De Suïssa estant

Semblaria que defensar l’idioma d’un país o territori amb segles d’existència és una feina innecessària. Observar com es tracta el català darrerament, fa que sigui una feina lamentablement necessària.

No cal ser un gran historiador per saber que els idiomes s’han anat creant de manera pròpia i amb influències de fora, per qüestions de veïnatge o d’invasions.

Amb els anys, tots han establert unes normes que permeten que s’utilitzin i ensenyin amb unes regles gramaticals clares.

Quan diverses regions s’ajunten amb d’altres per formar una unitat política, voluntàriament o per força, sovint es crea un problema d’identitat forçada, on el més fort obliga als altres a oblidar les seves característiques per unificar-se amb les del dominant.

Es poden fer molts escrits sobre, per exemple, els idiomes autèntics de les regions franceses, gairebé ignorats per la força del francès dominant. L’alsacià, el bretó, el provençal i fins i tot el català, per posar alguns exemples, han perdut importància a França i reduint el nombre dels que els parlen habitualment a nivells baixos.

Una situació diferent es troba a Suïssa. El país disposa de quatre idiomes oficials (alemany, francès, italià i romanx) que es parlen segons el cantó (regió) on es viu. Fins i tot hi ha cantons amb dos idiomes oficials. Ningú imposa a ningú un idioma diferent del de la seva regió. I tothom que canvia de regió aprèn i fa servir el de la nova residència, sense cap imposició sinó, senzillament, per respecte i ganes d’integrar-se.

L’assumpte (si es vol comparar amb Espanya i Catalunya) és molt més dificil, ja que per exemple a Berna on jo visc, parlem un dialecte bernès, diferent del de Basilea o de Zuric per donar dos exemples. En ser dialectes veïns, ens podem entendre perfectament malgrat que moltes paraules i expressions són diferents segons la regió.

Com que es tracta de dialectes, a l’hora d’escriure s’ha de fer en alemany, ja que els dialectes no tenen gramàtica / ortografia fixada acadèmicament. Si s’escriu el dialecte s’ha de fer de manera que en llegir-lo soni com quan el parlem.

Tres dels meus nets d’11,14 i 16 anys, tenen a l’escola alemany, francès i anglès, els dos primers com a idiomes propis del cantó de Berna i el tercer per ser de nivell mundial.

A la vista de tot això em sembla que la formula política del federalisme a Suïssa afavoreix que cada cantó mantingui, exerceixi i promogui la seva personalitat fent ús de l’idioma històricament propi. Cosa que sembla més difícil a Catalunya.