De Suïssa estant

Després del partit de futbol al camp de l’Osca, l‘entrenador del Girona, Raül Agné, va contestar en català a una pregunta feta en català, tot i que va dir que després contestaria en castellà. Davant les protestes d’alguns dels periodistes presents, va abandonar la roda de premsa.

Lamentablement encara es noticia que un personatge públic parli en la seva llengua sense negar l’us d’una segona o fins i tot d‘una tercera segons convingui. Els monolingüistes, que són majoria a Espanya, no admeten fàcilment el nivell superior que suposa parlar més d’una llengua i obren la caixa dels trons cada vegada que poden.

Un cert contrast a la reprovació dels periodistes a Agné el va donar la peli cula „Pa negre “, guardonada amb molts premis „Goya “, rodada en català i basada en la novel·la del mateix nom d’Emili Teixidor. He llegit la novel·la però, per raons obvies, no he vist la peli cula.

Crec que el camí de la cultura, pot servir, encara que a escala reduïda, per fer comprendre millor la nostra identitat. I dic a escala reduïda perquè dominen la ignorància i els diners, i el nombre „d’analfabets“ que saben llegir i escriure va en augment.

Avui tenim dos noticies positives per la nostra llengua. Esperem que no es quedin en fets puntuals sinó que esdevinguin fets normals amb l‘ajut de tothom, ja siguin polítics o ciutadans sense càrrec.

Per dir-ho més clar: Espanya, tal com està configurada ara, no te futur. I Catalunya no pot lligar el seu avenir a un país amb les estructures polítiques esquerdades per tots costats i amb una tendència quasi obsessiva a trobar-nos defectes i problemes.

El viatge protocol•lari de Mas a Madrid, a més a més obligat per la necessitat d’anar allà a dir el que no volen escoltar, ha engegat una tronada digna d ‘una festa major. Bona part de les autonomies han posat el crit al cel, demanant el dret a „endeutar-se “tal com l’hi han permès a Catalunya. Fins i tot l’alcalde de Madrid, que és una ciutat i no una autonomia, ha denunciat el tracte discriminatori que suposa el principi d’acord Mas-Zapatero.

El portaveu del Govern, Francesc Homs, ho ha dit molt clar: “El que se’ns permet fer, el que es va discutir ahir, el que es va plantejar per part de Catalunya no és res més que allò que se’ns deu”.

Un Estat de les Autonomies que no funciona, que permet privilegis fiscals al País Basc i Navarra sense que s’escoltin tants comentaris negatius com sobre Catalunya ‚i que amb la seva vulgar frase de „café para todos“ ha aconseguit ser injusta per a tots, un Estat con aquest no pot ser un lloc on els catalans puguin aspirar a continuar fent’ ne part.

De manera que ara cal continuar el camí ja començat que, potser a poc a poc però amb seguretat, ens portarà a la independència.

Em costa molt escriure PPC ja que no veig massa justificació a la C de Catalunya que sembla posada per definir la seu del partit i no per demostrar una identificació amb el país.

Doncs bé, el PPC ha tingut la brillant idea de col•locar al peu de l’obelisc de la cruïlla del passeig de Gràcia i la Diagonal de Barcelona una figura en honor del rei Juan Carlos I per substituir el buit que ha deixat l’estàtua de la Victòria franquista acabada de retirar.

Aixecar monuments a fets històrics relativament recents sempre suposa un perill ja que si es gira la truita les veus per retirar-los o transformar-los seran inevitables. També és un risc posar noms de personatges vius a carrers, places o escoles. Val la pena de recordar, si més no com a anècdota, que a Cuba no s’han erigit monuments a Fidel Castro, ni han batejat carrers o indrets amb el seu nom. Tractant-se d’un règim personal i monopolista, sorprèn la manca de culte urbà.

El PPC, que sembla molt poc interessat en les coses específiques de Catalunya, creu que Barcelona necessita honorar al rei Juan Carlos d’una manera tan lluïda com és una figura en un lloc tan destacat. Per damunt de les meves poques simpaties amb la institució monàrquica en general, em demano que ha vist el PPC com a mèrits en el rei per fer la proposta del monument.

