De Suïssa estant

Poques vegades podem alegrar-nos del tot per molt que les noticies siguin positives.

L’alliberament d’Alícia Gámez, després d’un centenar de dies de segrest, no pot donar-nos tota la satisfacció que mereix perquè encara queden dos catalans segestrats: Albert Vilalta i Roque Pascual. La desil•lusió que tots els cooperants que col•laboren per millorar les condicions de vida de gent molt llunyana del nostre entorn han sentit al veure com és fàcil tenir la vida penjada d’un fil, acaba per perjudicar els que tindrien de rebre l’ajut.

El govern espanyol ha negat cap pagament o contraprestació per l’alliberament de l’Alícia. El diari El Mundo diu que s’han pagat dos milions de dòlars i que n’han de pagar encara dos més per cada un dels dos retinguts. Naturalment que una operació d’aquest tipus reclama molta prudència per tal de no posar més en perill la vida dels que encara no han arribat a casa.

De totes maneres, una vegada tot s’acabi positivament com tots esperem, s’obrirà l’eterna discussió sobre si pagar o no pagar als segrestadors. Si segresten un fill meu, un parent o un conegut, sens dubte estaré a favor de pagar. Si m’ho miro fredament, pagar significa donar mitjans i ànims a la banda terrorista per tornar-hi, tal com ha arribat amb els pirates de Somàlia.

Quan la vida d’un innocent està en perill no sabem reaccionar només amb el cap fred. De manera que esperem la tornada de l’Albert i el Roque i després podrem plantejar-nos com ajudar a pobles necessitats sense posar la vida dels nostres joves a mans de terroristes extorsionadors. El món ens ho posa difícil això d’ajudar!.