De Suïssa estant

Ahir vaig acabar parlant de la subtil diferència que la legislació suïssa fa entre frau fiscal i evasió d’impostos. El primer és penat per la llei i el segon no de manera que a cada suïs i a cada estranger pot, si vol, col•locar diner no declarat a un compte al que no té cap accés l’autoritat, excepte en el cas d’una actuació judicial. Això no agrada a molts països que hi veuen un ajut a l’evasió i que ja fa un temps pressionen el govern suïs per tal de suprimir el secret bancari i la distinció entre evasió i frau, cosa que està al caure.

A les reunions d’alt nivell entre Suïssa i l’UE sobre el tema bancs, Suïssa proposa cobrar a tots els ciutadans comunitaris amb comptes bancaris locals un impost del 35%, anomenat impost de càlcul. Posem un exemple: un ciutadà espanyol amb un compte a Suïssa rep del banc un interés de 1000 euros sobre el seu capital, el banc li transfereix al compte només 650 euros ja que la resta de 350 euros va al fisc suïs com a impost. Aquesta quantitat pot ser retornada al propietari del compte només en el cas que el capital figuri en la seva declaració d’impostos; cas contrari, perd el 35%. Amb aquesta mesura, l’evasió d’impostos deixa de ser atractiva. De moment sembla que els Estats Units volen acceptar aquesta regulació i que l’UE potser finalment decidirà el mateix.

El Fons Monetari Internacional (IMF) ha confirmat en moltes ocasions que a Suïssa el control del rentat de diners és el més estricte del món, a partir de la llei del 1998 sobre aquest fenomen econòmic accelerat per la corrupció, el terrorisme i els càrtels de la droga. Segur que queda molta feina per fer, però no és just parlar només dels actes negatius de la banca quan també n’existeixen de positius reconeguts per autoritats mundials.

El sector financer genera un 9% del producte interior brut (PIB) i un 3% dels llocs de treball del país. És important, però contràriament a la creença popular Suïssa no viu dels bancs.

Naturalment que els milers de milions dipositats al país han permès que els bancs posessin el capital a treballar i l’Estat ha aprofitat dels impostos sobre els beneficis. També durant molts anys hem obtingut crèdits hipotecaris baixos d’interessos gràcies a capital dipositat als bancs. Però els crèdits s’han de tornar, també a Suïssa, i per tant una bona formació i un treball segur eren i són indispensables a les persones i empreses per obtenir crèdits.

Al que encara cregui que Suïssa viu dels bancs li recordaré algunes empreses creades dins d’aquest petit país, amb el seus anys de fundació: Nestlé (1867), Oerlikon (1906), Ciba (1884), Roche (1896), Sandoz (1886) i Sulzer (1834), per no parlar del sector de la rellotgería.

Suïssa és un país treballador i senzill, que te plena consciencia que les coses evolucionen i per tant el sistema bancari també ho ha de fer allà on encara no ha ha fet. Estem lluny de la perfecció que moltes vegades s’ha atribuït a Suïssa, i el poble n’és conscient i està decidit a millorar. Aquesta és la veritable esperança de cara al futur.

Amb certa regularitat he escrit en aquest blog sobre els bancs suïssos i el diner negre, sobre el secret bancari i la seva probable desaparició i cada vegada he tingut molts comentaris, públics i particulars, demanant els uns aclariments sobre el sistema bancari vigent, i d’altres criticant l’existència dels bancs almenys en la forma actual.

No sóc la persona més indicada per defensar o per acusar els bancs suïssos per les seves activitats ja que només en sóc un modest client, dels que no són rebuts a la planta principal, i per altre banda els meus coneixements d’economia són els justos per anar fent. De totes maneres, crec que puc donar algunes dades i algunes xifres que permetin jutjar amb una certa imparcialitat els afers bancaris suïssos.

Començaré per dir que el secret bancari, tal com existeix avui dia, és un assumpte molt recent, exactament de l’any 1934 quan es va publicar la «Llei Federal sobre Bancs i Caixes d’Estalvis» que en l’article 47 l’introdueix oficialment. Alguns comentaristes, segurament ben intencionats, han escrit molt posteriorment que els comptes secrets es van crear per protegir els patrimonis dels jueus (alemanys principalment) d’una probable intervenció per part dels nazis. És una bonica explicació que uneix raons humanitàries amb el negoci, i que avui dia no disposa de massa credibilitat ja que només pot ser certa en part.

La llei del secret bancari obliga als bancs a tractar confidencialment totes les informacions sobre els seus clients i las transaccions financeres que facin. Tal com es demana als metges o als advocats. Més recentment, els bancs han estan obligats a comprovar la identitat dels seus clients, a demanar detalls sobre l’origen dels diners i per tant, cada banc disposa de la possibilitat d’acceptar o rebutjar clientela encara que no tots ho fan amb la mateixa intensitat.

El secret bancari no és, però, absolut ja que en el cas d’un procés judicial contra el posseïdor d’un compte o un procés per rentat de diners, finançament del terrorisme, corrupció o frau, el secret bancari queda suprimit i les dades essencials es transmeten a les autoritats nacionals o estrangeres.

Existeix un problema que és molt difícil d’entendre i d’explicar: Suïssa fa una distinció entre evasió d’impostos i frau fiscal. L’evasió, és a dir la no declaració o infravaloració dels ingresos o els actius en la declaració de la renda, no es considera un delicte a Suïssa. El frau fiscal, és a dir la falsificació de documents amb la finalitat de no pagar els impostos corresponents, és un delicte i per tant no cau dintre del secret bancari. Demà en parlarem amb més detall, ja que és una distinció que segurament es suprimirà, per tal d’obrir el sistema bancari suïs a una intervenció legal, i fer entrar una mica d’aire fresc a tots els racons.