De Suïssa estant

Un escriptor americà, Ambrose Bierce, va dir que l’únic lloc on èxit va davant de treball és el diccionari. Amb altres paraules, l’èxit, el veritable, el durable, és una conseqüència del treball, de manera que ja tenim un motiu per relativitzar les expansions d’alegria, per altra banda justes, tant amb motiu de les eleccions del diumenge com pel resultat d’ahir al Camp Nou.

Artur Mas, després de guanyar dues eleccions sense arribar a governar, podria ara inflar el pit i oblidar que la travessa del desert ha estat llarga i dura… i que es pot repetir. No ho farà, entre altres coses perquè no s’adiu amb el seu tarannà ni amb dels seus seguidors.

Montilla, conscient que la seva incompetència per separar el PSC del PSOE els ha portat a una derrota humiliant, ha fet molt bé de dir que es retira de tots els càrrecs polítics perquè sap perfectament que les seves oportunitats han desaparegut definitivament.

Humilitat del guanyador i humilitat del perdedor. Res és infinit i temps tindran tots per demostrar que han aprés la lliçó que les urnes han impartit. Ara, Catalunya ha d’anar davant de tota actitud despectiva o de venjança, per petita que sigui.

Guardiola, que sap el que és guanyar i perdre, que ha estat escolà abans que bisbe, ha aconseguit un triomf històric davant d’un Real Madrid massa manipulat per dos portuguesos mal educats. Guardiola ha explicat amb fets que treball i èxit van junts i amb aquest ordre, i ha dedicat el resultat d’ahir a dos dels seus predecessors en el càrrec, Cruyff i Reixach.

Retirem les ampolles buides de cava i les copes, escombrem de terra el confeti i les serpentines de la festa i tornem a treballar. Tots, els polítics i els futbolistes, els que han perdut escons, els que no n’han aconseguit cap i els que n’han guanyat molts. Només junts podrem arribar al lloc que la majoria vulgui, sempre amb el treball per davant de l’eufòria.

Quan es van convocar les eleccions, va decidir dedicar molt temps a les propostes de tots els partits. Ara, amb la jubilació, podria escoltar totes les entrevistes a la ràdio, llegir els seus dos diaris de paper a fons i fins i tot el principals diaris digitals. Com que és un bon jan, es va proposar per primera vegada no anar a votar amb una imperceptible rutina com fins ara sinó anar al fons de les propostes i escollir amb el cap i no només amb el cor.

El bon jan, doncs, va anar a cercar els principis fundacionals, les propostes i les biografies dels caps de tots els partit i associacions que s’han presentat a les eleccions. Tots, per molt insignificants que semblin a l’hora d’escollir. El bon jan va fer una feina digna d’un historiador i tanta intensitat posava en la lectura del blog d’un destacat socialista com en la del programa electoral dels Pirates de Catalunya, que per cert té més cap i peus que el nom del partit.

Com més informació recollia, més tenia el cap inflat de propostes que li prometien un futur esplèndid i gloriós. Ell és un bon jan que sempre que els companys de cafè parlen de política acostuma a dir que ell, en política, és com el rellotge a tres quarts i mig de dues, és a dir amb una agulla una mica a l’esquerra del migdia, i l’altre una mica a la dreta.

Mai s’ha apuntat a cap partit però mai s’ha desinteressat de la política i sempre ha anat a votar. Ara, davant tanta informació, per primera vegada té dubtes. Avui intentarà aïllar-se una mica de tot l’enrenou de les darreres setmanes i confia que amb el cap més o menys fred, podrà saber a qui votar demà. Com que la temptació es mou per tot arreu, fins i tot a pensat d’anar a votar en blanc.

El bon jan no dormirà tranquil i demà, fins poc abans de col•locar la papereta dins de l’urna, maleirà el moment en el que va decidir d’informar-se a fons. Massa paper, massa paraules, massa soroll.

Avui ens volen fer empassar la píndola: la culpa de la manca de debat a TV3 és de l’altre. CiU diu que Montilla va retardar l’acord per tal de no fer el „cara a cara “i el PSC acusa a Mas de no acceptar el duel fins el darrer moment. En el fons sembla que Montilla no el volia i Mas no el necessitava.

Hem de suposar que els responsables dels dos partits majoritaris sabien perfectament els terminis que la llei assenyala per portar a bon terme actes com el del debat. Si no ho van fer dins del temps reglamentari, o bé són uns incompetents que desconeixen la feina que porten entre mans, o són uns vius i han decidit posar cara de tòtil i culpar el contrincant.

