De Suïssa estant

Avui he llegit un bon titular: „Montilla s’allarga el mandat “. Reflecteix exactament la situació d’un President que sap que ja fa temps que no està en condicions de governar i que fa un misteri de la data de les eleccions inevitables, en un intent de recuperar protagonisme i credibilitat a la desesperada.

He dit moltes vegades, per activa i per passiva, que un país, que Catalunya, necessita tant d’una dreta com d’una esquerra solides, serioses, clares en els conceptes i en la comunicació amb els ciutadans. Com en tantes coses, els meus desitjos es queden sempre a mig camí i ni els uns ni els altres se’ns mostren tal com són sinó tal com volen que creiem que són. No n’hi ha prou amb estar al govern: s’ha de manar.

El silenci de Montilla a l’hora de convocar les eleccions, junt amb la campanya de propaganda del PSC de la que escrivia fa un parell de dies, i la presencia física de Montilla a tot arreu on el conviden són part d’una campanya i d’una tàctica que probablement ha fet tard.

Montilla, amb dos tripartits ineficients a l’esquena, sap que ho tindrà difícil per repetir mandat, de manera que ha decidit o l’han aconsellat envoltar-ho tot d’un cert misteri que, per molt que s’escarrassin, ha d’acabar a les urnes, que és on tothom es veu les cares.
.

Tinc la seguretat que dins del PSC molts membres amb sentit de la mesura s‘amagaran a sota de la taula al veure la campanya que el seu partit ha començat a desplegar. Molt malament han de veure el futur el responsables d’una tal pífia (o si voleu error) per atrevir-se a posar tants despropòsits a l’abast de la gent amb l ‘intenció de convèncer.

Sembla que el PSC està segur de no guanyar les properes eleccions i de no aconseguir un tercer tripartit per seguir al davant de la Generalitat, de manera que han decidit, equivocadament al meu parer, tirar pel dret i fer una campanya propagandística de gran abast, amb un cost que segurament hauran d’explicar en algun moment.

Les errades de la campanya són tan clares que tothom que miri les coses sense partidisme polític en pot escriure un llistat. Amb ganes de sintetitzar, jo resumiria les següents incongruències:

– Amb el títol general de «El canvi real» proposa el PSC a l’atenció del ciutadans 10 tanques on de manera molt gràfica es comparen situacions i fets entre el 2003 i el 2010. La intenció és clara: comparar tal com va deixar les coses el Govern de CiU amb tal com estan avui. Per manifestar millor aquestes diferencies, totes les tanques comparen CiU (2003) amb Montilla (2010). No s’hi val comparar un partit amb una persona, no és correcte donar a Montilla tots els mèrits de les millores oblidant Maragall i ignorant els dos partits que han fet possible que Montilla arribés a President, i que, almenys sobre el paper, han compartit certes àrees del poder.

– Posats a fer comparacions el PSC no s’està de res: temps d’espera als hospitals, kilòmetres d’autovies sense peatge, hectàrees de regadius, finançament, abastament d’aigua, més mestres, més quilòmetres de metro, més guarderies, més ajudes familiars i més mossos d’esquadra. Només faltava dir més calor, més pluges, més immigrants, més robatoris, més prostitució als carrers, més inflació, més atur i un llarg etcètera que, bromes apart, també s’han d’integrar dins dels esdeveniments de l’era Montilla, encara que la propaganda ho amagui.

Resumiré la meva impressió: injusta personalització de la propaganda sobre el senyor Montilla, que per cert sembla fer de Berlusconi. No han tingut la delicadesa d’escriure Ciu / PSC a l’hora de comparar i amb la decisió d’escollir CiU/Montilla han demostrat poca credibilitat i molta por de perdre.

I segona impressió: les comparacions són impactants però discutibles en gran part. Tota evolució positiva, han tingut com a base el treball fet anteriorment al senyor Montilla, per exemple pel senyor Maragall i pel senyor Pujol i ignorar-ho és, a més d’injust, de molta mala educació.

Que no oblidi el PSC que es poden publicar almenys tantes tanques com les seves amb coses negatives. Però tenen la sort que els seus opositors polítics, de tots els colors, de moment demostren més equilibri a l’hora de comparar. O potser és no tenen tants diners per gastar en tanques.

Ahir es va inaugurar al Paul-Scherrer-Institut, situat a pocs kilòmetres de casa meva, l’element principal de la instal-lació denominada SwissFEL, un làser d’electrons lliures amb una longitud de 700 metres, que col•loca l’Institut a primer nivell mundial.

