De Suïssa estant

La decisió de la senyora de Undargarin i els seus fills de residir a Ginebra, conseqüència de la seva fugida d’Espanya, no ha despertat a Suïssa cap mena de curiositat ni periodística ni social.

Segons diu la premsa espanyola, La Caixa ha proporcionat a la senyora Cristina el càrrec de coordinadora dels programes de la Fundació La Caixa amb els organismes internacionals amb seu a Ginebra.

Les xifres que es publiquen i que corresponen al sou, a les despeses de habitatge i l’escola dels fills situen els ingressos de la senyora Cristina a un nivell altíssim, fins i tot a Suïssa, i que de cap manera semblen justificats per les qualificacions i la dedicació que fins ara ha demostrat. La Caixa  amb els diners dels seus clients pot ajudar a la família reial espanyola a crear una cortina de fum que tapi una part de les presumptes vergonyes de la família Undargarin.

Diuen també els diaris espanyols que l’Estat pagarà el servei permanent de vigilància a la senyora Cristina i fills, servei que als Estats Units era de sis policies.

Suïssa ès un país on és fàcil ensopegar-se amb el President del Govern anant a fer una mica d’esport amb la seva bicicleta i sense vigilància, un país on senadors, diputats, alcaldes i personalitats industrials i econòmiques poden passejar pels carrers sense cap problema. Delegar sis policies per vigilar una insignificant persona, amb l’únic “merit” de ser filla d’un rei, segur que motivarà sorpresa i rebuig quan arribi la notícia al públic.

També s’ha pogut llegir que el Rei Juan Carlos ha contactat el seu amic Karim Aga Kahn per tal de trobar una feina al senyor Undargarin. Potser no és cert però vist l’origen de la fortuna del Aga Kahn no és gens estrany que el rei el tingui com a amic. Poca feina i ben pagada.

Acabo de llegir una entrevista a Heinz Fischer, President d’Àustria, on diu que fa quaranta anys que viu al mateix pis amb la seva esposa, que ell s’encarrega de fer l’esmorzar i que quan tenen convidats a la casa, la seva esposa cuina per a tots. Aquesta vida normal és pel senyor Fischer important perquè quan acabi el seu mandat que va començar el 2004 i que acaba el 2016, serà més fàcil per al matrimoni tornar a la vida anterior al càrrec de President.

Segurament és veritat que els països tenen els mandataris que es mereixen (sempre que els puguin elegir).

El Festival del Cinema de Locarno és un dels festivals europeus de més prestigi fora dels “gegants” Venècia, Berlín o Cannes, sovint més condicionats per l’èxit comercial de les pel·lícules que per una estricta valoració del fet cinematogràfic com a art.

En l’edició d’enguany, la seixanta-sisena, el premi a la millor pel·lícula ( el Guepard d’or) va ser per “Historia de la meva mort” del director català Albert Serra.

Tota la premsa del diumenge va comentar el premi destacant que l’autor era català, cosa que va permetre fer algunes comparacions amb Dalí que comentaré més endavant.

Albert Serra, poc conegut del gran pùblic tant a casa com a fora, està considerat un “enfant terrible” del cinema i les seves obres sempre s’han distingit per agradar a una minoria, cosa que a Serra no preocupa massa.

Escriu la premsa que Serra va aconseguir el record d’espectadors que abandonaren la projecció sense esperar el final. La pel·lícula té una durada de 148 minuts, el ritme de la narració és lent i els diàlegs una mica enfarfegats, diuen. La historia narra el viatge d’un Giacomo Casanova envellit cap al sud dels Carpats, on es trobarà amb el Compte Dracula i finalment hi morirà. Els crítics alaben l’intel·ligent idea i censuren la monotonia de la pel·lícula.

Albert Serra, en l’acte final on va rebre el guardó va parlar amb un francès que recordava el de Salvador Dalí per dir que “moltes gràcies pel guardó i que podia assegurar a tothom que la propera pel·lícula seria encara més boja que aquesta d’ara”. Surrealisme pur.

En declaracions posteriors va assegurar literalment : “La crítica i el públic no m’interessen. Sovint una pel·lícula agrada però per motius falsos, ja que no s’ha entès l’essència de l’obra que el director volia transmetre. L’èxit és un fet molt relatiu”. Finalment, sobre el Festival va dir . “D’aquest premi m’ha emocionat el fet que a Locarno, ja del començament, s’ha discutit sobre cinema i pel·lícules. Per a mi aixo és molt important”.

L’Albert Serra és jove, nascut el 1975 a Banyoles, i ha demostrat que per damunt de certs interessos comercials, la seva obra desconcertarà encara molt temps. Aquest cap de setmana ha començat per fer-ho a alguns suïssos i espero que continuï per molt temps, ja que per damunt de gustos, Catalunya necessita mostrar ara més que mai la seva cara cultural com a complement de la política.