De Suïssa estant

Malgrat els esforços per canviar les coses o per oblidar-les, segons siguin els ànims de cadascú, ens adonem que molts fets no canvien, no es modifiquen, ni desapareixen per molt temps que passi.

Un cantautor italià, Christiano de André, va gravar l’any 1992 una cançó amb el títol de “ Che gran confusione” que es pot traduir com  “Quina gran confusió” o “Quin desastre“.

Val la pena llegir alguns paràgrafs per veure que els entrebancs que patim no tenen res a veure ni amb un país determinat ni, ai!, amb una època determinada.

(La traducció al català l’he feta respectant la manca de puntuació de l’original).

“ Tancats a les places tancats dins del temple / som tres o potser cent milions / estem sense mapes ni referències / presos en un vèrtex de canvis/ notícies falses notícies verdaderes que no duran ni un telediari / jurades i després desmentides en menys d’una hora  / lligades només per una falsa rima…

I nosaltres perplexes i desil·lusionats estem aquí/ cercant una solució/ Quina gran confusió! … I Nosaltres perduts i trastornats estem aquí / amb un futur que no té cap previsió/  i nosaltres perplexes i desil·lusionats estem aquí / cercant alguna solució. Quina gran confusió! Quin desastre! “

No és cosa d’uns pocs somniadors.

Ni de quatre il·luminats.

És cosa de tots

perquè només junts hi podrem arribar.

La muntanya és esquerpa

i tenim mal temps.

Però amb una cordada ferma,

on tothom ajudi a tothom,

assolirem el cim.

I una vegada a dalt,

a l’hora de fer la foto,

uns es col·locaran a la dreta,

d’altres a l’esquerra i alguns al mig.

És el que cal: unió per arribar-hi

i diversitat per donar un lloc

a tots el que han pujat junts.

Hi arribarem!

     Fa uns 2600 anys, a Atenes, el polític i poeta Soló va escriure: “Les lleis són com teles d’aranya: bones per caçar petits insectes, mentre que els grossos trenquen la xarxa i escapen”.

Lamentablement aquest pensament és, avui dia, més aplicable del que la gent normal voldria.

I com que també els diners juguen un paper important segons ens demostren algunes personalitats dels que ens semblava que tindrien de donar bons exemples, una elegia de Soló diu:

”La riquesa que l’home persegueix amb violència
 ve de manera inconvenient, corrompuda
 per fets injusts, i produeix ceguesa. 
Al començament és petita, com un caliu encès,
 invisible al començament, temible el resultat”.

Després de molts anys de silenci poc exemplar una bona part de la premsa escriu sobre importants moviments de diners, es pregunta d’on han sortit i on han anat a parar. Principalment en ambients borbònics aquestes preguntes es fan fortes, encara que cal no oblidar que, amb totes les possibles diferències, alguns fets d’aquest tipus han convergit a Catalunya.

Els que han pensat fins ara que la justícia és igual per a tots, acaben de descobrir que els reis són els pares, i han deixat de creure-hi. I no només amb els tres de l’Orient.

En principi, el nom d’un partit polític ha de tenir com a mínim dues qualitats: definir la posició del partit dins de l’espai polític, i també tenir un nom fàcil d’identificar i de recordar.

Un senzill cop d’ull als partits polítics actuals de Catalunya permet de constatar que cap de les dues qualitats s’ha arrelat. Potser amb l’excepció de ERC, ja que dir-se Esquerra, Republicana i de Catalunya permet definir bastant clarament la seva posició dins del panorama dels partits. El PSC, com a Partit, Socialista i de Catalunya tampoc posa massa dubtes.

Ara bé, els altres partits no deixen que la majoria de la població, que són la majoria de votants, reconegui el que volen fer i predicar, si ens basem en els noms. Mirem-ho de prop: PDeCAT, Junts per Catalunya, Units per Avançar, el nou partit del grup de Poblet PNC (Partit Nacionalista de Catalunya), Ciutadans, Catalunya en Comú – Podem, Partit Popular i alguns més.

L’anomenat “ciutadà corrent” difícilment sap clarament qui compon, per exemple, el Units per Avançar, si són d’esquerra, de dreta o del mig,  a menys que no destini part del seu temps a llegir i escoltar certs mitjans, cosa que tots sabem que la majoria no fa. A l’hora de votar es pensa més en certes persones que no pas en els partits, ni amb els noms d’aquestes associacions polítiques que no ho diuen clar.