De Suïssa estant

Tots els catalans amb dret de vot residents a Suïssa, i suposo que també els d ‘altres països, han rebut el dimarts dia 9 de novembre les paperetes i el sobre per enviament certificat gratuït del vot a l ‘oficina presidència de la Junta Electoral de la província d’inscripció. De manera que, fins i tot abans de començar la campanya electoral, ja s’ha pogut votar.

Les enquestes sempre parlen del percentatge d’indecisos, és a dir, dels que encara no saben a qui votaran. Personalment crec que no és necessari esperar les consignes, els discursos o els mítings per tenir clar quina papereta posarem a l’urna (o al sobre). En el pitjor dels casos crec que s’ha de saber almenys a qui no es votarà.

Seguir la campanya de les eleccions després d’haver votat dona una tranquil•litat i una distància molt satisfactòries . Escoltar les intencions i les promeses dels que no han fet pràcticament res del que van dir ara fa els quatre anys, és un espectacle trist però que no ha de crear la reacció negativa de generalitzar i posar com un drap brut a tots els polítics i fins i tot negar-se a votar.

El nombre de paperetes rebudes (exactament 29) és aclaparador. Cada papereta presenta una llista de 85 candidats, i algunes fins i tot amb alguns suplents de manera que 2.465 persones poden teòricament ser elegides.

Alguns partits que es presenten a les eleccions m’han sorprès. Potser per no viure a Catalunya m’he perdut les activitats de l’agrupament anomenat „ Por un mundo más justo (PUM+J) “, o el de „Pirates de Catalunya (Pirata. cat) “, o el de „Des de baix “, o fins i tot el „Partido de los pensionistas en acción (PDLPEA) “que per edat segur que em podria admetre.

Altres agrupaments amb teòriques possibilitats d’obtenir vots són el „PACMA (Partit antitaurí contra el maltractament animal) “, el „Escons en blanc – Ciudadanos en blanco (Eb-CenB) “, que m’ha deixat efectivament blanc de sorpresa i finalment la „Cordinadora Reusenca Independent (CORI)“que demostra fins a quin punt Reus (pàtria de Prim, Fortuny, Gaudí, Ferrater i el Buenafuente) aspira a fer part com a grup compacte del Parlament.

Que el seny acompanyi a tots a l’hora de votar, que no sempre és fàcil separar el gra de la palla.

Un diari suïs de gran tirada, i en el suplement de Borsa de treball per càrrecs superiors, va publicar el diumenge un anunci que no em puc estar de traduir i repetir complert.
„
Caputxins de Suïssa
Els caputxins són una ordre religiosa catòlica i existeixen fa uns 500 anys. Viuen en comunitats urbanes o en convents en 10 llocs de la Suïssa alemanya. Seguint la inspiració de Francesc d’Assis, els caputxins uneixen la vida d’oració contemplativa amb l’assistència espiritual i el compromís amb els necessitats, oprimits i desfavorits a Suïssa i en el tercer món.

Cerquem per una data a convenir

Si vostè es creu cridat, parli amb Damian Keller, Tel. 027 922 4772,
damian [email protected]
„

Davant d’un anunci d’aquestes característiques, són moltes les preguntes i molts els comentaris que poden sorgir espontàniament. No vull encetar cap polèmica però és tan notòria la manca de vocacions religioses que ordres de principis humils, com ara els caputxins, es veuen forçats a intentar trobar continuïtat en la seva tasca amb un anunci semblant als de les empreses comercials.

Els caputxins de Suïssa no demanen paletes, mecànics o cambrers sinó gent amb nivell universitari, segurament perquè han pensat que si finalment són pocs, cal que el nivell intel•lectual sigui alt per sobreviure. No se si tenen raó, ni si tindran èxit amb el seu anunci però és un fet que més aviat entristeix.

De fet, saber a qui anar a votar és fàcil si s’ha fet un seguiment de promeses anteriors i de resultats. Cada partit, abans les eleccions, es dedica a prometre la lluna en un cove i arribats al moment de la veritat no trobem ni lluna ni cove.

