De Suïssa estant

El diari digital Vox Populi explica que a La Moncloa ha començat un ball de noms que ha de portar a una remodelació interna del govern, amb la finalitat de reduir despeses de l’executiu.

Actualment el govern de Madrid disposa de 22 ministeris, quantitat que sembla exagerada en temps de crisi i de cara a l’eficiència. Per altra banda, la UE està disposada a ajudar a Espanya amb uns bons milions d’euros que clarament estan lligats a reformes estructurals. Com que les despeses en personal i ministeris s’han disparat, és necessari fer correccions per tal de mantenir un cert bon paper davant les ajudes europees.

Tenir tants ministres fa sospitar que, d’una certa manera, s’ha volgut agrair a alguns el seu treball dins del partit. Els 22 d’Espanya semblen molts si pensem que Alemanya tira endavant amb 14 ministres, igual que Itàlia, o França amb 16.

No puc deixar de fer una comparació amb Suïssa on tenim, ja fa dotzenes d’anys, només 7 ministres, actualment de 4 partits diferents. Una situació que demana molta democràcia i moltes ganes d’entendres amb el que no pensen com tu.

Tots sabem que tenir menys ministres no vol dir automàticament mes eficiència perquè els que realment treballen són els funcionaris que cal repartir entre tots els ministeris.

Però de totes maneres, de cara als altres països d’Europa, una remodelació del govern pot donar la imatge de voler baixar despeses, cosa  que agrairan els que posaran els diners que Espanya rebrà.

El principal diari de Ginebra, „La Tribune de Genève”, va publicar el divendres un editorial titulat: „ Espanya: és l’hora d’aixecar el vel”.

Amb molta claredat, el diari es pregunta perquè Espanya no respon amb dades i informacions als requeriments de la justícia suïssa sobre probables infraccions de les lleis per part del rei emèrit Juan Carlos I, del que se suposen dos ingressos sospitosos. El primer, de 100 milions de dòlars oferts a Juan Carlos pel rei d’Arabia Saudita, i que va obligar a Felipe VI a renunciar a l’heretatge. El segon és de ”només” 1,9 milions de dòlars obsequi de l’emir de Bahrain que sembla que el mateix Juan Carlos va portar a Ginebra personalment.

La part final de l’editorial posa unes preguntes que, per ara, Espanya no està disposada a respondre.

„La imatge d’aquest monarca caminant pel camp de Ginebra amb la maleta plena de dòlars sorprèn i planteja moltes preguntes que ja no es poden ignorar: quants regals d’aquest tipus hi ha hagut? Quan va rebre Juan Carlos I en total durant el seu regnat i sobretot per què va rebre aquestes sumes? Mentre Europa es pregunta, a Espanya ningú està disposat a respondre aquestes preguntes. La casa reial està emmurallada en silenci. Les sol·licituds d’obertura d’una investigació parlamentària són rebutjades sistemàticament pel Partit Socialista i el Partit Popular, amb el suport del partit d’extrema dreta Vox.

Resta la justícia. Tornarà a obrir la investigació breument iniciada el 2018 i que després va suspendre per la sospita de corrupció de l’ex-sobirà? I sobretot, tindrà els mitjans per eixamplar la investigació i acabar per donar llum sobre l’aspecte financer d’aquests trenta-nou anys de regnat? Res és menys segur, però per a la credibilitat d’Espanya, només es pot esperar.”

Potser cal recordar a Ciceró amb el seu  „Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”.

Fa un parell de setmanes que cada dissabte a Ginebra es formen cues de fins a 1000 persones que esperen hores i hores per rebre una bossa amb queviures.

És una situació totalment desconeguda a Suïssa i que està,en certa manera, alterant els sentiments de molta gent. A Berna i a Zuric també es formen cues, encara que en menor quantitat de persones que a Ginebra.

Es tracta essencialment de gent sense treball i sense papers de residència. La majoria treballaven netejant cases, en magatzems, passejant gossos i, en fi, en tots aquells treballs pels quals era difícil trobar suïssos disposats a fer-ho per un preu relativament baix.