El SwissFEL permetrà, com en una peli cula a càmera lenta, observar com es trenquen les connexions moleculars i com se’n formen d’altres per tal de millorar certs medicaments, crear sistemes d’energia més eficients i millorar la velocitat de les comunicacions.

Dues notes al marge: a Ginebra es troba el CERN, capdavanter mundial en l’estudi de la recerca nuclear i del Politècnic de Zuric han sortit fins ara 21 premis Nobel en l’apartat de les ciències.
A tots els que creuen que a Suïssa vivim dels Bancs i dels formatges, l’alt nivell d’investigació els ha de semblar cosa d’un altre món. Però el nivell de tecnologia no es regala: cal que els estudis tinguin el rigor, el nivell i l’extensió que convé per assolir objectius alts.

Europa només pot sobreviure en el mercat mundial si demostra capacitat de creació i d’investigació, perquè la batalla de la ma d’obra ja s’ha començat a donar per perduda.

Catalunya, que pensa sempre amb un horitzó més europeu que altres regions d’Espanya, ha de promocionar un alt nivell d’investigació en tots els àmbits, ha de facilitar la interacció de l’industria amb les universitats (tal com es fa a Suïssa per exemple) i ha de crear i incentivar sobretot qualsevol esforç que privats o docents proposin en aquest sentit.

Segons l’Estatut, Catalunya té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne (article 8). De manera no-oficial s’han anat creant una sèrie d’imatges que de manera gràfica permeten a la gent sentir i demostrar el fet de pertànyer a una comunitat, en aquest cas Catalunya.

Segons els moments històrics i polítics, els símbols més emprats han estat l’escut (en totes les seves formes i maneres fins arribar als adhesius), la barretina, la sardana, la Moreneta, els castellers, el pa amb tomàquet i el Barça, per donar només alguns exemples.

Jo mai no he arribat a entendre l’elecció del burro català o l’ase català, ni m’hi he sentit mai identificat. Segurament va ser una elecció rebuscada per tal de contrarestar la presencia del “toro de Osborne”. Oposar la paciéncia a la força bruta, destacar el bon caràcter enfront a una reacció salvatge etc. etc. segur que van ser arguments a l’hora de triar el burro.

Tret de donar l’ocasió a fer brometes sobre els catalans i els rucs, desconec fins a quin punt la imatge de l’ase ha servit per valorar el caràcter català més enllà de l’Ebre i dels Pirineus. Posats a fer, jo crec que els castellers representen molt millor el nostre tarannà general i simbolitzen millor l’actitud que els catalans han de practicar ara més que mai.

Un castell humà només es pot fer amb l’actuació coordinada de tots, i demana no solament força sinó també treball d’equip i poc protagonisme individual. Justament les qualitats que trobem a faltar entre els polítics en un moment que el castell català acaba de començar a alçar-se. Tothom pot trobar el seu lloc en un castell: la pinya, el tronc, el pom de dalt, el folre, les manilles i els puntals donen la possibilitat de trobar el lloc més adient a les qualitats de cadascú.

Deixem-nos per un temps del burro i pensem en el símbol dels castells per tal de no desaprofitar cap esforç per aixecar entre tots la pàtria que volem.

Com en tantes coses, quan sembla que tot va tranquil•lament pel bon camí, certes actituds ens desinflen l’il-lusió i ens fan tocar de peus a terra. I és que, en el fons, tots solem ser més egoistes que altruistes.

Un malestar acumulat amb relació al govern espanyol, i en general a l’actitud d’Espanya amb Catalunya, va anar filtrant una certa esperança de canvi en les estructures polítiques, no de manera immediata, però si amb un horitzó a la vista. La darrera manifestació a Barcelona proclamant que Catalunya és una nació i que disposa del dret a decidir va donar molt bon aire fins i tot a algunes veles que ja estaven pràcticament plegades.

Un parell de setmanes després, i davant de les properes eleccions, sembla que ja estem una altra vegada amb les enveges, les rancúnies i l’autofagia política, com tantes vegades ha lamentablement succeït. Llegeixo alguns titulars d’un mateix diari digital: «ERC espera que CiU es comprometi a no pactar amb el PP», «Llorente demana a Mas que aclareixi si vol una Catalunya independent», «No és el moment que el poble decideixi què vol» diu Marina Geli, «Herrera també dona l’Estatut per liquidat», «Felip Puig avança que CiU no plantejarà cap referèndum d’independència les properes dues legislatures», «Carretero confia en arribar a acords amb molts grups independentistes».

No cal continuar. Si com Carretero diu existeixen realment «molts grups independentistes», ja poden començar a rebaixar les seves il•lusions perquè certs camins només es poden seguir units i això de “molts grups” em sembla una divisió que no tindria d’existir en l’aspecte fonamental, encara que potser si en certs detalls formals.

