De Suïssa estant

Les primeres reaccions dels polítics catalans a la sentència del TC sobre l’Estatut van ser força clares: rebuig clar i indignació pel desvirtuament d’un Estatut votat per poble i Parlament.

A les poques hores, i fins i tot una mica abans si pensem en certes actituds respecte a la manifestació del dia 10, les diferències es van anar definint fins a arribar a un punt on el ciutadà no sap ni on volen anar ni de quina manera la majoria de polítics.

Els partits catalans, reunits amb el president Montilla, no van arribar a cap conclusió unitària, cosa que hauria estat un missatge inequívoc de cara al govern de Madrid. Posteriorment, tots han anat afluixant en les seves conviccions verbals i uns es conformen en defensar el preàmbul de l’Estatut, d’altres volen proposar canvis en la Constitució espanyola per tal d’assolir un Estat Federal, molts ja és desentenen de tot això i es mostres fastiguejats i uns pocs aguanten la posició clara de seguir sense distraccions el camí que porta a la independència.

Llegeixo que per demà dimarts es prepara una crida a la unitat nacionalista per part dels ex-càrrecs López Tena i Bertran al costat de Joan Laporta. Segurament cridar a la unitat és necessari encara que no són els polítics els que han donat el millor exemple fins ara, de manera que hem de confiar que la crida tingui efectes positius i no només electorals.

Els moments són difícils i la manca de definició dels líders fa un mal favor a tot moviment popular perquè la gent es troba davant de moltes paraules i pocs fets, i cada dia surt un nou grup o grupet o corrent de pensament que aconsegueix dividir els esforços, que és com dir dividir els vots a l’hora de la veritat.

Si els actuals responsables nos saben aprofitar el moment per unir en lloc de dividir, han de fer les maletes i deixar el lloc a gent nova i conseqüent, que per cert n’hi ha molta.