Les dates de les eleccions eren, amb molt poc marge d’error, previsibles ja fa molt temps, de manera que no era difícil a l‘aparell administratiu i organitzador del partit que es vulgui preparar tàcticament la campanya. Els resultats demostren l’efecte contrari i el nivell de la propaganda, baix i barroer, dona molt poques il•lusions al votant que, en el fons, tremola només pensant que personatges tan incompetents a l’hora de fer una campanya, un dia podrien remenar les cireres del futur govern.

Si no ho saben redreçar fins el dissabte, el nombre d’abstencions pot ser fins i tot determinant, de manera que els partits (tots, petits i grans) han de rectificar o plegar. I no prendre els votants per un ramat de bens, que estan contents només amb un grapat d’herba.

Seguir la campanya electoral (malgrat el vot ja enviat) permet d’analitzar amb una certa distància emotiva els papers que partits i candidats estan disposats a fer amb l’excusa d’esgarrapar un parell de vots dels encara indecisos ciutadans.

La introducció d’una certa porció d’erotisme a la campanya ha servit, i encara servirà molts dies, per escandalitzar a uns i per fer fer la rialleta a altres. En el fons no es tracta de ser un llepafils perquè només cal veure la televisió per adonar-se del baix, molt baix nivell  on ha arribat l’anomenada „cultura popular “. De manera que els partits que fan servir l’erotisme a la seva propaganda, estan donat peixet a una bona part de la gent que no veu més enllà de la pantalla del televisor.

Ciutadans es dedica a despullar a un grup de gent de totes les edats, fins i tot un nen amb una possible transgressió dels drets de protecció a la infància. Les joventuts del PSC prenen els ciutadans per imbècils, amb uns gemecs dignes de la Jane Birkin de l’any 76. Proposar anar a votar-los a ells, és a dir al senyor Montilla, pot ser legal i fins i tot, si voleu, bo pel país però d’orgàstic no en té res, ni amb molta imaginació ni amb mitja dotzena de vodkes.

Per no anar contra corrent, fins i tot la fins ara considerada decorosa i púdica senyora Montserrat Nebrera ha caigut en les urpes del mal gust, amb una aparició pseudo-eròtica, amb una tovallola que tothom sap que està massa ben lligada perquè caigui. La vulgaritat arriba fins i tot a gent preparada, amb dues carreres i una biografia aparentment brillant.

Tot aquest enrenou permet de veure el nivell de cada candidat i de cada partit, per molt que intentin dissimular les mancances amb gemecs, amb gent nua o amb tovalloles. Quan un caníbal aprèn a menjar amb forquilla no podem dir que s’hagi civilitzat.

Quan de Catalunya estant es parla de situacions lligades amb el govern d’Espanya, sovint surten els que ho critiquen argumentant que les coses d’Espanya no han de preocupar als catalans i que les nostres prioritats no són pas las d’anar comentant el que fan o desfan a Madrid. Ja s’ho faran, diuen.

Si i no. Per una part, mentre els catalans portin a la cartera el DNI espanyol, vagin a votar a les eleccions espanyoles i paguin impostos recaptats i (mal)distribuïts pel govern de Madrid, em sembla que algun dret s’ha de tenir de criticar.

D’altra banda, només mirant amb ull crític tot el que es manega a Madrid, podrà Catalunya combatre els greuges que pateix i evitar els mateixos errors el dia que toqui decidir amb independència.

No ha esta mai una bona solució la de tancar-se dins la closca i esperar que escampi. La ineficiència del govern Zapatero, la gran manca de solucions i de personalitat del senyor Rajoy i fins i tot la funció decorativa de la monarquia han d’ocupar i preocupar als catalans que, com a mínim, ajuden a finançar tanta inoperància, encara que involuntàriament la veritat sigui dita.

Les properes eleccions catalanes han de permetre donar el vot a qui més distanciament marqui de Madrid. No es tracta de fomentar cap revolució sinó d’encaminar una evolució que ha de portar a decidir el futur, un futur bastit sobre uns fonaments sòlids fets amb pedres de diferents característiques, però unides pel ciment de la voluntat comuna de ser un poble independent i unit.

Tots els catalans amb dret de vot residents a Suïssa, i suposo que també els d ‘altres països, han rebut el dimarts dia 9 de novembre les paperetes i el sobre per enviament certificat gratuït del vot a l ‘oficina presidència de la Junta Electoral de la província d’inscripció. De manera que, fins i tot abans de començar la campanya electoral, ja s’ha pogut votar.

Les enquestes sempre parlen del percentatge d’indecisos, és a dir, dels que encara no saben a qui votaran. Personalment crec que no és necessari esperar les consignes, els discursos o els mítings per tenir clar quina papereta posarem a l’urna (o al sobre). En el pitjor dels casos crec que s’ha de saber almenys a qui no es votarà.