És interessant observar els noms dels partits que, en el fons, han de donar als ciutadans una definició dels propòsits i de les fites. La realitat no sempre coincideix amb les sigles, de manera que el ciutadà no surt de dubtes a l’hora de triar, sempre que no estigui afiliat o compromès amb un partit.

CiU, Convergència i Unió: Diu el diccionari que convergir és „coincidir diverses idees o tendències socials, culturals o econòmiques “i que unió és „una associació de persones que tenen interessos, problemes i fins comuns “. No estic segur que en el cas de CiU les definicions del diccionari coincideixin sempre, fins i tot en temes importants, encara que els dirigents d’ambdues formacions, pel fet d’anar junts a les eleccions, s’ha a acostumat a no fer destacar massa les diferències i a donar la sensació de partit únic compacte.

SI, Solidaritat Catalana per la Independència: La definició de solidaritat diu que és el “fet de ser solidari amb altres, de compartir-ne les idees, els propòsits i les responsabilitats “. Malgrat una tal definició, sorprèn que no s’hagi arribat a formar un grup més compacte al voltant de SI, potser perquè les idees coincideixen més que les responsabilitats personals.

Reagrupament suposa una certa sorpresa ja que reagrupar és „formar novament un grup “, definició que pressuposa que el grup ja existia i que s’ha tornat a crear. Potser el nom de la formació no va ser escollit amb criteri lingüista sinó per donar la sensació que tots els que dispersament actuaven amb una idea similar, podrien agrupar-se en la nova formació.

I així podríem anar analitzant noms i confrontar-los amb els fets. ERC que no sempre ha fet defensa clara del seu proclamat republicanisme, el PSC de moltes vegades sembla que la C de Catalunya l’ha canviat per la M de Madrid, Ciutadans que té un nom que no defineix res de res, el PPC que per molt que ho vulgui demostrar no mereix la C etc. etc..

Els votants, encara tenen temps de mirar les coses amb una certa calma, que no vol dir fredor. Partits perfectes, no existeixen. Partits que poden ensarronar, per desgràcia si. De manera que s’ha d’anar a votar amb més cap que cor perquè els fonaments són els que faran que la casa s’aguanti una vegada estigui bastida.

La visita del Papa a Barcelona s’ha tret de polleguera i d’una visita certament important, però d’un contingut essencialment religiós, se n’ha fet un assumpte polític amb totes les conseqüències negatives que ja s’estan fent sentir.

Rebre el cap de l’església catòlica és un fet important per a tots els que fan part d’aquesta religió és a dir que la practiquen i no se n’amaguen. Els que són membres d’altres religions o els que no creuen en cap déu, potser s’interessaran per la visita com a espectacle però no com a esdeveniment essencial per les seves conviccions. Fins aquí, tot molt clar i natural.

El caire polític que està rebent aquesta visita, potser per la proximitat de calendari amb les eleccions del dia 28, demostra fins a quin punt la manca de normalitat és palesa a Catalunya.

Probablement el Papa pronunciarà una part de la seva al•locució i fins i tot algunes oracions en català. Res d ‘extraordinari atès que cada any el Papa parla en més d’un centenar de llengües del món i que, una vegada a Catalunya, algun assessor l’hi hagi suggerit que parlar en català permet guanyar simpaties.

El PP no s’ha estat de pagar tanques publicitàries on amb la imatge del Papa i el fons de la bandera espanyola i la senyera escriu amb lletres grans „Bienvenido – Benvingut “. Primer el castellà, no fos cas que a Madrid s’enfadessin. Per adobar-ho, el senyor Rajoy, ha dir que el fet de que el Papa parli un parell de mots en la nostra llengua „és el millor que le podia passar al català en 1.000 anys d’història“.
El senyor Rajoy no ha demostrat mai ganes de parlar en català (ni en gallec que és la llengua de la seva regió d’origen). Tampoc el seu partit, el PP, ha demostrar massa estima pels fets culturals no centralistes, de manera que la credibilitat del senyor Rajoy per jutjar el català és absolutament nul•la.

