De Suïssa estant

Amb una certa regularitat, alguns polítics de casa nostra parlen de portar a Europa el problema català, que vol dir portar-hi el dret a la independència partint d’un referèndum legal.

Aquest referèndum, que Espanya nega mani qui mani a Madrid, suposa un argument democràtic amb la convicció que cada poble té dret a decidir sobre el seu present i el seu futur. Per Espanya, convocar aquest referèndum significa un intent de trencar la unitat de la pàtria i per tant va contra la Constitució.

Partint d’aquestes dues posicions, es veu molt difícil que Catalunya i Espanya arribin mai a un acord i per tant el fet de portar aquesta qüestió a nivells superiors i externs pot semblar una bona decisió per tirar endavant. Europa, la Unió Europea, no ha fet, fina ara, cap pas decisiu per tractar de posar d’acord els dos punts de vista i veig molt difícil que ho faci d’ara endavant.

No podem oblidar que, en el suposat que funcionés el referèndum i que Catalunya obtingués una majoria i arribés a la independència, moltes regions d’Europa podrien intentar seguir el mateix camí. Pensem en la Bretanya, l’Alsàcia o la Catalunya del Nord a França, en la Llombardia, el Vèneto o el Tirol del Sud a Itàlia, en els Flamencs i els Valons a Bèlgica i fins i tot en Baviera a Alemanya.

Pensar que totes o una part d’aquestes regions, amb base històrica i política ben definida, puguin arribar a ser independents frenarà, sense cap dubte, les posicions de França, Itàlia, Bèlgica i Alemanya en el cas que el problema català arribés al nivell més alt europeu.

Cal, per tant, continuar parlant, demanant i fins i tot exigint els drets dels catalans però amb una actitud i una estratègia que tindrà de ser lenta, molt lenta, però que només pot triomfar si no es defalleix.

… perquè és molt fàcil, en els moments actuals, fer llenya d’una institució que ella mateixa ha fet el necessari per enfonsar-se.

No, no em preguntaré si ser rei, sense cap mèrit més que ser fill del seu pare, és un motiu suficient per sentir-se útil i salvador de la pàtria.

No, no m’embolicaré en fer la llista de totes les coses errades que el que ara anomenen “emèrit”
va fer tots els anys en els quals la premsa i molts cortesans sabien i varen callar.
Ni recordaré les que ha fet després de cedir el tron al seu fill Felipe perquè surten diàriament a la premsa. Sobretot a la digital.

No, no aniré tant lluny com per demanar que Espanya, com cada poble anomenat lliure, pugui decidir si vol continuar amb el sistema actual o canviar-lo.
Si ho demanés semblaria que aprofito la „salida por el foro” del „emèrit” i no vull que ho sembli.

No, esperaré que la monarquia es comporti com qualsevol institució que reconeix que ha creat problemes, i presenti solucions.
Només si calla em vindran ganes d’escriure tots els comentaris, critiques i preguntes que jo, com cada persona interessada en la veritat, tinc a punt per posar aquí.

No, de moment no escriuré contra la monarquia.