De Suïssa estant

La fallida de Spanair demostra fins a quin punt els fets van demostrant la tàctica dita del “salami” (un tall fi darrere l’altre) per aconseguir que Catalunya se’n vagi a fer punyetes.
En les actuals circumstàncies econòmiques es fins i tot explicable que la Generalitat no pugui injectar més diner public a una companyia privada que sense l’entrada de capital de Qatar Airlines es quedava sense futur rendible.

Tot i que és un greu problema pels treballadors de l’empresa, pels passatgers amb bitllets pagats i per l’il·lusió d’alguns de tenir una companyia aèria catalana, crec que les coses van més enllà, i l’estroncada privatització de l’aeroport del Prat n’és un bon exemple.

Catalunya no disposa de les infraestructures que corresponen al seu potencial industrial i econòmic per manca clara d’interès de l’estat central, mani qui mani, que no és cosa de Zapatero sinó que ve de molt més lluny.

Ni corredor mediterrani, ni bones connexions ferroviàries amb Europa, ni carreteres adequades de caràcter gratuït com en altres Autonomies, ni, ni, ni…

Ahir a la nit, a Manresa, es va celebrar un acte de presentació de “Manresa per la Independència”, clamant per la consecució d’un estat propi. Sembla factible poder fer el setembre del 2014 un referèndum sobre la independència si a l’entusiasme de Manresa hi ajuntem el d’altres ciutats que ja han fet o preveuen fer actes similars. El moment és favorable per parlar d’aquestes coses i no s’ha de desaprofitar.

Les activitats sospitosament il·legals d’un membre de la família reial espanyola ha tornat a disparar la polèmica “monarquia versus república” que apareix i desapareix cada dos per tres.

Catalunya tolera passivament la monarquia espanyola, encara que cada vegada menys, degut a una manca de moviments continuats i efectius que portin a un sistema polític diferent a l’actual (la independència per a alguns, o el federalisme republicà amb Espanya per els més conformistes).

Em sembla evident que la monarquia espanyola ha sofert els darrers anys un desprestigi que s’ha produït en gran part per culpa dels mateixos membres reials, i també per la maduresa que algunes noves generacions demostren davant una institució imposada i de principis propers a la il·legalitat (impunitat jurídica del rei, preferència del baró per la continuïtat del sistema, etc.).

Malgrat els esforços per sobreviure com a institució, dubto molt que el segon marit de la senyora Letizia Ortíz arribi a ser el rei que retorni prestigi a la monarquia, encara que no li manca vocació de gerro de flors.

Catalunya ha de decidir si vol continuar acceptant fer part d’una Espanya monàrquica, o fer el camí independent que cada vegada més ciutadans desitgen. Tots els polítics que van proposar solucions autònomes per Catalunya durant la darrera campanya de les eleccions catalanes, han de tornar a fer propostes concretes ara. No és justificable el silenci de Carreteros, Laportas i molts d’altres.

Tornar a callar i desaprofitar totes les ocasions per donar a la població de Catalunya la possibilitat de decidir el seu futur és un despropòsit històric imperdonable.

Benvolguts senyors

L’any passat us vaig escriure una carta oberta que, malgrat totes les il·lusions que la van generar, no ha tingut ni de bon tros la resposta que jo esperava de vosaltres.

Recordaré el text complert:

“Benvolguts senyors

Quan tenia sis anys vaig descobrir que els regals que cada any em trobava al balcó de casa els compraven els meus pares i no vosaltres. Més tard vaig saber que l’únic evangeli que parla de vosaltres no diu res de Reis sinó de mags, ni diu que éreu tres, ni us dóna cap nom, de manera que molt aviat vaig decidir que no sou res més que un invent.

Senyors Reis, com que sembla que sou mags, feu que tots, govern i oposició, trobin el camí per rebaixar l’atur. Si ens feu aquest favor, prometo començar a creure en vosaltres i l’any vinent us escriuré fins i tot una carta d’agraïment, monàrquica i no republicana. No ens desil·lusioneu.”

Em sap molt greu, però no us puc escriure la carta d’agraïment i segueixo sense creure en vosaltres. Encara que tinc el pressentiment que si les coses no han millorat és més per culpa de nosaltres que vostra.

Estic disposat a fer un acte d’humilitat i de paciència i esperaré un any més. Segur que ens donareu un cop de ma.

Rebeu una abraçada d’un esperançat incrèdul.