De Suïssa estant

Una de les paraules de l’idioma alemany més coneguda fins i tot pels que no el parlen és «kaputt». El mot permet moltes aplicacions ja que significa trencat, cansat, espatllat, rendit, mort… Els orígens no són molt clars encara que sempre porten al llatí caput encara que no amb el significat de cap sinó de caput essere = no ser necessari, no ser útil. És una expressió molt emprada en textos jurídics medievals en el sentit de “tornar a començar” o dit d’altre manera “tornar a l’origen, al cap”.

El fàcil joc de paraules del títol sorgeix del fet insólit d’un Estatut aprovat pel poble i les instàncies parlamentàries legals i que porta més de tres anys “aparcat” al Tribunal Constitucional espanyol, sense data prevista de resolució.

Ara es parla de l’estiu o fins i tot la tardor de l’any 2010 com a data de la resolució del TC. El govern espanyol ens consola dient que, amb sentencia o sense, l’Estatut s’està aplicant de manera que no cal trencar-se el cap.

Estic amb l’ai al cor. O l’Estatut és necessari pel desenvolupament polític i social de Catalunya o en podem prescindir. En el primer cas, no s’entén l’endarreriment de la sentencia i en el segon val més que pleguem els farcells i anem allà on es tingui més respecte per les decisions del poble.

Jo no vull pensar que l’Estatut està «kaputt». Més aviat em permeto desconfiar dels polítics espanyols i dels tribunals que semblen massa dependents dels primers. I, com sempre, Raimon em ve a la memòria:
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.