De Suïssa estant

Ara resulta que el govern del PP liderat per Francisco Camps vol fer tancar els repetidors que permeten que Catalunya Radio s’escolti al País Valencià, en un acte que s’uneix al decretat silenci de les emissions de TV3.

Diu el govern valencià que es tracta d’una mesura administrativa i no política. Suposo que el que va fer aquesta declaració ens pren a tots per imbècils.

És cert que la solució positiva seria que la Generalitat Valenciana signés un acord de reciprocitat amb el govern de Catalunya, per tant parlem d’un acte administratiu. Però la negativa a fer-ho és un acte clarament polític, digui el que vulgui l’equip Camps.

Com que les emissions de la televisió pública valenciana es poden veure a Catalunya ja fa un parell d’anys, no s’entén que la reciprocitat no existeixi si no és per una intromissió potser legal però altament dictatorial per part del govern valencià.

Això que els governants decideixin el que es pot escoltar o veure recorda més la Rússia de Stalin que no pas una comunitat autònoma moderna i democràtica, almenys sobre el paper.

Jo, a Suïssa, puc veure TV3 i la Televisió Valenciana, entre altres 150 programes que m’arriben per cable. No puc arribar a entendre que de Suïssa estant disposi de més drets com espectador que els habitants de la regió valenciana.

El senyor Camps, bastant enfeinat a donar una imatge d’honestedat en afers personals, no disposa de la generositat dels polítics que saben que ocupar un càrrec dona moltes més obligacions que drets. Mentre no permeti que els seus conciutadans pugui mirar i escoltar els programes que vulguin, el senyor Camps i el seu govern tindran el menyspreu de tots els que disposen de les llibertats que ells destrueixen dia a dia.

Ara resulta que el govern del PP liderat per Francisco Camps vol fer tancar els repetidors que permeten que Catalunya Radio s’escolti al País Valencià, en un acte que s’uneix al decretat silenci de les emissions de TV3.

Diu el govern valencià que es tracta d’una mesura administrativa i no política. Suposo que el que va fer aquesta declaració ens pren a tots per imbècils.

És cert que la solució positiva seria que la Generalitat Valenciana signés un acord de reciprocitat amb el govern de Catalunya, per tant parlem d’un acte administratiu. Però la negativa a fer-ho és un acte clarament polític, digui el que vulgui l’equip Camps.

Com que les emissions de la televisió pública valenciana es poden veure a Catalunya ja fa un parell d’anys, no s’entén que la reciprocitat no existeixi si no és per una intromissió potser legal però altament dictatorial per part del govern valencià.

Això que els governants decideixin el que es pot escoltar o veure recorda més la Rússia de Stalin que no pas una comunitat autònoma moderna i democràtica, almenys sobre el paper.

Jo, a Suïssa, puc veure TV3 i la Televisió Valenciana, entre altres 150 programes que m’arriben per cable. No puc arribar a entendre que de Suïssa estant disposi de més drets com espectador que els habitants de la regió valenciana.

El senyor Camps, bastant enfeinat a donar una imatge d’honestedat en afers personals, no disposa de la generositat dels polítics que saben que ocupar un càrrec dona moltes més obligacions que drets. Mentre no permeti que els seus conciutadans pugui mirar i escoltar els programes que vulguin, el senyor Camps i el seu govern tindran el menyspreu de tots els que disposen de les llibertats que ells destrueixen dia a dia.

Començo per dir que la meva convicció que la monarquia és una institució anacrònica i totalment prescindible no priva del meu respecte per tota persona, de manera que m’alegro de la recuperació del Rei d’Espanya i que el nòdul extirpat del pulmó no sigui cancerós.

Als personatges públics, sobretot els que tenen càrrecs essencialment representatius i no executius, s’ha de demanar que tinguin qualitats comunicadores, és a dir que sàpiguen parlar i transmetre les idees. I també que sàpiguen callar.

Les declaracions del Rei d’Espanya a la sortida de l’Hospital Clínic de Barcelona potser s’han de disculpar per l’acció dels medicaments rebuts, que fan que el cap no estigui tan clar com normalment. D’altra banda, dir que “a Espanya hem d’estar orgullosos de la sanitat pública que tenim” és una bajanada, reial, per descomptat, però bajanada.