Davant aquesta realitat tothom es posa moltes qüestions que no tenen resposta fàcil. Segurament el fet que pel virus molta gent fa set setmanes que estan tancats a casa ha provocat l’atur de moltes dones de neteja i d’acompanyants de gent gran i de menors. Però també cal preguntar-se perquè les famílies donaven feina a persones residents il·legals. La resposta sol ser que ho feien per caritat, per ajudar.

Amb les fronteres tancades per culpa del virus, molts dels immigrants il·legals no poden tornar als seus països d’origen i comencen a crear problemes de convivència greus. Alguns polítics de la banda dreta, basats amb el fet que a Ginebra hi ha un cas d’infecció per la Covid-19 per cada 100 habitants, gosen reclamar l’expulsió immediata de tots els „sense papers” acusant-los indirectament de propagar l’augment de les infeccions. Algunes organitzacions d’ajut als necessitats demanen, contràriament, tolerància i caritat envers els que pateixen.

Que Ginebra sigui la seu de l’ONU i dels Drets Humans a Europa fa mal a la imatge de la ciutat, tal com ho han propagat recentment „The Guardian”, „Le Monde” i el „New York Times”.

Cal esperar que les coses millorin aviat per facilitar solucions a tants i tants casos crítics.

Aquest títol és provocador però correspon al lema d’una manifestació convocada per al dilluns que ve a Ginebra i altres indrets, per un grup d’activistes del moviment climàtic.

Les darreres setmanes, l’exèrcit suís va col·laborar molt eficaçment i fins i tot discretament amb uns 3000 homes a moltes tasques de caràcter humà en hospitals, residencies per avis i altres organitzacions civils.

El bon paper que va fer l’exercit, admirat fins i tot per molts dels poc entusiastes amb aquest cos ha provocat, com a contrast, les manifestacions anunciades.

Val a dir que fer part l’exercit de Suïssa és obligatori per a tots els ciutadans masculins, a partir dels 18 anys. En principi, per dir-ho d’una manera simplificada, després d’uns quatre mesos d’escola de reclutes s’han de fer sis cursos d’unes tres setmanes cadascun en els sis anys següents.

Qui no vulgui fer servei militar pot triar fer un Servei Civil, que dura un poc més que el militar, o bé pagar una quantitat d’alguns milers de francs per alliberar-se de tot això.

Els manifestants demanen no anar a fer part de l’exèrcit i de buidar els comptes corrents del banc per tal que no puguin obligar a pagar per “comprar” l’alliberament.

En general, aquestes propostes han creat una reacció de sorpresa al conjunt de suïssos de totes les edats. És possible, encara que remotament, que canviï en un futur el sistema de servei militar obligatori. Si és així, serà una conseqüència indirecta del corona-virus, totalment inesperada.

La companyia suïssa SWISS va néixer l’any 2002 en comprar l’alemanya Lufthansa la fallida SWISSAIR. Malgrat el canvi de propietat SWISS va mantenir les qualitats d’imatge, de bon servei i de puntualitat de la seva companyia d’origen.

Les actuals circumstàncies estan obligant a totes les companyies d’aviació a prendre decisions urgents i dures per la manca de viatgers i per la incògnita de quan les activitats podran tornar a ser gairebé normals.

Els tres aeroports principals de Suïssa (Zuric, Ginebra i Basilea) resten pràcticament parats i l’espectacle de dotzenes d’avions aparcats és insòlita i preocupant.

SWISS tindrà segurament la garantia de l’Estat per obtenir crèdits bancaris de molts milions per resistir els problemes de la manca de vols, cosa que no evitarà la cancel·lació de 1500 llocs de treball.

Per tal de reduir despeses, SWISS ha decidit enviar, de moment, set avions (cinc Airbus A320 i dos A330) a Amman per tal de que restin estacionats a Jordània per un temps indefinit. Segons sembla hi ha, de fet, dos motius per una tal decisió: en primer lloc el preu alt que cobra l’aeroport de Zuric per l’aparcament i en segon lloc perquè el clima sec d’Amman, en els mesos vinents, serà molt millor que el de Suïssa per conservar les estructures dels avions.

Per cert, Lufthansa manté bastants avions aparcats a Terol per motius similars als de SWISS, tot i que queden més a prop que els de Jordània.

Aquestes decisions que normalment el passatger desconeix, ens permeten entreveure la complexitat de coses tan aparentment menors com l’aparcament dels avions.