De Suïssa estant

La noticia de la sortida d’un nou diari en català mereixeria ser un motiu d’alegria. El naixement de „La Vanguardia “en català no aconsegueix entusiasmar a ningú i els motius són molt diversos.

A la majoria de cases dels de la meva generació, La Vanguardia era el diari que durant molts anys va gaudir de pràcticament el monopoli de la premsa escrita. Encara avui, molta gent llegeix La Vanguardia per una qüestió de tradició i malgrat les alternatives que han anat sortint, una part de la societat catalana mai ha deixat de comprar el diari del grup Godó.

De „La Vanguardia Española“del franquisme a „La Vanguardia.cat“d’ara no hi ha massa diferència d’actitud: una visió dels fets i les noticies amb un enfocament còmode, tractant de no fer enfadar al govern central. Fets com el del seu director Galinsoga, substituït per la força de la pressió d’uns valents catalans, són l’excepció d’una historia periodística caracteritzada per la seva facilitar per „emmotllar-se , per no fer enfadar als que manen.

La prevista „La Vanguardia.cat“no serà res més que una edició en català, no un nou diari. Els periodistes i col•laboradors escriuran indistintament en català o en castellà i l’empresa ha previst la traducció per vies digitals, és a dir, traducció amb un programa electrònic i una repassada final per part d’uns correctors. No gaire diferent de „El Periódico.cat“, amb totes les diferències ideològiques que es vulgui.
Diaris com l’AVUI, l’ARA, „El Punt “, „regió7 “i altres estan pensats i escrits en català, i aquesta diferència respecte als diaris parcialment traduïts sempre marcarà l’existència de dues categories.

Malgrat tot, la sortida de „La Vanguardia.cat “en un moment on sembla que la premsa escrita està perdent vendes, en part per la premsa gratuïta i en part per la premsa digital, és una noticia reconfortant si és que ajuda a col•locar el català al lloc de llengua normal de comunicació que li correspon. Esperem que tota l’operació no estigui pensada de cara a les subvencions, sense les que molta premsa no arribaria al proper Nadal.

Avui fa 30 anys vaig iniciar un viatge de negocis amb un vol de Zuric a Buenos Aires, amb escala a Madrid. El dia 23 de febrer del 1981, a les 6 de la tarda vaig arribar a Madrid d’on sortiria cap a Buenos Aires el dia 24 a les 4 de la tarda.

Un altre moment potser escriuré els detalls d’aquelles gairebé 24 hores passades a Madrid agafat per sorpresa en un intent de cop d’estat que vaig viure de primera ma al centre de Madrid on vaig anar per copsar la inquietud i fins i tot la por que la gent va sentir durant algunes hores, i conscient que assistia a un fet històric.

Vist amb la tranquil•litat de dona el temps i la distància, i encara que és un fet poc i mal explicat, la possible tragèdia (que no va succeir malgrat els tancs a València) estarà sempre marcada per l’esperpèntica entrada de Tejero, amb el baix nivell del seu llenguatge i en un intent de cop d’estat molt mal organitzat com era d’esperar d’un règim on l’autoritat anava per damunt de la raó.

Moltes vegades s’ha escrit o parlat sobre la possibilitat que un fet similar es repetís a Espanya. Uns diuen que no, que l’exercit és ara més professional i que la democràcia està arrelada de manera suficient per resoldre els diferencies sense „Tejeros“. D’altres pensen que si, que encara queden molts il-luminats que en un moment donat es transformarien en defensors de la pàtria (la d’ells). I potser tenen raó, ai las!.

Després del partit de futbol al camp de l’Osca, l‘entrenador del Girona, Raül Agné, va contestar en català a una pregunta feta en català, tot i que va dir que després contestaria en castellà. Davant les protestes d’alguns dels periodistes presents, va abandonar la roda de premsa.

Lamentablement encara es noticia que un personatge públic parli en la seva llengua sense negar l’us d’una segona o fins i tot d‘una tercera segons convingui. Els monolingüistes, que són majoria a Espanya, no admeten fàcilment el nivell superior que suposa parlar més d’una llengua i obren la caixa dels trons cada vegada que poden.

