De Suïssa estant

La senyora Eveline Widmer-Schlumpf és un dels set membres dels govern suïs, amb el departament de finances al seu càrrec. També durant tot l’any 2012 és la Presidenta del país, càrrec anual i rotatiu entre els membres del govern.

La senyora Widmer-Schlumpf, originaria del cantó dels Grisons, a l’extrem est de Suïssa viu al centre de la ciutat de Berna per raó dels càrrecs que ocupa.

La ciutat de Berna , en la seva part antiga, disposa de sis kilòmetres de passatges coberts, anomenats Lauben, que permeten caminar sota cobert cosa molt d’agrair durant els llargs hiverns i els dies de pluja.

La senyora Widmer-Schlumpf és molt discreta i eficient (cosa bastant habitual a Suïssa) i acostuma a llevar-se molt d’hora per anar caminant fins a la seu del govern, a uns deu minuts a peu de casa seva. Tant d’hora que uns veïns varen queixar-se perquè les sabates de la Presidenta feien massa soroll quan ells encara estaven al llit. Es de suposar que eren sabates d’hivern amb uns talons tant sòlids que feien ressonar, dins dels passatges coberts, els passos decidits de la senyora Widmer-Schlumpf.

La Presidenta va excusar-se i va deixar immediatament de posar-se aquelles sabates tan poc discretes.
L’anècdota de les sabates fa reflexionar sobre dos o tres fets importants. Primer: la senyora Presidenta de Suïssa va a la feina caminant, com qualsevol ciutadà, sense necessitat de desplegaments especials de seguretat. Els que vivim a Berna, estem habituats a trobar-nos asseguts al tren, o a l’autobús, al costat d’un senador, d’un diputat o d’un alt càrrec. Un símbol de respecte, educació i discreció que en pocs llocs del món encara es troba.

Segon: la senyora Presidenta a la feina a primera hora del matí, fins i tot abans que molts dels matiners habituals. Un alt càrrec públic, portat sense lluïments personals i amb eficiència , no és un regal del cel ja que demana molt sacrifici personal. Almenys allà on les coses funcionen com cal.

I tercer: la senyora Widmer-Schlumpf es va disculpar i modificar el seu calçat en un acte normal de respecte als veïns. Cal dir que el fet no ha rebut cap titular als diaris o a la televisió, i que ha quedat en un discret segon pla, desconegut per la majoria dels suïssos.

Val la pena, fins i tot discrepant de la seva posició política, ser governat per gent com la senyora Widmer-Schlumpf, que responen a l’imatge que tothom voldria pels seus governants.

El nivell de democràcia d’un país no es pot mesurar tan fàcilment com la temperatura o el pes. Tots sabem que hi ha democràcies i democràcies i que l’antiga Grècia, històricament “inventora” de la democràcia, avui no seria acceptada com exemple de igualtat entre tots els ciutadans.

A Alemanya sembla ser que la democràcia funciona a un nivell bastant alt si considerem que el fins ara president del país ha dimitit, pressionat per les sospites i les evidències de certs comportaments incompatibles amb el càrrec que exercia. Per cert que és el segon president que dimiteix en poc més de dos anys, encara que per raons ben diverses.

El president d’Alemanya no disposa de poder executiu encara que per la seva posició representa a l’interior i a l’exterior l’imatge del país i consegüentment els ciutadans li demanen un comportament personal net i lluny de tota sospita d’ordre polític, econòmic o social.

La diferència amb altres països es molt clara, i sense anar més lluny constatem que Espanya no disposa d’un nivell democràtic igual al alemany ja que el cap de l’estat ni és elegit, ni pot ser jutjat, i l’opinió pública, almenys fins ara, ni el critica ni li demana explicacions de res directament lligat amb el seu comportament personal, les seves finances o el seu entorn. I si algun dia plega, el substitut ja està decidit sense que els ciutadans l’hagin escollit o ratificat.

Ja ho he dit al començament: hi ha democràcies i democràcies. Per ara.

Les formules per començar el dia ben despert i amb energia per plantar cara a tot el que ens arribi són molt individuals. Hi ha qui prefereix fer uns minuts de gimnàstica, d’altres prenen un complexe vitamínic i fins i tot alguns asseguren que uns ous ferrats i un cafè ben fort són imprescindibles.

Un sistema infal·lible, encara que un xic masoquista, és escoltar uns deu minuts al senyor Federico Jiménez Losantos, per exemple a les set del matí. Només deu minuts, que tampoc el cos està fet per suportar massa temps la tirallonga de despropòsits, insults i mentides que dia si dia també el popular periodista deixa anar contra Catalunya.

Després d’escoltar al senyor Jiménez Losantos, ja estarem una mica vacunats per rebre sense massa alteració les bajanades sobre Catalunya i els catalans que molts personatges i mitjans de comunicació de fora ( i també alguns d’aquí) deixaran anar la resta del dia.

Els deu minutets dedicats al senyor Jiménez Losantos ens poden permetre saber per on ens atacaran tots el que per enveja, malicia o ignorància volen una Catalunya despersonalitzada, amb mala memòria històrica i submisa a la voluntat dels altres.