De Suïssa estant

Acabo de llegir que l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu ha decidit viatjar a Vancouver acompanyat de vint assessors, per tal de comprovar com s’han d’organitzar uns jocs olímpics d’hivern.

Com que som un país ric, l’alcalde amb una comitiva de luxe pot fer les despeses necessàries per recollir informacions útils al seu ego. Malgrat que de manera oficial Barcelona no és candidata als jocs d’hivern, malgrat que no hi ha cap pressupost per un pre-estudi que permeti analitzar les possibilitats, malgrat tot això el senyor Hereu, com que som un país ric, va a promocionar-se. Suposo que l’oposició municipal, si és que es vol fer digne del seu nom, demanarà detalls de les despeses i de l’essència de tot el viatge de l’alcalde i dels assessors. Esperem-ho.

En un altre context, el rei Juan Carlos ha volat als Estats Units per tal de dinar amb el president Obama. Res a dir sobre les trobades entre gent de dalt, encara que precisament aquest viatge és una mica especial.

Resulta que el rei arriba a Washington, dina amb Obama i torna a Madrid. Total menys de vuit hores sobre territori americà. Segons el diari monarquista ABC, “entre los temas de conversación del Rey con Obama estará, previsiblemente, las relaciones trasatlánticas, la ofensiva aliada en Afganistán, la crisis con Irán y los esfuerzos para lograr reactivar el proceso de paz en Oriente Medio, punto este último que se considera crucial para que pueda celebrarse en España la cumbre de la Unión por el Mediterráneo prevista para el 7 de junio en Barcelona”.

He fet una citació llarga perquè no m’explico com el rei pot parlar de tantes coses que no són de la seva incumbència en un dinar protocol•lari que no dura molt més d’una hora. De totes maneres el rei parla l’anglès de manera que podrà aprofitar millor el temps que l’analfabet idiomàtic ZP.

Ara, el viatget del rei també té un cost elevat, ja que ell no vola amb Iberia i sempre porta una comitiva molt important. Com que Espanya és un país ric…!

Les declaracions, l’article i el pas enrere del conseller Ernest Maragall han servit per donar la imatge real del PSC, per si algú encara no se n’havia adonat.

Com que el nombre de vots no va ser suficient a les darreres eleccions, el PSC va inventar un tripartit, batejat sense fortuna com a Entesa, que era una operació aritmètica legal però mancada de convicció i dels mínims punts comuns perquè funcionés.

Setmana darrera setmana s’han llegit o escoltat declaracions del costat d’ERC i d’ICV discrepant amb el PSC, cosa que no diu massa sobre la coherència que s’ha de demanar a qui fa part del govern.

Com que els fonaments de la casa del tripartit no eren gaire sòlids, no s’ha fet esperar una reacció d’algú com el conseller Maragall que ha dit el que tothom sap i és que el tripartit fa aigües i que la gent (fins i tot del PSC) m’està tipa, de manera que per guanyar les eleccions properes i manar sense tripartit, el PSC ha de fer el que no ha fet fins ara: manar sense por, marcar distàncies amb el PSOE per no dir que se’n separi, i prendre actituds més catalanistes.

Si Montilla serà capaç de fer els canvis, no ho puc assegurar. De moment no ha acceptat la dimissió de Maragall quan era la cosa més natural del món fer sortir el conseller del govern. Però la por de donar la imatge de partit dividit ha arribat al punt (i per a mi és una decepció) que Maragall ha rectificat les seves declaracions. Si ho ha fet per salvar el partit, el preu és molt alt perquè la seva rectificació és tan pobre de paraules i d’entonació que no convenç ni al que en té ganes. I si aguanta dins del govern malgrat les seves crítiques, ha perdut com a persona molta credibilitat.

Sembla talment que el PSC i el tripartit treballin per fer que CiU guanyi per majoria. I és que la política és una cosa molt complicada, segons ens demostren cada dia.

De tothom és sabut que fins fa uns anys Suïssa era considerada un «paradís fiscal», i era cert. Els darrers anys, gràcies sobretot a moltes pressions exteriors, la banca suïssa va perdre punts i va cedir el dubtós títol de primer paradís a altres llocs del món, més exòtics i sense ganes de col•laborar amb la justícia dels països democràtics que ho demanaven.