Els partits realment catalans faran molt bé si deixen la visita del Papa dins del seu context religiós i no fan el cofoi perquè digui quatre coses en català. Els problemes reals de Catalunya i el català són uns altres.

Sóc conscient que el titular pot sorprendre i fins i tot irritar, de manera que demano una mica de paciéncia per continuar la lectura amb calma.

Del 25 fins el 27 d’octubre, l’Església Catòlica de Lucerna (és el nom de l’agrupament de catòlics de la ciutat) va fer acte de presència a la cèntrica plaça de l’estació, tocant al llac, amb un camió de la entitat internacional cristiana „missio “per fer campanya preventiva contra la sida. El cantó de Lucerna és un dels tradicionalment catòlics, dins de la Confederació Suïssa.

Sots el lema: „ Oblidar s’encomana. Protegeix al teu proïsme com a tu mateix “, els voluntaris participants van orientar principalment al jovent (14 classes de diverses escoles van anar-hi „oficialment “) sobre la sida i els perills d’una informació defectuosa, i repartiren material informatiu i també preservatius.

Segons el mossèn responsable de la iniciativa, Alois Metz, el fet de repartir preservatius no va ser amb la finalitat de molestar als catòlics conservadors sinó d’arribar a parlar del tema amb joves que altrament no tindrien ocasió d’informar-se de manera correcta. Mossèn Metz sap perfectament que els preservatius són motiu de controvèrsia dins de l’església catòlica però ell i molts sacerdots i fins i tot el Bisbe Auxiliar d’Hamburg creuen que només amb un diàleg clar es pot trencar una certa actitud d’indiferència de molts joves davant dels perills de la sida. I han decidit tirar pel dret.

L’assumpte no es resoldrà en quatre dies, i segur que portarà cua. De totes maneres, els 400 escolars de dels classes superiors que van assistir a les discussions a la plaça de l’estació de Lucerna, ja tenen tant a nivell particular com dins de l’escola motius per parlar d’un tema que molts no voldrien que es portés tan amagat.

Com cada vegada que els ciutadans són cridats a donar el seu vot, una part de la població decidirà no fer ús del seu dret i no votarà. Generalment són els que més fort es queixen quan les coses no van pel camí que ells voldrien.

La majoria de ciutadans optarà per fer acte de presencia i donar el seu vot amb la satisfacció de participar democràticament a la tasca d’anar fent país.

De totes maneres, entre els que aniran a votar trobem algunes categories clares: els que voten per principi un partit per raons d’afiliació, els que voten contra un partit per sistema, i els que voten després d’avaluar les opcions i els candidats. Aquest és un vot difícil de comptabilitzar estadísticament ja que fins el darrer moment pot variar. El vot en blanc és un vot vàlid encara que en cas d’unes eleccions com les del 28-N és difícil de comprendre’n el significat.

El votant amb idees pròpies i no condicionat per persones, partits o records llunyans, ha d’anar amb peus de plom. Per començar, s’han d ‘escoltar o llegir les opinions de tots els partits i dels seus candidats i seleccionar els que menys prometin, perquè a fi de comptes seran els que menys menteixin.

El problema de les aliances post-electorals és molt complicat de resoldre. Cap partit gosa explicar les seves intencions en cas de no obtenir el nombre de vots necessaris per manar sense companyia. Una vegada coneguts els resultats, es pot arribar a „matrimonis polítics “tan poc eficients com el del darrer tripartit, de manera que malgrat ser una utopia, proclamar les probables aliances per manar donaria claredat a les intencions de cada partit o candidat. Ens tindrem de conformar amb suposicions, desmentits i focs d’encenalls.

Finalment, sembla lògic votar a partits ( o a persones) que demostrin la seva voluntat de donar prioritat a Catalunya, a les seves institucions i al seu patrimoni històric i cultural. Cap partit amb intencions i lligams centralistes o espanyolistes no ha de tenir alta valoració ja que per aquestes tasques ja disposen de l’entramat de l’estat espanyol per trobar-s’hi bé. Si les eleccions catalanes no tenen a Catalunya com a finalitat única, ja podem plegar.


