De Suïssa estant

L’ús normal del català com a llengua pròpia sembla que no hi ha manera de que s’entengui més enllà de l’Ebre. La darrera sentència del Tribunal Superior d’Espanya anul·lant quatre articles del decret de la conselleria d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya que defineixen el català com la llengua vehicular en l’ensenyament infantil de tres a sis anys, és una bufetada a tot intent de normalitzar el que amb quatre dits d’enteniment tindria d’estar normalitzat ja fa molts anys.

Considerar el català a Catalunya com a llengua pròpia amb la prioritat en l’ensenyament i en l’ús, només ho pot negar i combatre qui tingui una mentalitat arreladament conqueridora, com històricament ha demostrat gran part d’Espanya.

El president Mas i la consellera d’Ensenyament Irene Rigau s’han afanyat a dir que la sentència no afectarà el model d’immersió lingüística a les escoles. Tant de bo sigui veritat, però no n’hi ha prou. Catalunya espera que CiU, que és al govern, i tots els altres partits de l’espectre polític català que volen una nació amb personalitat pròpia , facin finalment un front comú per defensar junts els mateixos interessos i marcar el camí a seguir els propers anys fina a arribar allà on les decisions sobre Catalunya es prenguin només a Catalunya.

Maltractada i menyspreada. Els de la meva generació, escolaritzats sense un minut de català ni al parvulari ni a la universitat, veiem amb molta preocupació com van reculant molts dels bon progressos fets els darrers decennis per donar al català la normalitat que durant anys ens va ser negada.

En moments on la preocupació de molts és d’ordre econòmic, pot semblar que la crisi de la llengua és una cosa menor i segurament ho és pels que no saben si podran demà pagar el lloguer, o anar a treballar o omplir el plat.

Però, tard o d’hora, fins i tot el problemes menys aguts esdevenen un greuge més per afegir als molts que els catalans hem sofert durant segles. L’any 2008, el lingüista Joan Solà, en un article amb el títol ” Cap on va Catalunya?” escrivia : “En l’aspecte lingüístic potser no havíem tingut mai una infraestructura tan positiva; però no ens servirà de res si no aconseguim que les generacions que pugen i les que vénen de fora respectin la llengua del territori i s’hi adhereixin”.

La recent decisió del govern del senyor Bauzà a les Illes, naturalment amb el recolzament del PP balear i el PP de la resta d’Espanya, per tal de rebaixar la posició del català dins de les institucions balears, és un episodi més dels molts que amb molt o poc soroll ens arriben cada setmana per no dir cada dia.

Els atacs exteriors (i fins i tot alguns d’interiors) a la normalitat de la nostra llengua no els podem ignorar. Sense una reacció política i cultural el futur del català serà poc esperançador.

Mentre mig món comenta, fins i tot amb detalls, l’estat desastrós de l’economia espanyola i la manca de visió del govern, aquí s’ha anat enganyant a la gent amb frases d’auto-promoció més buides que la butxaca de molts.

El rescat d’alguns bancs espanyols sembla que, per començar, pot arribar a necessitar d’uns 40.000 milions d’euros, quantitat que augmentarà quan entrin a la llista de nàufrags un parell d’altres bancs que en el fons són caixes d’estalvis disfrassades per decret.

Cap govern del món no vol que els ciutadans s’esverin innecessàriament i les noticies dolentes es dosifiquen i fins i tot es maquillen per no donar un ensurt amb massa brutalitat . El govern espanyol en l’assumpte de Bankia i en tota la situació del rescat bancari ha mentit, que és molt pitjor que dosificar o maquillar. Sembla que la mentida, tal com va dir Soljenitsin de la URSS, ja no és una categoria moral sinó un pilar de l’estat.

Quan érem adolescents, els pares ens parlaven dels perills d’anar amb males companyies. Ha arribat el moment de recordar aquests consells i trencar amb mentiders, incompetents i prepotents impunes. També amb els de dintre de casa, que tot s’encomana