La gent amb capital escollia Suïssa a l’hora d’obrir comptes essencialment per tres motius: els bancs suïssos eren discrets i no preguntaven massa al moment d’obrir un compte, el país oferia una estabilitat política, econòmica i social i els banquers sabien fer treballar els diners de manera que la rendibilitat era segura en el cas que els diners dipositats es volguessin posar a «treballar».

El secret bancari, sibil•linament considerat una protecció del client, una mena de secret professional, està trontollant per no dir agonitzant. En cas d’intervenció de la justícia, Suïssa ja ha estat donant dades bancàries i ha retornat molts diners als països que ho han demanat. Però ara hi ha un moviment polític i d’una gran força social que exigeix que la banca suïssa modifiqui les seves normes, sigui transparent quan la situació ho demani i no accepti cap capital que no hagi estat declarat en el país d’origen.

Desfer tot l’entramat bancari no serà fàcil, però s’hi arribarà. Com a anècdota local recordem que les autoritats suïsses han descobert una caixa forta en un banc privat de Lausana, a nom del senyor Fèlix Millet i la seva esposa i han donat tota la documentació al jutge Juli Solaz, que porta el cas. Els comptes bancaris de Fèlix Millet ja van ser confirmats fa uns mesos.

Una estadística recent diu que a Suïssa estan dipositats uns 35.000 milions d’euros procedents d’Espanya, dels que només un 3% ha estat declarat a l’origen, de manera que uns 34.000 milions són diner negre.

Si Suïssa arriba a uns acords amb l’UE, com sembla que s’està intentant, per tal de donar totes les informacions sobre comptes bancaris amb diners no declarats, les corredisses cap a Zuric i Ginebra seran d’antologia, per satisfacció dels que paguen religiosament els seus impostos.

La revista suïssa “Wohnrevue” ha dedicat un especial de 40 pàgines a Barcelona. És una revista especialitzada en la cultura de l’habitatge i el disseny.

Les pàgines dedicades a Barcelona donen una informació molt amplia sobre els dissenyadors que treballen a Barcelona i sobre les seves obres. Parlen de botigues, restaurants, mobles, places i mercats tot sobre el punt de vista del bon gust de la cultura contemporània que es fa a casa nostra per catalans d’origen i per vinguts de fora que hi treballen i l’estimen. Un espai especial l’ha donat a la casa on viu l’arquitecta Benedetta Tagliabue, vídua del també arquitecte Enric Miralles.

Sabem molt bé que Catalunya no es concentra només a Barcelona. Tenim, per sort, arreu del nostre país cultura antiga i moderna, paisatges i gent interessant de manera que no cal ni per un moment pensar que Barcelona ho és tot. Malgrat això, la porta d’entrada a la cultura i la historia de Catalunya ha estat i encara és per a molta gent de fóra la ciutat de Barcelona.

La revista “Wohnrevue” és, en certa forma, elitista ja que pel seu contingut s’adreça a un tipus de gent de gust i amb un cert poder adquisitiu. No ho dic com un defecte, sinó com una clara diferència amb els turistes massius que arriben a Barcelona per beure cervesa a baix preu, que fan soroll i orinen i vomiten al Barri Gòtic que ni han llegit ni llegiran mai la revista suïssa ni les altres del mateix estil.

La Generalitat, tot i ajudant la nostra industria i comerç a tenir presencia internacional amb la «marca» de Catalunya, no pot oblidar els aspectes culturals ja que disposem d’un patrimoni enorme que és poc conegut de manera diferenciada. El segell de Catalunya s’ha de promocionar amb molta més intensitat i amb molt més convenciment.

¿Sabíeu que gent com Emiliana Design Studio o l’arquitectura d’ON-A han ajudat molt a donar a l’estranger la imatge moderna de Catalunya?. En tenim molts d’ambaixadors del nostre país que mereixen una mica més d’atenció oficial.