Viure en un país federalista amb democràcia directa, i per tant republicà per principis, em permet observar les institucions monàrquiques des d’una certa distància física i de sentiment, com miraría un torneig medieval: coses de l’historia rància.

Els espanyols disposen d’un sistema monàrquic no del tot escollit lliurement i que poca emoció desperta, excepte en els espectadors dels programes de televisió de la tarda. La gran virtut de l’entorn monàrquic a Espanya ha estat arribar a un punt on ningú s’interessa en preguntar-se si una República és millor o pitjor, on ningú discuteix o decideix el cost de l’entramat monàrquic.

Tot sistema polític suposa un equilibri entre avantatges i inconvenients, on les primeres han de superar les segones, per anar bé. El defecte bàsic de les monarquies és el principi hereditari on el primer fill, sense necessàriament disposar de cap qualitat, rep el dret al tron. A Espanya encara és pitjor que en altres monarquies ja que el successor és el primer fill home, discriminant les dones i per tant actuant contra una Constitució que recolza a la mateixa monarquia.

La salut del Rei Juan Carlos I potser no és tan bona com volen fer veure els del seu entorn. De qualsevol manera, a ningú sorprèn la campanya de promoció de l’hereu al tron i de la seva esposa. Segurament es tracta que siguin simpàtics de cara a la gent, per augmentar la seva popularitat davant un possible relleu. El xicot no ha fet, fins ara, cap mèrit que li permeti „per se“ a aspirar a res. No ha treballat mai, no ha patit per pagar les lletres al cap del mes i la casa on viu li va ser regalada (mil milions de pessetes va costar).

La seva esposa, d‘una biografia amb molts detalls amagats a l’opinió pública, demostra que tothom pot ser Reina quan la monarquia, excepte en privilegis, vol dir-nos que són com tots nosaltres. Sembla que és molt temptador anar per la vida d ‘objecte decoratiu, com si diguéssim un ram de flors.

Potser ha arribat el moment on els espanyols s‘han de començar a preguntar si una República no és més eficient i justa de cara al futur, abans que no s’arribi a un empatx amb les aparicions programades del segon marit de la Letizia Ortíz.

Avui, quan sembla que el tema únic de conversa és l ‘arrebossada d’esquerdes a la paret del govern de Madrid, he decidit parlar dels ocells i del preu de l’ecologia. No per manca d’interés en la davallada del govern Rodríguez, conegut com Zapatero, sinó perquè davant de tanta ineficàcia prefereixo pensar en valors més permanents i més importants, a la curta i a la llarga.

Resulta que el món en sentit general, va descobrir els problemes ecològics fa uns quinze o vint anys. Abans, l’ecologia (el nom no existia a nivell popular) era cosa de quatre científics i de mitja dotzena d’idealistes probablement antics minyons de muntanya.

Ara, cada dia ens parlen d’ecologia, de l’efecte hivernacle, de les emissions
d‘anhídrid carbònic i del canvi climàtic generalment per raons polítiques i amb molt poc convenciment intern.

L’altre dia, el ministre dimissionari de Suïssa senyor Leuenberger, ens recordava un fet que tindria de fer-nos meditar a tots sobre els principis i els criteris que apliquem a l’hora de salvar els que es pugui de la maltractada natura. Resulta que en un informe que es va preparar per un debat al Parlament sobre la Biodiversitat, es va considerar que la mallerenga blava, ocell que a Suïssa està bastant estès, suposava un valor econòmic de 157 francs suïssos (uns 118 euros) per exemplar.

Els economistes van calcular que la mallerenga blava menja insectes i escampa llavors, dues feines que fent un càlcul del temps i dels productes necessaris, correspon al preu que abans he dit. La conclusió va ser que convé protegir aquest ocell ja que el cost de la protecció és menor que el benefici que ens dóna, conclusió que fa posar la pell de gallina.

