De Suïssa estant

A tots ens han regalat alguna vegada un objecte que mai no hauríem comprat nosaltres. Qui més qui menys ha rebut una góndola veneciana, o una petita torre Eiffel de fals bronze, o un angelet de pasta imitació marbre. Són objectes que, per respecte a la persona que ens els va donar, col•loquem a un racó de la vitrina, ens els mirem tres o quatre dies i els oblidem per sempre més perquè no ens agraden i no tenen cap utilitat.

La monarquia, la institució monàrquica, em causa el mateix efecte que els objectes de vitrina. Fora d’un aspecte dubtosament decoratiu, no demostra massa utilitat ni per bé ni per mal.

Ara, sense que ningú ho esperés el Rei Juan Carlos ha aprofitat l’acte d’entrega dels Premis Nacionals d’Investigació 2009 per llegir coses com que és la “hora de grandes esfuerzos y grandes acuerdos” per recuperar una crescuda econòmica “fuerte y duradera”, i per “superar juntos, cuanto antes y con la debida determinación, las graves consecuencias de la crisis”.

El senyor ZP s’ha afanyat a dir que “el Gobierno ha estado siempre proponiendo, en la iniciativa de fomentar acuerdos”, “Muchas de nuestras iniciativas han tenido un amplio respaldo”, “Espero que esa capacidad de diálogo pueda intensificarse”.

Doncs molt bé. Després de dos anys de negar la crisi ara resulta que per a un el govern sempre ha fomentat acords i per a l’altre s’han de fer grans esforços i grans acords. Més coordinació no és possible.

Val la pena llegir l’article d’ahir dia 11 publicat al diari The Economist amb el títol de “Spain’s economic stagnation.The zapping of Zapatero”. La manca d’iniciatives i l’absència d’idees fan concloure que ZP és un incapaç.

El Rei, que és un senyor amb una fortuna personal que es pot llegir en publicacions estrangeres davant el mutisme nacional, que alterna amb un cercle d’amistats de molts diners, que rep un pressupost que gasta com vol i del que no ha de donar cap mena de detall, no sembla la persona més adequada per demanar pactes i esforços quan molta gent ja té l’aigua al coll.