, un làser d’electrons lliures amb una longitud de 700 metres, que col•loca l’Institut a primer nivell mundial.

El SwissFEL permetrà, com en una peli cula a càmera lenta, observar com es trenquen les connexions moleculars i com se’n formen d’altres per tal de millorar certs medicaments, crear sistemes d’energia més eficients i millorar la velocitat de les comunicacions.

Dues notes al marge: a Ginebra es troba el CERN, capdavanter mundial en l’estudi de la recerca nuclear i del Politècnic de Zuric han sortit fins ara 21 premis Nobel en l’apartat de les ciències.
A tots els que creuen que a Suïssa vivim dels Bancs i dels formatges, l’alt nivell d’investigació els ha de semblar cosa d’un altre món. Però el nivell de tecnologia no es regala: cal que els estudis tinguin el rigor, el nivell i l’extensió que convé per assolir objectius alts.

Europa només pot sobreviure en el mercat mundial si demostra capacitat de creació i d’investigació, perquè la batalla de la ma d’obra ja s’ha començat a donar per perduda.

Catalunya, que pensa sempre amb un horitzó més europeu que altres regions d’Espanya, ha de promocionar un alt nivell d’investigació en tots els àmbits, ha de facilitar la interacció de l’industria amb les universitats (tal com es fa a Suïssa per exemple) i ha de crear i incentivar sobretot qualsevol esforç que privats o docents proposin en aquest sentit.

Segons l’Estatut, Catalunya té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne (article 8). De manera no-oficial s’han anat creant una sèrie d’imatges que de manera gràfica permeten a la gent sentir i demostrar el fet de pertànyer a una comunitat, en aquest cas Catalunya.

Segons els moments històrics i polítics, els símbols més emprats han estat l’escut (en totes les seves formes i maneres fins arribar als adhesius), la barretina, la sardana, la Moreneta, els castellers, el pa amb tomàquet i el Barça, per donar només alguns exemples.

Jo mai no he arribat a entendre l’elecció del burro català o l’ase català, ni m’hi he sentit mai identificat. Segurament va ser una elecció rebuscada per tal de contrarestar la presencia del “toro de Osborne”. Oposar la paciéncia a la força bruta, destacar el bon caràcter enfront a una reacció salvatge etc. etc. segur que van ser arguments a l’hora de triar el burro.

Tret de donar l’ocasió a fer brometes sobre els catalans i els rucs, desconec fins a quin punt la imatge de l’ase ha servit per valorar el caràcter català més enllà de l’Ebre i dels Pirineus. Posats a fer, jo crec que els castellers representen molt millor el nostre tarannà general i simbolitzen millor l’actitud que els catalans han de practicar ara més que mai.

Un castell humà només es pot fer amb l’actuació coordinada de tots, i demana no solament força sinó també treball d’equip i poc protagonisme individual. Justament les qualitats que trobem a faltar entre els polítics en un moment que el castell català acaba de començar a alçar-se. Tothom pot trobar el seu lloc en un castell: la pinya, el tronc, el pom de dalt, el folre, les manilles i els puntals donen la possibilitat de trobar el lloc més adient a les qualitats de cadascú.

Deixem-nos per un temps del burro i pensem en el símbol dels castells per tal de no desaprofitar cap esforç per aixecar entre tots la pàtria que volem.

Com en tantes coses, quan sembla que tot va tranquil•lament pel bon camí, certes actituds ens desinflen l’il-lusió i ens fan tocar de peus a terra. I és que, en el fons, tots solem ser més egoistes que altruistes.

Un malestar acumulat amb relació al govern espanyol, i en general a l’actitud d’Espanya amb Catalunya, va anar filtrant una certa esperança de canvi en les estructures polítiques, no de manera immediata, però si amb un horitzó a la vista. La darrera manifestació a Barcelona proclamant que Catalunya és una nació i que disposa del dret a decidir va donar molt bon aire fins i tot a algunes veles que ja estaven pràcticament plegades.

Un parell de setmanes després, i davant de les properes eleccions, sembla que ja estem una altra vegada amb les enveges, les rancúnies i l’autofagia política, com tantes vegades ha lamentablement succeït. Llegeixo alguns titulars d’un mateix diari digital: «ERC espera que CiU es comprometi a no pactar amb el PP», «Llorente demana a Mas que aclareixi si vol una Catalunya independent», «No és el moment que el poble decideixi què vol» diu Marina Geli, «Herrera també dona l’Estatut per liquidat», «Felip Puig avança que CiU no plantejarà cap referèndum d’independència les properes dues legislatures», «Carretero confia en arribar a acords amb molts grups independentistes».

No cal continuar. Si com Carretero diu existeixen realment «molts grups independentistes», ja poden començar a rebaixar les seves il•lusions perquè certs camins només es poden seguir units i això de “molts grups” em sembla una divisió que no tindria d’existir en l’aspecte fonamental, encara que potser si en certs detalls formals.

Si les forces pretesament partidàries d’un canvi de situació no treballen juntes, mai no s’arribarà allà on molta gent ha col•locat les seves il•lusions i les seves esperances. A veure si ens entenem d’una vegada!.

(Il-lustració: escultura de Manel Marzo-Mart)