Seguir la campanya de les eleccions després d’haver votat dona una tranquil•litat i una distància molt satisfactòries . Escoltar les intencions i les promeses dels que no han fet pràcticament res del que van dir ara fa els quatre anys, és un espectacle trist però que no ha de crear la reacció negativa de generalitzar i posar com un drap brut a tots els polítics i fins i tot negar-se a votar.

El nombre de paperetes rebudes (exactament 29) és aclaparador. Cada papereta presenta una llista de 85 candidats, i algunes fins i tot amb alguns suplents de manera que 2.465 persones poden teòricament ser elegides.

Alguns partits que es presenten a les eleccions m’han sorprès. Potser per no viure a Catalunya m’he perdut les activitats de l’agrupament anomenat „ Por un mundo más justo (PUM+J) “, o el de „Pirates de Catalunya (Pirata. cat) “, o el de „Des de baix “, o fins i tot el „Partido de los pensionistas en acción (PDLPEA) “que per edat segur que em podria admetre.

Altres agrupaments amb teòriques possibilitats d’obtenir vots són el „PACMA (Partit antitaurí contra el maltractament animal) “, el „Escons en blanc – Ciudadanos en blanco (Eb-CenB) “, que m’ha deixat efectivament blanc de sorpresa i finalment la „Cordinadora Reusenca Independent (CORI)“que demostra fins a quin punt Reus (pàtria de Prim, Fortuny, Gaudí, Ferrater i el Buenafuente) aspira a fer part com a grup compacte del Parlament.

Que el seny acompanyi a tots a l’hora de votar, que no sempre és fàcil separar el gra de la palla.

Un diari suïs de gran tirada, i en el suplement de Borsa de treball per càrrecs superiors, va publicar el diumenge un anunci que no em puc estar de traduir i repetir complert.
„
Caputxins de Suïssa
Els caputxins són una ordre religiosa catòlica i existeixen fa uns 500 anys. Viuen en comunitats urbanes o en convents en 10 llocs de la Suïssa alemanya. Seguint la inspiració de Francesc d’Assis, els caputxins uneixen la vida d’oració contemplativa amb l’assistència espiritual i el compromís amb els necessitats, oprimits i desfavorits a Suïssa i en el tercer món.

Cerquem per una data a convenir

Si vostè es creu cridat, parli amb Damian Keller, Tel. 027 922 4772,
damian [email protected]
„

Davant d’un anunci d’aquestes característiques, són moltes les preguntes i molts els comentaris que poden sorgir espontàniament. No vull encetar cap polèmica però és tan notòria la manca de vocacions religioses que ordres de principis humils, com ara els caputxins, es veuen forçats a intentar trobar continuïtat en la seva tasca amb un anunci semblant als de les empreses comercials.

Els caputxins de Suïssa no demanen paletes, mecànics o cambrers sinó gent amb nivell universitari, segurament perquè han pensat que si finalment són pocs, cal que el nivell intel•lectual sigui alt per sobreviure. No se si tenen raó, ni si tindran èxit amb el seu anunci però és un fet que més aviat entristeix.

De fet, saber a qui anar a votar és fàcil si s’ha fet un seguiment de promeses anteriors i de resultats. Cada partit, abans les eleccions, es dedica a prometre la lluna en un cove i arribats al moment de la veritat no trobem ni lluna ni cove.

És interessant observar els noms dels partits que, en el fons, han de donar als ciutadans una definició dels propòsits i de les fites. La realitat no sempre coincideix amb les sigles, de manera que el ciutadà no surt de dubtes a l’hora de triar, sempre que no estigui afiliat o compromès amb un partit.

CiU, Convergència i Unió: Diu el diccionari que convergir és „coincidir diverses idees o tendències socials, culturals o econòmiques “i que unió és „una associació de persones que tenen interessos, problemes i fins comuns “. No estic segur que en el cas de CiU les definicions del diccionari coincideixin sempre, fins i tot en temes importants, encara que els dirigents d’ambdues formacions, pel fet d’anar junts a les eleccions, s’ha a acostumat a no fer destacar massa les diferències i a donar la sensació de partit únic compacte.

SI, Solidaritat Catalana per la Independència: La definició de solidaritat diu que és el “fet de ser solidari amb altres, de compartir-ne les idees, els propòsits i les responsabilitats “. Malgrat una tal definició, sorprèn que no s’hagi arribat a formar un grup més compacte al voltant de SI, potser perquè les idees coincideixen més que les responsabilitats personals.

Reagrupament suposa una certa sorpresa ja que reagrupar és „formar novament un grup “, definició que pressuposa que el grup ja existia i que s’ha tornat a crear. Potser el nom de la formació no va ser escollit amb criteri lingüista sinó per donar la sensació que tots els que dispersament actuaven amb una idea similar, podrien agrupar-se en la nova formació.