Una de dues: o el PPC vol fer la punyeta amb la seva demanda o sent nostàlgia dels temps de Franco i no ha vist res de millor que fer un acte de vassallatge envers d’un rei amb arrels franquistes. I mentrestant, l’atur no para d’augmentar, cosa que tindria d’ocupar tant temps als polítics que no els hi quedaria ni un minut per estàtues i altres mandangues.

Molt sovint, quan un polític es manifesta temps després d’ocupar el càrrec ho fa per justificar algunes de les seves decisions anteriors. Molt poques vegades un polític modifica públicament les posicions que va defensar en actiu, com si l’infalibilitat anés lligada al càrrec.

L ‘expresident Jordi Pujol ha publicat a la seva pàgina web un article on planteja la independència de Catalunya per primera vegada com una possibilitat i no només com a una opció. En entrevistes posteriors a l’escrit del dia 25 ha confirmat aquesta opinió.

Com és natural, al senyor Pujol l’han obligat a fer de parallamps ja que de tots costats l’han criticat i tractat de senil, d’hipòcrita o d ‘oportunista. El darrer llamp l’ha llençat l’expresident Montilla que ha acusat Pujol de voler trencar l’espai central de convivència, afegint que aquesta actitud també la veu en el PP de manera que Pujol i el PP es „retroalimenten, s’utilitzen i s’ajuden “ en paraules textuals.

El senyor Montilla, que segurament ha llegit l’article del senyor Pujol, ha d’explicar més clarament que li permet dir que Pujol vol trencar un espai central de convivència, perquè jo no ho entenc. Això d’espai central de convivència em sona molt a la convivència del PSC amb el PSOE, que també era central, del centre d’Espanya vull dir.

„ Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions com pretenen encara alguns socialistes catalans “. Aquestes paraules de Pujol són les que potser han „picat “a Montilla. I també quan diu: „ Si algun canvi hi pot haver de moment ‚més fàcil és que sigui per a mal que per a bé. Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència “.

No és necessari ser partidari de Pujol ni haver votat alguna vegada CiU per estar satisfet de la posició de Pujol perquè només es pot anar endavant si els esforços d ‘uns i d’altres van en la mateixa direcció, i les paraules de Jordi Pujol han d’ajudar a fer el camí que els catalans vulguin.

No falla. Cada vegada que escric sobre el govern espanyol o sobre la monarquia surten els àngels de la guarda de les essències catalanes per dir que no cal parlar-ne d’Espanya o del rei, que ja s’ho faran i que no és cosa nostra.

Crec que van errats ja que mentre Catalunya estigui dins d’Espanya (cosa que cada vegada més gent voldria canviar), el govern de Madrid decideix molt sobre Catalunya i mentre el Rei segueixi assegut al tron, els catalans participen en el finançament d’ell i de la seva família.

El camí d’una autonomia per Catalunya equivalent a la de un Land alemany o d‘un Cantó suïs sembla que està ple de paranys, de barreres o de controls que el fan impracticable. De manera que només queda la possibilitat de definir i decidir quin futur els catalans volen per Catalunya i tirar endavant malgrat que les forces polítiques de caire sobiranista han perdut embranzida potser per la divisió precedent a les eleccions i els anomenats nacionalistes tendeixen a generalitzar, sense proposar actuacions concretes i realitzables a curt terme.

El govern Zapatero sembla cremat i amb poques possibilitats de guanyar les properes eleccions. Si l’alternativa és el senyor Rajoy, poca millora trobarà Catalunya en les seves relacions amb Madrid. Molts dels que votaran a Rajoy en el fons votaran contra Zapatero perquè Rajoy ni entusiasma com a personalitat ni sembla partidari de reformar res que pugui donar a Catalunya més autogovern.

