De Suïssa estant

La sortida d’un llibre amb el títol de «Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” (Editorial Alzafeta), ha despertat una sèrie de comentaris, molts d’ells negatius, que he pogut llegir a la premsa per internet.

El diccionari inclou més de 3000 paraules específiques del lleidatà, tant de la capital com dels pobles. Per a bastants dels crítics negatius, el diccionari està ple de castellanismes i l’hi apliquen uns epítets que no vull repetir.

Com moltes coses de la nostra terra, les formes dialectals ni ens han estat sempre explicades ni s’accepten con un fet normal. Mirant una mica la història i la geografia no crec que la catalanització de paraules castellanes sigui res de anormal a la regió lleidatana, ans el contrari, crec que el veïnatge ha permès transferir paraules i expressions als dos costats.

A Suïssa, on a la part de parla alemanya ens expressem en un dialecte (atenció: és dialecte i no llengua com el català!) molt diferenciat d’una comarca a l’altre, en sabem molt de formes diferents d’expressió, i les acceptem totes com a naturals. Només amb un parell de paraules podem determinar , fins i tot amb pocs quilómetres de diferéncia, d’on prové el que ens parla. La frontera amb França fa que el dialecte de Basilea o el de Berna, per exemple, tinguin moltes expressions «afrancesades» totalment diferents a les que per la mateixa paraula tenen a Zuric o a Lucerna.

Jo no he llegit “Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” i per tant parlo generalitzant. El meu pare i la seva família eren de les Borges Blanques i la meva avia materna era de l’Empordà. Jo, nascut al Bages, he viscut al costat de dues persones amb accents i de vocabularis diferents, i ho he trobat un enriquiment. També ho és el que la meva esposa parli el dialecte de Basilea, els meus fills i jo el d’Argóvia que és on l’hem aprés, i que el meu gendre i els meus néts parlin el de Berna. Tots ens entenem i per damunt de la dificultat d’uns dialectes que només existeixen parlats, i per tant sense gramàtica per escriure’l, ens enriquim amb la diversitat dins d’una certa unitat.

Potser “Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” no és una meravella lingüística, no ho puc afirmar. Però estic segur que es tracta d’un treball que podrà ser completat i fins i tot millorat, i que compraré per recordar de Suïssa estant, la parla del meu pare i la de la seva (i meva) família.

És interessant donar una ullada a l’agenda del Ministeri de Cultura de Madrid dins l’àmbit de la presidència espanyola de l’UE. Per no anar més lluny, el mes d’abril proposa només dos actes: una reunió a Madrid de Directors Generals i experts per parlar de “La digitalización del material cultural. Bibliotecas digitales y derechos de autor”, i una conferència a Càceres amb el títol de “Compartiendo el patrimonio cultural”.

En el primer cas es tracta d’un acte per fixar els mecanismes de recaptació dels drets d’autor, suposo que amb una ponència de l’inefable expert recaptador Teddy Bautista, i en l’altre d’una conferència que no necessita de cap presidència europea per portar-la a terme.

El dia 31 de març es va fer a Barcelona una literalment anomenada “Reunió Informal” de ministres de cultura de l’EU. No hi va participar cap català, ni el Conseller de Cultura Tresserras, malgrat que la Ministra Angeles González-Sinde va dir que el criteri de la Generalitat, del Conseller i de les institucions catalanes era importantíssim i que el fet de celebrar la reunió a Barcelona “és una mostra de la importància i del bon exemple que Catalunya tradicionalment ha donat en la seva aposta per les indústries culturals com a motor econòmic del desenvolupament social”.
La cita és molt llarga, però val la pena remarcar la buidor que demostra.

L’escàs interés del govern de Madrid i del Ministeri de Cultura per la cultura catalana no és cosa nova. Fins i tot es pot trobar normal si Catalunya tingués el suport total del govern central per donar al seu patrimoni cultural el valor que mereix. Parlo tant de les arts com de la llengua i de la seva consideració essencial i prioritària. Si no estem en condicions de donar preferència a la nostra llengua, ni valorar els nostres costums i el nostre patrimoni cultural, no ens fa cap falta un ministeri a Madrid de manera que o el tanquen o ens deixen sortir de la seva influència.

