De Suïssa estant

És una “mezzo-soprano” molt coneguda en els ambients operístics malgrat que el seu repertori inclou poques obres de les dites populars (Verdi, Puccini, Rossini…). Les seves actuacions es reparteixen essencialment entre Salzburg, Paris, Londres i molt poc a Itàlia. El seu nom sembla un pseudònim: Anna Bonitatibus.

Preguntada sobre la seva opinió de la vida cultural italiana diu coses dures i clares:
“Itàlia té una història plena de cultura. Tot se n’ha anat en orris (…) El públic es torna estúpid. Els italians ja no coneixen el seu passat. La televisió italiana ho ha matat tot i els italians viuen quasi només d’aquestes imatges. És una tragèdia que a la televisió italiana no es faci cultura, tot és sense contingut. I els telespectadors, quan tenen dos dies lliures, van a la platja o a la muntanya. Viatges culturals? No. (…) A Munic trobo gent que tenen la força molts vespres de tancar la televisió i dos o tres vegades al mes van a l’òpera o al teatre. I no són un parell de sonats: és un sistema cultural, també un sistema escolar el que permet arribar a això.”

L’Anna Bonitatibus estima el seu país i s’adona, com molts d’altres, que el paper cultural que històricament ha representat Itàlia s’està oblidant i no té continuïtat. Poca lectura de llibres, molta lectura de revistes dites “del cor”, molta televisió i un progressiu embrutiment buscat i consentit donen poques esperances a un paper cultural d’Itàlia dins d’Europa.

Em pregunto: I si les paraules de la senyora Bonitatibus les traslladem a un altre país? Per exemple Espanya o fins i tot Catalunya?.