Arribar a dir que la mallerenga blava s’ha de protegir per raons econòmiques i no per raons de respecte a la vida, ens demostra la fragilitat de tota cosa que no justifiqui la seva existència amb xifres positives. Un món horrorós sen’s dibuixa a l’horitzó si no sabem reaccionar ràpidament.

Aquest diumenge s’ha celebrat la Conferència Nacional del PSC, amb un espectacle on no van faltar cançons, el „Superman Montilla“ i fins i tot ball per tal de donar una impressió d’optimisme davant unes eleccions que tothom pronostica negatives pel PSC.

Reunir uns centenars d’afiliats al partit i muntar un „show “on tots estan contents, alegres i segurs de si mateixos no és gaire difícil. Ara ha estat el PSC, i demà ho organitzarà CiU, i després ERC i tots els partits copiaran l’espectacle.

Entusiasmar un grup de convençuts, no crec que tingui cap mèrit. Els que realment decidiran el proper president, són els que no assistiren a la Conferència del PSC ni a cap altre acte similar de cap partit. Tot es fa de cara a la galeria i, en el cas del PSC, per donar ànims a una militància que sap perfectament que no guanyarà aquesta vegada, com tampoc van guanyar en les anteriors. La diferència és que els que una vegada eren aliats per arribar a manar no semblen ara amb ganes de repetir.

El votant lliure, el que no està dins la disciplina de cap partit, s’ha de mirar els „shows “polítics amb benevolència („pobrets! “, ha de dir) sobretot perquè es nota molt que els discursos són forçats, efectistes i que prometen el que saben que no podran donar. La resta és fum d’encenalls.

Els moments són complicats per tots els partits: el PSC a punt de perdre la presidència, CiU esquitxada pel cas Millet, Laporta sense unir els seus vots amb els de Carretero i amb problemes d’imatge com a ex-president del Barça, ERC amb ganes de trobar una posició que va deixar escapar per les ganes de manar, i els altres més o menys esperant mantenir càrrecs i vots.

Votar el partit que menys prometi, per minimitzar la segura posterior decepció, i triar el candidat que menys soroll faci poden ser uns bons principis per suportar tot el terrabastall que ens caurà al damunt les properes setmanes.

La visita del Papa a Barcelona el 7 de novembre tindrà una politització molt alta, tal com es pot deduir de les noticies que van arribant de tots els costats tan catòlics com laics.
Es vulgui o on, la visita d’un Papa sempre desperta manifestacions contraposades perquè mai s’ha pogut dissociar en la figura del Papa el fet de ser un cap d ‘estat i alhora un cap religiós, situació que dones motius a uns i altres per demostrar alegria o rebuig.

L’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, ha fet unes declaracions en las que demana que la visita del Papa sigui „una visita arrelada a la nostra realitat de Catalunya “’ i declarant-se partidari que els feligresos catalans mostrin la seva catalanitat al món. Segur que ho ha dit per frenar una apropiació massa „espanyola “de la visita.

Parlant de l’Abat de Montserrat, recordo l’enrenou que van causar l’any 1963 unes declaracions del llavors Abat Aureli Maria Escarré al diari Le Monde, i que van portar-lo a l’exili. La seva figura és, en part, controvertida encara que tothom accepta el valor de la seva actitud de defensa de Catalunya en els seus darrers anys.

Per a  molts dels lectors relativament joves tot això sona a „contes de l’avi “. La realitat és que moltes de les seves paraules mantenen una actualitat que sorprèn i que demostra que en alguns assumptes, no s’ha fet cap pas endavant malgrat els 47 anys de distància.

Recordem que va assenyalar que els catalans „érem espanyols però no castellans “i que „Catalunya és una nació en el conjunt de les nacionalitats espanyoles… i la principal subversió que hi ha a Espanya és la del govern “. Val la pena cercar l’entrevista als arxius de la xarxa internet, per rumiar sobre els molts problemes i les poques solucions que en 47 anys s’han produït.