De Suïssa estant

Estic a punt de tornar a la normalitat, després d’uns dies presidits per un intens contacte familiar.

Normalitat no vol dir de cap manera rutina, ni „laisser faire, laissez passer“ com diuen els francesos. Els pocs dies que he passat a Catalunya m’han permès de retrobar familiars i amics que la distància m’obliga a no veure tan sovint com jo voldria.

I he passejat pels carrers de la meva infància, i he reconstruït mentalment les botigues que ja fa temps que van tancar i que eren „les meves “, i m’he alegrat de certs progressos urbans i m’he entristit amb molts nyaps evitables. I també m’he sorprès pel grau de descuit i de brutícia que he trobat pràcticament arreu.

No estic jutjant a ningú, ni pretenc ara fer el llepafils, ni predicar que a Suïssa tot és millor perquè no és cert. Peró és evident que a Catalunya, concretament a Manresa, he vist una degradació en augment. I no podem simplificar i donar les culpes a l’evident immigració vinguda d’altres indrets i col•locada esencialment en llocs marginals de la ciutat.

Si les voreres i els carrers estan perillosament trencats un mes, dos mesos o tres mesos no cal anar a buscar la culpa ni al Marroc ni a Romania. Si l’estació de la RENFE del tren a Barcelona fa pena i fins i tot fàstic no cal anar molt lluny per trobar els responsables.

No m’interessa ara saber quin partit mana a la meva ciutat, ni quins equipaments depenen de quin ministeri o de quin conseller. El conjunt va enrere i ni la ciutat ni els seus habitants s’ho mereixen.

S’imposa un canvi, a Manresa i arreu dels nostres pobles. El poder s’ha d’invertir, i aquí si que puc posar en certa manera Suïssa d’exemple. A Suïssa el poder comença en l’individu, continua pel municipi, després pel cantó i finalment i entra l’estat. A Catalunya (i a Espanya) és exactament el contrari: mana l’estat, que dona un cert poder a l’autonomia regional que potser també repartirà alguna engruna de decisió als municipis i finalment, molt de tant en tant, el ciutadà podrà donar la seva opinió.

Capgirem l’ordre. No proposo cap revolució en el sentit violent del terme sinó una revolució de pensament, de prioritats. Pot ser una cosa important a l’hora d’avaluar les diverses propostes i consultes sobre el futur de Catalunya que aviat ens arribaran.