Per a molta gent els problemes prioritaris són l’economia, l’atur i les pensions. Sens dubte són assumptes greus i de difícil solució però no convé deixar de treballar per dotar a Catalunya d’unes eines que permetin fer justícia a l’historia, a la llengua i al treball de totes les generacions de catalans que ens han precedit.

Anem a pams: dues empreses suïsses, davant la devaluació de l ‘euro respecte al franc suïs i la conseqüent caiguda de les exportacions han decidit augmentar de dues hores el treball setmanal dels empleats, sense cap compensació econòmica.

Els detalls de la decisió, que segurament crearà escola, són molt interessants. Totes dues empreses tenen una cartera de comandes plena però malgrat això els marges comercials s‘han reduït ja que molts contractes estan signats en monedes altres que el franc suïs, de manera que darrerament han deixat de guanyar entre un 15 i un 20 % calculat sobre francs.

Augmentar el temps de treball significa produir més amb un cost menor per hora de treball de manera que es pugui compensar, si més no parcialment, la devaluació de l’euro, o la revaluació del franc segons es miri.

Les grans organitzacions sindicals, però, han denunciat els acords de les dues empreses ja que temen que la mesura es propagui, perjudicant els drets dels treballadors, segons diuen. Potser el que temen és que les mesures tinguin efecte positiu al marge de les seves estructures malgrat que les lleis permeten en casos molt concrets l’augment de treball sense compensació.

És d’esperar que s’establirà un diàleg amb arguments clars sobre la taula i fent servir el cap i no el fetge, amb la convicció que ni tots els directius són uns espremedors ni tots els sindicalistes uns descamisats cridaners.

Pels amants dels detalls, les dues empreses són Dätwyler, fabricant de cables, amb 950 treballadors i Transfor, fabricant de transformadors, amb 280 treballadors.

Tal com la llarga historia laboral demostra, l’única manera de prosperar és treballar i sobretot treballar bé cosa de la que encara molts no se n’han adonat.

El futbol que gestiona la FIFA és un negoci, i després un espectacle i molt, molt enrere, un esport.

El „show “que ahir va escenificar la FIFA, amb la complicitat del diari „France Football “, va demostrar una vegada més la hipocresia d’uns personatges encapçalats per l’impresentable suïs Joseph Blatter, capaços de treure diners com sigui amb la pretensió de fer un treball gairebé d’ONG en favor del futbol.

Els catalans interessats pel futbol poden estar més que satisfets amb els tres finalistes al premi de millor jugador del món i amb els sis jugadors del Barça dins de l’equip ideal mundial. I també per Guardiola com a finalista entre els entrenadors. Tot molt merescut i per tant un gran dia pel Barça i per Catalunya, dins de l’àmbit futbolístic.

La FIFA disposa a Suïssa d’un estatus especial que li permet no pagar impostos malgrat remenar milers de milions de dòlars o euros o francs suïssos. Aquesta condició especial permet al senyor Blatter i als seus fidels companys de direcció de fer i desfer al seu gust. Fins i tot els casos de corrupció darrerament demostrats els han ofegat amb un silenci sospitós i amb un Comitè Intern contra la corrupció integrat per ells mateixos, de manera que ja podem imaginar les ganes que tenen de fer net.

El futbol mobilitza cada setmana arreu del món molts milions d’aficionats i només per aquest motiu ja mereix una consideració especial. De totes maneres, amb els pressupostos dels clubs i amb els preus que es paguen per certs jugadors, és cada vegada més difícil admirar el futbol només com a esport.

Benvolguts senyors

Quan tenia sis anys vaig descobrir que els regals que cada any em trobava al balcó de casa els compraven els meus pares i no vosaltres. Més tard vaig saber que l’únic evangeli que parla de vosaltres no diu res de Reis sinó de mags, ni diu que éreu tres, ni us dóna cap nom, de manera que molt aviat vaig decidir que no sou res més que un invent.

De totes maneres, sou un invent que genera il•lusions a grans i a petits i per aquest motiu podem celebrar la vostra diada sense complexos. Els altres Reis, els que si existeixen, els que regnen en alguns països, no il•lusionen a ningú i només serveixen per omplir pàgines de revistes tan prescindibles com ells.