A tots ens han regalat alguna vegada un objecte que mai no hauríem comprat nosaltres. Qui més qui menys ha rebut una góndola veneciana, o una petita torre Eiffel de fals bronze, o un angelet de pasta imitació marbre. Són objectes que, per respecte a la persona que ens els va donar, col•loquem a un racó de la vitrina, ens els mirem tres o quatre dies i els oblidem per sempre més perquè no ens agraden i no tenen cap utilitat.

La monarquia, la institució monàrquica, em causa el mateix efecte que els objectes de vitrina. Fora d’un aspecte dubtosament decoratiu, no demostra massa utilitat ni per bé ni per mal.

Ara, sense que ningú ho esperés el Rei Juan Carlos ha aprofitat l’acte d’entrega dels Premis Nacionals d’Investigació 2009 per llegir coses com que és la “hora de grandes esfuerzos y grandes acuerdos” per recuperar una crescuda econòmica “fuerte y duradera”, i per “superar juntos, cuanto antes y con la debida determinación, las graves consecuencias de la crisis”.

El senyor ZP s’ha afanyat a dir que “el Gobierno ha estado siempre proponiendo, en la iniciativa de fomentar acuerdos”, “Muchas de nuestras iniciativas han tenido un amplio respaldo”, “Espero que esa capacidad de diálogo pueda intensificarse”.

Doncs molt bé. Després de dos anys de negar la crisi ara resulta que per a un el govern sempre ha fomentat acords i per a l’altre s’han de fer grans esforços i grans acords. Més coordinació no és possible.

Val la pena llegir l’article d’ahir dia 11 publicat al diari The Economist amb el títol de “Spain’s economic stagnation.The zapping of Zapatero”. La manca d’iniciatives i l’absència d’idees fan concloure que ZP és un incapaç.

El Rei, que és un senyor amb una fortuna personal que es pot llegir en publicacions estrangeres davant el mutisme nacional, que alterna amb un cercle d’amistats de molts diners, que rep un pressupost que gasta com vol i del que no ha de donar cap mena de detall, no sembla la persona més adequada per demanar pactes i esforços quan molta gent ja té l’aigua al coll.

Les declaracions del conseller Maragall sobre el tripartit on constata que “ara com ara Catalunya… n’està fatigada”, responen sens dubte a un sentiment general i per tant, sense que diguin res de nou, són d’agrair venint de qui venen.

El tripartit, tal com es va forjar, tot i ser una operació política legal, suposa un cert engany al votant. La gent va a votar segons els seus sentiments polítics i amb el convenciment que les promeses electorals i les consignes que els partits expressen durant la campanya es portaran a terme.

Després de les eleccions, però, el ball de les aliances per tal de manar fa que molts dels compromisos s’hagin «d’aparcar» per tal de no impedir cap coalició, i es desnaturalitza l’ideal proposat al votant que ja no té cap possibilitat de corregir el seu vot fins després de quatre anys.

Una bona mesura de cara a l’electorat i de cara a la claredat seria que els partits expliquessin durant la campanya amb qui estan disposats a unir-se i sota quines condicions en cas de necessitar d’aliances per manar. Ja tinc clar que no és una proposta del tot factible, però jugar sense cartes marcades no ha de ser impossible.

El conseller Maragall va anar una mica massa enllà quan va afegir que el balanç de la gestió del darrer tripartit és “incomparable amb qualsevol etapa anterior”. Suposo que volia dir incomparablement millor, cosa discutible, com tot fet polític. De totes maneres, si tan incomparable és respecte a etapes anteriors, no veig perquè diu que no s’ha de repetir.

«Words, words, words », i amb eleccions sinó a la cantonada almenys a una distància relativament curta, ens hem de preparar a la pluja de paraules, totes amb suposades bones intencions, que ens comencen ja a caure i per les que difícilment trobarem un paraigua.

La setmana vinent la televisió suïssa dedicarà un programa a l’oli d’oliva. Les meves arrels paternes les tinc a Les Borges Blanques i a Cervià de les Garrigues, llocs d’origen de l’avi i l’avia. Posteriorment, amb el casament de la meva germana tornarem a tenir arrels a Cervià, de manera que tota la vida he viscut l’oli d’una manera molt directa.

