De Suïssa estant

Entre els documents que ha fet públics Wikileaks es poden trobar informacions interessants que, sense ser grans descobriments o secrets d’estat, ens permeten ratificar posicions cada vegada més esteses a l’hora de parlar del futur de Catalunya.

Un document que transcriu la conversa que l’ambaixador americà a Paris va mantenir amb l’ex-primer ministre Michel Rocard, amb data 27 d’octubre del 2005, conté unes opinions poc escoltades a França i que mereixen ser-ho, també a Catalunya.

Recomano llegir el document complert que trobareu a la xarxa sota  wikileaks.ch/cable/2005/10/05PARIS7360.html,  però ara voldria destacar el paràgraf  segon que traduït ràpidament diu:

„ Rocard, com abans el president Giscard d’Estaing, creu que l’história de França subministra les claus per entendre els polítics i la política francesa…. França es va auto-crear a base de destruir cinc cultures : la bretona, l’occitana, l’alsaciana, la corsa i la flamenca…. Som l’única nació d’Europa que és la creació militar d’un estat no homogeni… Això fa avui dia difícil governar a França. I explica la nostra dificultat de reformar-nos, la nostra lentitud “.

Són paraules de Rocard que serveixen d’esperó i d’estímul als tebis que somien truites i que creuen que ja estem bé.

El senyor Rodríguez, de nom artistic Zapatero, pot servir d’exemple sobre com no ha de ser un cap de govern. Els molts apropaments a Zapatero per part dos darrers tripartits, no han aconsseguit fer confondre als ciutadans catalans que a l’hora de votar han marcat clarament les distàncies amb Madrid.

Zapatero (tothom ho ha vist a la televisió) és totalment ignorat a totes les reunions europees. Sol, fent com si llegís documents mentre els altres governants conversen cordialment entre ells. Zapatero va perdut i no només per manca de coneixement d’idiomes sinó per manca de personalitat i d’idees. Ni amb traductor al costat les seves converses amb els seus colegues no duren més d’un minut i encara gràcies.

Zapatero ha fet que el paper d’Espanya sigui cada vegada més insignificant, i només cal llegir la premsa europea per copsar la manca de confiança política en un president de govern que no és capaç de donar cap idea convincent.

Però Zapatero és potser perillós: tota la humiliació acumulada a les trobades europees la pot compensar dins d ‘Espanya i, naturalment, de retruc a Catalunya. Atenció perquè acorralat políticament pot reaccionar de manera imprevista abans de plegar.

De totes maneres, la gran venjança de Zapatero serà deixar el càrrec de president del govern a Rajoy. Estem arreglats!.

Ens agradi o no, malgrat l’autonomia, amb un procés de renovació dels càrrecs polítics però amb un Estatut retallat i descafeïnat Catalunya encara depèn molt de Madrid i és inevitable mirar tot el maneguen perquè directament o de retruc ens afecta de ple.

El conflicte encara no solucionat dels controladors aeris ha demostrat, fins i tot als que no se n’havien adonat, que a Madrid la maca de lideratge i d’idees és preocupant. El senyor Rodríguez, conegut com Zapatero, només ha fet que amagar-se davant dels controladors. Aprofitant la situació, el senyor Pérez, conegut com Rubalcaba, a entrat en possessió del govern de la nació espanyola amb la condescendència de la resta de membres del govern. Un cop d’estat no violent que presenta una situació „de facto “com a resultat de les mancances del senyor Rodríguez, conegut com Zapatero.

Les properes eleccions a nivell espanyol proposaran el senyor Rajoy com a alternativa al candidat de PSOE. Per una qüestió de vergonya política, probablement el dit Zapatero plegarà i el Pérez sembla tenir moltes cartes per continuar el joc. El senyor Rajoy sembla també mancat d’idees, i no demostra tenir ni personalitat física ni dialèctica fora de criticar al PSOE. De totes maneres una alternativa Pérez Rubalcaba – Rajoy cada vegada sembla més factible .

Farem molt bé d’anar construint un camí propi, per no anar a remolc de personatges tan poc recomanables. No n’hi ha prou de dir-ho: mai com ara Catalunya s’ha d’unir per tirar endavant. Potser no som millors, però segur que som diferents.