Si les forces pretesament partidàries d’un canvi de situació no treballen juntes, mai no s’arribarà allà on molta gent ha col•locat les seves il•lusions i les seves esperances. A veure si ens entenem d’una vegada!.

(Il-lustració: escultura de Manel Marzo-Mart)

Com en tantes coses, quan sembla que tot va tranquil•lament pel bon camí, certes actituds ens desinflen l’il-lusió i ens fan tocar de peus a terra. I és que, en el fons, tots solem ser més egoistes que altruistes.

Un malestar acumulat amb relació al govern espanyol, i en general a l’actitud d’Espanya amb Catalunya, va anar filtrant una certa esperança de canvi en les estructures polítiques, no de manera immediata, però si amb un horitzó a la vista. La darrera manifestació a Barcelona proclamant que Catalunya és una nació i que disposa del dret a decidir va donar molt bon aire fins i tot a algunes veles que ja estaven pràcticament plegades.

Un parell de setmanes després, i davant de les properes eleccions, sembla que ja estem una altra vegada amb les enveges, les rancúnies i l’autofagia política, com tantes vegades ha lamentablement succeït. Llegeixo alguns titulars d’un mateix diari digital: «ERC espera que CiU es comprometi a no pactar amb el PP», «Llorente demana a Mas que aclareixi si vol una Catalunya independent», «No és el moment que el poble decideixi què vol» diu Marina Geli, «Herrera també dona l’Estatut per liquidat», «Felip Puig avança que CiU no plantejarà cap referèndum d’independència les properes dues legislatures», «Carretero confia en arribar a acords amb molts grups independentistes».

No cal continuar. Si com Carretero diu existeixen realment «molts grups independentistes», ja poden començar a rebaixar les seves il•lusions perquè certs camins només es poden seguir units i això de “molts grups” em sembla una divisió que no tindria d’existir en l’aspecte fonamental, encara que potser si en certs detalls formals.

Si les forces pretesament partidàries d’un canvi de situació no treballen juntes, mai no s’arribarà allà on molta gent ha col•locat les seves il•lusions i les seves esperances. A veure si ens entenem d’una vegada!.

(Il-lustració: escultura de Manel Marzo-Mart)

La igualtat a tots nivells entre els homes i les dones no ha estat (ni és) cosa fàcil fins i tot en els nostres àmbits religiosos i culturals on semblaria ser menys sotmesa a costums i lleis restrictives.

Els darrers anys s’ha avançat molt en l’equiparació social i professional entre homes i dones, malgrat certes diferències cròniques per exemple de sou. Fins i tot a Suïssa es dóna aquesta diferència salarial, tot i que es pot considerar una societat on el sexe no significa generalment cap impediment.

La millor prova la dóna el fet que dels set membres del govern ara per ara tres són dones, amb possibilitats de que aviat siguin quatre. La presidència anual de la nació l’exerceix enguany una dona, com també ho són la Presidenta del Senat i la de la Cambra.

Tot un exemple pels països on això no entra en molts caps, o que fins i tot necessiten crear un Ministeri d’Igualtat com és el cas d’Espanya.

Un fet anecdòtic, i per tant secundari, m’ha portat ha tractar avui aquest tema: a Zuric es suprimiran dels aparcaments públics subterranis les places de pàrking que fins ara estaven reservades a les dones.

A començaments dels anys 90, una dona va ser greument agredida en un aparcament i això va desencadenar una onada de protestes que van concloure amb la decisió de reservar les places d’aparcament més properes a l’entrada per les dones. La mesura va fer escola i arreu de Suïssa es poden trobar aquests llocs reservats.

Doncs bé: les autoritats zuriqueses han decidit que la diferenciació de places d’aparcament ha de suprimir-se ja que tal com estan construïts els aparcaments (il•luminació, accessibilitat, controls…) totes les places són segures.

Per cert: la dona que van motivar la creació de places reservades, va ser agredida per una altra dona, tal com temps després va demostrar la investigació.

Arriba un moment, no necessàriament per culpa dels anys, que una certa desil•lusió barrejada amb un xic de desconfiança no permet entusiasmar-se amb cap de les proclames o propostes que els polítics s ‘esforcen en fer-nos arribar.

Tornem a veure les mateixes cares (amb poques excepcions), continuem sentint les mateixes propostes amb insignificants canvis i continuem envoltats d’una espècie d’ensopiment, de nyonya, que no ens permet deixondir-nos.

La companyia multinacional suïssa Nestlé, creada l’any 1866, és capdavantera a nivell mundial en el sector alimentari, i està considerada la companyia de més valor d’Europa mesurant la capitalització borsària.