Per fer exposicions de Fortuny o Miró, per escriure i publicar llibres dels nostres autors, per parlar, ensenyar i promocionar el català, no cal que esperem un cop de ma de Madrid ni de gent com la senyora González-Sinde que ens exclou de reunions a casa nostra i que ignora que el Regne Unit va delegar a Barcelona a la ministra de cultura escocesa, Fiona Hystop, del Partit Independentista Escocès. Hi ha cultura i cultura.

Ells estan segurs de guanyar les properes eleccions generals, encara que sembli que molts dels seus dirigents estan fent tot el possible perquè no sigui veritat. El PP, que no sap aprofitar (políticament parlant) l’autoprovocat desprestigi del govern ZP, està davant d’un escàndol que ningú sap com pot acabar.

Per «problemes tècnics», el sumari del Cas Gürtel serà fet públic avui dimarts i no ahir, com estava previst. Ningú sap molt bé a que son deguts els problemes tècnics, però no hi fa res: la caixa dels trons s’obrirà avui al mati i és qüestió d’apartar-se perquè ningú pot avançar el que en sortirà.

Per fer-ho tot més difícil pel PP, s’ha publicat un informe pericial que denuncia que el senyor Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló i líder provincial del PP, va ingressar més de 5 milions d’euros en sis anys, sense cap justificació. Els detalls llegits a la premsa són esfereïdors i també dignes d’una tronada encara que com que no ha estat jutjat, el senyor Fabra no és encara culpable de res i ens hem de guardar de fer judicis avançats.

Per compensar en certa manera els plats de la balança, es parla cada vegada més del patrimoni del senyor Bono, o dels diners com caiguts del cel dins del cercle del senyor Manuel Chaves, de manera que cap dels dos grans partits espanyols tingui massa ganes de riure les desgràcies de l’altre.

Diners, molts diners. Poder, molt poder. És una llàstima arribar a la conclusió que el títol de “home públic” hagi quedat reduït a ser el masculí de “dona pública “.

Aquests són dies de poca broma. Per molt que, si el temps ajuda, un gran nombre de conciutadans aniran a passar els quatre dies de festa a algun lloc d’esbarjo, les coses no estan com per fer repicar campanes.

Ja no hi ha maquillatge que ho dissimuli i cada vegada més gent entra en el club dels patidors que no saben si podran arribar a l’estiu amb la feina segura. Els focs artificials que Madrid escampa dia si dia no ja no se’ls mira ningú perquè amb bones paraules no es pot anar al supermercat i passar per caixa sense obrir la cartera.

Els propers dies són, per a molts, un motiu de reflexió sobre la religió i els seus fonaments d’amor al proïsme i d’afirmació dels valors espirituals per damunt dels materials. Pels no creients, l’esbarjo tindria de donar una mica de temps lliure per meditar sobre el problemes propis o els del germà o els del veí. El que no es pot fer és ignorar-ho tot i actuar com si les coses dolentes només arribessin als altres.

Sabem que alguns problemes que patim els tenen gent d’altres indrets, i fins i tot potser pitjors però això no pot servir d’excusa per no cercar solucions a petit nivell si s’escau, ja que no cal anar molt enllà per començar. Sabem, també, que els que ens governen no disposen d’idees millors que les nostres a la vista dels resultats i que per tant han de saber que plegar i deixar la cadira a qui ho pot fer millor és una actitud molt més noble que la de seguir fins al darrer dia sense aportar cap solució.

Per cert, ¿algú em pot dir perquè serveix això de la presidència semestral de l’UE? ¿ha vist Europa quelcom de positiu en la primera meitat de presidència de ZP?.

Aprofitem l’aparent calma del propers dies per posar-nos una sèrie de qüestions que ens permetin saber on podem ajudar i ajudar-nos per tal de viure almenys amb una consciència més tranquil•la.