La decisió de la Junta del senyor Rosell de comercialitzar la samarreta del Barça ha fet esclatar els ànims de molts „culers “que creuen que no era necessari trencar la tradició centenària de no exhibir publicitat comercial a l’equipament.

De fet, el logotip de la marca Nike, segurament inevitable, era i és una publicitat comercial discreta, si és vol., encara que potser compensada amb uns ingressos gens menyspreables per la venda de samarretes. Ningú s’ha queixat.

El logotip de la UNICEF ni suposa ingressos, ans el contrari, i representa una institució internacional dedicada a la infància de manera que el nivell „propagandístic “queda molt disculpat per les condicions econòmiques i el sentiment de solidaritat.

El contracte que la junta de Rosell ha signat amb l’emirat de Qatar per posar a la samarreta del Barça el logotip de la „Qatar Foundation“suposa cobrar 30 milions d’euros cada any fins al 2016, quantitat que ha permès que alguns directius oblidin actituds anteriors.

La Qatar Foundation diu la premsa que va ser creada per l’Emir Al Thani, per qui l’empresa BSM del senyor Rosell va treballar en un projecte de desenvolupament esportiu. Serà dificil no lligar aquest fet amb la venda de l’espai fins ara lliure de la samarreta del Barça.

Segurament els calaixos del Barça estan més buits del que calia esperar, i els milions de l’Emir de Qatar permetran tapar alguns forats econòmics. O potser no. La qüestió és que posats a fer, el Barça cada vegada s’assembla més a qualsevol dels altres equips de la seva Lliga, i que, a poc a poc, deixa de ser més que un club per ser un club més.

A una setmana de les eleccions catalanes, pocs dels seus protagonistes semblen haver „digerit “els resultats, tant els positius com els negatius. Els que han guanyat vots i escons (que no sempre van les dues coses tan juntes com pot semblar), han tingut temps d’esbrinar el motiu de l’augment de simpatitzants i saber si és degut a mèrits propis o a una reacció de rebuig a altres opcions. Els que han perdut vots i escons, segur que ja saben si la pèrdua ha estat per proposar un programa polític errat o per incompetència personal a l’hora d’explicar-lo.

Encara espetegaven els taps de cava dels guanyadors quan el senyor José Montilla va dir que plegava. Una actitud noble, responsable i que no ha tingut, ni ara ni abans, massa aplicació a casa nostra. Tothom sembla disposat a pujar al carro que més poder promet, però molts pocs en baixen quan no s’arriba allà on tots esperaven.

Els que han perdut vots, que pleguin. Els que van prometre la lluna en un cove i no han arribat enlloc, que pleguin. Els que van prendre els votants per badocs de fira i els volien enlluernar amb tovalloles o tristos personatges del pseudo-porno, que pleguin. Els 14 partits i agrupacions que no van arribar a un miler de vots, que pleguin. Els 13 partits per sota dels 10.000 vots, és a dir molt per sota del 0,5% del total, que mirin d’unir interessos, treball i diners amb altres agrupaments i no fer que els vots s’escampin sense efectivitat. Altrament, que pleguin.

El país no necessita tornar a veure les mateixes cares explicant a cada moment les mil i una per justificar errors i pèrdues de vots. Que pleguin, que amb tota seguretat dins dels seus partits d‘altres més preparats o menys condicionats podran portar la desfeta per un camí positiu. Si estimen Catalunya, que pleguin.

No es tracta de passar comptes, es tracta de ser conseqüent i optar per una actitud política i socialment digna: plegar a temps.

Un escriptor americà, Ambrose Bierce, va dir que l’únic lloc on èxit va davant de treball és el diccionari. Amb altres paraules, l’èxit, el veritable, el durable, és una conseqüència del treball, de manera que ja tenim un motiu per relativitzar les expansions d’alegria, per altra banda justes, tant amb motiu de les eleccions del diumenge com pel resultat d’ahir al Camp Nou.