Una de les claus, si no la principal, de l’èxit de Nestlé és el fet d’invertir molt en el desenvolupament i millora dels seus productes. Concretament destinen 5 milions d’euros diaris a aquesta funció.

Els productes que no són millors que els de la competència, deixen de fabricar-se i cada any un 20% de tots els productes són canviats o renovats. Per tant, després de 5 anys, cap producte és el que en un principi era, per tal d’estar sempre amb la millor gama del mercat. Les noves idees, que necessiten anys per arribar als prestatges de les botigues, són fonamentals en la política d’innovació de Nestlé, i l’explicació d’una bona part del seu èxit de qualitat.

Aquest sentit de renovació, de recolzar amb convicció i esforç qualsevol iniciativa que pugui suposar un millorament, la trobo a faltar dins del panorama polític. Tot i no ser exactament el mateix terreny, crec que la política tindria de fer com la industria de primera línia: invertir i renovar.

Arriba un moment, no necessàriament per culpa dels anys, que una certa desil•lusió barrejada amb un xic de desconfiança no permet entusiasmar-se amb cap de les proclames o propostes que els polítics s ‘esforcen en fer-nos arribar.

Tornem a veure les mateixes cares (amb poques excepcions), continuem sentint les mateixes propostes amb insignificants canvis i continuem envoltats d’una espècie d’ensopiment, de nyonya, que no ens permet deixondir-nos.

La companyia multinacional suïssa Nestlé, creada l’any 1866, és capdavantera a nivell mundial en el sector alimentari, i està considerada la companyia de més valor d’Europa mesurant la capitalització borsària.

Una de les claus, si no la principal, de l’èxit de Nestlé és el fet d’invertir molt en el desenvolupament i millora dels seus productes. Concretament destinen 5 milions d’euros diaris a aquesta funció.

Els productes que no són millors que els de la competència, deixen de fabricar-se i cada any un 20% de tots els productes són canviats o renovats. Per tant, després de 5 anys, cap producte és el que en un principi era, per tal d’estar sempre amb la millor gama del mercat. Les noves idees, que necessiten anys per arribar als prestatges de les botigues, són fonamentals en la política d’innovació de Nestlé, i l’explicació d’una bona part del seu èxit de qualitat.

Aquest sentit de renovació, de recolzar amb convicció i esforç qualsevol iniciativa que pugui suposar un millorament, la trobo a faltar dins del panorama polític. Tot i no ser exactament el mateix terreny, crec que la política tindria de fer com la industria de primera línia: invertir i renovar.

Els de la meva generació, a l’escola estudiarem obligats l’historia d’Espanya amb una visió centralista, imperial, colonitzadora i, per tant, esbiaixada. L’historia de Catalunya no ens va ser explicada ni tan sols com a part de la d’Espanya. Res de res.

No cal dir que, fins a l’arribada de la democràcia, les ocasions de participar políticament només eren les «il•legals» de manera que l’activitat política de la nostra joventut es podia mesurar segons el nombre de corredisses davant dels «grisos». I prou.

La conseqüència és que o bé no disposem de cultura política o bé l’hem adquirit tard, uns a dins de casa i altres a fora. El fet d’existir els partits polítics que, amb afiliació o no, permeten prendre decisions quan som cridats a les urnes no demostra que existeixi una veritable cultura política.

El petit exemple de Suïssa (d’una extensió aproximada com Catalunya) amb quatre llengües i amb regions de caràcters diferents, val la pena de considerar-lo. El govern està composat de 7 consellers federals (ministres) de 4 partits diferents (actualment de 5 partits per una raó especial que ara no cal explicar). Val a dir que dels set membres 3 són dones i que com que dos membres han dimitit, abans d’acabar l’any fins i tot pot ser que la majoria dels membres del govern siguin dones.

Aqueta complexitat de pobles, partits i llengües, només es pot acceptar i només funciona amb una gran dosí de cultura política. Defensar les idees pròpies sense necessitat de sabotejar les dels altres, acceptar les derrotes electorals amb esportivitat i esforçar-se a fer-ho millor sense buscar excuses, i finalment donar als ciutadans els elements per anar a votar amb coneixement dels temes i les alternatives.

Per la seva banda, els ciutadans han d’acceptar els resultats de les urnes, han d’exigir als polítics integritat, esperit de solidaritat malgrat les diferències i saber plegar quan els resultats no corresponen a les promeses.

Educar políticament a la gent és el repte que Catalunya ha de solucionar abans que s’arribi a votar sobre la independència o sobre una estructura política diferent a l’actual. Només amb aquesta educació serà possible arribar allà on el país decideixi.