De Suïssa estant

El pròxim dia 7 de febrer Suïssa celebrarà els cinquanta anys del referèndum que el 1971 va donar a les dones el dret de vot a tots nivells.

“ ¿Només cinquanta anys a Suïssa?”, us podeu preguntar. A Espanya es va aprovar el dia 1 d’octubre del 1931, és a dir quaranta anys abans que a Suïssa.

Com a totes les coses, convé donar-hi un cop d’ull més rigorós. De fet la Constitució espanyola del 1931 donaba a les dones el dret a votar si tenien més de vint-i-tres anys. Les discussions a les Cortes són dignes de ser llegides per tal de veure la profunda oposició de molts polítics i partits.

La primera vegada que a Espanya van exercir aquest dret va ser a les eleccions municipals de l’abril i les generals del novembre del 1933. Amb la guerra i la dictadura franquista el dret a vot no va tornar a ser possible fins al 1977.

A Suïssa, la votació masculina del 7 de febrer del 1971 va donar un 65,7% de vots a favor del sufragi femení. A l’octubre del mateix anys van entrar les primeres dones al Parlament.

Amb tot i això, van ser necessaris tretze anys per veure la primera dona fer part del Govern de Suïssa.

La senyora Elisabeth Kopp el 1984 va obrir un camí que ha portat al fet que avui, en un Govern de (només) set consellers federals (ministres), tres d’ells siguin dones.

El senyor Mario Vargas Llosa ha concedit una entrevista al diari ABC, cosa que ha permès al diari d’omplir la seva portada amb una foto de l’escriptor i amb una frase de l’entrevista:
“ El nacionalismo es la desgracia de este país”.

Avui faré una cosa poc habitual per no dir gens: copiaré el blog que vaig escriure el 9 d’octubre de 2010, quan va rebre el Premi Nobel. I és que el podria tornar a escriure avui.

„
Quan vaig llegir que Mario Vargas Llosa havia rebut el Premi Nobel de Literatura 2010, em vaig recordar d’un llibre d’ell que tenia oblidat en un racó de la meva biblioteca. L’any 1993, un amic de Lima em va regalar “El pez en el agua”, sotstitulat “Memorias”.

Una cosa em van sorprendre del llibre: vaig trobar un punt de lectura entre les pàgines 78 i 79 és a dir molt al començament de les 538 totals. La veritat és que la meva extensa biblioteca no és per fer bonic sinó per omplir-la amb llibres que llegeixo i rellegeixo. El de Vargas Llosa em va avorrir i el vaig deixar abans de martiritzar-me amb una lectura feixuga, orientada a dissimular el seu mal humor pel fracàs de la seva candidatura a la presidència del Perú i de l’escàs ressò del seu Movimiento Libertad.

No tinc cap dubte que Vargas Llosa sap escriure, que és molt prolífic i que fins i tot mereix el Premi Nobel de Literatura que altres més poc dotats que ell ja havien obtingut abans. Tampoc necessito combregar amb les seves idees per acceptar el seu ofici. Però algunes de les seves posicions, que hem pogut llegir en el molts articles i ressenyes periodístiques dels darrers anys, m’han creat un rebuig a la seva persona que només puc demostrar ignorant la seva obra.

El senyor Vargas Llosa podria tenir un millor record de Barcelona i Catalunya del que demostra, ja que va ser aquí on va tenir de la mà de Barral les seves primeres oportunitats. Vargas està radicalment contra els nacionalismes (excepte el seu, naturalment) i contra tota acció que permeti a la llengua catalana obtenir el paper que li correspon.

Al Perú, una gran part de la població té unes arrels molt anteriors a les arribades dels Vargas i dels Llosa, i mantenen una llengua, el quítxua, que els elitistes com Vargas Llosa han ignorat i sovint menyspreat. Vargas Llosa viu en un exili daurat i voluntari, i no s’apropa al seu Perú per mala digestió dels seus fracassos polítics. El dia que decideixi tornar a Lima o a la seva ciutat Arequipa, potser el tornaré a llegir si és que la realitat del seu país li obre els ulls.

A l’espera d’aquest moment, el punt de lectura continuarà entre les pàgines 78 i 79.

“

Benvolguts Reis Mags

Us escric per cinquena o sisena vegada dins del meu blog. Els que, com infants, vàrem creure en vosaltres, ens és molt difícil oblidar-vos tot i que ara tenim dubtes sobre la vostra existència.

Sempre que us he escrit ha estat per demanar la vostra intervenció per resoldre alguns dels problemes que nosaltres tenim i que no acabem de solucionar. Tot això amb el millor esperit tradicional i malgrat la meva tendència republicana.

Suposo que ja sabeu que les monarquies, avui dia, no disposen de la millor opinió pública, algunes vegades pel sistema en si mateix i altres per la poca qualitat dels qui les exerceixen. I no penso només en Espanya.

Posat a demanar, com vol la meva tradició, em permetreu que pensi que vosaltres podeu discretament fer que els que manen tinguin una mica de sensibilitat per coses que, de moment, ens fan la vida molt complicada. Us donaré dos exemples: la manca d’unió i la poca voluntat en corregir decisions equivocades.

La unió, tant de partits com de sindicats i associacions és indispensable, per damunt de totes les diferencies polítiques i de col·locació a esquerra o dreta. Sense unió no serà possible solucionar els greus problemes actuals. Pensar en la gent i no en els partits es fa indispensable.

I la claredat, el reconeixement dels errors i el fet de corregir-los ha de ser prioritari per no quedar-se els que manen asseguts a la cadira amb les orelles tapades i mirant al cel.

Ja ho sabeu, estimats Reis d’Orient. Espero que ens donareu un cop de mà.

Amb aquesta esperança un envio una afectuosa abraçada republicana.