I així podríem anar analitzant noms i confrontar-los amb els fets. ERC que no sempre ha fet defensa clara del seu proclamat republicanisme, el PSC de moltes vegades sembla que la C de Catalunya l’ha canviat per la M de Madrid, Ciutadans que té un nom que no defineix res de res, el PPC que per molt que ho vulgui demostrar no mereix la C etc. etc..

Els votants, encara tenen temps de mirar les coses amb una certa calma, que no vol dir fredor. Partits perfectes, no existeixen. Partits que poden ensarronar, per desgràcia si. De manera que s’ha d’anar a votar amb més cap que cor perquè els fonaments són els que faran que la casa s’aguanti una vegada estigui bastida.

La visita del Papa a Barcelona s’ha tret de polleguera i d’una visita certament important, però d’un contingut essencialment religiós, se n’ha fet un assumpte polític amb totes les conseqüències negatives que ja s’estan fent sentir.

Rebre el cap de l’església catòlica és un fet important per a tots els que fan part d’aquesta religió és a dir que la practiquen i no se n’amaguen. Els que són membres d’altres religions o els que no creuen en cap déu, potser s’interessaran per la visita com a espectacle però no com a esdeveniment essencial per les seves conviccions. Fins aquí, tot molt clar i natural.

El caire polític que està rebent aquesta visita, potser per la proximitat de calendari amb les eleccions del dia 28, demostra fins a quin punt la manca de normalitat és palesa a Catalunya.

Probablement el Papa pronunciarà una part de la seva al•locució i fins i tot algunes oracions en català. Res d ‘extraordinari atès que cada any el Papa parla en més d’un centenar de llengües del món i que, una vegada a Catalunya, algun assessor l’hi hagi suggerit que parlar en català permet guanyar simpaties.

El PP no s’ha estat de pagar tanques publicitàries on amb la imatge del Papa i el fons de la bandera espanyola i la senyera escriu amb lletres grans „Bienvenido – Benvingut “. Primer el castellà, no fos cas que a Madrid s’enfadessin. Per adobar-ho, el senyor Rajoy, ha dir que el fet de que el Papa parli un parell de mots en la nostra llengua „és el millor que le podia passar al català en 1.000 anys d’història“.
El senyor Rajoy no ha demostrat mai ganes de parlar en català (ni en gallec que és la llengua de la seva regió d’origen). Tampoc el seu partit, el PP, ha demostrar massa estima pels fets culturals no centralistes, de manera que la credibilitat del senyor Rajoy per jutjar el català és absolutament nul•la.

Els partits realment catalans faran molt bé si deixen la visita del Papa dins del seu context religiós i no fan el cofoi perquè digui quatre coses en català. Els problemes reals de Catalunya i el català són uns altres.

Sóc conscient que el titular pot sorprendre i fins i tot irritar, de manera que demano una mica de paciéncia per continuar la lectura amb calma.

Del 25 fins el 27 d’octubre, l’Església Catòlica de Lucerna (és el nom de l’agrupament de catòlics de la ciutat) va fer acte de presència a la cèntrica plaça de l’estació, tocant al llac, amb un camió de la entitat internacional cristiana „missio “per fer campanya preventiva contra la sida. El cantó de Lucerna és un dels tradicionalment catòlics, dins de la Confederació Suïssa.

Sots el lema: „ Oblidar s’encomana. Protegeix al teu proïsme com a tu mateix “, els voluntaris participants van orientar principalment al jovent (14 classes de diverses escoles van anar-hi „oficialment “) sobre la sida i els perills d’una informació defectuosa, i repartiren material informatiu i també preservatius.

Segons el mossèn responsable de la iniciativa, Alois Metz, el fet de repartir preservatius no va ser amb la finalitat de molestar als catòlics conservadors sinó d’arribar a parlar del tema amb joves que altrament no tindrien ocasió d’informar-se de manera correcta. Mossèn Metz sap perfectament que els preservatius són motiu de controvèrsia dins de l’església catòlica però ell i molts sacerdots i fins i tot el Bisbe Auxiliar d’Hamburg creuen que només amb un diàleg clar es pot trencar una certa actitud d’indiferència de molts joves davant dels perills de la sida. I han decidit tirar pel dret.

L’assumpte no es resoldrà en quatre dies, i segur que portarà cua. De totes maneres, els 400 escolars de dels classes superiors que van assistir a les discussions a la plaça de l’estació de Lucerna, ja tenen tant a nivell particular com dins de l’escola motius per parlar d’un tema que molts no voldrien que es portés tan amagat.