Tothom coneix personalment o per familiars i amics que la qualitat dels metges és bona, però que l’estructura i les infraestructures de la sanitat pública tenen moltes mancances que donarien per escriure un parell de llibres.

La intervenció al Rei es va desenvolupar de la següent manera: la primera nit la va passar a la clínica privada Planas, al mati va ser operat al quiròfan de la primera planta del Clínic i traslladat immediatament a la setena planta, aïllada de la resta de l’hospital. Els pacients que estaven en aquesta planta van ser traslladats a altres habitacions de l’hospital “per raons de seguretat” de manera que el Rei disposava d’un pis sencer. Aquesta planta disposa de personal específic, uns 50 professionals entre metges, infermeres, zeladors, administradors etc.. de manera que és una clínica privada dins de l’hospital. A més a més, el servei d’infermeres va ser reforçat per atendre el rei i la cuina de l’hospital va elaborar dietes especials seguin les instruccions de la Casa Reial.

Si després de tot això el Rei creu conèixer la sanitat pública, serà qüestió que a la propera revisió s’ho faci mirar. I que s’escolti a tots els que esperen dies, setmanes i fins i tot mesos per ser tractats. Sa Majestat no sap callar.

Entre el Banc Central Europeu i Alemanya han parat, de moment, l’especulació sobre el futur de l’Euro i sobre l’ensopegada probable d’Espanya, Portugal, Irlanda i potser Itàlia.

Que ningú pensi en un acte de bon samaritanísme. L’actuació del dos poders, amb acompanyament d’alguns actors secundaris, ha arribat de sobte per tal de salvar la caiguda de l’Euro, un Euro que depèn massa de socis febles, com ara Grècia, país que per adobar-ho han estat durant molts anys maquillant les seves xifres econòmiques.

Vist amb ulls d’home del carrer, és molt difícil pensar que ningú s’havia adonat de la ruïna grega i que s’ha esperat a la seva fallida per intervenir. Com és possible que cap dels molts experts de l’economia de l’UE no va donar un senyal d’alarma fa tres o quatre anys? Com és que tothom reacciona malament i tard?.

El govern espanyol, habituat a negar les evidències negatives de l’economia, finalment no ha tingut més remei que abaixar el cap i fer quelcom d’efectiu per salvar part de les destrosses que ell ha ajudat a crear amb la seva inutilitat i les seves mentides.

I com que l’equip econòmic de ZP és, com a mínim, tan inútil com l’equip d’Afers Exteriors, ara proposaran retallades de les inversions a nivell nacional i autonòmic, disminució dels càrrecs estatals (més atur) i apujades dels impostos. Potser no ho diran així de clar, però no ens enganyem: no saben fer res més que posar pegats, i només si els hi obliguen.

I continuaran amb les mentides perquè la manca d’idees la tapen amb paraules i, contràriament a Pinotxo, no es preveu cap penediment de manera que es quedaran com a ninots de fusta per sempre.

Entre el Banc Central Europeu i Alemanya han parat, de moment, l’especulació sobre el futur de l’Euro i sobre l’ensopegada probable d’Espanya, Portugal, Irlanda i potser Itàlia.

Que ningú pensi en un acte de bon samaritanísme. L’actuació del dos poders, amb acompanyament d’alguns actors secundaris, ha arribat de sobte per tal de salvar la caiguda de l’Euro, un Euro que depèn massa de socis febles, com ara Grècia, país que per adobar-ho han estat durant molts anys maquillant les seves xifres econòmiques.

Vist amb ulls d’home del carrer, és molt difícil pensar que ningú s’havia adonat de la ruïna grega i que s’ha esperat a la seva fallida per intervenir. Com és possible que cap dels molts experts de l’economia de l’UE no va donar un senyal d’alarma fa tres o quatre anys? Com és que tothom reacciona malament i tard?.

