De Suïssa estant

Les coses no rutllen. El sistema econòmic, a nivell mundial, ha perdut credibilitat i tothom parla de canviar-lo encara que ningú sap molt bé com fer-ho. Els que tenen estalvis no gosen gastar i els que tenen deutes no veuen com els podran pagar. Realment les coses no rutllen en gran part per la desconfiança i l’inseguretat que una vegada descobert el «tinglado» financer s’ha apoderat de la gent.

Els diaris alternen noticies de caire positiu amb d’altres que indissimuladament ens preocupen. L’atur, que és una conseqüència de la caiguda de les vendes, sembla difícil de reduir en una societat acostumada a viure per damunt de les possibilitats reals, gràcies a crèdits aparentment generosos.

Han fallat tots els controls. Mai no s’hauria d’haber arribat a unes pèrdues tan enormes ja que les alarmes tindrien de sonar molt abans de adonar-se de la desaparició de milers de milers de milions.

I nosaltres, la gent amb economies «normals,» estem amenaçats amb pujades d’impostos, rebaixes de pensions, augments de lloguers i tot una serie de malediccions bíbliques com si això signifiques el remei de tots els mals i ens castiguen com si fóssim els generadors de tanta inconsciència, incompetència i malicia com anem descobrint dia a dia.

Sortirem del forat amb molt temps i molts sacrificis. La desconfiança envers dels que manen, dels que remenen les cireres, ja no la traurà ningú en molts i molts anys. Potser necessitavem d’aquest fracàs de la civilització del confort per adonar-nos que tot és fràgil, que els que en realitat manen no són el que sembla que manen, i que (almenys per ara) certs valors com l’amor i l’amistat encara no s’han d’anar a cercar als bancs.