El programa anunciat tindrà com a tema principal el desemmascarament de l’anomenat “oli italià” que moltes vegades no és més que una barreja amb olis importats o fins i tot sense barrejar.

Ningú ignora que els italians han sabut fer una propaganda molt eficaç de tota la seva gastronomia i col•laterals. Arreu del món, amb més o menys fidelitat al producte original, podem trobar pizzes, plats de pasta, pernil i formatges de Parma, vins i panettone. Altres indrets de la Mediterrània poden exhibir com a mínim les mateixes qualitats de productes, però els italians, en gran part degut a l’emigració massiva cap a Amèrica, han sabut donar-se un prestigi que ha sobrepassat les seves pròpies possibilitats de producció, com és el cas de l’oli.

Molts olis venuts arreu del món com a italians, només ho són en part. Els olis de Les Garrigues, que per les seves olives arbequines tenen un gust i unes característiques organolèptiques molt especials, són un producte d’exportació a Itàlia on, envasats localment, passen a fer part del prestigi, per altra banda merescut, de la gastronomia italiana.

Algunes vegades he escrit sobre la poca presencia mundial de Catalunya malgrat darrers i importants esforços. L’esport, les arts plàstiques (Miró, Dalí, Tàpies…) i el cava junt amb l’incipient denominació catalana dels vins han obert bon camí que la Generalitat actual i la futura tindria d’augmentar sensiblement per tal que Catalunya tingués una presència pròpia i no com a apèndix de l’espanyola.

Entrar amb força als mercats europeus amb l’oli nostre, ara que en Ferran Adrià, la Carme Ruscalleda i d’altres han encetat el camí, ha de ser fàcil. Només cal fer un petit esforç, senyors polítics!.

La setmana vinent la televisió suïssa dedicarà un programa a l’oli d’oliva. Les meves arrels paternes les tinc a Les Borges Blanques i a Cervià de les Garrigues, llocs d’origen de l’avi i l’avia. Posteriorment, amb el casament de la meva germana tornarem a tenir arrels a Cervià, de manera que tota la vida he viscut l’oli d’una manera molt directa.

El programa anunciat tindrà com a tema principal el desemmascarament de l’anomenat “oli italià” que moltes vegades no és més que una barreja amb olis importats o fins i tot sense barrejar.

Ningú ignora que els italians han sabut fer una propaganda molt eficaç de tota la seva gastronomia i col•laterals. Arreu del món, amb més o menys fidelitat al producte original, podem trobar pizzes, plats de pasta, pernil i formatges de Parma, vins i panettone. Altres indrets de la Mediterrània poden exhibir com a mínim les mateixes qualitats de productes, però els italians, en gran part degut a l’emigració massiva cap a Amèrica, han sabut donar-se un prestigi que ha sobrepassat les seves pròpies possibilitats de producció, com és el cas de l’oli.

Molts olis venuts arreu del món com a italians, només ho són en part. Els olis de Les Garrigues, que per les seves olives arbequines tenen un gust i unes característiques organolèptiques molt especials, són un producte d’exportació a Itàlia on, envasats localment, passen a fer part del prestigi, per altra banda merescut, de la gastronomia italiana.

Algunes vegades he escrit sobre la poca presencia mundial de Catalunya malgrat darrers i importants esforços. L’esport, les arts plàstiques (Miró, Dalí, Tàpies…) i el cava junt amb l’incipient denominació catalana dels vins han obert bon camí que la Generalitat actual i la futura tindria d’augmentar sensiblement per tal que Catalunya tingués una presència pròpia i no com a apèndix de l’espanyola.

Entrar amb força als mercats europeus amb l’oli nostre, ara que en Ferran Adrià, la Carme Ruscalleda i d’altres han encetat el camí, ha de ser fàcil. Només cal fer un petit esforç, senyors polítics!.

Amb un atur que ha arribat a xifres més que preocupants sorprèn que els sindicats hagin tingut els darrers anys una actuació externa diguem-ne discreta. Res de grans manifestacions, res de vaga general ni cap ocupació a gran nivell de fàbriques. Sorprèn i alhora alegra ja que molt soroll pels carrers no ha portat mai a cap ambient constructiu.