El govern espanyol, habituat a negar les evidències negatives de l’economia, finalment no ha tingut més remei que abaixar el cap i fer quelcom d’efectiu per salvar part de les destrosses que ell ha ajudat a crear amb la seva inutilitat i les seves mentides.

I com que l’equip econòmic de ZP és, com a mínim, tan inútil com l’equip d’Afers Exteriors, ara proposaran retallades de les inversions a nivell nacional i autonòmic, disminució dels càrrecs estatals (més atur) i apujades dels impostos. Potser no ho diran així de clar, però no ens enganyem: no saben fer res més que posar pegats, i només si els hi obliguen.

I continuaran amb les mentides perquè la manca d’idees la tapen amb paraules i, contràriament a Pinotxo, no es preveu cap penediment de manera que es quedaran com a ninots de fusta per sempre.

Aquest cap de setmana, a Europa s’han vist moltes senyeres i estelades. D’una part a Paris on el Barça va guanyar l’Eurolliga de bàsquet. També a Mauthausen, camp de concentració nazi on molts catalans van estar empresonats i alguns van morir i, d’una manera més modesta del punt de vista mediàtic a Ginebra.

El dissabte estava convocada una manifestació davant l’ONU a Ginebra ja que és la seu europea de la institució i al mateix temps acull el Consell dels Drets de l’Home, que es reuneix a la sala decorada amb una cúpula del mallorquí Miquel Barceló.

La convocatòria, organitzada per la plataforma Deumil, va comptar amb poca informació previa i els manifestants van ser bastants menys que a la manifestació anterior a Brussel•les encara que després de tot s’ha de considerar un èxit. Com és habitual, els mitjans discrepen sobre el nombre de catalans que van anar a Ginebra: El Periódico parla de 500, e-noticies de 4.000 i els diaris locals de Ginebra d’uns 1.600.

Sigui com sigui, la manifestació van permetre donar un caire públic a la reivindicació del dret a l’autodeterminació de Catalunya de manera simbòlica davant de la seu de l’ONU. El document on es reclamen els drets va ser entregat uns dies abans de manera oficial ja que el Consell dels Drets de l’Home va estudiar la darrera setmana la situació a Espanya, dins de les revisions periòdiques que es fan a cada membre del Consell.

Per tant, el moment va ser molt oportú i tots el ambaixadors dels 47 països que fan part del Consell ja han rebut el document. Els diaris francòfons de Suïssa (Le Matin, Le Temps, 24 heure, Tribune de Genève i altres) han publicat ressenyes de la manifestació, per cert absolutament pacífica, i han explicat la situació històrica de Catalunya.

És difícil saber fins a quin punt l’acte de dissabte a Ginebra podrà influir en el camí per l’autodeterminació però és segur que és un acte necessari que no s’ha de deixar sense continuïtat perquè l’oblit no anul•li l’efecte positiu generat ara.

Aquest cap de setmana, a Europa s’han vist moltes senyeres i estelades. D’una part a Paris on el Barça va guanyar l’Eurolliga de bàsquet. També a Mauthausen, camp de concentració nazi on molts catalans van estar empresonats i alguns van morir i, d’una manera més modesta del punt de vista mediàtic a Ginebra.

El dissabte estava convocada una manifestació davant l’ONU a Ginebra ja que és la seu europea de la institució i al mateix temps acull el Consell dels Drets de l’Home, que es reuneix a la sala decorada amb una cúpula del mallorquí Miquel Barceló.

La convocatòria, organitzada per la plataforma Deumil, va comptar amb poca informació previa i els manifestants van ser bastants menys que a la manifestació anterior a Brussel•les encara que després de tot s’ha de considerar un èxit. Com és habitual, els mitjans discrepen sobre el nombre de catalans que van anar a Ginebra: El Periódico parla de 500, e-noticies de 4.000 i els diaris locals de Ginebra d’uns 1.600.

Sigui com sigui, la manifestació van permetre donar un caire públic a la reivindicació del dret a l’autodeterminació de Catalunya de manera simbòlica davant de la seu de l’ONU. El document on es reclamen els drets va ser entregat uns dies abans de manera oficial ja que el Consell dels Drets de l’Home va estudiar la darrera setmana la situació a Espanya, dins de les revisions periòdiques que es fan a cada membre del Consell.