Un cert contrast a la reprovació dels periodistes a Agné el va donar la peli cula „Pa negre “, guardonada amb molts premis „Goya “, rodada en català i basada en la novel·la del mateix nom d’Emili Teixidor. He llegit la novel·la però, per raons obvies, no he vist la peli cula.

Crec que el camí de la cultura, pot servir, encara que a escala reduïda, per fer comprendre millor la nostra identitat. I dic a escala reduïda perquè dominen la ignorància i els diners, i el nombre „d’analfabets“ que saben llegir i escriure va en augment.

Avui tenim dos noticies positives per la nostra llengua. Esperem que no es quedin en fets puntuals sinó que esdevinguin fets normals amb l‘ajut de tothom, ja siguin polítics o ciutadans sense càrrec.

Per dir-ho més clar: Espanya, tal com està configurada ara, no te futur. I Catalunya no pot lligar el seu avenir a un país amb les estructures polítiques esquerdades per tots costats i amb una tendència quasi obsessiva a trobar-nos defectes i problemes.

El viatge protocol•lari de Mas a Madrid, a més a més obligat per la necessitat d’anar allà a dir el que no volen escoltar, ha engegat una tronada digna d ‘una festa major. Bona part de les autonomies han posat el crit al cel, demanant el dret a „endeutar-se “tal com l’hi han permès a Catalunya. Fins i tot l’alcalde de Madrid, que és una ciutat i no una autonomia, ha denunciat el tracte discriminatori que suposa el principi d’acord Mas-Zapatero.

El portaveu del Govern, Francesc Homs, ho ha dit molt clar: “El que se’ns permet fer, el que es va discutir ahir, el que es va plantejar per part de Catalunya no és res més que allò que se’ns deu”.

Un Estat de les Autonomies que no funciona, que permet privilegis fiscals al País Basc i Navarra sense que s’escoltin tants comentaris negatius com sobre Catalunya ‚i que amb la seva vulgar frase de „café para todos“ ha aconseguit ser injusta per a tots, un Estat con aquest no pot ser un lloc on els catalans puguin aspirar a continuar fent’ ne part.

De manera que ara cal continuar el camí ja començat que, potser a poc a poc però amb seguretat, ens portarà a la independència.

Em costa molt escriure PPC ja que no veig massa justificació a la C de Catalunya que sembla posada per definir la seu del partit i no per demostrar una identificació amb el país.

Doncs bé, el PPC ha tingut la brillant idea de col•locar al peu de l’obelisc de la cruïlla del passeig de Gràcia i la Diagonal de Barcelona una figura en honor del rei Juan Carlos I per substituir el buit que ha deixat l’estàtua de la Victòria franquista acabada de retirar.

Aixecar monuments a fets històrics relativament recents sempre suposa un perill ja que si es gira la truita les veus per retirar-los o transformar-los seran inevitables. També és un risc posar noms de personatges vius a carrers, places o escoles. Val la pena de recordar, si més no com a anècdota, que a Cuba no s’han erigit monuments a Fidel Castro, ni han batejat carrers o indrets amb el seu nom. Tractant-se d’un règim personal i monopolista, sorprèn la manca de culte urbà.

El PPC, que sembla molt poc interessat en les coses específiques de Catalunya, creu que Barcelona necessita honorar al rei Juan Carlos d’una manera tan lluïda com és una figura en un lloc tan destacat. Per damunt de les meves poques simpaties amb la institució monàrquica en general, em demano que ha vist el PPC com a mèrits en el rei per fer la proposta del monument.

Una de dues: o el PPC vol fer la punyeta amb la seva demanda o sent nostàlgia dels temps de Franco i no ha vist res de millor que fer un acte de vassallatge envers d’un rei amb arrels franquistes. I mentrestant, l’atur no para d’augmentar, cosa que tindria d’ocupar tant temps als polítics que no els hi quedaria ni un minut per estàtues i altres mandangues.