Artur Mas, després de guanyar dues eleccions sense arribar a governar, podria ara inflar el pit i oblidar que la travessa del desert ha estat llarga i dura… i que es pot repetir. No ho farà, entre altres coses perquè no s’adiu amb el seu tarannà ni amb dels seus seguidors.

Montilla, conscient que la seva incompetència per separar el PSC del PSOE els ha portat a una derrota humiliant, ha fet molt bé de dir que es retira de tots els càrrecs polítics perquè sap perfectament que les seves oportunitats han desaparegut definitivament.

Humilitat del guanyador i humilitat del perdedor. Res és infinit i temps tindran tots per demostrar que han aprés la lliçó que les urnes han impartit. Ara, Catalunya ha d’anar davant de tota actitud despectiva o de venjança, per petita que sigui.

Guardiola, que sap el que és guanyar i perdre, que ha estat escolà abans que bisbe, ha aconseguit un triomf històric davant d’un Real Madrid massa manipulat per dos portuguesos mal educats. Guardiola ha explicat amb fets que treball i èxit van junts i amb aquest ordre, i ha dedicat el resultat d’ahir a dos dels seus predecessors en el càrrec, Cruyff i Reixach.

Retirem les ampolles buides de cava i les copes, escombrem de terra el confeti i les serpentines de la festa i tornem a treballar. Tots, els polítics i els futbolistes, els que han perdut escons, els que no n’han aconseguit cap i els que n’han guanyat molts. Només junts podrem arribar al lloc que la majoria vulgui, sempre amb el treball per davant de l’eufòria.

Quan es van convocar les eleccions, va decidir dedicar molt temps a les propostes de tots els partits. Ara, amb la jubilació, podria escoltar totes les entrevistes a la ràdio, llegir els seus dos diaris de paper a fons i fins i tot el principals diaris digitals. Com que és un bon jan, es va proposar per primera vegada no anar a votar amb una imperceptible rutina com fins ara sinó anar al fons de les propostes i escollir amb el cap i no només amb el cor.

El bon jan, doncs, va anar a cercar els principis fundacionals, les propostes i les biografies dels caps de tots els partit i associacions que s’han presentat a les eleccions. Tots, per molt insignificants que semblin a l’hora d’escollir. El bon jan va fer una feina digna d’un historiador i tanta intensitat posava en la lectura del blog d’un destacat socialista com en la del programa electoral dels Pirates de Catalunya, que per cert té més cap i peus que el nom del partit.

Com més informació recollia, més tenia el cap inflat de propostes que li prometien un futur esplèndid i gloriós. Ell és un bon jan que sempre que els companys de cafè parlen de política acostuma a dir que ell, en política, és com el rellotge a tres quarts i mig de dues, és a dir amb una agulla una mica a l’esquerra del migdia, i l’altre una mica a la dreta.

Mai s’ha apuntat a cap partit però mai s’ha desinteressat de la política i sempre ha anat a votar. Ara, davant tanta informació, per primera vegada té dubtes. Avui intentarà aïllar-se una mica de tot l’enrenou de les darreres setmanes i confia que amb el cap més o menys fred, podrà saber a qui votar demà. Com que la temptació es mou per tot arreu, fins i tot a pensat d’anar a votar en blanc.

El bon jan no dormirà tranquil i demà, fins poc abans de col•locar la papereta dins de l’urna, maleirà el moment en el que va decidir d’informar-se a fons. Massa paper, massa paraules, massa soroll.

Avui ens volen fer empassar la píndola: la culpa de la manca de debat a TV3 és de l’altre. CiU diu que Montilla va retardar l’acord per tal de no fer el „cara a cara “i el PSC acusa a Mas de no acceptar el duel fins el darrer moment. En el fons sembla que Montilla no el volia i Mas no el necessitava.

Hem de suposar que els responsables dels dos partits majoritaris sabien perfectament els terminis que la llei assenyala per portar a bon terme actes com el del debat. Si no ho van fer dins del temps reglamentari, o bé són uns incompetents que desconeixen la feina que porten entre mans, o són uns vius i han decidit posar cara de tòtil i culpar el contrincant.