Per tant, el moment va ser molt oportú i tots el ambaixadors dels 47 països que fan part del Consell ja han rebut el document. Els diaris francòfons de Suïssa (Le Matin, Le Temps, 24 heure, Tribune de Genève i altres) han publicat ressenyes de la manifestació, per cert absolutament pacífica, i han explicat la situació històrica de Catalunya.

És difícil saber fins a quin punt l’acte de dissabte a Ginebra podrà influir en el camí per l’autodeterminació però és segur que és un acte necessari que no s’ha de deixar sense continuïtat perquè l’oblit no anul•li l’efecte positiu generat ara.

No és cosa d’uns pocs somniadors. Ni de quatre il•luminats. És cosa de tots perquè només junts hi podrem arribar.

La muntanya és esquerpa i tenim mal temps. Però amb una cordada ferma, on tothom ajudi a tothom, assolirem el cim.

I una vegada a dalt, a l’hora de fer la foto, uns es col•locaran a la dreta, d’altres a l’esquerra i alguns al mig. És el que cal: unió per arribar-hi i diversitat per donar un lloc a tots el que han pujat junts.

Hi arribarem!

(Il-lustració: Pintura de Manel Marzo-Mart)

La reunió Montilla-Rajoy no va servir per res i es fa difícil d’entendre perquè el president de la Generalitat va rebre, o fins i tot va demanar rebre, al senyor Rajoy, que ha demostrat acompanyat del bum-bum de la seva filial a Catalunya, que no sent cap afinitat amb els sentiments i els drets dels catalans.

Montilla coneixia, abans de l’entrevista, que la posició del PP respecte a l’Estatut era de rebuig demostrat amb les recursos presentats davant del TC. Suposar que aquesta posició canviaria era infantil, de manera que no entenc com Montilla disposa de tant temps per perdre.

Rajoy, a la sortida de la reunió, va dir el que ja tothom sap: que coincideix amb Zapatero a l’hora de considerar que el TC té plena legitimitat per resoldre el tema de l’Estatut i que no cal fer cap canvi de membres ara. Aquesta coincidència ZP-Rajoy no ens ha d’estranyar ja que davant dels afers de Catalunya els «companys de llit» són extravagants, tal com un dia va dir Fraga en un altre context.

Montilla tindria de dedicar temps a reunir-se amb els polítics catalans de tots els colors perquè tot el que no es pugui discutir i acordar dintre de casa no ens ho portaran els de fora. Naturalment, estem en un any electoral i no tots els polítics fan el que voldrien fer. Preparem-nos per aguantar altres reunions inútils, ai!.

El diccionari defineix l‘expressió “somiar truites” com el creure possible coses irrealitzables. És una definició molt radical, sense altre opciò que la de no arribar a assolir el que es creu, i malgrat tot em sembla que, fins a cert punt, ens convé somiar truites.

No cal fer cap sermó: tothom sap que de gent arrogant i inútil n’hi ha a tot arreu, a la política com a fora d’ella i que les coses no van sempre com voldríem, ni amb els que ara remenen les cireres, ni amb els que els precediren, ni amb els que vindran després.

Somiar truites és, potser, somiar viure en una societat on tinguem el dret real a decidir, on els ineficients puguin ser enviats a l’oblit i on no obliguin a participar, amb diners o amb silenci, de certes actuacions alienes proposades per gent que no ens estima.

Veient el trist paper que el govern d’Espanya esta fent dins del panorama europeu, per no dir internacional, i considerant el menyspreu que demostra envers les nostres institucions i els nostres drets, no cal dir que somiar truites, és a dir desfer-se d’aquest lligam, ha de ser una cosa cada vegada més normal, amb consultes o sense.

I potser un dia serà necessari rectificar el diccionari perquè somiar truites ja no podrà ser definit com creure possible coses irrealitzables sinó com el llarg camí que permet fer possibles coses que tothom donava com irrealitzables.