De Suïssa estant

Un article de l’editorialista Rafael Calvo Serer publicat al finat diari „Madrid“el 30 de maig del 1968, per va promoure un escàndol de grans dimensions i que malgrat els temps transcorregut encara molts recordem no sense una certa satisfacció.

L’article tenia coma títol: “Retirarse a tiempo: No al general De Gaulle” i parlava dels fets de maig 1968 a Paris i de l’actitud del president de la república francesa, però en el fons era una crítica molt clara al General Franco. L’article va costar una suspensió de dos mesos al diari, i el segrest de l’edició amb l’article. Res d’això va impedir una gran difusió a dins i a fora d’Espanya, marcant el començament de l’ultim acte del franquisme com a forma de govern.

Retirar-se a temps no ho sap fer tothom: ni els polítics, ni els empresaris, ni els presidents esportius. Potser és consubstancial amb la sana ambició d’ocupar un càrrec el fet de que costi deixar-lo. Els errors es dissimulen, les culpes es transfereixen als altres i sempre el temps ajuda a l’oblit, de manera que molts van aguantant més enllà de tot raonament.

La dimissió del president alemany Köhler ha sorprès per inesperada, encara que s’ha de dir que fins a un cert punt honora a qui deixa el càrrec conscient d’haver-se equivocat. El president federal alemany només disposa del poder de la paraula ja que la Constitució no li atorga cap poder efectiu. La seva tasca és representar, simbolitzar la unitat per damunt de les diferències entre els partits i ser un punt de referència integratiu.

El senyor Köhler va fer unes declaracions errades, que malgrat un poc reeixit intent de rectificar han portat a fer ferma la dimissió de l’alt càrrec. Dimitir a estat una sortida més honorable que aguantar les crítiques i deixar passar el temps, un temps que si no esborra les coses del tot, almenys les difumina.

Com que segurament el poder torna a la gent cega, sorda i orgullosa, l’exemple del senyor Köhler no crearà escola en altres països. Jo ja tinc una petita llista de “Köhlers” que farien molt bé de dimitir. És clar que em faig poques il•lusions d’ençà que em van dir que els reis són els pares…