De manera que seguiré la tradició i us demanaré que porteu als qui ens governen una bona porció d’idees per resoldre la difícil situació general. Com ja sabeu, el nou govern de Catalunya acaba de començar a actuar i el panorama es presenta difícil. Tots els mals, però, s’han de començar a guarir amb una baixada de l’atur. Si l’atur es redueix és que més gent troba feina, es fabriquen més productes i es poden vendre, i la gent i el govern reben més ingressos i la roda del consum torna a girar, i produeix més treball i gira i gira…

Senyors Reis, com que sembla que sou mags, feu que tots, govern i oposició, trobin el camí per rebaixar l’atur. Si ens feu aquest favor, prometo començar a creure en vosaltres i l’any vinent us escriuré fins i tot una carta d’agraïment, monàrquica i no republicana. No ens desil•lusioneu.

Ara que gairebé tothom ha comentat el govern del president Mas vull ficar cullerada abans que acabi l’any.

Al Govern de Mas pot ser criticat per ser un nou-pujolisme, per fer socio-convergència (horrible expressió), per errar al nomenar la Consellera de Justícia i un llarg etcètera. En realitat és tan fàcil trobar-hi defectes com ho és esperar que treballin i demostrin fins a qui punt omplen les necessitats i les il•lusions dels ciutadans.

El Govern està davant de problemes molt greus que sovint no podrà solucionar per la dependència de l‘Estat central, de manera que Mas ha d’intentar fer, allà on es pugui, un camí independent que, si més no, servirà per demostrar la factibilitat de les vies nacionals catalanes.

Les prioritats clares com reduir l’atur, equilibrar ingressos i despeses, intentar no perjudicar als més febles de l’escala social i augmentar l’eficiència a tots nivells ocuparan la part més important dels actes de govern, i no pot ser d ‘una altra manera.

Al marge d’aquestes actuacions prioritàries, faig un clam per aconseguir una millor presència cultural a l’exterior com a manera de donar a Catalunya una identitat que no sempre s’ha promocionat com cal. Catalunya disposa d ‘elements culturals de nivell mundial, tant en les arts plàstiques com en música o literatura i el Govern pot ajudar a que cada vegada que a l’exterior es parli d’un dels nostres, el nom de Catalunya i l’adjectiu català proclamin els orígens i destaquin la personalitat pròpia del nostre país.

L’any passat vaig escriure al senyor Artur Mas unes consideracions sobre el fet cultural català al l’exterior, per tal de saber quina era la seva posició a la vista de la poca rellevància que el llavors Govern donava a la imatge exterior, malgrat les anomenades „ambaixades “del senyor Carod-Rovira.

Artur Mas em va contestar directament i va donar, punt per punt, les explicacions que jo volia saber. De manera que em permeto, ara que ja no és el candidat sinó el President,  fer un acte de confiança a Artur Mas i al seu Conseller de Cultura. El camí de la independència, també passa per la Cultura.

Avui al migdia la presidenta del Parlament visitarà el Rei Juan Carlos I per comunicar-li els resultats de la sessió d’investidura d’ahir de manera que el Rei pugui nomenar Artur Mas com a President de la Generalitat de Catalunya. És un acte protocol•lari, obligat per la llei, però que significa vassallatge, i és humiliant i injust. En el fons es tracta de recordar-nos que (encara) fem part d’un gran ramat i que el pastor resideix a Madrid.

La sentència del Tribunal Suprem contra el model català d’immersió lingüística, publicada amb tota la mala intenció el dia de la investidura de Mas, i el recurs presentat al Constitucional pel govern del PSOE contra la Llei de consultes de Catalunya, acordat el mateix dia, demostren que a Madrid no han entès mai la realitat catalana i que tampoc ho pensen fer d’ara en endavant i que en lloc de resoldre problemes, prefereixen crear-ne.

Se‘ns pixen a sobre i encara molts a casa nostra diuen que plou. Quosque tandem…!.

Bon Nadal, amics lectors