Els malpensats segurament diuen que els sindicats amb un govern a Madrid del PSOE no actuen igual que si el govern tingués a Aznar o Rajoy al davant. Potser és cert i en fins i tot sembla possible. Els que són malpensats i de llengua esmolada per adobar-ho diran que els sindicats s’han convertit en uns ens administratius amb milers d’empleats, amb poca feina i bons sous, de manera que això explica les poques ganes de sortir al carrer o de pressionar massa la societat, no fos cas que el govern s’enfadés.

L’acord d’ahir entre patronals i sindicats pretén fixar els augments salarials entre el 2010 i el 2012. Les patronals eren la CEOE (Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials) i la CEPIME (Confederació Espanyola de la Petita i Mitjana Empresa). Els sindicats eren CCOO i la UGT. Vist així sembla que l’acord només pot tenir èxit ja que teòricament tots els implicats en el món del treball i són representats, però tinc els meus dubtes sobre l’aplicació dels acords.

Resumint, la reunió va acordar apujar un 1% els salaris l’any 2010, entre un 1 i un 2% l’any 2011 i entre 1,5 i 2,5% l’any 2012. Fantàstic, si no fos que el mercat (el nacional i el mundial) es regeixen per unes lleis que no permeten, en temps de crisi, fixar salaris si no es pot fixar la garantia de tenir treball i assegurar un nivell adequat de preus de venda dels productes.

Només els països totalitaris imposen les lleis amb la contundència que l’acord d’ahir pretén calmar els assalariats. Davant una pèrdua econòmica continuada, moltes petites empreses tindran de demanar crèdits, o reduir el personal, o baixar els sous, com a alternativa a tancar, amb acord o sense acord.

Una pregunta: els dos o tres-cents principals dirigents dels sindicats, ¿quan temps fa que no treballen en una fàbrica?. Sembla talment que hagin perdut el sentit de la realitat, tot i voler defensar els treballadors, com és la seva obligació. Primer s’han d’assegurar els llocs de treball actuals, després se n’han de crear de nous i després es pot parlar d’augments de sou. Ahir, els reunits van començar la casa per la teulada.

Una bona part dels països europeus ha posat en marxa una sèrie de mesures per facilitar la compra de cotxes nous, amb la conseqüència paral•lela d’eliminar de la circulació cotxes vells.

Les mesures són diverses com per exemple incentius monetaris al moment de la compra, rebaixes en l’impost de circulació pels cotxes nous o augment pels cotxes de més edat. Els criteris que fins ara servien per calcular l’impost vehicular (cavalls del motor, cilindrada, pes del cotxe…) es volen substituir pel consum de carburant, producció de CO2 i pol•lució. La base del canvi és una mentida pietosa que consisteix a dir que gracies a la tècnica salvarem el clima.

La Universitat alemanya de Duisburg-Essen ha fet un test a 188 automòbils per saber els consums reals i ha constatat que el consum real és un 27% més alt en terme mitjà que els valors que els fabricants donen, cosa que equival a uns 2,4 litres més per 100 kilòmetres.

La fabricació d’un cotxe produeix entre un 20 i un 30% de les emissions totals de CO2 durant la vida del vehicle; la resta d’emissions es produeixen conduint. La revista científica americana «Wired» ha comparat un Toyota Hybrid Prius amb un Toyota Tercel amb deu anys a l’esquena: només desprès de 150.000 kilòmetres el Toyota ecològic ha presentat un balanç energètic millor.

Altres factors menys coneguts s’han de considerar seriosament: un Golf de l’any 1974 pesa 500 kilograms de menys que el mateix model d’avui, de manera que les millores tècniques han anat paral•leles a un augment del pes, que vol dir més consum.

Les conclusions dels experts en balanç energètic diuen que si un cotxe pot funcionar encara 30.000 kilòmetres més, no té cap sentit caviar-lo per un de nou, per molts incentius que ens proposin. Mantenir l’auto el màxim de temps possible, conduir de manera suau sense fer un ral•li pel nostre compte, i evitar els kilòmetres inútils son les millors mesures per l’ecologia, i de retruc per la cartera.