Les dates de les eleccions eren, amb molt poc marge d’error, previsibles ja fa molt temps, de manera que no era difícil a l‘aparell administratiu i organitzador del partit que es vulgui preparar tàcticament la campanya. Els resultats demostren l’efecte contrari i el nivell de la propaganda, baix i barroer, dona molt poques il•lusions al votant que, en el fons, tremola només pensant que personatges tan incompetents a l’hora de fer una campanya, un dia podrien remenar les cireres del futur govern.

Si no ho saben redreçar fins el dissabte, el nombre d’abstencions pot ser fins i tot determinant, de manera que els partits (tots, petits i grans) han de rectificar o plegar. I no prendre els votants per un ramat de bens, que estan contents només amb un grapat d’herba.

Seguir la campanya electoral (malgrat el vot ja enviat) permet d’analitzar amb una certa distància emotiva els papers que partits i candidats estan disposats a fer amb l’excusa d’esgarrapar un parell de vots dels encara indecisos ciutadans.

La introducció d’una certa porció d’erotisme a la campanya ha servit, i encara servirà molts dies, per escandalitzar a uns i per fer fer la rialleta a altres. En el fons no es tracta de ser un llepafils perquè només cal veure la televisió per adonar-se del baix, molt baix nivell  on ha arribat l’anomenada „cultura popular “. De manera que els partits que fan servir l’erotisme a la seva propaganda, estan donat peixet a una bona part de la gent que no veu més enllà de la pantalla del televisor.

Ciutadans es dedica a despullar a un grup de gent de totes les edats, fins i tot un nen amb una possible transgressió dels drets de protecció a la infància. Les joventuts del PSC prenen els ciutadans per imbècils, amb uns gemecs dignes de la Jane Birkin de l’any 76. Proposar anar a votar-los a ells, és a dir al senyor Montilla, pot ser legal i fins i tot, si voleu, bo pel país però d’orgàstic no en té res, ni amb molta imaginació ni amb mitja dotzena de vodkes.

Per no anar contra corrent, fins i tot la fins ara considerada decorosa i púdica senyora Montserrat Nebrera ha caigut en les urpes del mal gust, amb una aparició pseudo-eròtica, amb una tovallola que tothom sap que està massa ben lligada perquè caigui. La vulgaritat arriba fins i tot a gent preparada, amb dues carreres i una biografia aparentment brillant.

Tot aquest enrenou permet de veure el nivell de cada candidat i de cada partit, per molt que intentin dissimular les mancances amb gemecs, amb gent nua o amb tovalloles. Quan un caníbal aprèn a menjar amb forquilla no podem dir que s’hagi civilitzat.

Quan de Catalunya estant es parla de situacions lligades amb el govern d’Espanya, sovint surten els que ho critiquen argumentant que les coses d’Espanya no han de preocupar als catalans i que les nostres prioritats no són pas las d’anar comentant el que fan o desfan a Madrid. Ja s’ho faran, diuen.

Si i no. Per una part, mentre els catalans portin a la cartera el DNI espanyol, vagin a votar a les eleccions espanyoles i paguin impostos recaptats i (mal)distribuïts pel govern de Madrid, em sembla que algun dret s’ha de tenir de criticar.

D’altra banda, només mirant amb ull crític tot el que es manega a Madrid, podrà Catalunya combatre els greuges que pateix i evitar els mateixos errors el dia que toqui decidir amb independència.

No ha esta mai una bona solució la de tancar-se dins la closca i esperar que escampi. La ineficiència del govern Zapatero, la gran manca de solucions i de personalitat del senyor Rajoy i fins i tot la funció decorativa de la monarquia han d’ocupar i preocupar als catalans que, com a mínim, ajuden a finançar tanta inoperància, encara que involuntàriament la veritat sigui dita.

Les properes eleccions catalanes han de permetre donar el vot a qui més distanciament marqui de Madrid. No es tracta de fomentar cap revolució sinó d’encaminar una evolució que ha de portar a decidir el futur, un futur bastit sobre uns fonaments sòlids fets amb pedres de diferents característiques, però unides pel ciment de la voluntat comuna de ser un poble independent i unit.