De Suïssa estant

El govern alemany, com no podia ser d’altra manera, ha decidit fer retallades en les despeses de l’estat per necessitat, primàriament, i per donar exemple als altres socis de l’UE.

Les mesures proposades per la senyora Merkel (la «fi de l’estat del benestar» diuen alguns diaris avui) no li donaran cap avantatge electoral, més aviat el contrari, i ja s’han fer sentir els primers crits contraris dels sindicats.

La senyora Merkel proposa com a mesures essencials suprimir 10.000 càrrecs públics, retallar el 2,5% el sou dels funcionaris, reduir la durada de les prestacions per llarg atur i altres punts que semblen comuns a tots els «estalviadors forçats», Espanya inclosa.

Interessant, però, és constatar que també han decidit reduir en 40.000 els efectius militars de l’exercit i que no han dit un sol mot de rebaixar cap pressupost que tingui relació amb l’educació o la investigació.

Els alemanys són conscients que Europa només pot ser competitiva a nivell mundial si disposa de tecnologies de primera categoria, i de persones amb bona preparació professional i universitària. Un exemple que Espanya no ha decidit seguir i que tard o d’hora passarà factura.

El govern Merkel ha reconegut els problemes i ha decidit les mesures amb tot el cost polític que segurament tindran. Ha prioritzat Alemanya i Europa a la seva carrera política. Ni dretes ni esquerres: el país i la gent i el futur. Feliços els països que tenen gent que pensa i després mana.

Llegint els diaris avui dia ens trobem amb coses curioses. Una d’elles és el diferent tractament de les noticies econòmiques si es refereixen a la gent «normal» o si són sobre els futbolistes.

Ara que ja està oberta la veda i clubs, intermediaris i derivats entren en la frenètica cursa dels nous contractes, es mouen quantitats de diners que hagueren d’esfereir al personal. Res d’això: els clubs més potents econòmicament (malgrat els grans dèficits que arrosseguen i amaguen com poden) com ara el Barça i el Madrid, entren a la dansa de milions sense cap mena de timidesa. Avui dia, parlar de traspassar un jugador per 30, 40 o 50 milions d’euros és cosa corrent, sense entrar en els detalls del sou anual que va fàcilment del 5 als 10 milions, probablement lliures d’impostos.

En uns moments que l’estat central, mancat d’idees i amb un retard de dos o tres anys ha decidit reduir despeses, baixar sous i pensions i augmentar els impostos, justament ara, en el món del futbol el ball de milions es fa davant el silenci de la gent. Ningú surt al carrer, ningú protesta, ningú parla de fer boicots als estadis. Quan es tracta de futbolistes, tothom ho accepta, amb una actitud propera a la dels ramats d’ovelles.

Naturalment que s’ha d’avaluar l’espectacle i els milers d’espectadors que omplen els estadis i els milions que segueixen els resultats per radio, televisió i premsa. És una manera de relativitzar les coses, com també ho és la de dir que un futbolista disposa d’una vida activa molt curta. D’acord, me’n faig càrrec. Malgrat tot, trobo molt desproporcionat i fins i tot un xic immoral fer passar davant del nas dels que tremolen per mantenir el lloc de treball i dels que ja han parat de tremolar perquè han fins i tot perdut l’esperança de trobar-ne un, tants milions corrent darrera una pilota.

Un article de l’editorialista Rafael Calvo Serer publicat al finat diari „Madrid“el 30 de maig del 1968, per va promoure un escàndol de grans dimensions i que malgrat els temps transcorregut encara molts recordem no sense una certa satisfacció.

L’article tenia coma títol: “Retirarse a tiempo: No al general De Gaulle” i parlava dels fets de maig 1968 a Paris i de l’actitud del president de la república francesa, però en el fons era una crítica molt clara al General Franco. L’article va costar una suspensió de dos mesos al diari, i el segrest de l’edició amb l’article. Res d’això va impedir una gran difusió a dins i a fora d’Espanya, marcant el començament de l’ultim acte del franquisme com a forma de govern.

Retirar-se a temps no ho sap fer tothom: ni els polítics, ni els empresaris, ni els presidents esportius. Potser és consubstancial amb la sana ambició d’ocupar un càrrec el fet de que costi deixar-lo. Els errors es dissimulen, les culpes es transfereixen als altres i sempre el temps ajuda a l’oblit, de manera que molts van aguantant més enllà de tot raonament.

La dimissió del president alemany Köhler ha sorprès per inesperada, encara que s’ha de dir que fins a un cert punt honora a qui deixa el càrrec conscient d’haver-se equivocat. El president federal alemany només disposa del poder de la paraula ja que la Constitució no li atorga cap poder efectiu. La seva tasca és representar, simbolitzar la unitat per damunt de les diferències entre els partits i ser un punt de referència integratiu.

El senyor Köhler va fer unes declaracions errades, que malgrat un poc reeixit intent de rectificar han portat a fer ferma la dimissió de l’alt càrrec. Dimitir a estat una sortida més honorable que aguantar les crítiques i deixar passar el temps, un temps que si no esborra les coses del tot, almenys les difumina.

Com que segurament el poder torna a la gent cega, sorda i orgullosa, l’exemple del senyor Köhler no crearà escola en altres països. Jo ja tinc una petita llista de “Köhlers” que farien molt bé de dimitir. És clar que em faig poques il•lusions d’ençà que em van dir que els reis són els pares…