De Suïssa estant

La mort de Josep M. Subirachs m’ha fet recordar moments molt interessants. Tinc dues escultures de Subirachs. Una d’elles, la que il·lustra aquest blog d’avui, la va titular “Positiu-Negatiu”. Crec que serveix per recordar, ara que ens ha deixat, la forta personalitat de Subirachs, la seva força per mantenir-se fidel a unes formes d’expressió no sempre rebudes amb aplaudiments.

Vaig conèixer en Josep M. Subirachs l’any 1985 a l’Estudi Regomir de Barcelona quan jo estava recollint obra per fer una exposició sobre ell a una galeria a la ciutat de Basilea que en aquells moments jo dirigia. Molt abans, i com a manresà, havia estat al corrent de l’obra d’en Subirachs, que sempre va demostrar una gran estima per la meva ciutat, de manera que el contacte va ser molt enriquidor per a mi.

L’obra de Subirachs (escultura, dibuix i gravat) és extensíssima i veus més preparades que la meva n’ha dit i en diran la seva importància dins de l’art català actual.

La gran controvèrsia sobre la seva actuació a la Sagrada Família ha creat dos bàndols irreconciliables: els que creuen que la seva façana dona testimoni del seu temps, que no és el deGaudí, i els que la consideren un nyap i un insult a l’obra original gaudiniana. El tema dona per moltes hores de discussió i no vull ara, amb motiu de la seva mort, portar-lo a primer pla.

Subirachs, com tants artistes, ha estat admirat i alhora criticat. L’actitud més important serà sempre el fet d’atansar-se a la seva obra sense ganes de tenir raó i deixar que sigui ella la que parli.

Per Subirachs “l’escultura és aquesta brossa divina que ocupa un lloc a l’espai”.

Gràcies, Subirachs.